|
"Cor adins viu la veu de
l'esperança,
horiso sempre ences al gran futur".
VICENT CASP
I
Si tens la fulla nova que no et
pot desconeixer;
si tens l'arrel de l'home clavada al vell cami,
no dubtes de la fruita; no tingues por de creixer:
El solc obri la terra que espera el teu mati.
Has arribat a l'hora del cant i
la puixança.
Has arribat al ritme de l'aigua sense assut.
Tu pots sembrar d'espigues els camps de l'esperança
portant damunt dels muscles clamors de joventut.
La teua font no es cansa de
foradar la roca.
La sanc espessa t'ompli les venes de poder.
Estas a cada dia sempre eixamplant la soca
de l'arbre de la patria que et va donar el ser.
Coneixes les paraules del temps
que enceta el viure
Ya saps quina es la dreta i c¢m se daura el blat.
Si trobes barricades que tanquen el pas lliure,
a colps les enderroques buscant la veritat.
Eres la nostra gloria que a poc a
poc madura.
Eres quan te rebeles, la llum del nostre foc.
Si el rent de ton principi vol pa sense mesura,
caldra que al forn no es gele l'espenta de ton joc.
Caldra que te desnugues del llaç
que porta l'erro;
que acurtes les distancies del poble desunit.
Caldra que descobrixques els teus braços de ferro
forjats en les derrotes del brot rebordonit.
Tu pots moure montanyes si no
perts el corage.
Si tens set de victoria, no et vencerà ningu.
Dominaras la vida, la terra i el païsage
donant-li nous impulsos al fet que naix en tu.
Potser els homens pensen que es
prematura l'hora.
Potser fins que t'assignen un pobre i breu paper.
Pero per mes que vullguen deixar-te en una vora,
quan trenque el sol les
ombres, sera teu el carrer.
Tindra una força estranya la teua
perspectiva.
La lletra detinguda, prendra de nou el quall.
I com l'estel de l'alba que fa la llum mes viva,
duras en primavera cançons a colps de mall.
Aixi, quan el miracle del teu
braç sense proves
s'escampe com un eco de crit desconegut,
el camp de l'esperança fara collites noves
i tot durà mensages de cors en juventut...
II
"Sense ilusions
no pot haver esperances".
MIQUEL
ADLERT
Ya s‚ que estas al mon i no et
comprenen;
que t'han dit moltes coses i molt dures.
Pero el dema t'espera per
que dones
allo que dus al pit encara intacte.
Espera el teu afany o l'envestida
del vent que mou les ones
de l'idea.
Espera que contestes la
pregunta
del vell que mai no vol que l'arracones.
Te neguen la virtut d'aquella audacia
que no te por al tast del sacrifici.
Creuen que tot ho fas per inconsciencia
sense voler admetre el teu anunci.
Pero, tu vas avant. Tu traus a mossos
allo que es resistixen a donar-te.
Tu estas formant columnes cada dia
per tal de fer-li al viure com un temple.
Tu apartes el silenci dels discursos
a on queden les paraules sense molla.
Saps lo que vols i ho busques.
I si calles,
es perque t'han nugat la veu de l'intim.
Podriem dir que passes
molt de pressa,
perque pronte vols lloc i no dels ultims,
o perque la sanc nova te recorda
que està esperant la meta del ficaci.
Encara tens la nit sense ferida
i ya volen deixar-te a l'intemperie.
Encara no coneixes la despulla
i ya et volen llançar sobre les boires.
Voldria el mon deixar-te sense causa.
Voldria fer-te carn plena d'estigmes
per a colgar-te inutil en la terra
com la sement que no coneix la pluja.
Pero la teua fe, no se destrossa.
La teua fam, ya sap quina es la taula
a on hi ha menjar d'amics i de pervindre
i de treball conscient i roba neta...
Ya tens prop el dema. Ya tens les rutes
obertes al teu pas potser d'apostol.
Ya es hora de que et faces com un arbre
que dona tots els anys bona collita.
Per aixo si tu vols, ni
les barreres
podran detindre el brot
dels teus recursos.
Ara ya saps allo que mes t'importa.
No deixes perdre el guany de l'esperança!
III
"Tu m'has pres tota primogenitura
bivaquejant davall la meua anima..."
SALVATORE
QUASIMODO
I la joventut no es cansa
d'anar tombant els murs sense promesa.
Sobtadament arriba i continua
el pas que no te senda
buscant la veritat d'aquelles coses
que ignoren la vigencia de la trepa.
La joventut, desperta cada dia
de cara al riu dels homens, com la pedra
que no se deixa dur pel curs de l'aigua
tossudament concreta.
La seua lluita
es com una ala encesa
que vol cremar l'espai dels morts a posta;
dels morts sense ficaci ni bandera
i de la pols antiga
que embruta les estancies de l'enveja.
La seua circumstancia no es gens facil.
Li han eixamplat l'esquena
per tal de carregar-li ben injusta
la culpa dels malalts i la carn freda.
Pero a la joventut ben poc l'importa
tindre davant la reixa,
quan sap que son postices
les classiques postures del sistema.
Vol despullar la vida de miracles;
vol encetar les roses i la llengua
i el rogle inesperat dels qui dejunen
a vora de la festa.
Per aixo està esperant les
mans bessones
en un desig d'unir la sanc encesa
i està volent ser musica de l'himne
que mou la primavera...
IV
I el mon ompli la terra
d'esperances.
Sap que durà el dema la
llum mes nova
i que, plena de fe en l'hora futura,
està la joventut trencant
la marcha
al so d'una canço que
espenta a viure...
|
