| PERSONAGES
(per orde d'intervencio)
JAUME .............. 40 anys
TU ..................... 50 anys
ANA .................. 40 anys
Nota al director:
Les acotacions referents al personage "TU" no es sangnen en
el text ni es mostren en lletra cursiva, degut a les especials condicions de son paper,
que transformen el contingut en interpretacio total.
DESCRIPCIO D'ESCENA
Sala d'estar en una casa de nivell mig baix, en eixides a esquerra i
forum, que comuniquen en interior i exterior respectivament.
El conjunt del mobiliari es vorà molt usat, encara que net i no exent
d'algun toc agradable. Un sillo d'orelles sobre el forum, en un minicentret davant d'ell.
En el lateral esquerra hi ha un televisor colocat en un moble apropiat que pot contindre
ademes uns llibres i algun objecte decoratiu. Front al televisor, junt al lateral dreta,
una cadira de rodes permanentment ocupada. Unes cadires sobre el forum completen lo
considerat imprescindible. Podra utilisar-se algun moble mes, en cas de que l'espai ho
demane, per mes que no siga necessari per al desenroll de l'accio.
Els termens dreta i esquerra vists des del public.
Tu i Jaume, despres Ana
(En alçar-se el telo, TU, agenollat damunt de un coixi situat junt
al centret, d'esquena al lateral esquerra, maneja en atencio una baralla en la que fa un
solitari) (D'edat un tant superior al cinquanta, vist modestament i es com-porta en
llinies generals, salvo acotacio expressa com ausent de quant el rodeja. En sa relacio
en els demes sera taciturn, temeros i servicial; mes o menys com ho faria un gos habituat
a rebre nomes puntellons)
(JAUME, assentat en la cadira de rodes mira pensatiu a Tu. Propenc
als quaranta, vist roba d'estar per casa. Ses cames immovils no li permeten caminar i ara
te la ma dreta recent embenada, per lo que tampoc pot impulsar la cadira)
JAUME.- (Despres d'uns segons de silenci) ¡Tu!...
TU.- (Sense emetre so algu, mira a Jaume)
JAUME.- Encen el televisor.
TU.- (Nega en el cap, dirigix els ulls cap al lateral esquerra, i torna
a negar mirant a Jaume)
JAUME.- Ella no et veu ara...
TU.- (Torna a negar)
JAUME.- ¡Qué poreguita eres!... Està be. Vinga, porta'm fins el
televisor i yo l'encendré.
TU.- (Assent, i posant-se en peu va fins a Jaume sense pressa, pren la
cadira pel respaler i el trasllada fins el televisor, deixant-lo davant d'ell i tornant al
seu coixi)
JAUME.- (Sense esperar resposta) ¡Fotre, vaja una pressa que
tens en se-guir en la merda eixa de solitari!.
(Instintivament utilisa la ma embenada per a manipular els mandos
del televisor i la retira en un gest de dolor) (Al moment, canviant de ma, l'encen
treballosament en l'esquerra i una volta apareixen les imagens en pantalla mira
acusadorament a Tu)
¡Vinga, tio rapit, torna'm al meu lloc!.
TU.- (Assent alçant-se, i torna a conduir la cadira fins deixar-la a
on estaba. De regres a son coixi, algun pla dels que emet el televisor crida s'atencio i
inconscientment es situarà front ad ell mirant-lo, sense donar-se conte de que tapa la
vista de Jaume)
(L'aparat emet imagens de qualsevol progra-ma sense cap de so)
JAUME.- (Al moment) ¡Aixo!, fica't ahi davant per a que yo no
puga vore'l... ¡Lleva't d'enmig, collons!.
TU.- (Mira inexpressiu a Jaume i torna al coixi on s'agenolla, seguint
en els naips)
JAUME.- (Al moment) ¡Mira que els programetes que ens llarguen
son qualsevol cosa!... Tot concursos, pelicules "rollo" americanes i un toll
d'anuncis. I no veges, que en els anuncis nomes hi ha propaganda de bancs, colonies,
coches i compreses... ¡Vaja una merda de tele!. (Pausa breu) A tu t'es igual lo
que posen ¿no?...
TU.- (Mostra un lleu encoiximent de muscles)
(Despres d'uns segons de silenci total, des de l'interior arribarà
la veu de Ana, que canta sense molta gracia, una estrofa curta d'alguna cançoneta de
moda) (Jaume i Tu miren cap a l'eixida esquerra i despres entre si)
JAUME.- (Al fer-se de nou el silenci) ¡Es una filla de gossa!.
TU.- (Nega en el cap esglayat)
JAUME.- ¡Ya ho crec que sí!. (En rencor) ¡I un dia la
matare!.
TU.- (Com volent no haver-lo oit torna directament al solitari)
(Dos segons despres es repetix la canço)
(Seguidament entra per l'esquerra ANA, interrompent son cant en
observar que el televisor està funcionant)
(Ana, d'aspecte agradable, pareix proxima als quaranta. Es mostra
desenvolta, activa i eficient. Vist una bata d'estar per casa i du en la ma un
"esprai" netejador i un drap de la pols)
(Detenint-se a un pas de l'entrada emplearà un to condescendent)
ANA.- ¡Vaja!, una atra vegada a voltes en el televisor mut... (A
Jaume) ¿Pero quin profit traus a estar veent un programa sense enterar-te de lo que
parlen?... (Somrient) ¿Tambe eres dels que diuen eixa bogeria de que una image val
mes que mil paraules?. (Pausa breu) ¿Qué passa, continues estant enfadat en
mi?... ¡Hi ha que vore cóm eres, Jaume!...
(En naturalitat apagarà el televisor)
Bo, i qué. ¿No vas a parlar-me hui tampoc?.
(Arribant fins a Jaume, que no haura fet sino mirar-la en atencio
des de que va entrar en escena, li acaricia el cap com se li sol fer a un chiquet)
Rencoros, que eres un rencoros...
JAUME.- (En manifest odi) ¡Bruixa!... ¡Malaida sigues!.
ANA.- (Indulgent) Jaume, carinyo. ¡Cóm eres!. ¿No et dona
pena dir-me eixes coses tan desagradables?. Vinga, ¿vols que firmem la pau?. Hui es un
dia molt especial...
JAUME.- ¡Mui-te!.
ANA.- (Mou el cap en gest de paciencia) ¡Qué li anem a fer!.
Potser que hui no siga el meu dia...
(Mentres interpreta es dirigix al forum dreta i netejarà
esmeradament una cadira fent us de "l'esprai" i el drap)
(Despres d'una breu pausa) El cas es que este mati ben en jorn
em digui: ¿Cóm es portarà hui el meu Jaume?... I pensi que per ser la data que es, tot
anava a eixir la mar de be i ho anavem a passar maravellosament. ¡I mira en lo que em
trobe!...
JAUME.- Un dia et matare.
ANA.- (En certa tristor) ¿Per qué dius aixo?. ¿No veus que
m'entristixc?. Mira que dir-me eixes coses en lo que yo et vullc... ¡En tot lo que he fet
per complaure't!.
JAUME.- ¿I qui t'ha demanat que feres res?.
ANA.- No era necessari que me ho demanares perque l'afecte no es
demana; s'accepta quan algu ens l'oferix... i ya està.
JAUME.- ¿I qué vols, que et done les gracies per "tot lo que
m'has fet"?.
ANA.- Puix mira... Be saps que no m'agrada tirar res en cara;
(Arriba fins el centret, i passant el drap sobre ell tirarà totes
les cartes a terra. A continuacio usarà "l'esprai" i netejarà el tauler. Tot
aço ho fa sense deixar d'interpretar)
pero a la vista de semejant comportament no crec fora de lloc que et
recorde algunes coses.
TU.- (Sense alçar-se ni mirar a Ana, replegarà de terra les cartes,
que unira a la baralla mantenint-la en les mans)
ANA.- (Despres d'una pausa breu, a Jaume) Saps que yo no tenia
cap d'obligacio de portar-te aci a viure en mi...
JAUME.- (Interrompent-la) ¡No continues!. Si em portares fon a
la força i enganyant-me com a un chino.
ANA.- ¡Hala!. Qualsevol que et senta pensarà que et porti
seqüestrat.
JAUME.- ¿I no es de veres?...
ANA.- (Rient-se) ¡Quina imaginacio!. Menys mal que els dos
sabem cóm vivies abans de vindre aci. Bo, he dit "vivies" per dir algo, perque
la classe de vida que portaves...
JAUME.- (Protestant) Ma vida era meua i podia fer en ella lo que
vullguera. ¿Yo fea mal a algu?. ¿A qui perjudicava?.
ANA.- Et fees mal a tu mateix.
(Dirigint-se a una atra cadira del forum esquerra i sense
interrompre sa frase, en indiferencia premeditada li llarga una patada a Tu utilisant la
cara externa del peu, i apartant-lo del seu cami)
Un mal que de no haver segut per mi t'hauria resultat fatal.
TU.- (Al rebre la patada s'alça rapit replegant el coixi, i en ell
baix del braç es colocarà junt al sillo, de cara al public)
ANA.- T'estaves matant, Jaume, i ho saps.
JAUME.- Lo unic que se, es que eres la tia mes roïna en qui podia
haver entropeçat en tota ma vida.
ANA.- (Rient-se) ¡Aixo!. Nomes em falten dos puntetes en lo
front i una coa per a pareixer el dimoni, ¿a que sí?.
JAUME.- (En verdader rencor) ¡Qué borda eres!.
ANA.- (Adoptant un to serio) Bo, tampoc vaig a consentir que et
passes ¿eh?... Que una cosa es que em mostre condescendent, i un atra que vaja a
engolir-me per que sí totes les barbaritats que se t'oco-rrega dir-me.
JAUME.- (Desafiant) ¿I qué vas a fer, prendre represalies?,
¿es que vas a tornar a torturar-me?.
ANA.- (En gest de paciencia) ¿Torturar-te dius?...
(Interrompent la neteja deixarà els atifells colocats sobre una
cadira, i prenent una atra de qualsevol lloc la colocarà front per front de Jaume
assentant-se desenfadadament)
Mira; lo que he fet este mati ha segut impedir que et puguera succeir
algun mal.
TU.- (Una volta assentada Ana, torna a son lloc junt al centret i
reinicia agenollat el seu solitari)
ANA.- Hui fa sis mesos que et porti aci a viure en mi. Sis mesos en els
que no he fet una atra cosa que deviure'm perque tingues quant necessites, sis mesos en
els que no he deixat de cuidar-te... I no se t'ha ocorregut una atra cosa que intentar
anar-te'n a amagades, aprofitant el meu chicotet retart en tornar de la compra... ¿A on
volies anar?... ¿A on creus que podries arribar en eixa cadira de rodes?...
JAUME.- Tu m'hauria ajudat.
ANA.- ¿Qui, Tu?...
(Es gira mirant a Tu molt seria)
TU.- (Agita negativament el cap)
ANA.- (A Jaume) ¿I cóm te les hauries arreglat per a poder
subsistir fora d'aci?...
JAUME.- Com me les arreglava abans d'estar aci. He vixcut molts anys en
el carrer i no m'he mort... Puix lo mateix podria continuar vivint a partir d'ara.
ANA.- Aixo; dormint en l'estacio del metro en l'hivern, i en un banc
del parc en l'estiu.
JAUME.- Sí. ¿I qué?.
ANA.- I arrastrant el teu sac de brutea i desperdicis.
JAUME.- No precise res mes.
ANA.- I buscant en els poals del fem, com un gos, algun rosegó per a
no morir-te de fam.
JAUME.- ¿I qué t'importa?. Ma vida es meua i ningu te dret a dir-me
cóm dec de viure, ni a impondre'm ningun tipo de conducta. ¿Penses que m'agrada estar
aci?.
ANA.- El carrer es dur, Jaume, i les males companyies encara son pijor.
No pots comparar esta vida en lo alli t'aguarda...
JAUME.- ¡Pero alli viuré lliure!. Sense ningu que em martirice...
¡Sense tindre que soportar a una dement!.
ANA.- (S'alça com impulsada per un resort)
¿Dement?. ¿Yo dement?...
(Li llarga una galtada que Jaume arribarà a detindre escudant-se en
un braç)
JAUME.- (Esglayat) No, no he dit aixo...
TU.- (Al vore l'accio s'arropix mirant-los horrorisat)
ANA.- ¿Et dones conte de cóm te les arregles per a traure'm de mi?. (Rectificant
rapida i com penedint-se) ¿Veus com no puc ser bona?... ¡Mira lo que has conseguit!.
¡Disgustar-me!. Yo que me les prometia tan bones en un dia com hui. (Casi plorant)
¿Per qué et portes aixina en mi?. ¿Per qué disfrutes fent-me patir?... ¿Es que no
pots voler-me encara que siga un poquet?... (Pausa breu) (En rencor) Al menys
podies fingir-ho.
JAUME.- Yo sols vullc anar-me'n.
ANA.- (Girant-se a Tu) ¿Qué et pareix, Tu?... Este desagrait
nomes vol anar-se'n; abandonar-nos deixant-nos a soles...
TU.- (La mira expectant sense atrevir-se a fer el menor moviment)
ANA.- Si no fora perque yo mire per vosatres... (Donant-se una
palmada en la cuixa) ¡Vine!. Vine aci, Tu...
TU.- (Submis i en vissible temor, es trasllada fins els peus de Ana a
on quedarà agenollat sobre el coixi que ha portat baix del braç)
ANA.- (Acariciant-li el cap) Menys mal que tú sí em
comprens...
(Trau de la bojaca de la bata una galleta que anira donat-li a Tu en
chicotets trossos, men-tres seguix son monolec)
Em comprens i em vols...
TU.- (Rebra cada tros en la boca, i anira consumint-los molt atent a lo
que diga i faça Ana)
ANA.- I es natural perque tu sí portes molt de temps en mi i saps lo
bona que soc. I que et cuide i et done tot lo que necessites... ¡Ai si tu pugueres
parlar!... Si parlares com les persones, li podries contar ad este desgraciat de Jaume
quant he fet per tu, i cóm estaves quant t'arreplegui d'aquell brut raco...
(Retirant rapida els dits)
¡Eh, que casi m'has mossegat!
TU.- (S'encull)
ANA.- (Rient-se) No tingues por, que no vaig a fer-te res,
poregos, que eres un poreguita...
(Donant-li l'ultim tros de galleta)
¡Hau, ya està!. S'acabat la galleteta del meu Tu. (Advertint-li en
el dit estes) Ara replegaras be totes les miquetes que se t'han caigut, per a que la
teua ameta Ana no tinga que netejar una atra vegada el pis, ¿d'acort?.
TU.- (S'afanyarà buscant imaginaries miquetes en l'entorn, que
simularà trobar, i que anira posant-se en la boca en el regres a son lloc junt al
centret)
ANA.- (A Jaume) ¿Veus?. ¿Sería tan dificil portar-te com ho
fa Tu?. ¿Te pareix be que a una persona inteligent com eres, li tinga que do-nar lliçons
de comportament un gos?.
JAUME.- Es inhuma lo que fas en ell.
ANA.- ¿Inhuma?... No et passes, Jaume. Tu rep el millor tracte que se
li pot donar. No li falta de res i viu en esta casa millor de lo que ha vixcut mai. I lo
millor de tot; aci està a salvo d'atropells i accidents. (A Tu) ¿T'enrecordes lo
malament que ho passares quan t'atropellà aquell autobus?.
TU.- (La mira inexpressiu)
ANA.- (A Jaume) Ara va a complir-se tres anys. El portaren al
Centre fet una ruïna i el vaig curar. No resultà gens facil en tres costelles trencades
i un peu fet pols, pero en l'ajuda de les atres companyeres ho conseguí... Tardà prou en
repondre's i com em preocupava molt que allo li puguera tornar a ocorrer, vaig decidir
portar-me'l per a que vixquera aci en mi.
JAUME.- (En sorna) ¡Vaja un favor que li feres!.
ANA.- Puix clar que sí. Yo mai havia tengut gos i em fea molta ilusio
tin-dren u... Mon pare que era una persona molt seria no permetia que en casa hi hagueren
animals. Dia que els animals no deuen conviure en les persones perque transmeten moltes
malalties i ocasionen moltes molesties. Recorde que ma germana; ¿t'he con-tat que tenia
una germana?.
JAUME.- Sí. Dos vegades per lo manco.
ANA.- (Sense escoltar-lo) Ma germana que era molt atrevida,
arriscant-se a contradir al pare portà un dia a casa un pardalet. Era una cagarnera, u
d'eixos pardalets tan simpatics que tambe diuen colorins perque tenen en el cos casi tots
els colors: blanc, bru, ne-gre, groc i roig, i que ademes trinen molt be quan canten...
Bo, puix quan el pare oï cantar al pardalet descobri la gavia, i sense dir res, obrigue
sa porta junt a la finestra i l'amollà.
JAUME.- Feu molt be. Els pardals han naixcut per a ser lliures.
ANA.- (Sense escoltar-lo) Yo, ademes de fartar-me de plorar per
haver-me quedat sense ell, no pugui dormir en tota la nit pensant en tot lo roïn que li
podia succeir al pobre pardalet. L'imaginava fugint dels gats que pretenien donar-li caça
per a menjar-se'l. Despres el vea tot arropidet baix la pluja mig mort de fret... I
mentres, mon pare, recolzat en la finestra darrere dels cristals, mirava en satis-faccio
cóm a la pobra cagarnera li ocorrien totes les desgracies d'este mon.
JAUME.- ¡Vaja una imaginacio la teua!.
ANA.- (Sense escoltar-lo) Despres d'allo ya no ens atreviem a
demanar un animalet ni a pensar en tindre'l algun dia en casa, perque estava clar que el
pare no anava a donar-nos permis... Mon pare era un home roïn... Perque no sols odiava
als animals, no, tambe m'odiava a mi...
JAUME.- (Sardonic, mig per a si) ¡Menuda individua devies ser!.
ANA.- (En to feridor) ¡Ull, Jaume!. Estic oin-te encara que no
t'escolte, i no m'agrada lo que dius.
JAUME.- ¿I si no vols oir-me per qué em contes tot aço?. ¿Creus que
a mi m'agrada escoltar-te?. ¿Qué m'importa a mi si et deixaven o no tindre animals?.
ANA.- Sí que t'importa, simple. Tot lo que ocorre o haja pogut ocorrer
als habitants d'esta casa ens importa als tres. ¿Cóm si no podriem formar un grup ben
unit?. ¿Una verdadera familia?. (Dirigint-se a Tu) Estic segura de que Tu, en este
aspecte m'enten molt mes millor. ¿Veritat, Tu?.
TU.- (Aparta la mirada que mantenia sobre Ana i continua estenent les
cartes sobre el centret)
ANA.- (Despres d'una breu pausa seguix el relat mantenint el to
retoric) En atra ocasio, prou temps despres de l'episodi que t'he contat de la
cagarnera, una veïna que tenia una gossa, consegui que ésta li'n donara una ventrada de
sis gossets. Eren una preciositat, tots en el morret negre, i en les coetes menejant-se
continuament com ni foren sangrantanetes... Yo m'enamori de seguida de u blanc i negre que
tenia cara de mal geni i que no deixava menjar tran-quils als demes.
JAUME.- ¡Cóm no!. Els teus gusts tenien que eixir-se'n de lo normal.
ANA.- Era una preciositat de gos, i ma germana i yo pensarem que si era
la veïna qui ens oferia el cadellet, segurament quan el vera mon pare no es podria
resistir i acceptaria que ens el quedarem.
JAUME.- (Sardonic) ¡I l'agüelo digue que "taronges de la
china"!.
ANA.- (Mirant-lo directament despres d'una pausa) No digue res.
Es va llimitar a prendre la cistelleta en el gos i el trague al carrer deixant-lo junt al
poal del fem. Cinc minuts despres el gos havia canviat d'amo.
JAUME.- Bon pardal devia ser l'home...
ANA.- Aixina que m'he passat la vida sense poder tutelar a un animal.
Primer perque de menuda no em deixaren. Mes tart quan estudia-va en l'internat, les normes
no ho permetien... Despres quan degui treballar em faltava temps per a fer-ho... Per aixo,
quan es pre-sentà l'ocasio de portar a Tu no ho pensi dos vegades. Portant-lo aci complia
un desig de tota la vida, ademes de que aci Tu es feliç a salvo d'autobusos i de
qualsevol atre perill.
JAUME.- ¡Ya!. ¿I a mi per qué em portares?. ¿Per a tindre un atre
gos?.
ANA.- ¡No sigues estupit, Jaume!... ¿O no et reconeixes com a una
persona?. (Pausa breu) Quan t'ingressaren mig mort pel coma etilic, pensi que si et
salvaves, cosa que no estava molt clara, podries vindre tambe per a compartir nostra casa
i fer-nos companyia. I aixina, ademes de que jugaries en Tu, yo tindria en qui parlar i
canviar impressions...
JAUME.- Sí. (Senyalant sa cadira) ¡I mira a on me tens!.
ANA.- Per ton mal cap, Jaume... Pero eixa circumstancia no deuries
reprochar-me-la a mi...
JAUME.- ¡Ah! ¿no?.
ANA.- No t'has portat be. Eres molt discol. I saps que en tota casa
deuen d'haver regles. Si es complixen fidelment tot funciona perfectament, pero si algu
s'encabota en no complir-les no hi ha mes remei que corregir-lo.
JAUME.- (Dolgut) Martirisant-lo...
ANA. (Puntualisant) "Una correccio deu de ser proporcional
a la falta comesa". Ademes, no sigues queixo, perque qualsevol que puguera sentir-te
no se lo que anava a pensar...
(Com decidida a anar-se'n)
¡I ya val!. A vore si es porteu be sense formar massa soroll, mentres
yo acabe d'arreglar les coses per ahi dins abans d'anar-me'n a la clinica a complir en mon
treball.
(Arribant junt a Jaume, en to agradable)
I no oblides que et tinc una sorpresa.
(Li dona dos colpets en la ma embenada, inicia el mutis i ix per
l'esquerra)
Jaume i Tu, despres Ana
(El dolor dels colpets talla la respiracio a Jaume, a qui nomes un
visible esforç l'impedix llançar un crit)
(En la ma esquerra es subjecta l'atra per la gobanella mentres va
recobrant-se) (Quan pot parlar, fent-ho casi per a si)
JAUME.- ¡La matare; la matare!... ¡Tinc que matar-la!...
TU.- (Mirant a Jaume preocupat, s'alça i va fins la cadira que Ana
deixà front ad ell) (Recolzant-se en ella, posa atencio a l'interior. Al mo-ment
senyalant la ma de Jaume i en to de veu contingut) ¿Cóm te ho ha fet?.
JAUME.- (Rencoros) M'ha cremat els dits en la plancha.
TU.- (Mou el cap en gest commiseratiu)
JAUME.- Tenim que anar-no-se'n, Tu.
TU.- (Nega en el cap)
JAUME.- Tenim que anar-no-se'n ben llunt.
TU.- (Senyalant la cadira de rodes) No pots.
JAUME.- Pero tu sí pots ajudar-me.
TU.- (Mira a l'interior en temor) ¡Qué vols!. ¿Que m'inutilice les
cames tambe a mi?.
JAUME.- (Pausa breu) Tenim que fer alguna cosa, Tu, tenim que
fer algo abans de que acabe en nosatres.
TU.- No es possible escapar al seu control. Ella ho te tot perfectament
organisat.
JAUME.- ¡Cal intentar-ho!.
TU.- Ya saps lo cruels que poden ser ses represalies...
JAUME.- No em resigne a quedar-me aci inactiu esperant qualsevol nova
ocorrencia que puga tindre.
TU.- No tenim eleccio...
JAUME.- (Trist) Eres un covart.
TU.- No eres just, Jaume. (Tornant al seu mutisme pren la cadira i la
coloca en son lloc, sense pressa, anant tot seguit fins el sillo on s'assentarà mirant
cap a l'eixida)
JAUME.- ¡No em parles de justicia, Tu!. La justicia no existix per als
desgra-ciats com nosatres.
TU.- ¿Cóm no va a existir la justicia?.
JAUME.- Sí. Existix la justicia en mayuscula, la que aprofita per a
condenar, per a impondre penes que nomes complixen despres aquells que no tenen mijos;
perque els que poden contractar bons advocats o sobornar a politics d'alt nivell,
descuida, que eixos no hauran de passar per la carcel.
TU.- (Com parlant en si mateix) Sempre ha segut aixina...
JAUME.- (Sense oir-lo) D'eixa classe de justicia estem veent
tots els dies eixemples; pero de l'atra, de la que premia a qui fa algo be, de la que
protegix a les victimes; d'eixa no hi ha.
TU.- Pero eixa justicia de que parles no es la que fan els homens...
JAUME.- A mi m'es igual d'a on puga vindre. Pero lo cert es que no
existix, Tu. No existix. (Despres d'uns segons de silenci reflexiu) Posa'm la tele,
vinga.
TU.- (Mira a Jaume inexpressiu, i alçant-se va fins la cadira de rodes
que traslladarà front al televisor)
JAUME.-
(Al temps que es traslladat fins l'aparat i l'en-cen treballosament
en la ma esquerra)
¡Pero home!, ¿tant de treball et costa encendre-la?. Si ara Ana no
ens veu ni ens sent... ¿Quina por tens?.
TU.- (Taxatiu) A mi ya em cremà la ma una vegada.
(El televisor torna a emetre imagens en silen-ci, que Jaume mirarà
abstret)
TU.- (Conduix la cadira a son lloc, i torna a agenollar-se en el coixi
re-prenent el solitari)
JAUME.- (Al moment) Ya veus. Es fa la sorpresa perque mire nomes
la tele, i es ella la que ha desbaratat el boto del volum per a que no ixca la veu, i
aixina poder oir-nos si parlém. ¿Has conegut alguna per-sona en la ment mes retorçuda?.
TU.- (Puntualisant) "Per a oir si parle yo"...
JAUME.- Clar, perque com tu t'has plegat sempre a tot lo que ad ella se
li ha ocorregut...
TU.- ¿I qué anava a fer?.
JAUME.- Rebelar-te alguna vegada ¿no?.
TU.- (Compon un gest amarc i mou el cap com desentenent-se)
JAUME.- ¡Menuda ajuda tinc en tu!... (Acusador) Si no fores un
gallina de merda fa temps que podriem haver eixit d'aci.
TU.- (Respon des de son lloc, mirant a l'esquerra en prevencio) Saps
que no es de veres.
JAUME.- ¡Ah! ¿no?.
TU.- Yo t'ajude en quant puc.
JAUME.- ¡Vinga ya home!... T'acollones en quant la veus... ¿Per qué
li tens tanta por?.
TU.- (Mirant-lo acusador) ¡Com si nomes yo li'n tinguera!...
JAUME.- (Com excusant-se) Bo... Yo, sols des de que estic en
esta cadira sense poder valdre'm... Abans no li temia i saps que sempre li he plantat
cara; pero ara ella es la forta i yo estic en desventaja. ¡Per aixo necessite la teua
ajuda!.
TU.- No podem eixir. Les claus sempre les du damunt, i una vegada que
se les deixa i ho intentes t'ha sorpres... Si ho repetirem i la cosa ixquera mal, sa
venjança podria ser terrible. (Mira cap a la porta en por)
JAUME.- ¿Qué mes ens podria fer?, ¿matar-nos?...
TU.- (Baixa els ulls i queda inexpressiu)
JAUME.- Devem traçar un pla.
TU.- (Evassiu) No, yo no...
JAUME.- Despres quan se'n vaja, t'explicare lo que he pensat i que pot
eixir-nos be.
TU.- (Nega en el cap)
JAUME.- Sera molt facil per a tu, perque lo unic que tindras que fer es
seguir exactament les meues instruccions, i quan ella torne ya no ens trobarà.
TU.- (Torna a negar)
JAUME.- (Convincent) Vinga home, ¿no tens prou en tres anys
vivint com un gos?. ¿Es que et vas a resignar a seguir aixina tota ta vida?... I encara
que ixquera mal la fugida, ¿creus que podria donar-te un tracte mes denigrant encara?.
TU.- (Alçant-se arriba front a Jaume) Sí. Ya ha insinuat dos voltes,
que els gossos deuen d'estar castrats per a ser mes docils... I la crec capaç de fer-ho.
JAUME.- (Impressionat) ¡Calla home!. ¿Cóm anava ella a poder
fer semejant barbaritat?...
TU.- (Senyalant les cames de Jaume) Una nit et va drogar, i quan
despertares estaves inutil, ¿no ho recordes?. T'havia operat tallant-te els tendons.
JAUME.- (En rencor) ¡Eixa filla de puta!...
TU.- (Determinant) ¡I yo no vullc que em castren!. (Torna al coixi i
seguix en el seu solitari)
JAUME.- (Al moment) Puix alguna cosa tindrem que fer perque
aixina no podem seguir. Tenim que decidir-nos. (Despres d'una pausa) Si ens escapem
ara s'hauran acabat tots els perills, perque ya no ens podra fer res.
TU.- No. Yo no vaig a intentar-ho.
(ANA apareix de sobte en l'entrada detenint-se a un pas de la
mateixa, i des d'alli, som-rient mirarà alternativament a Tu, a Jaume i al televisor)
ANA.- (A Jaume) ¿Qué han estat posant en la tele?, ¿un
programa de dibuixos animats?...
(Va fins la cadira on es deixà els atifells de netejar mentres
interpreta)
Me paregue oir des del corredor eixa serie on eixien uns gossets que
parlaven.
TU.- (S'encull esglayat)
ANA.- (Prenent "l'esprai" i el drap)
(A Jaume) ¿Saps a quins dibuixos em referixc?.
JAUME.- (Indecis) No se...
ANA.- (Rient-se) Es curios... L'atra nit vaig estar somiant en
un conte de gossets... (Mirant-los alternativament i com si contara un conte a un
chiquet) Hi havia u molt guilopo que se'n ana a dormir, i quan despertà no era gosset
ni gosseta. ¡Resulta que un mac molt poderos l'havia convertit en un animalet dolç,
obedient, i simpatic... i mai mes tornà a ser un gosset roïn!.
TU.- (Permaneix totalment quiet sense mirar-la)
ANA.- Ultimament no se qué em passa que somie molt. (Pausa)
¿Mon volgut Jaume tambe somia?...
JAUME.- Sí. ¡Somie que et mors!.
ANA.- ¡Mira qué be, home!... No perts cap d'ocasio per a colocar
algun desproposit en qualsevol dialec que mantingam.
JAUME.- Puix quan et canses d'oir-me ya saps lo que tens que fer.
M'obris la porta del carrer i s'acabaren per a sempre totes les meues im-pertinencies.
ANA.- No eres massa original. Pareix que el teu tema sempre siga el
mateix, ¿es que no coneixes un atre?.
JAUME.- Sí... Pero no te vaig a dir quin es.
ANA.- (Rient-se) ¡Lo que yo dic!. Estas impossible, carinyet...
De poc de temps cap aci t'has convertit en un cascarrabies. (Mirant-lo uns segons en
silenci) I ¿qué?... ¿No sents curiositat per saber quina sorpresa t'he preparat?...
Hui te vaig a fer un regal...
JAUME.- (Taciturn) Yo no vullc regals ni sorpreses.
ANA.- No tens remei...
(Anant a apagar la televisio parlarà a Jaume de front)
No sigues desagrait. Els regals mai es deuen rebujar, està lleig. I
com hui fa sis mesos que vingueres a esta casa a viure en nosa-tres, ¿quina cosa millor
que fer-te un regal per a celebrar-ho?. Ademes; ¡estic segura de que t'agradarà!... I a
Tu tambe li va a agradar. (Pausa breu) ¿De veres no sents curiositat?.
JAUME.- No.
ANA.- (En to nyanyer) Ni una poqueta...
JAUME.- ¡Fotre, qué pesada eres!.
ANA.- Bo, com vullgues...
(Passarà el drap sobre el televisor com fent temps per a que Jaume
li ho demane) (En vore que no ho fa seguix parlant-li)
Estic segura de que abans de que me'n vaja a treballar em dema-naras
que te ho conte. (Pausa breu) ¿No?... Bo.
(Marcant el mutis a la esquerra li senyala en el dit com
reconvenint-lo)
(Determinant) Pero a lo millor despres, "yo", no
vullc.
(Fa mutis)
Jaume i Tu, despres Ana
TU.- (Despres d'uns segons de silenci i sense perdre de vista l'eixida
de la esquerra, va junt a Jaume, quedant-se al seu costat) ¿Has oit lo del conte del mac
i els gossos?.
JAUME.- (Preocupat) Sí, ho he oit.
TU.- Es la tercera volta que amenaça en lo mateix.
JAUME.- Me pareix que ara es mes que una amenaça.
TU.- ¿Qué vols dir?.
JAUME.- No se... Es com si ya ho tinguera decidit.
TU.- (Es passeja nervios i uns segons despres tornarà junt a Jaume)
¿Quin es el pla del que em parlares?.
JAUME.- (En gest de satisfaccio) ¡Be!. Celebre que al fi et
decidixques... Estic acabant de plantejar-me els detalls finals i se que es possible
portar-ho a cap.
TU.- ¿No sera massa perillos?.
JAUME.- No si ho fem be.
TU.- ¿I quan creus que podriem fer-ho?.
JAUME.- No se... En uns quants dies... o dema; o potser hui. Depen
d'alguns aspectes.
TU.- ¿Quins?.
JAUME.- ¡Home!, no m'agobies ara i esperem a que ella se'n vaja a
treba-llar... Despres en quan ens quedem a soles anirem perfeccionant els detalls.
TU.- (Pensatiu torna despai al coixi i s'agenolla) Em dona l'impressio
de que no eixirà be...
JAUME.- ¡Fotre, tio!. ¡Per a donar moral eres la llet!...
TU.- (Replega abstret tots els naips i despres de barallar escomença
un nou solitari)
JAUME.- (Mirant pensativament a Tu) No et preocupes mes, home.
Ya vo-ras com sí resultarà i se'ns solucionen tots els problemes per a sempre.
(Al moment entra ANA canturrejant en veu baixa i arriba directa al
sillo, on deixarà un braçat de peces de roba que du, i que s'anira posant mentres
interpreta) (Ha canviat la bata que vestia per una falda tablejada gris semillarga, i una
brusa blanca de coll camiser. Calça unes sabates negres sense taco i calces tupides de
color carn)
(Coincidint en sa arribada al sillo, Tu replega la baralla en
dos grapats i es trasllada fins una cadira apartada sobre la que seguirà en el seu
solitari)
ANA.- (En to agradable) Bo, mos volguts "amigüitos".
Ha arribat la hora d'anar-se'n a treballar.
JAUME.- (Mig per a si) ¡A bona cosa li dius treballar!...
ANA.- ¿No et pareix un bon treball el meu?... Hui vaig a fer un
treball molt especial.
(Pren del sillo un tocat gris en diadema blanca que es colocarà en
el cap)
¿Vos conti que ya està casi bo el chic aquell que va ingressar en
pulmonia el mes passat?... Puix ningu que el vera com estava hauria imaginat que es
salvaria, pero en un tracte esmerat per la meua part ho ha conseguit. (Pausa breu)
Fa tres dies el mege li donà l'alta, i encara no s'ha pogut anar el pobre perque no te a
on anar-se'n... I ¿a que no sabeu lo que he pensat?. (Mira als dos somrient)
TU.- (Des de son lloc la mira inquiet)
JAUME.- No aniras a portar-lo aci...
ANA.- (Palmotejant) ¡Sí!. ¡Ho has endevinat!... Despres
vindra en mi per a coneixer-vos.
(Jaume i Tu es miren preocupats)
Bo, ell casi vos coneix per tant com li he parlat de vosatres i està
molt ilusionat en ser vostre amic.
(Pren un cordo negre del que penja un crucifix i se'l penja al coll)
Es un chic maravellos ¿sabeu?... I molt servicial. Quan el portaren al
Centre d'Acollida pensaren que devia ingressar d'immediat, i cóm el voria el mege en
examinar-lo, que donà molt poques esperances de que es salvara... Pero s'ha salvat;
"perque en eixa casa es fan milacres".
JAUME.- ¿Milacres?. Eixa casa es un infern.
ANA.- Vinga Jaume, no digues aixo. Si no fora per nosatres ¿qué
ocorre-ria en tots els pobrets indigents que viuen en el carrer?. Alli els cuidem en els
millors mijos de que disposem, i despres quan ya estan restablits, li's busquem estages en
particulars per a que puguen integrar-se dins de families normals.
JAUME.- Normals com esta ¿no?.
ANA.- ¿I qué d'extraordinari te una familia com la nostra?... ¿Que
es potser molt reduida?... Puix mira, quan Alexandre s'instale aci serem quatre i tots
podrem viure mes a gust.
(Pren un jersei gris obert i se'l posa)
Per ad ell ya he pensat en prepar un monto d'activitats, perque es un
chic molt ben dispost i de lo mes manyós, i estic segura de que li va a encantar viure
aci.
JAUME.- ¿I en eixes activitats, tambe has pensat que intervingam
nosatres dos?.
ANA.- Naturalment, home. Si de lo que es tracta es precisament de que
no estigues aci a soles tot el dia, sense ningu en quin poder parlar quan yo m'en vaig al
treball, ni ningu que et puga cuidar si t'ocorrera qualsevol cosa.
JAIME.- Pero ya està Tu.
ANA.- ¿Tu?... Bo, sí... Ell companyia sí et fa, pero lo que
necessites es una persona per a poder parlar i canviar impressions... I ademes, quan vinga
ell i sigam quatre en casa, podrem passar velades molt agradables, jugant a totes eixes
coses que ara entre els tres no resulten.
JAUME.- (Despres d'una breu pausa) ¿Cóm es ell?.
ANA.- Mes o manco de la teua edat, mes que parega major per lo
dete-riorada que te la salut, pero en quant estiga aci uns mesos i s'acabe de repondre
millorarà moltissim d'aspecte. Lo mateix que quan vingueres; "que tambe tenies una
pinta"...
JAUME.- (Per a si) Pero podia acaminar...
ANA.- ¡Ah!, ¿ya he dit que es nomena Alexandre?. Veges, te nom de sar
famos. "Alexandre"... ¿Qué be sona, eh?... Puix la veritat es que el nom no li
va molt en s'aspecte. (Rient-se) Es un chic en nom de sar i pinta de camperol.
(Prenent un bosso del sillo l'obri, busca dins i pareix com si
recordara)
(A Tu) ¡Eh, Tu!...
TU.- (La mira atentament)
ANA.- M'he deixat el moneder en l'alcova. No se si estara sobre la
taule-ta de nit o damunt de la pentinadora. ¡Au!. Busca'l i dus-lo!. (Espentant-lo en
el gest) ¡Vinga, vinga!...
TU.- (Deixant els naips sense pensar-ho s'alça diligentment i fara
mutis per la esquerra)
ANA.- (A Jaume en quedar a soles) ¿Qué te jugues a que no el
troba?. Este Tu s'està fent vell a la carrera i cada volta es mes trompellot... Pero ara
en Alexandre la cosa canviarà, perque es un chic que enten moltissim de gossos ¿saps?.
Me contà que havia ins-truit a un gos, per a que aprofitara de guia a un cosi seu que era
cego. ¡En lo dificil que deu de ser conseguir una cosa aixina!. (Pausa breu) (Directament)
Abans de convertir-te en un indecent borracho, ¿qué fees per a guanyar-te la vida?.
JAUME.- (En mal humor) ¡Res!. Yo no se fer res.
ANA.- ¡Vinga!, no sigues modest, home... Per mes que mai hages volgut
parlar-me d'aixo, yo se que en qualsevol moment de ta vida, hauras degut ser una persona
util... ¡I fins guapo!. (Es riu) ¡Vinga, dis-me-ho!...
JAUME.- (Apesarat) Yo he segut l'estera on tots han pegat
colps... El im-becil que en qualsevol agafada pren la policia per a justificar son
treball... El sospitos de tots els furts en els mercats... ¡Qui se ho carrega tot!.
ANA.- ¿Quantes vegades passares per la carcel?.
JAUME.- Per la carcel, tres. Una com a penat i dos de preventiu.
ANA.- No son moltes.
JAUME.- ¿Aixo creus?.
ANA.- Per a que et carregaren tantes coses com dius...
JAUME.- En la carcel tres. Pero si sume les nits dormides en les
comissaries... Sumen mes que una condena.
ANA.- ¡I encara et queixes de la vida que dus aci!.
JAUME.- (Rebelant-se) ¡Perque aço es pijor que la carcel!.
ANA.- ¿Qué dius?.
JAUME.- ¡Aço es un infern!.
ANA.- No estas be del cap...
JAUME.- ¡Ya ho crec que sí!. Perque de la carcel saps quan vas a
eixir, pero ¿i d'aci?... ¿Quan vaig a eixir?... ¿Cóm vaig a eixir?.
ANA.- ¡Com si et fera falta anar-te'n!.
JAUME.- (Dramaticament) ¡Eres infame!.
ANA.- (Somrient) Mira, ya se a qué et dedicaves quan eres una
persona normal. ¡Eres actor!.
JAUME.- (Sorpres) ¿Qué dius?...
ANA.- Sí, perque hi ha que vore lo be que saps fer-te l'enfadat. Pero
yo que et conec be, se que tot aço ho fas per a no demostrar lo molt a gust que et trobes
en casa. Per a que et mime sempre un poquet mes, ¿no?...
JAUME.- (Per a si) ¡Les coses que te u que oir-se!...
(Per l'esquerra entra TU en un moneder en la ma i arribant fins Ana
li'l esten)
(Ana mira en silenci a Tu sense fer intencio de agarrar-lo)
TU.- (La mira confos com esperant)
ANA.- (Despres d'uns segons estatica, en to dur) ¿Es aixina com
es do-nen les coses?.
TU.- (Com caent en el conte, poco a poc es va ajopint fins quedar en
terra a quatre pates, i li esten de nou el moneder)
ANA.- (Seguix mirant-lo freda, sense acceptar-lo) ¿Es que
encara no has adepres?.
TU.- (Lentament es durà el moneder fins la boca, i mossegant-lo li'l
oferirà)
ANA.- ¡Ara sí!.
(Prenent el moneder canvia de sobte el gest amenaçant per un atre
reidor, al temps que li palmeja el cap)
¡Be pel meu gosset!... ¡Aixina m'agrada que fasa les coses!... Bo...
Puix vaig a tindre que anar-me'n perque si no arribare tart per a cuidar als meu
malaltets.
(Guarda el moneder en el bosso que es pen-jarà al braç)
(A Jaume) ¿Qué tal estic?, ¿tinc bon aspecte?.
JAUME.- (En rar humor) Com les mateixes bruixes.
TU.- (Mira temeros a Ana i es retira junt a la cadira on permaneixerà
sobre el coixi, com intentant passar inadvertit)
ANA.- ¡Quin humor tens, Jaume!.
JAUME.- Per mes que et disfraces en roba de monja sempre seras una
fotuda bruixa.
ANA.- (Mirant-lo fixa uns segons) Hui no vas a conseguir fer-me
enfadar per moltes coses que em digues. ¿Cóm creus que podria fer mon treball si no em
vestira aixina?. Alli en el Centre d'Acollida totes vestim igual. Abans sí hi havien
monges de veritat, i com ens do-narem conte de que son uniform inspirava molta confiança
als malalts, decidirem utilisar-los nosatres quan elles se'n anaren, i ara tot funciona a
la perfeccio.
JAUME.- Fent caure en la trampa a la gent.
ANA.- No oblides que el fi justifica els mijos. Nostra missio es
consolar i cuidar, proporcionar alegria als desvalguts, posar dolçor en ses pobres vides.
JAUME.- Sí... Un dolç molt amarc...
ANA.- ¡Ai, cóm estas hui, fill!. Una desvivint-se continuament per
vosatres planificant-vos el futur, i, ¡hala!, vinga a insistir en les queixes. Eres un
desconsiderat. (Pausa breu) (Somrient) Pero tot va a canviar. En l'arribada
d'Alexandre anem a formar una familia molt mes feliç. Ho he programat molt be ¿saps?. En
menys d'un mes formareu els tres un grup perfecte... I ixireu tots els dies al carrer a
passejar. ¿No t'agrada l'idea?...
JAUME.- (Estranyat) ¿A passejar al carrer?.
ANA.- Sí. ¿No t'estic dient que et preparava una sorpresa?.
JAUME.- ¿Pero Tu i yo?...
ANA.- I Alexandre. Els tres.
TU.- (Mira a Ana en molta atencio)
JAUME.- ¿I si ens escapem?...
ANA.- (Convençuda) No hi ha perill. Encara que abans tindré
que arre-glar alguns detalls...
JAUME.- (En prevencio) Com quins.
ANA.- Ya t'he dit que Alexandre sap amaestrar gossos guies, i aixi, ell
instruirà convenientment a Tu per a que sapia guiar-te en tots els teus passejos.
JAUME.- Yo no necessite que em guie ningu.
ANA.- (Intrigant) Despres, sí...
JAUME.- ¿Qué vols dir?.
ANA.- Els sers que inspiren mes carinyo son sempre els mes
desgra-ciats. Yo ara vos vullc molt, pero desige voler-vos molt mes. Yo se que encara puc
sentir molt mes afecte per vosatres i quan aço ocorrega, podrem viure tots molt feliços.
JAUME.- No t'entenc...
ANA.- Sera tot molt facil. Formareu un grup maravellosament tendre. Un
pobre ceguet invalit conduit per son gos guia, i en Alexandre guardant-vos per a que no
vos passe res roïn...
(Jaume i Tu escomencen a sentir-se horrorisats)
Clar que, abans, vos practicare unes chicotetes intervencions... A Tu
en el sexe... i al meu Jaumet en els ulls.
(Trau un clauer de la bojaca que fara sonar en la ma mentres marca
el mutis cap al forum)
I aixina, tots, serem "molt mes feliços".
(Fa mutis)
(Jaume i Tu es miraran en el paroxisme de l'horror)
JAUME.- ¡¡¡No!!!...
TU.- (Des de sa posicio d'agenollat, eleva el rostre a lo alt emetent
sa protesta, que es traduirà en un prolongat i lugubre udol)
(Telo molt rapit)
FI DE L'INTRIGA
|
