Volem negar l'evidencia
amuntonant sobre la recta veritat
garbes i garbes d'inconsciencia
que venen des del passat.
I qué sé yo de viure i d'existir?
Vullc aguaitar a un camp qualsevol
i el cor no vol vore lo que miren els ulls.
El cant del rossinyol
s'ha perdut en el temps
com una resplandor de cabells rulls
que volgui per a tota la mort.
I no em dol ni em fa por l'existencia
ni m'espanta la humitat d'allo que veig
estomordit i absort
quan mor la veritat sense estraleig...
La veritat es clava dins la terra
i creix com la llavor. Descansa l'home
a l'ombra vegetal de la collita
i pensa en la familia que ha de moure.
Discretament, amaga una tendencia
de suc patriarcal i les supostes
ganancies des del solc que li fecunda
la carn a punt de naixer sense boires.
Pero la pau es trenca. L'aire arranca
les verdes simfonies de les joyes.
I l'home, descansant, dormint la renda,
no sap que han abortat les seues forces...
Profunda veritat de cada dia
que encara pesa en l'anima del poble!
¨Sera de veres que ha mort la veritat?
¨Sera de veres que l'home es tot mentira?
Si es mirarem l'intim desllunat,
trobariem potser una promesa incomplida
o un amic que ha caigut en desgracia
com una peça de roba desfeta,
al temps que es rosega les ungles
per no poder mudar-se de jaqueta.
O potser trobariem papers de l'escola,
compendis de faules
que inventen els savis de moda
sembrant estrangeres paraules...
Yo duc la veritat recent naixcuda! - 2 -
-diu l'home del carrer que no te eixida-.
Mireu-la!
Es transparent i mai no muda!
Es com l'amor tot amerat de vida!...
Un silenci d'alcova deserta
va de porta en porta.
I l'home desperta.
Pero la veritat, va naixer morta.
El carrer està ple de mentires
i d'adobats auguris violents.
No veus passar l'amor. Les criatures
diras que volen ser
insuperats fanals de llum escassa
que fan de la foscor el seu castell.
Camina el jove
desfent la nova musica del temps
o descobrint la magica aventura
del foc i de la set.
S'ou una remor de covardies;
una canço que sega el blat promes
o el prec d'aquella mare
que va perdent els fills per dos diners.
Hi ha massa fulles seques que revolen
i no son mes que fem
o facils esguitons de negra pluja
banyant d'odi els carrers.
Hi ha massa colps de furia sense brisa,
de pena sense llei,
mentres l'amor es tanca
en la preso de l'home que no sent.
Està la terra disposta
per a la llavor estranya.
Estan les veus a la vora
del clamor per l'esperança.
El poble mira com cremen
els fills entre quatre llibres
i esperant les primaveres
seguix esclau del no viure.
I està la terra disposta
a rebordonir la branca.
I al temps que es cava la fossa,
el poble insensible, calla.
Tindria que parlar de qui deserta
a l'hora del concert o la batalla.
Tindria que acusar a qui rebuja
la seua veritat i el seu principi.
Tindria que segar la mala brossa
que creix entre les taules i les lletres
o soterrar de nit les veus estranyes,
hipocrites i falses i venudes.
Pero les meues mans tenen un llimit- 3 -
i una visio elevada de la força.
No vullc tallar la veu que es manifesta
en contra de la font que em dona l'aigua.
Yo dic si equivoquem tanta mesura
davant la mala llei i la injusticia.
Yo dic que nos faran models en pobre
de fills o encara d'orfens sense meta.
I pense si caldria unir les armes
del dret per a respondre a les injuries
o anar, a tall a tall, cremant les soques
que sols donen raons rebordonides...
Me faltarà valor o mala ciencia
per a matar germans ara contraris.
Que estic massa pendent de les altures
i no soc gens amic de la destrossa.
Si es que vols vendre promeses,
busca una plaça mes jove.
Que alli tindras als de sempre
comprant honors i corones.
Si vols ajustar barates,
busca el mercat dels ilustres.
Que alli estan tots els que saben
donar per fil les agulles.
I si es que vols ser ben lliure
i no comprarres ni vendre,
planta-los cara als qui viuen
regalant terra a mans plenes!
Des del trespol de la vida
estic retrocedint en la mirada
i veig la meua infancia
de fams i de sirenes i espardenyes.
Veig el carrer de terra
i rastres de "gomets" jugant al rogle
entre trompes de claus de piano.
No sé si em reconec en el sambori
del forn que en te de sobra clientela.
Passa un carro seguit d'una quadrilla
de nanos anorexics a la força.
El mercat està mut.
Sobraven llocs de venda,
perque la pols dormia en les casetes.
Era tot tan distint!
Per les finestres de l'anima
entrava un sol de paraules pures.
Treballavem a colps d'esperança.
I nos treballava la vida
deixant-nos la senyal del temps directe...
Les forces s'han perdut
com el cabell que deixe nobles calbes.
I estic pensant en la mort
que m'ha de llibertar de les mentides
i m'ha de revestir de pau eterna.
- 4 –
Soc com l'espigol silvestre
que es crema en casa del mort.
Soc el discipul i el mestre
del meu saber sense port.
Soc la reixa que es transmuta
separant intims reclams.
Soc la vigencia absoluta
de les sets i de les fams.
I perque soc com la tinta
que es fa deliri al paper,
vullc tindre la ma distinta
i escriure terra i voler.
Diras que soc massa coses
entre la calç i el perfum.
Tu mateix, si t'ho proposes,
pots ser tenebra o ser llum!
Està bramant el vent en la finestra.
Fa tremolar els vidres angoixats.
Es com la força caustica que oneja
per dalt de tots els impetus vitals.
Està bramant el vent. Pareix que vullga
dictar una sentencia o proferir
insults contra el silenci de la fulla
disposta a no ser joc del seu desig.
I per moments, cedix. Diras que amaina
el seu xiular massiç i poderos.
Pero, torna a envestir eixa ventalla
que aguanta els seus impulsos fent-li front.
I està bramant el vent de la materia
per encegar els ulls de l'esperit.
Està intentant que caiga el fruit a terra
de l'home que en la terra se podrix.
Potser vinga la calma, la resposta
de l'arbre que el mal vent ha superat.
I el fruit que no ha caigut, tindra mes força;
tindran mes suc els homens i mes quall!
Les oliveres s'han mort.
Nos han soterrat la pau.
El llavi no tasta el suc
del trenc d'alba ni del llac.
Està la força del rent
abandonant el sentit
de la farina i el forn
que proposen ressorgirs.
- 5 -
Si l'home no sap plorar
l'olivera que s'ha mort,
caminant sense cami
viura un desert en el cor.
Es hora d'unir les mans
i de ser aigua en la set.
La terra no pot morir
si l'home sembra com sent!
Si yo tinguera la gracia
d'unir profundament anhels i lluites!
Si yo tinguera l'ofici
d'apostol o advocat de les altures!
Si em transformara en aurora
de tanta nit que amera l'esperança!
Si descobrira l'essencia
del signe que fomenta la distancia!
Pero sols tinc un pervindre
de minima presencia dins del poble,
que no coneix ni pregunta
qui li ha furtat el ser i les memories.
Si yo tinguera la gracia
de fer brotar al cor les primaveres,
seria un clamor de fulles
que portaria al mon el goig de creixer!
Des de la naixença soc
allo que hui intente ser:
una veu en el dolor;
un dolor que es torna veu.
Soc un soroll en l'obscur
que no interpreta matins.
Un silenci conegut
que no es clava en el desti.
I perque soc com m'han fet
i soc com m'he treballat,
parle d'allo que conec
i conec la veu que em naix.
Podreu dir que yo no soc
aquell que porta la llum.
I no m'importa. La pols,
tambe fa camins segurs!
Ara es el moment
de pensar i repensar en el passat
que no es pot recosntruir.
El passat no ha deixat inventaris - 6 -
en les cases velles de galtes cadaveriques.
Cases que han mastegat desventures
i no han gravat un nom per a l'historia.
Cases que mai anaren al teatre
i tenien les finestres ulleroses
i palmeres de pols en l'escaleta.
Ara es el moment
de pensar i repensar en l'ahir.
Al rellonge se li acaba la corda
i podria parar-se d'un moment a un atre.
l'home no es etern
encara que ha guanyat l'eternitat
si deixa per herencia en el silenci
escrits en sanc de vida,
uns versos transformats en carn i ossos.
El que sapia morir sense pena,
que alce el dit o la ma mentres puga.
Perque si es salva per a no viure,
li queda poc de temps
i no podra donar la clau del testimoni.
La corca escriura sa biografia
que parlarà de farsants i delators
per a qui es l'orgull innecessari.
Al remat el premiaran els savis
que porten al coll un assot de somriures
i busquen un femer d'antecessors
alla a on se difuminen les fronteres...
El que sapia morir pensant en l'alba,
segur que s'ha trobat la mort ben morta!
Renegaran del ser i de l'entranya
que els va portar al mon.
Renegaran del curs i de la llengua
que naix des de que som.
Renegaran del pa i de la farina
que es dona en aliment
i del principi viu fent-se custodia
del poble mai somes.
I quan arribe l'hora indefugible
de l'home sense pas,
tindran per tanta fel i tanta culpa,
la mort dels renegats!
Encara tinc el desig
de ser font per a la set.
Encara vull tindre el pas
vora la flor del romer.
Que el desig es torna flor
i la flor es torna veu - 7 -
escampant el riu de llum
que naix des del pensament.
Per aixo pense si estic
inactual en el temps
del silenci i de l'engany
que cada dia s'encen...
Encara tinc el dolor
del meu poble jove i vell.
Encara vullc i no vullc
saber del mal i el remei.
Les ombres no son bones conselleres
per a engendrar l'aurora del futur.
Yo crec que no es la brisa de l'incredul
qui pot tombar la replica del mur.
Si encara les paraules no mai dites
trobaren la puixança de l'amor,
tindrien floracions incontenibles
de llavis encarnats sense dolor.
Pero yo crec que l'home pert la causa
del vol realisat intensament.
Està perdent la musica de l'aigua
que ya no corre viva i transparent.
I no troba el fracas que es dissimula
davall la roba humana del profit.
No sap que es un desert el qui promulga
la llei del seu valor indefinit...
Demanare l'esclat de les aurores
per tanta nit que atenta contra el llaç.
Exigire la pau de les lligones
que es fan arma del poble mes capaç.
I perque crec en l'home que fermenta
per tindre força i grau de crit madur,
yo parle del prodigi que interpreta
seqüencies pressentides del futur.
Demanare que el somi es realise
per traure de les ombres la claror.
I encara les paraules no mai dites,
plouran des del silenci cants d'amor.
Per fi ningu vol comprendre
per que se'n te que anar sense memoria.
Ningu vol comprendre
que el fi d'esta operacio es sublim
si estan els homens clars i sense esmenes.
Ah les esmenes! Que dificil
donar a cada cosa
el seu valor autentic!
Tot deu ser tan exacte com abans
de l'invasio sofrida- 8 -
pels qui varen montar el nostre drama.
Seria un cas insolit
que es violara la festa de la pasqua
disposta a redimir-nos de les culpes.
Ningu voldria comprendre
qué fon de Barrabas en esta historia
tan plena de traïdors indiscutibles...
Hi haura que vigilar la nostra casa
a mes de tancar portes i finestres,
posant reixes de ferro en els desaigües
per a que no entren rates
i tornen a fer pols els nostres llibres...
Ara s'ouen paraules d'esperança
que el vil descavalcat no vol comprendre,
perque ha perdut la dolça sinecura.
No vol comprendre els mossos
que li han llevat de colp la canongia
i deu anar-se'n
buscant de nou pilots de primaveres.
Pero no es facil
trobar camins inedits de paraules
tornant al moll ahir sense memoria...
Quan m'arribe el pas darrer
i no trobe mes cami,
sere lo que dec de ser:
un silenci sense fi.
Sere potser una flor
que viura la meua pau.
Sere una creu sense plor
sempre mirant al cel blau.
I encara nomes sere
entre la pols i el resum,
l'eco que el poble mante
ignorant la meua llum.
La veu, que soc yo per dins,
se clava en l'espai absort.
Si torna dema als camins,
sera que el meu crit no ha mort!... |
