| Obra premiada en el IV Certamen
L’Antiga de Campanar
PERSONAGES
(Per orde d’intervencio)
MAXIM ...................... 30 anys
LISART ..................... 45 anys
OTILIA ...................... 25 anys
PAULA ...................... 38 anys
OCTAVI .................... 40 anys
MARIA ...................... 30 anys
SOFIA ....................... 25 anys
ADOLF ...................... 30 anys
GUILLEM .................. ¿? anys
COMISSARI .............. 45 anys
DESCRIPCIO D’ESCENA
L'accio transcorre en el despaig-salo d'un chalet
prou luxós. Un arc sense porta en el forum dreta, comunica en I'interior de la casa. A
l'atre extrem del forum, una cristalera practicable dona pas al jardi. Una porta en primer
terme del la-teral esquerra comunica en atres dependencias de la vivenda.
En I'esquerra i encarada a la dreta, una taula de
despaig i un sillo giratori. Darrere, sobre el lateral, un moble llibreria i, entre ell i
la taula, en segon terme, una llantia de peu. Junt al forum entre la cristalera i la porta
un tresillo complet i un centret, de cara al public. En el lateral dreta un sofa menor i
un sillo. Algunes cadires i detalls decoratius a on capien. Junt a la cristalera un
carret-bar portable en bon surtit de gots, copes i botelles de licors.
Es dissabte a mitan vesprada. Epoca actual.
Esquerra i dreta, les dels espectadors.
ACTE PRIMER
(En alçar-se el telo, Otilia i Maxim estaran
assentats en el sofa de la dreta atenent les explicacions de Lisart. Igualment Paula i
Octavi ho fan des del lloc que ocupen en el sofa del centre, Paula a l'extrem esquerra.
Lisart al temps que parla, traslladant el carret anira dis-tribuint begudes als presents)
MAXIM.- ¿I no sap si els atres invitats encara
tardaran molt en arribar?
LISART.- No ho crec. Tots foren citats aci a la
mateixa hora. No obstant i tal com deu d'estar el transit per les eixides de fi de semana,
no es estrany que algu es retarde. (A Maxim) ¿Voste digue conyac?...
MAXIM.- Sí, gracies.
LISART.- (Despres de servir-li'l)
¿Les dos senyores whisquy?...
OTILIA.- Sí, gracies. En un poquet d'aigua si
pot ser...
PAULA.- A mi me'l posa curt pero a soles, per
favor.
LISART.- Descuide la senyora.
(Els prepararà mentres interpreta)
OCTAVI.- Puix nosatres, la veritat es que havem
estat a punt de no vindre esta vesprada.
LISART.- ¿Vol dir el senyor?...
OCTAVI.- Nos paregue tan estranya esta invitacio,
que pensarem si no sería alguna promocio publicitaria de les tantes que ara s'estilen
fer.
MAXIM.- Yo encara no les tinc totes en mi...
LISART.- ¿I aixo, senyor?...
MAXIM.- Perque fins que no acabe d'explicar-nos
l'assunt, tindré la sen-sacio de que al final nos propondran vendre llibres o cosa
pa-reguda.
LISART.- Els assegure a vostes que esta invitacio
es molt mes seria que tot aixo.
OCTAVI.- (A Maxim) Yo en llibres no havia
pensat, pero sí en alguna cosa pareguda a eixes reunions en grans hotels, en les que
solen oferir des d'un nou supermercat a un servici de prestams a baix interes.
MAXIM.- En I'ultim mes, en el correu n'han vingut
almenys tres o quatre invitacions d'eixe tipo...
OTILIA.- (A Paula) I es curios que totes
facen l'oferiment d'un convit, o a lo manco d'una degustacio especial.
PAULA.- (En sorna) Sí. Que despres
resulten ser dos cerveses en olives en os i galletetes salades, quan no uns platerets de
tramussos i cacaus...
OTILIA.- (Seguint el to) Sera per allo del
tipisme...
OCTAVI.- Puix encara estan eixos atres que
t'obsequien en un rellonge sub-mergible, o un transistor en "efe-eme"...
PAULA.- (Rematant la frase) A canvi de que
fulleges una enciclopedia de catorze volums, enquadernada en pell llegitima i ribets d'or.
LISART.- (A Octavi, com si ignorara els
comentaris jocosos) ¿Voste digue tonica?...
OCTAVI.- Sí per favor, en un poc de gel...
Alcohol ad estes hores no solc beure.
PAULA.- (A Lisart) Si no I'importa yo
voldria fer-li una pregunta.
LISART.- Voste dira...
PAULA.- ¿Quina es la rao, de que forem
precisament nosatres els selec-cionats per ad este assunt, havent tantissimes persones en
el cassino.
OTILIA.- Coincidixc en la pregunta; perque
¿voste nos coneixia?...
LISART.- No. Ni yo coneixia a ningu de vostes, ni
personalment tingui res que vore en la seleccio. El meu paper es llimità a fer entrega de
les invitacions, a les tres parelles que el senyor em va indicar.
OCTAVI.- ¿I ell?...
LISART.- Les raons que el senyor puga tindre les
ignore... Pero no patix-quen, que a no tardar seran vostes perfectament informats dels
extrems que els interessa.
OTILIA.- ¿I qui es el seu senyor, si es pot
saber?...
LISART.- El meu senyor es don Guillem Blanch. (Pausa
breu) Possible-ment, el seu nom no els diga massa coses, ya que fa molt poc que fixà
aci la seua residencia, i les activitats anteriors les ha desenrollat en llocs prou
lluntans d'esta terra.
MAXIM.- En I'invitacio es mencionava una
herencia... ¿Aixo ho sabia voste?...
LISART.- En efecte. Una herencia es el tema
principal que nos reunix esta fi de semana.
OTILIA.- Puix la veritat es que no se a quin sant
podem tindre nosatres alguna cosa que vore, en I'herencia d'un senyor que ni coneguem ni
havem vist mai.
LISART.- Tot al seu moment sera satisfactoriament
explicat... Per ara i com a mostra de cortesia, devem d'esperar a que vinguen els invitats
que falten. Mes tart coneixeran a don Guillem, i ell, no ho dubten, els facilitara tota
classe de detalls per a satisfer la seua natural curiositat.
PAULA.- (Tornant al to de sorna) A mi tot
aço em pareix un poc com a una novela de misteri, i hui tal com s'està desenrollant la
vida, totes eixes intrigues i misteris s'han quedat per al cine en exclusiva. ¡Pense yo!
LISART.- Una opinio molt respectable la de la
senyora... No obstant no m'atreviria a assegurar que I'intriga sols es vixca en les
pelicules, a la vista de les noticies diaries de la prensa.
OTILIA.- Es referirà voste a la prensa de
colorins...
LISART.- Possiblement ad eixa mes que a qualsevol
atra.
OCTAVI.-
(Alçant-se en naturalitat, parlarà mentres
es dirigix al sillo a on s'assentarà en acabar la frase)
A mi m'estranya prou que tractant-se
d'invitacions a parelles, es fixaren en Paula i en mi, ya que anit no estiguerem junts en
la sala ni cinc minuts. En tant que yo vaig passar la velada junt a la taula del bacarrat,
ella estigue revolotejant per totes les demes, des de la ruleta al poquer.
PAULA.- (Fatalista) Per cert, que anit no
fon la meua nit...
OTILIA.- Un atre tant podria dir yo en lo de que
tampoc nosatres esti-guerem junts. Perque yo nomes jugui a les maquines de premi en tant
que Maxim no es separà de la ruleta.
LISART.- Aixo ve a confirmar que I'invitacio no
haja segut feta capricho-sament, i que vostes no estan aci... perque sí... Ya se'n
donaran conte de que don Guillem es un home metodic, cuidados i molt conseqüent, dels que
no solen deixar mai un cap per lligar.
MAXIM.- Ya tinc curiositat per coneixer-lo...
LISART.- Descuide voste, que no tardarà en
satisfer eixa normal curiositat.
(Transicio breu)
PAULA.- ¡Molt tarden en arribar els atres
invitats! ¿I si no vingueren?...
LISART.- Aixo no succeirà.
OTILIA.- ¿Cóm pot estar voste tan segur?
LISART.- Yo confie en el bon criteri de don
Guillem, fins al punt que des d'ahir, estan preparadas les cambres dels tres matrimonis
invi-tats... Abans inclus d'haver-los entregat les invitacions.
OCTAVI.- ¡Ya es confiar en la sort!...
LISART.- (Un tant enigmatic) ¿Considera
voste fora de lloc confiar a la sort est assunt, quan tots els aci presents solen dependir
tantissim d'ella?
MAXIM.- Mirant-ho des d'eixe punt de vista,
¿podriem pensar que aço fora un joc?
LISART.- Segons com es vullga mirar...
OTILIA.- Molt enigmatic el trobe...
LISART.- Crega'm que ho llamente... pero pel
moment no els puc confiar mes detalls.
(En resolucio mentres deixa el carret junt a
la cristalera)
En quan tots estiguen aci, tindré molt de gust
en fer-los acom-panyar a les seues habitacions i presentar-los al restant del ser-vici,
que per supost estarà a disposicio de vostes tota la fi de semana, estancia que yo
personalment, desige els resulte molt agradable... I si ara els senyors no volen alguna
cosa en especial, els demanaria permis per a absentar-me un moment, ya que tinc algunes
coses que supervisar en la casa.
MAXIM.- Per nosatres, atenga lo que dega i no es
preocupe.
OCTAVI.- Lo mateix li dic.
LISART.- En tal cas... Si em precisen no tenen
mes que cridar-me des del corredor.
(Marca el mutis cap al forum dreta)
PAULA.- Un moment, per favor.
LISART.- (Detenint-se) ¿Sí?...
PAULA.- ¿El seu nom es... ?
LISART.- Poden dir-me Lisart.
PAULA.- Gracies, Lisart.
LISART.- A vostes.
(Fa mutis)
MAXIM.-
(A l'eixir Lisart, s’alça i va cap al
carret-bar d'a on es servirà un atre conyac al temps que interpreta)
(En to despreocupat) Personalment pense
que aço pot resultar prou divertit... De moment se'ns brinda una fi de semana en una casa
agradable, en bon servici i bones begudes. (Beu un glop) Si tot lo demes te la
mateixa calitat, que es facil supondre que sí, podem passar-ho la mar de be.
(Passeja per l'estancia dotorejant-ho tot)
OCTAVI.- Si aço nomes fora una invitacio a
I'espargiment yo em sentiria defraudat.
(Trau un paquet de tabac i una caixeta de
mistos. Encen un cigarret i en apagar el misto es queda mirant a on tirar-ho. Al no trobar
cap de cendrer, el fica dins de la caixeta i se la guarda en la bojaca. Al moment i en
vore que no te a on espolsar la cendra tornarà a traure la caixeta, buida els mistos en
la bojaca i es servirà d'ella com a cendrer fins que s'acabe el cigarret. En acabar
apagarà en ella la punta chafant-la en els dits, la tancarà i se la guar-darà en la
bojaca. Tota esta accio la realisarà en tota naturalitat al mateix temps que inter-preta)
OTILIA.- ¿I aixo?
OCTAVI.- Ningu sense motiu important en propi
benefici, organisa alguna cosa nomes per a festejar a estranys.
PAULA.- Tal vegada a don Guillem li agrade el joc
en privat, i nos haja convidat per a organisar una timba...
MAXIM.- (Fataliste) Si es aixo lo que
busca, en quant a nosatres ha marrat, perque en les quatre ultimes nits s'havem quedat
nets de pols i palla.
OCTAVI.- Yo tampoc pense que puga ser eixa la
finalitat... Per atra banda, nosatres tampoc podem dir que hajam tengut massa bona sort...
OTILIA.- Lo que no acabe d'entendre es qué pugam
tindre que vore nosa-tres en I'herencia d'un desconegut.
MAXIM.- Ni yo, pero sí puc assegurar-te que em
convertiria hui en I'home mes feliç del mon, si heretara uns quants millons de pessetes.
OCTAVI.- (Rient-se) I si fora de dolars
millor ¿no?
PAULA.- Me pense que aixo nos passaria a tots els
que estem aci.
OCTAVI.- Per cert, ¿quins podran ser els
invitats que falten? ¿Tenen vostes alguna idea?
OTILIA.- Puix ara que pense... me pareix recordar
haver vist ahir a Lisart en la sala del cassino, parlant en la chica aquella del
black-jak...
MAXIM.- ¿Eixa que es tan poqueta cosa?...
OTILIA.- ¡Home! ¿A qué li dius tu poqueta
cosa?...
MAXIM.- Vullc dir tan poc brillant, tan... no se.
Com si li faltara color... Aixo es, tan descolorida.
OTILIA.- Ara sí entenc lo que vols dir. Es
d'eixes persones que estan al teu costat casi chafant-te, i no repares en elles mentres no
sents el dolor.
PAULA.- (Rient-se) L'ha descrit voste de
tal manera que ya se a qui es referix... Pero no caic en qui puga ser el marit... Marit o
com-panyer, clar.
OTILIA.- Yo tampoc se qui puga ser, pero per
supost ha de ser marit. Eixe tipo de dones mai poden tindre un amant. (Es riuen)
OCTAVI.- ¡Maravellos!... Senzillament
maravellos. Està clar que no hi ha res mes perillos per a la fama d'una dona, que atres
dos parlant d'ella. ¡En quant tenen ocasio posen a qualsevol en la picota!
PAULA.- ¡Home! ¡Tampoc estem crucificant-la!...
MAXIM.- (Tornant a assentar-se a on estava)
Puix brillant o descolorida, em pense que s'està
retardant prou.
OCTAVI.- Tambe es cert que pressa no en tenim
puix que la fi de semana acaba d'escomençar, i esta invitacio comprén dos dies
complets...
OTILIA.- (Definitiva) Yo a qui tinc
verdader interes en coneixer es a I'organisador de tot este sambori.
(Entra Maria pel forum dreta portant els gots,
que deixarà en el carret, replegant els que n'hi ha bruts)
MARIA.- EL senyor Lisart, el majordom,
m'encarrega que pregunte a vos-tes si els apetix prendre alguna cosa solida per a
acompanyar les begudes.
OTILIA.- A mi per ara no, moltes gracies.
PAULA.- Yo tampoc. (A Otilia) Perque els
excessos dels aperitius es trans-formen despres en celulitis.
MARIA.- (Als homens) ¿I els senyors?...
MAXIM.- No. Gracies.
OCTAVI.- Ni yo.
MARIA.- En tal cas, si no desigen res de mi...
OCTAVI.- Sí, per favor. Una pregunta si no li
molesta.
MARIA.- Gens, senyor. Voste dira...
OCTAVI.- ¿Ha vingut ya el seu amo?
MARIA.- (Seria pero correcta) Si voste es
referix a don Guillem, (remar-cant) "el meu senyor", està en les seues
habitacions des d'este mati.
OCTAVI.- (Tallat) ¡Ah!... Bo. Gracies.
PAULA.- (Incisiva) ¿I el nom de voste
es... ?
MARIA.- Maria, senyora.
PAULA.- (Digna) Gracies Maria. Ya pot
retirar-se.
MARIA.- En permis.
(Fa mutis per a on va entrar)
PAULA.- (A Octavi en eixir Maria) T'està
ben empleat... ¿Cóm se t'ocorre parlar d'amos en un estat democratic?
OCTAVI.- ¡Chica, i yo qué se! Haura segut un
lapsus... A mes com yo mai he tengut criats...
OTILIA.- ¡Home! Puix procure que tampoc se li
escape lo de criats, perque des de fa prou de temps s’han convertit en "personal
laboral domestic per conte alie".
(Algunes rialles suaus dels presents)
(Entra Lisart pel forum cedint el pas a Sofia
i Adolf. Ella saludarà a l'entrar alçant la ma com si netejara un espill, quedant-se
parada en cara de bova)
SOFIA.- ¡Ui! "¡Hola buenas!"...
(Maxim i Octavi saludaran contestant-li en
al-gun gest. Paula i Otilia saludaran des del lloc)
LISART.- (Als d'escena) Els invitats que
faltaven. (A Sofia i Adolf) Em permetré donar-los la benvinguda en nom del meu
senyor, i els pregue que es consideren com en sa casa. Aci estos senyors, son invitats com
vostes al mateix acontenyiment.
ADOLF.- (En acabar de saludar a tots) Bo.
Puix molt agraits per la seua acollida. I abans de tot disculpar-nos per la tardança,
pero la veritat es que esta vesprada el transit era com per a pensar en quedar-se en casa
sense eixir, ¡perque està criminal!
SOFIA.- I si no hi havia prou en I'embotellament,
la paradeta del de Trafic per haver chafat este la ralla contínua...
PAULA.- ¿I I'han multat?...
SOFIA.- Sí senyora. Deu mil "peles"
que li han clavat... (En to ponderatiu) I menys mal que el guardia era un morenot
alt i ben polit... Una especie de Richar Gere pero en caixco de motorista.
(Adolf fara un gest de commiseracio, no se sap
si per la multa o per la bovada de la dona)
(S'assentaran els dos a un gest d'invitacio de
Lisart. Sofia en el sofa del centre junt a Otilia, i Adolf en el sillo de la dreta al seu
costat)
(Octavi es torna a assentar, en tant Maxim
permaneix dret proxim a Otilia)
LISART.- De seguida informare a don Guillem de
que tots vostes ya han arribat.
MAXIM.- Sí. Vaja, vaja...
LISART.- En permis.
(Fa mutis per a on entrà)
MAXIM.- (Despres d'una pausa) Si volen
prendre alguna cosa no tenen mes que servir-se. (Senyalant) Com podran vore, aci hi
ha de tot...
ADOLF.- (A Sofia) ¿T'apetix alguna cosa?
SOFIA.- Be, pero que no siga res fort.... ¿Hi ha
whiskey?
ADOLF.- (Alçant-se i mirant) Sí, ya ho
crec.
SOFIA.- Puix be.
(Adolf li'l servirà mentres Otilia i Paula
canvien una mirada divertida)
OTILIA.- (A Sofia) ¿I qué?... ¿Cóm va
acabar anit la velada en el black-jack?
SOPIA.- (Com caent en el conte) ¡Ah!
Voste... ¡Ya dia yo que la seua cara em resultava coneguda!...
PAULA.- Es normal que tots nos considerém
coneguts per freqüentar el mateix cassino; lo que no resulta tan normal es que tambe ho
sigam per a don Guillem, el nostre amfitrio.
SOFIA.- (Rient-se) Sí, clar... (Canviant
el gest) Bo... No he entes res... (De sobte) No s'havem presentat... El meu nom
es Sofia i el del meu marit, Adolf.
PAULA.- EL meu es Paula.
OCTAVI.- I el meu Octavi.
SOFIA.- (Mirant-lo pensativa) A voste el
recorde i no se de qué...
OCTAVI.- (Evasiu) Sera d'haver-nos vist en
el cassino...
SOFIA.- No se, no se... (A Otilia) ¿I
vostes?
OTILIA.- Maxim i Otilia.
SOFIA.- (Sense trellat) ¡Ui! ¡Mira quina
casualitat!... Tinc una cosina en Potries que es molt morena a qui tambe li diuen Otilia.
OTILIA.- (Per a si) ¿I qué tindra que
vore una cosa en l'atra?
ADOLF.- (A Maxim) Segons el criat que nos
ha rebut, pareix ser que vostes ya deuen coneixer els motius pels quals nos ha reunit aci.
MAXIM.- No ho crega. La veritat es que no es
massa lo que per ara coneguem de l'assunt... Que estem aci invitats per un senyor, del que
sols sabem que li diuen don Guillem, que nos ha oferit sa casa per a passar una fi de
semana, i que vol parlar-nos d'una herencia.
SOFIA.- ¿Aixo es tot?
PAULA.- Per increible que li parega, aixo es
quant sabem.
ADOLF.- Puix continue tan "in albis"
com abans.
MAXIM.- En tant no vinga don Guillem i nos done
una conferencia, em pareix que seguirém tots igual d'a fosques.
ADOLF.- A nosatres lo que mes nos ha intrigat es
precisament la mencio d'eixa herencia... Inclus haviem arribat a pensar al rebre
I'invitacio, si no sería algun parent lluntà i desconegut... Pero ara està clar que no
era res d'aixo al vore'ls a vostes tambe.
SOFIA.- (En suficiencia) Ya et vaig dir
que no et feres cap d'ilusio... que ton tio el del Brasil, segur que es mori sense un
gallet que deixar a ningu.
PAULA.- (Sentenciant) Lo que sí està
clar, es que les fortunes no solen caure del cel...
OTILIA.- I que ho diga.
SOFIA.- (Pensativa) ¿A on haure llegit yo
eixa frase?...
ADOLF.- En tal cas lo unic que nos resta es
esperar, i entre tant intentar passar-ho lo mes a gust possible. (De sobte) Ara sí
que vaig a prendre'm alguna coseta.
(Va al carret i es servirà un conyac que
anira prenent-se mentres interpreta)
OCTAVI.- (A Adolf) ¿Aixina que el transit
estava embotellat?
ADOLF.- Sí senyor. En un tapo impressionant.
OCTAVI.- ¿I a qué creu que es deuria?...
ADOLF.- Potser que a I'exces d'eixides de fi de
semana. A mes pareix ser que havia hagut un accident entre camions... i ya es pot imaginar
en un cas aixina com estaria...
MAXIM.- Si ya sense accidents les carreteres
solen ser un desastre.
OCTAVI.- Es cert que esta carretera resulta prou
conflictiva, per mes que no siga I'unica en amargar-nos la vida als qui solem
utilisar-les.
ADOLF.- I per a mes inri hui han colocat una
filera de conos reflectants, que es lo que ha fet que mirant-los em despistara d'atres
senyals.
OTILIA.- (A Paula en to compliç) ¡I ahi
chafà la ralla!...
PAULA.- (En el mateix to) ¡I ad ell li
chafaren "els verts"!
OCTAVI.- Puix ha eixit millor parat que yo,
perque per culpa d'un d'eixos conos que refilat per un camio es va colar baix el meu
coche, estic des del dijous sense vehicul, i hem tengut de vindre aci en taxi.
SOFIA.- ¡Ah Puix!... En lo que costa un taxi des
de la ciutat, hi ha per a jugar tota la nit a les maquinetes. (A Otilia) ¿Vostes
han portat algun equipage?
OTILIA.- Sols lo verdaderament imprescindible. Un
camiso i quatre cosetes mes...
SOFIA.- Sí, com nosatres. Ho dia perque una
chica a I'entrar s'ha fet ca-rrec del maleti i del paraigües.
OTILIA.- ¿Del paraigües?... ¿Es que està
plovent?...
SOFIA.- Quan arribarem sí, i a mes que s'estava
preparant una tormenta curioseta.
PAULA.- ¡Veges! ¡En lo be que estava I'orage
este mati! No es poden ima-ginar lo depriment que em resulta la pluja.
(Entra Maria que parlarà des de la porta)
MARIA.- Si les senyores volen acompanyar-me les
indicare quines son les seues habitacions.
PAULA.- Puix mira, sí. (Alçant-se, a Octavi)
¡Tinc unes ganes de coneixer la casa!
OTILIA.- (A Sofia al temps que s'alcen) Aço
es sentit de I'oportunitat perque de pas sabrem a on està el tocador.
SOFIA.- (A Maria) ¿Continúa plovent ahi
fora?
MARIA.- Sí senyora. I pareix que la tronada va a
mes.
SOFIA.- (Sense dirigir-se a ningu en especial)
A mi em fa moltissima ilusio la pluja; perque em fa recordar el primer bes que em donaren.
PAULA.- ¿Ah, sí? ¿Qué a on la besaren, baix
d'un paraigües?
SOFIA.- (En tota naturalitat) No. Baix de
la ducha.
(Paula i Otilia mirant-se trenquen en una
car-callada. En este moment, a través dels cristals besllumenats de la cristalera, es
vorà el res-plandor d'un rellamp, seguit d'un fort tro. Totes les dones es sobresaltaran
interrompent les rialles i fent alguna observacio apropiada)
SOFIA.- ¡Carai!...
OTILIA.- ¡Vaja un tro!...
PAULA.- ¿Estarem segures aci?...
OCTAVI.- (A Maria) ¿Sap voste si hi ha
parallamps en la casa?
MARIA.- Sí senyor.. Precisament durant la
tronada de l'atre dia n'arreplegà un raig.
OCTAVI.- (No molt tranquil) No es mala
cosa saber-ho... perque proporciona una certa tranquilitat...
(Nou rellamp seguit d'un tro no tan fort)
OTILIA.- Eixe pareix que ha caigut mes llunt...
MAXIM.- Les tronades en estes latituts solen ser
de sobte i prou breus... Res d'importancia.
SOFIA.- ¡Puix que be!...
PAULA.- A mi els trons em descomponen...
OTILIA.- Bo. ¿No anavem a vore les habitacions?
MARIA.- Quan vostes vullguen... En el permis de
les senyores anire davant per a mostrar-les el cami.
(Ixen pel forum al temps que entra Lisart, que
es fara arrere fins que ixquen)
LISART.- (Entrant, als tres homens) El
senyor em diu que els comunique, que en uns minuts estara en vostes.
MAXIM.- ¡Home, m'alegre!
OCTAVI.- I yo, perque la curiositat em guanya.
(A lo llarc d'esta escena, i segons el
director considere convenient, aniran produit-se re-llamps espayats i trons a cada volta
mes de-bils, fins que la tormenta quede reduida a sols un esporadic resplandor en la
cristalera sense cap de so. La duracio total d'este efecte, sera fins la mitat de I'escena
tercera)
LISART.-
(Prenent el carret i portant-lo a on estava al
principi junt a la cristalera)
Abans de que coneguen al meu senyor, voldria
fer-los unes consi-deracions referents al seu estat.
ADOLF.- Voste dira...
LISART.- Don Guillem, encara que no d'edat massa
alvançada, te molt que-brantada la salut. El seu estat d'animo sol tindre alts i baixos,
lo que a vegades genera algun desconcert al seu entorn... Pero lo que sí apreciaran de
seguida es la claritat de les seues exposi-cions; i si degut ad elles, es consideren
molests en algun moment, yo els pregue que no li ho prenguen en conte. Son les rarees d'un
home delicat...
OCTAVI.- Diga'm Lisart. ¿I no podria voste
donar-nos de bestreta alguna pista d'este assunt? Si ho dic es per a saber mes o menys a
que atindre'ns...
LISART.- Vorà... Don Guillem es un home sense
familia. No li'n queda viu ningu dels seus majors i ell no n'ha creat cap. Els unics
afectes en que conta, son els que troba en esta casa i en un escas grup d'amics, prou
lluntans en l'actualitat.
MAXIM.- El perfecte retrat d'un solitari.
LISART.- Mes o menys.
ADOLF.- Crec que vaig entenent. I per a tindre
companyia sol convidar a desconeguts per a passar en ell les fins de semana. ¿No es
aixina?
LISART.- ¡Ah, no! Li puc assegurar, que en l'any
llarc que porta vivint en esta casa, no ha rebut cap de visita de les que podriem
denominar "de caracter social".
ADOLF.- Puix no ho comprenc...
OCTAVI.- Està clar que no ho comprendrem per
moltes voltes que li pe-guem, en tal que algu no nos ho explique.
MAXIM.- (Per a Lisart) Deixem en tal cas
ad este home que ho conte.
LISART.- Molt a pesar meu, no tinc mes informacio
que afegir a lo que ya els he contat.
MAXIM.- Em defrauda voste, amic Lisart.
LISART.- ¿Vol dir el senyor?...
MAXIM.- Que tal com ha pintat a don Guillem i el
seu entorn, està clar que voste no pot ser a soles un empleat. Vullc dir que de segur deu
ser, aixina com un secretari o un home de confiança... I si sent-ho no nos diu mes coses,
no sera perque no pot...
LISART.- Llamente que pense voste aixo. (Pausa
breu) ¿Apetix als senyors prendre alguna atra beguda?
ADOLF.- Yo no, gracies.
(Li'n dona la copa buida que Lisart deixarà
en el carret)
OCTAVI.- Ni yo.
MAXIM.- Yo pel moment porte dos conyacs i vullc
estar despert per a es-coltar a don Guillem.
(Adolf i Maxim s'assentaran a on estaven, en
tant que Lisart trasteja en el carret, atent pero distant dels invitats. En este moment,
el resplandor d'un rellamp dibuixarà perfectament la silueta d'un home en la cristalera,
fenomen que nomes advertirà Adolf)
ADOLF.- ¡Eh!... ¿Qui hi ha ahi fora?...
OCTAVI.- ¿Qué?...
LISART.- ¿Cóm diu el senyor?...
ADOLF.- ¿A on conduix eixa porta? (Senyalant-la)
LISART.- Directament al jardi, senyor.
ADOLF.- Puix acabe de vore algu apostat junt ad
ella.
LISART.- ¿Algu en el jardi junt a la porta?...
(En eixe moment, al temps que tots miren la
cristalera, es repetix el rellamp no apareguent cap d'ombra sobre ella)
MAXIM.- Ahi no es veu res...
LISART.-
(Va a la porta i l'obri, mirant cap a fora
sense eixir)
(A Adolf) Aci no hi ha ningu, senyor...
(Coincidint el breu temps que estiga oberta,
s'oirà clarament el so de la pluja al caure fora)
OCTAVI.- Alguna ilusio optica pels llamps ¿no
creu?...
ADOLF.- (Dubtant) No se... pero em paregue
vore-ho tan clar..
(Lisart tancarà i seguirà en el carret)
ADOLF.-
(A lo llarc de l'interpretacio dirigirà de
volta en quan la mirada a la cristalera)
D'haver sabut que aço anava a allargar-se tant
podiem haver organisat alguna partideta. Almenys per a entretindre'ns, ¿no els pareix?
OCTAVI.- No crec que haguera segut lo mes
indicat... Per mes que a lo llarc d'esta fi de semana tal vegada es pugam distraure en
alguna se-ssio de poquer.
MAXIM.- Els tinc que dir que eixe joc no es el
que mes m'agrada. I a mes em fa I'impressio, de que ningu dels presents podria assumir en
dignitat el paper de banca, per lo tant resultaria un poquer sense alicient.
ADOLF.- Comprenc que voste no es senta atragut
per les cartes, ya que la seua especialitat es la ruleta.
MAXIM.- (Puntualisant) Digam...
"predileccio", millor que especialitat.
ADOLF.- Mes o manco aixo volia dir. A mi em te
igual un joc que un atre.
OCTAVI.- ¡Home! Per algun sentirà especial
atraccio.
ADOLF.- Honradament no sabria dir-ho... Quan
estic dins d'una partida de poquer no la canviaria per ningun atre joc, pero els assegure
que lo mateix em passa quan toque el bacarrat, o es el "seven-eleven" el que
està reclamant la meua atencio.
MAXIM.- (Pausa breu) ¿I voste, Lisart, no
es amant del joc?
LISART.- No ho se, senyor. Perque mai he jugat.
ADOLF.- ¿A res?...
LISART.- Fa uns anys, uns amics intentaren
ensenyar-me a jugar al truc, i no vaig ser capaç d'aficionar-me.
OCTAVI.- Pero si no practica els jocs de destrea
de segur que jugarà a uns atres, com el bingo o la loto, o les maquines, o la loteria, o
I'hipica, o els llebrers, o el cupo... En fi, algun dels molts que estan esta-blits en el
païs, i dels que es dificilissim, per no dir impossible, sostraure's...
LISART.- Alguna que atra quiniela he fet, mes que
mai he arribat a cobrar ni un minim premi... I si es la loto... quan va eixir recorde que
jugui unes quantes semanes, pensant lo facil que seria encertar sis numeros entre
quarantanou, fins que em doni conte de que no sis, sino tres, es casi impossible
encertar-los.
OCTAVI.- (Rient-se) ¡Home, tant com
impossible!... La llei de provabilitats obliga a fer una inversio tan gran per a
assegurar-se un ple, que es molt dificil jugar sobre segur.. No obstant, es prou senzill
en-certar eixes bolletes de tres resultats.
LISART.- ¿I cóm pot ser aixo?
OCTAVI.- (En suficiencia) L'estadistica es
una gran auxiliar de les apostes, i per atra part, hi ha moltes publicacions
especialisades, que oferi-xen distintes formules per a confeccionar les bolletes en prou
garantia d'exit.
LISART.- (Prou esceptic) No he llegit
ningun d'eixos llibres... no obstant continue pensant que la sort no es per a qui la
busca, sino per a qui la troba.
OCTAVI.- Tal raonament no deixa de ser
objectable...
ADOLF.- Lisart te part de rao, pero a vegades no
es juga pel premi que aguarda al final, o lo que es diu per provar fortuna, sino pel plaer
de medir les propies forces contra l'adversitat.
(Sona un timbre per l'esquerra)
LISART.- En el permis dels senyors...
(Fa mutis per la primera porta esquerra)
MAXIM.- Eixe timbre deu de ser, una cridada a
Lisart per part del nostre misterios amfitrio.
ADOLF.- Puix a vore si hi ha sort i el veem
pronte.
(Entren pel forum Sofia, Paula i Otilia,
parlant entre elles i rient-se)
OTILIA.- Vos assegure que eixe aspecte del joc no
mai m'havia passat per I'imaginacio...
PAULA.- Ni a mi tampoc.
(Van sense pressa a on estaven assentades ades
i aniran assentant-se a lo llarc del dialec)
SOFIA.- (A Adolf) Estavem parlant dels
viages que havem fet ultimament per I'estranger.
ADOLF.- A la meua dona li encanta viajar.
MAXIM.- ¿I coneixen molts països?
ADOLF.- Molts. Lo que significa haver recorregut
un toll de quilometros... En dir-Ii que havem visitat Europa sancera...
SOFIA.- (Puntualisant) ¡Menys Andorra!
PAULA.- (A part) Al contrari que tot lo
mon.
ADOLF.- I en la direccio a I'Orient, havem
arribat fins a Hong Kong...
PAULA.- Els països asiatics deuen ser
maravellosos...
SOFIA.- N'hi ha de tot, no crega... Perque quan
mes exotic siga un païs menys comoditats trobes, mes brutea hi ha, i mes mosquits et
piquen.
PAULA.- Yo sempre he somiat en poder fer un viage
llarc, a I'India... a China... o a les illes del Pacific.
OTILIA.- Coincidint en Sofia, s'ha de pensar que
per a fer un viage tan llarc, s'hauran de patir algunes incomoditats. Perque son molts els
trens, barcos i avions a utilisar.. i es clar que no tots els mijos re-sulten agradables.
PAUILA.- EL tren i el barco sí resulten pesats,
pero l'avio es rapit i comodo.
SOFIA.- Rapit quan ya estas volant, pero nosatres
havem arribat a passar dos dies en la sala d'espera d'un aeroport, aguardant una eixida,
¿veritat Adolf?...
ADOLF.- Eixa anecdota fon un estiu en Son San
Joan, en Mallorca, i era per no se quina reivindicacio dels pilotos d'Iberia.
OCTAVI.- ¡En lo que guanyen!... Aci tot lo mon
reivindica alguna cosa per a si, mes que siga a costa de fotre als demes. ¡Quan menys
t'ho es-peres, ya t'han montat el numeret d'una folga salvage!
PAULA.- I a pagar-ho sempre el ciutada, mes que
no tinga cap de culpa.
MAXIM.- Pero no tot lo mon fa folga. ¿Recorden
vostes haver-ne conegut alguna feta per croupiers?
OCTAVI.- ¡Che, es de veres!
ADOLF.- Es cert. Per fortuna els cassinos
funcionen sempre.
PAULA.- Puix molts podrien prendre eixemple
d'ells... I tornant als viages, yo pense que totes les incomoditats es poden donar per ben
empleadas, al deleitar-se en païsages desconeguts i carregats d'exotisme.
OTILIA.- Yo m'incline mes a viajar per a coneixer
obres d'art... per a con-templar en viu les obres que coneguem de sempre per fotografía
solament. M'imagine lo que es deu gojar en Roma o en Florencia recreant I'esperit en cada
plaça, fruint d'una font o d'una estatua de Borromini o Miquel Angel... Obres tan
restringides aci, a vore-les en determinats museus.
SOFIA.- (Ponderativa) Sí que te rao.
PAULA.- A pesar de tot aixo, yo continue
preferint I'encant de les cultures exotiques, com poden ser les del sur d'Asia, o les de
Thailandia, o de la mateixa China.
SOFIA.- A mi Thailandia me va agradar
moltissim... casi diria que mes que I'India o Ceilàn.
PAULA.- Sri Lanka...
SOFIA.- ¿Cóm?...
PAULA.- Que a Ceilàn li canviaren el nom.
SOFIA.- (En gest estupit) ¡Veges, i ningu
m'ha dit res!...
(Gest ironic de les atres mirant-se)
ADOLF.- (Com tirant-li un capot) Estic
d'acort en lo bo de viajar per ahi a coneixer mon. Pero dec manifestar que no hi ha etapa
perfecta, si en acabar el dia no es poden descansar els ulls damunt d'un tapet vert. (En
sorna) Per allo del relaixament de la vista...
(Alguns somriures suaus dels presents)
SOFIA.- (En serietat) Puix yo coincidixc
totalment en lo referent a l'aspecte de la recreacio artistica. Recorde que en un poble de
Ceilàn... o com es diga, varem assistir a un lloc en el que uns homenots musculosos i en
pilotes, lluitaven dins d'una bassa plena de fanc.
(Rialles de tots, menys de Sofia que continúa
igual de seria)
MAXIM.- I a tot aço, ¿algu sap si faltarà molt
per al sopar?
OTILIA.- No crec, perque Maria nos ha dit que
anava a parar taula.
OCTAVI.- Imagine que en el sopar estarà present
el nostre amfitrio...
SOFIA.- (Mirant a Octavi en curiositat) I
yo que diria que voste i yo, s'ha-vem vist en un atre lloc abans d'ara...
(Octavi es fa el desentes com pot, en tant
Paula posa un gest evident de desgrat)
(Apareixen en la porta del primer terme
es-querra Lisart i Guillem. Este, ajudant-se d'un basto i del braç de Lisart arriba fins
la taula. S'assentarà en el sillo giratori de cara als con-corrents en visible
dificultat. Els tres homens s'hauran alçat a l'entrar Guillem i estaran en silenci i
atents. Lisart es quedarà dret entre la taula i el forum)
GUILLEM.- (Notant-se-li un cert esforç al
parlar) Imagine I'estranyea de vos-tes, a causa del sistema que he empleat per a
invitar-los a ma casa... Mes pense que per al fi que em proponc es lo millor que podia
haver planejat.
ADOLF.- (Com per dir alguna cosa) Si voste
ho diu...
GUILLEM.- Lisart els haura informat ya fins al
llimit que ell coneix de la situa-cio que ha donat orige ad esta invitacio...
OCTAVI.- Molt poc nos ha contat...
GUILLEM.- Els detalls accessoris d'un pla poden
ser interessants en certs as-pectes socials, pero els assegure a vostes que en l'assunt
que nos ocupa, casi podem prescindir d'ells, ya que "saber massa" podria
resultar perjudicial ad algu.
ADOLF.- En la seua invitacio es fea referencia a
una herencia o cosa pareguda...
GUILLEM.- Comprenc el seu interes pels diners, i
m'alegre molt que eixe siga el movil que I'ha portat a acceptar la meua invitacio.
ADOLF.- (Com agarrat en falta) No volia
dir...
GUILLEM.- No cal que s'esforce. La meua intencio
al parlar de I'herencia era clara... No volia per cap motiu que faltaren ad esta cita.
MAXIM.- ¿Aixo vol dir que lo de I'herencia es
sols un reclam?
GUILLEM.- No. L'herencia existix. Pero d'ella
parlarém en el seu moment. Mes... facen el favor d'assentar-se, i si els apetix alguna
cosa sols tenen que demanar-la. Consideren-se com en sa casa.
ADOLF.- Gracies.
(S’assenten els tres convenientment
situats donant front a Guillem)
GUILLEM.- Haver-los seleccionat a vostes d'entre
els clients del cassino per ad este negoci, no ha segut fruit del caprig o d'una
casualitat. (Pausa breu) L'assunt que aci nos reunix es molt important. Tant que no
es podia deixar cap detall a I'improvisacio... M'he permes invitar-los per a que passen
una fi de semana en companyia meua; i d'eixa breu estancia en la casa podra eixir un
producte crematistic molt important per a u de vostes, i prou sugestiu per a tots els
demes... Per supost en el cas de que "colaboren" en cert assunt que en el seu
moment els explicaré.
(Li entra un colp de tos que durarà fins que
Lisart, diligent, li'n done un got d'aigua. En tant, els demes es miraran entre si
significa-tivament i en silenci)
LISART.- ¿Vol el senyor la medicina?
GUILLEM.- (Nega en un gest i respira fondo)
No... Ya estic millor..
OCTAVI.- ¿La colaboracio a que voste s'ha
referit te que vore en eixa mis-teriosa herencia?
GUILLEM.- Per supost que sí. Son dos coses
lligades.
ADOLF.- A vore si al remat nos aclarix
I'incognita.
GUILLEM.- No es preocupe, que de seguida sera
satisfeta la seua curiositat.
SOFIA.- (A Adolf per lo baix) ¡Qué
impacient eres, fill!
GUILLEM.- Per a tranquilitat de tots dire, que
ningun detall relatiu a les inves-tigacions per mi encarregades sobre vostes, figura
escrita en cap paper.. Del mateix modo, no res de lo que aci es parle, "ni es
faça", tindra mes testics que nosatres...
ADOLF.- ¿Dec entendre per lo que ha dit que
havem segut investigats?
GUILLEM.- Per supost que sí. I ara se de vostes
alguns detalls que m'intere-ssava coneixer, i que em complauen.
MAXIM.- (Vissiblement contrariat) No
resulta gens agradable saber-se in-vestigat.
OCTAVI.- A mes vulnera el dret a I'intimitat, lo
que va en contra de la propia Constitucio.
GUILLEM.- (Fent un gest ironic) Senyors;
aci anem a tractar assunts serios de la nostra conveniencia, i quan es aixina tot aixo que
mencionen no te el menor valor.
MAXIM.- Segon i cóm, perque hi ha coses privades
en les que ningu pot ni deu entrar.
GUILLEM.- Minucies nomes.
OTILIA.- (Disgustada) Lo que em te
sorpresa no es tant el que nos haja fet investigar, en lo greu que aixo puga ser, com que
nos ho estiga revelant en tot el cinisme del mon.
GUILLEM.- Senyora, comprenc el seu malhumor i per
aixo estare dispost a dissimular qualsevol critica que em faça. Pero els fets son estos.
El negoci que els vaig a propondre es molt serio, i abans d'arris-car-me a compartir-ho en
vostes, devia cerciorar-me de que eren les persones adequades per a portar-ho a bon fi.
MAXIM.- (En fingit aire despreocupat) A
vore puix qué nos diu... perque tal volta estigam donat-li una importancia excessiva a lo
que segura-ment no la tindra...
GUILLEM.- (Interrompent-lo) De voste se,
per eixemple, que en les ultimes semanes ha perdut en la ruleta tot el metalic de que
disponia... i que el pagare que ha firmat en el cassino no es pot cobrir en les poques
pertenencias que li'n queden... Lo que de no solucionar-se en breu terme podria
reportar-li mals majors.
OTILIA.- (A Maxim) ¿Cóm pot haver
arribat a saber...?
MAXIM.- (Un tant alterat) Eixa informacio
no es exacta...
GUILLEM.- (Tallant-lo en un gest) No
s'esglaye per favor. Ya li he dit que lo que parlem aci no transcendirà... I a mes voste
no es I'unic. (Pau-sa breu) Voste, (per Octavi) està en situacio mes greu
si cap, ya que, provinent d'una provincia a on no li restava credit, tambe ha esgotat el
que en esta li proporcionaren, degut a una tremenda mala racha de sort... i segurament
d'aci tambe tindra que alçar el vol a no molt tardar, si no es que atres abans li ho
impedixen.
OCTAVI.- (Molt molest) Veig que està
millor informat de lo que podia pensar-se...
GUILLEM.- Aixina es. I de voste (per Adolf)
se que ya no li'n queda res que vendre... Inclus que ha empenyorat unes pells que la seua
dona es va comprar, en diners d'un colp de sort.
ADOLF.- ¡Vaja. A voste no se li oculta res!...
SOFIA.- (A Adolf que es fara el desentes)
Pero ¿cóm es aixo? ¿No m'ha-vies dit que els visons estaven en la tintorería?...
OTILIA.- (A Guillem) Si em permet...
GUILLEM.- No faltava mes.
OTILIA.- (En to agre) Per lo que porte
sentit fins ara, voste s'ha preocupat molt d'informar-se dels nostres problemes, i com
estos coincidixen en lo crematistic, em pregunte si es que ha pensat tambe en
solu-cionar-los.
GUILLEM.- Digam... que sí.
PAULA.- ¿Vol dir que es voste un filantrop?
GUILLEM.- No. Soc una persona practica, que està
disposta a donar-los una important cantitat de diners... a canvi de que em facen un
servici.
MAXIM.- De veres que ha conseguit intrigar-me.
OCTAVI.- Tots estem tremendament intrigats...
GUILLEM.- Puix posen atencio i no ho demorem mes.
(Pausa breu) Yo soc posseïdor d'una respectable fortuna. Estic a soles en este
mon, sense familiars que puguen reclamar cap de benefici, i sense amics que puguen optar a
rebre ni un quinzet de mi... Per lo tant, I'unic beneficiari meu es I'Estat. (Pausa
breu) Tinc fet testament, i en ell disponc, que els meus bens de tipo immobiliari
passen a certes institucions benefiques... Per a poder rescatar alguns va-lors, ya he
previst documents que podran fer-los passar als em-pleats d'esta casa. I lo demes... son
diners. (Pausa breu) Diners que no vullc que I'Estat s'emporte.
(Nou colp de tos) (En tant Lisart l'auxilia
do-nant-li un got d'aigua, els demes es miraran entre si)
ADOLF.- ¡A la fi ixque I'herencia!
OCTAVI.- Aço escomença a tindre sentit...
OTILIA.- ¡Ya vorem per a on ix!...
GUILLEM.- El metalic de que disponc en este
moment, es de dotze millons de pessetes. (Pausa) Eixa cantitat podra estar en les
bojaques dels presents, quan ixquen d'esta casa a l'acabar la fi de semana.
(Es remouen intranquils en tant murmuren)
PAULA.- ¡Dotze millons!...
SOFIA.- ¡Che, que be!...
OTILIA.- ¡Sí es una sifra important!..
ADOLF.- ¡Aixo son prou diners!...
MAXIM.- (Per a si) Massa bo per a ser de
veres...
GUILLEM.- Com podran observar, el meu estat de
salut es poc menys que infame... Els sintomes externs son un perfecte reflex de lo que hi
ha dins de mi... Se que em resta poc de temps de vida pero els assegure que pensar en la
mort no m'esglaya. Es el dolor, l'agonia lo que em fa por, i se que no podre soportar-la. (Pausa
breu) Els diners que tot ho compren, han fet que la meua vida fora prou agradable...
Ells m'han proporcionat plaers i comoditats suficients, i ara vullc que al final, tambe
aprofiten per a estalviar-me pati-ments... I aci entren vostes.
(Pausa i expectacio de tots)
Vostes poden guanyar-se els dotze millons... Lo
unic que han de fer es... matar-me.
(Alguns deixaran escapar una exclamacio
ofegada. Tots en gran estupor quedaran estatics mirant-lo)
(Telo rapit)
FI DE L’ACTE PRIMER
L'accio transcorre en el mateix lloc que l'acte
anterior. Han passat tres o quatre hores des de I'ultima escena. No res ha canviat en la
decoracio ni en l'aspecte del salo, excepte que s'hauran retirat tots els gots bruts del
carret bar, canviant-los per uns atres.
ESCENA I
(Entren Sofia i Otilia seguides d’Adolf i
Maxim. Tots venen conversant entre ells i relaixats. Aniran cap al tresillo del centre i
s'assentaran sense presses. Tots menys Adolf que es diri-girà al carret bar)
SOFIA.- EL sopar ha estat fabulos, sobre tot el
tercer plat... Poques vega-des es pot conseguir que una carn roja estiga tan en el seu
punt... saborosa, tendra i apetitosa.
ADOLF.- Bona sí estava. Pero a mi la palaya en
salsa es de tot lo que mes m'agradat.
SOFIA.- ¿I les entradetes, qué?...
ADOLF.- Bones i variades... Tot ha segut de molta
calitat i perfectament presentat. (A Maxim) ¿No pensa voste igual?
MAXIM.- (Indiferent) Sí. Ha segut un bon
sopar.
SOFIA.- I el postre mes indicat per ad este tipo
de sopar. Fraules en nata, i anous al caramel en gelat. Com si haveren endevinat el meu
gust. (A Otilia) ¿A voste que li ha paregut el sopar?
OTILIA.- (Sense massa entusiasme) Ho he
trobat tot molt bo, mes a pesar d'aixo yo casi no he sopat.
ADOLF.- ¿I quina ha segut la causa?
OTILIA.- Pensant en la proposta que nos va fer
don Guillem se m'han llevat les ganes de menjar.
ADOLF.- ¡Dona! ¡Cada cosa al seu moment! Yo
mentres sopava no m'en-recordat gens de l'assunt eixe... Li assegure que en estos
mo-ments, encara no estic massa segur de que no siga tot una broma per a amenisar la fi de
semana. ¿Volen beure alguna cosa?
SOFIA.- Yo sí em prendria un poquet de whisquy.
Pero posa'm un ditet nomes ¿eh? Que si no se me'n puja al cap i escomence a dir
bovades...
ADOLF.- (A Otilia) ¿Voste?...
OTILIA.- Yo no res, gracies.
ADOLF.- ¿I voste, Maxim?...
MAXIM.- Sí, un conyac si es tan amable.
ADOLF.- ¡Faltaria mes!... Yo tambe prendré
conyac.
(Anirà servint i portant a cadascu lo seu, i
es servirà ell al final, en tant interpreta)
MAXIM.- El cas es que a la proposta de don
Guillem li trobe una certa llogica... Si el mal que te es el que yo m'imagine, es normal
que s'esglaye pensant en el final que li aguarda, i veig normal que busque acabar en tota
la rapidea que siga possible.
OTILIA.- Pero involucrant-nos a tots... Ahi es a
on no estic d'acort en la qüestio. Si ell lo que vol es acabar pronte, ¿per qué no es
tira al tren?
MAXIM.- Aixo es molt facil dir-ho.
ADOLF.- Puix mire... Arribats ad eixe extrem i si
yo estiguera en el seu cas, pense que tambe preferiria acabar tal com ell intenta fer-ho.
SOFIA.- ¡No em digues!...
ADOLF.- Sí te dic, sí... ¿Imagines lo que deu
significar posar-se davant de la via veent arribar el tren, i decidir-se a tirar-se baix
les rodes?.
SOFIA.- ¡Che, tens rao!... A mi em faltaria
valor.. No mes de pensar-ho se'm posa la carn de gallina.
ADOLF.- I a qualsevol. En tant que si es un atre
el que t'espenta ya no sería tan dur colocar-se junt a la via a esperar-lo. ¿No els
pareix?
OTILIA.- (Seria) Es clar que al mencionar
lo del tren no he fet mes que invocar un simil...
SOFIA.- (A Adolf, rient-se) ¡Tu no et
tens que preocupar! Quan vullgues "cascar" m'ho dius, i yo et prepare un
"chocolatet ben fet" i ¡au!, tot solucionat.
ADOLF.- (Seguint la broma) Sí, el
chocolate li'l vas a fer a ta tia...
MAXIM.- (Alie a la broma) El plantejament
de don Guillem es correcte... Lo que no entenc, i no he parat de donar-Ii voltes en tant
sopavem, es cóm haura planejat l'assunt per a que nosatres es pugam be-neficiar de
I'herencia i quedar nets de responsabilitat per la seua mort.
ADOLF.- A mi tambe m'intriga, no ho puc negar.
OTILIA.- Quan mes ho pense, mes a disgust em
trobe...
SOFIA.- (De sobte a Adolf) Mira per a on,
aço podria resultar tan bo per a nosatres, com que es morira ton tio del Brasil.
ADOLF.- ¡Calla dona! No sigues desficaciada.
¡Veges tu a on estarà mon tio Gines, no havent sabut res d'ell en mes de vint anys que
li perguerem el rastre!... ¿Saps qué te dic?, que lo que siga ya so-narà. Despres de
tot ya digue don Guillem que en acabar de sopar nos donaria tota classe de detalls d'est
escabros assunt.
MAXIM.- (Mirant cap a I'entrada) I estos
no venen...
OTILIA.- No tardaran ya. Segur que haura tengut
que canviar-se el vestit que s'ha tacat sopant.
SOFIA.- ¡Ah, sí! La taca ha segut de fantasia i
de lo mes inoportu. I si be la nata no te problemes per a anar-se'n, lo que es el suc de
fraules, no es lleva en res.
MAXIM.- (Un tant pensatiu) No m'agrada
gens eixa parella.
OTILIA.- A mi me pareix un matrimoni de lo mes
normal.
SOFIA.- (Asseverant) Ella es geminis.
OTILIA.- ¿Cóm diu?
SOFIA.- Que ella es geminis. Que ha naixcut baix
eixe signe.
OTILIA.- ¿I voste cóm ho sap? ¿Qué la
coneixia abans?
SOFIA.- No, que va... Pero l'ascendencia astral
es cosa que es refleixa en la persona de tal manera, que no cal preguntar-li ni la data de
naiximent per a saber-ho. Es com un carnet d'identitat... Despres quan torne li ho
preguntarém i ya vora voste com no m'he equi-vocat... En quant al marit, eixe sí
m'escama. ¡Yo diria que I'he vist en algun lloc abans d'ara!...
ADOLF.- (Pausa breu) Total, que estem en
una casa a on hi ha dotze mi-llons de pessetes en efectiu a la nostra disposicio... Es
clar que eixa cantitat resoldria els problemas economics de qualsevol.
SOFIA.- ¡Escolta! ¡No aniras a dir-me que per
ells tu estaries dispost a...!
ADOLF.- Yo no estic pronunciant-me per res. Pero
recorda que ell digue que els diners podien estar en acabar la fi de semana en "les
bo-jaques de tots". Lo que vol dir que passe lo que passe alguna cosa traurém.
SOFIA.- Massa confiat te veig...
ADOLF.- ¡Mira, lo que siga ya sonarà! (A
Maxim) ¿I del criat qué pensen vostes?
MAXIM.- Eixe es un atre assunt. El tal Lisart deu
de ser un guilopo de cate-goría, perque està clar que vivint al costat de don Guillem
conei-xerà tots els detalls d'est assunt... I si sabent-ho tot no li'n dona "el
passaport", es perque hi haura alguna cosa que no està massa clara...
OTILIA.- Podria ser que existira una
circumstancia que tu no has contem-plat i que I'impedixca fer-ho.
MAXIM.- ¿Quina circumstancia?
OTILIA.- L'afecte que puga sentir per ell.
MAXIM.- (Pensatiu) No se... Pero parlar
d'afectes quan hi ha tants millons pel mig...
OTILIA.- (Molesta) A vegades et poses
odios, Maxim. ¿No creus que aixo es pensar en massa materialisme?
MAXIM.- Lo que crec es que tots tenim un preu,
que el preu varia segons les circumstancies, i que en este cas, el vell coneix
perfectament quin es el preu de quants estem aci.
ADOLF.- En eixe punt no tinc mes remei que
discrepar de voste, sobre tot perque el seu comentari a mes de ser gratuït, no nos fa cap
de favor a ningu.
SOFIA.- ¡Aixo crec yo!
MAXIM.- Es clar que al generalisar no intente
molestar a ningu...
OTILIA.- De totes formes estas fent uns
comentaris, que resulten prou desagradables.
MAXIM.- Ho llamente... Possiblement siga
influenciat per lo poc corrent d'esta situacio...
ADOLF.- Total. Que no tindrem mes remei que
esperar a que don Guillem nos facilite els detalls que encara no ha contat, ans de traure
atres conseqüencies.
SOFIA.- Lo unic que veig clar, es que la broma
del vell nos te a tots da-munt de brases, com a Santa Caterina.
ADOLF.- ¡No, dona, Santa Caterina no! La que
mori en la foguera fon Santa Joana...
(Entra Maria que porta en la ma el bosso de
Sofia. Es dirigix cap ad ella decidida i es queda dreta al seu costat) (Els homens
esta-ran atents a la conversa i no diran res en tant no ho senyale el guio)
MARIA.- Senyora...
SOFIA.- ¿Es a mi?
MARIA.- Sí, senyora... Es que vinc a portar-Ii
el bosso que s'ha deixat vos-te oblidat en el menjador. (Li'l mostra)
SOFIA.- (En cara de despiste) ¡Ui!
¡Eixe bosso es el meu!... ¿Cóm es que el te voste?
MARIA.- (Sorpresa) Perdo... Precisament li
he dit que vic a portar-li'l, per-que voste se I'ha deixat oblidat en el menjador. (Li'l
dona)
SOFIA.- ¿Ah, sí? ¡Che quin cap el meu! (El
pren) Puix mire, moltes gra-cies, perque de no haver-me'l portat voste, creuria que me
I'hauria deixat en casa.
(Sense esperar a mes l'obri i trau un billet
que intentarà donar-li'l)
Tinga, Maria. Aixo per a voste...
MARIA.- (Rebujant-lo en molta dignitat)
Moltes gracies senyora, pero yo no puc rebre una propina per complir en lo que es la meua
obligacio.
SOFIA.- (Insistint) ¡Calle, dona! ¿I
qué tindra que vore una cosa en l'atra?
MARIA.- (Notant-se-li violenta) Li pregue
a la senyora que no insistixca, yo ya cobre un sou en esta casa pels meus servicis.
SOFIA.- (Ficant el billet dins del bosso)
Puix mira, estos per a la maqui-neta... perque "diners trobats i jugats; diners
premiats".
MARIA.- (Disposta a anar-se'n) Si la
senyora no vol res de mi...
SOFIA.- ¡Ah, no! Moltes gracies.
OTILIA.- Yo si voldria fer-Ii una pregunta, si
voste no te cap d'inconvenient...
MARIA.- Lo que la senyora vullga.
OTILIA.- ¿Fa molt de temps que està voste en la
casa?
MARIA.- No senyora, no arriba a quatre mesos.
OTILIA.- En tal cas voste no coneixeria a don
Guillem abans de treballar per ad ell. ¿O sí?...
MARIA.- En efecte, senyora, no tenia el plaer de
coneixer-lo.
OTILIA.- ¿I sap si el senyor acostuma a rebre
moltes visites com la nostra?
MARIA.- Perdo... No entenc lo que me pregunta.
OTILIA.- Vullc dir, que si han vingut abans d'ara
unes atres visites a passar la fi de semana.
MARIA.- Que yo sapia no. En el temps que estic en
la casa, ésta es la pri-mera vegada que hi ha convidats.
OTILIA.- Aixo era lo que volia saber, gracies...
SOFIA.- ¿I cóm eren les atres invitadas, dones
correntes o distinguides com nosatres?
MARIA.- ¿Perdo?...
OTILIA.- No, Sofia. La chica ya ha dit que no han
hagut atres visites abans.
SOFIA.- ¡Ah! Ya me pareixia a mi. (A Otilia)
Es que ad esta chica no se li enten res, ¿eh?
OTILIA.-
(Com per a trencar la situacio al vore a Maria
prou violenta)
¿I son molts els empleats en la casa?
MARIA.- No senyora. Tres nomes. El senyor Lisart,
Elisa la cuinera, i una servidora.
SOFIA.- Puix deu passar-ho voste prou avorrit
¿eh?
MARIA.- (Aspra) No entenc lo que vol dir,
senyora.
SOFIA.- ¡Dona! Que no tenint mes companyia que
la d'eixa cuinera vella, el cirialot de Lisart, i un senyor casi jurasic...
MARIA.- (A Otilia, un tant rebotada) Si la
senyora no em precisa em retirare en el seu permis.
OTILIA.- No faltaria mes, i moltes gracies per
les seues informacions i pa-ciencia.
MARIA.- (Marca el mutis i abans d'eixir
interpelarà a Otilia directamente)
¡Ah, senyora! Si es voste tan amable. (Per
Sofia) Quan ad esta senyora se li passe la bufa, diga-Ii que en esta casa yo em trobe
la mar d'a gust.
(Fa mutis rapit)
(Otilia es quedara sorpresa per l'eixida i de
sobte soltarà una carcallada. Sofia es mos-trarà tan indiferent com si la cosa no anara
en ella)
MAXIM.- (Espontaneu) Sí senyor. Poques
vegades se senten afirmacions tan ajustades a rao.
ADOLF.- (Un tant dolgut) ¡Home!... Yo
coincidixc un poc en la chica, pero me pareix que s'ha passat un tant ¿eh?...
MAXIM.- (Llevant-li ferro) Yo he volgut
dir..
ADOLF.- Ya... Comprenc.
(Entren Octavi i Paula que s'haura canviat de
vestit)
PAULA.- Tenen que perdonar-nos per haver-los
deixat a soles, pero era im-possible no canviar-se de roba, portant una taca tan
cridanera...
OTILIA.- No te perqué disculpar-se, son
situacions desagradables que se li poden presentar a qualsevol.
PAULA.- Sí. Pero en este cas ha segut tan
desficaciadament...
SOFIA.- Lo mal es que tindra que tirar el vestit,
perque una taca de fraula no es lleva en res.
PAULA.- Puix em contraría prou, perque I'he
estrenat precisament hui... Pero; ¡qué li anem a fer!...
SOFIA.- No li capia dubte de que eixe incident
estava previst en la seua carta astral.
PAULA.- ¿Qué vol dir en aixo?
OTILIA.- ¡Ah, sí! Estava desijant que tornara
voste per a comentar-li-ho... ¿No sap que Sofia nos ha resultat una experta en
astrología?
SOFIA.- ¡Lo que es diu una experta no!... ¡Pero
sí que tinc prou d'idea en eixe assunt!
PAULA.- En aço del zodiac yo no tinc gens de
confiança. Potser siga per-que no m'he preocupat mai de llegir o informar-me sobre el
tema.
SOFIA.- Li assegure que el tema es
interessantissim, i una vegada entres en l'ambient astral, s'adquirixen certes facultats
que et permeten coneixer molt be a les persones.
PAULA.- Si fora de veres, m'hauria agradat tindre
oportunitat de llegir eixa carta que diu abans de sopar, i aixina el vestit no s'hauria
llançat a perdre...
OTILIA.- ¡Mala estrena ha tengut!...
SOFIA.- Yo procure no estrenar mai una cosa a
soles.
OTILIA.- ¿I aixo?
SOFIA.- Perque en un cas com este, estrenant
varies no te les vas a tacar totes, i sempre et queda el consol de dir... "Mira,
menys mal que ha segut aço a soles"...
PAULA.- (En ironia) De veres que voste es
original...
ADOLF.- ¿Volen beure alguna cosa?
OCTAVI.- Yo no, gracies.
(S'assenten les tres dones)
PAULA.- (A Otilia) ¿I de qué parlaven?
OTILIA.- De coses intranscendents relativas al
sopar i al servici domestic.
PAULA.- ¿Sí? A I'entrar m'ha paregut vore a
Maria com si anara un tant rebotada.
SOFIA.- ¡Ui! ¡Vaja a saber per qué!... ¡Hi ha
gent tan rara pel mon!... Per cert, que ha mentit.
PAULA.- ¿Qui ha mentit?...
SOFIA.- Maria. Perque no son tres, sino quatre.
PAULA.- No entenc...
OTILIA.- ¿Es referix al personal domestic? (A
Paula) Maria nos ha dit que a mes d'ella, son en casa la cuinera i el majordom.
SOFIA.- ¡Exacte! ¿I qui era el tio del mono
blau que mirava per la finestra?
PAULA.- ¿Per quina finestra?
SOFIA.- Per la del tocador.
OTILIA.- (Incredula) ¡No em diga que
tenim tambe un "voyeur" particular per a la fi de semana!
ADOLF.- ¡Escolta; aclarix aixo! ¿Dius que hi
havia un home aguaitant per la finestra?
SOFIA. Sí, pero no et preocupes... yo sols
m'estava llavant les mans.
ADOLF.- (Ad ells) ¿I ara qué em diuen?
¿No podria ser el mateix que vaig vore ahi darrere?
(Senyala la cristalera conseguint que tots
diri-gixquen la mirada cap ad ella)
MAXIM.- Nosatres no verem res...
OTILIA.- ¿Aixina que existix?...
OCTAVI.- Un tant rara sí em pareix la
coincidencia...
ADOLF.- En quant vinga Lisart aclarirém aço...
OCTAVI.- ¿Els ha dit si don Guillem venia ya?
MAXIM.- No. Pero no crec que tarde.
OTILIA.- ¿I qué pensen vostes del destarifo que
nos ha plantejat el nostre amfitrio?
PAULA.- Si vol que li diga la veritat, a mi no em
pareix tan destrellatada la proposta.
SOFIA.- ¿Insinua que voste estaria disposta a
"carregar-se'l" pels diners?
PAULA.- ¡Dona! ¡Quines coses te voste!... No em
malinterprete, per favor... Lo que vullc dir, es que veig certa llogica en I'exposicio que
nos ha fet. Perque segons pareix, ell es pensa que te la mort molt proxima i li dona por
enfrontar-se ad ella.
MAXIM.- Em satisfa vore que coincidim en les
nostres apreciacions refe-rents al tema.
PAULA.- ¿I aixo?
MAXIM.- Que un moment abans de que tornaren,
estava fent aci un plan-tejament molt similar.
PAULA.- Ho celebre. (A Octavi) ¿Veus com
yo no soc I'unica que troba llogic el tema?
OCTAVI.- No se... No tinc la menor idea de cóm
va a acabar-se tot aço... Ho veig massa embolicat.
ADOLF.- Es cert que la situacio resulta un tant
intrigant, i prou morbosa.
SOFIA.- Com aquella pelicula que verem d'Orson
Wells, en la que els par-dals es sublevaven i acodien en surrats per a matar a tots els
habitants del poble. ¿Recordes quina te dic?
ADOLF.- (Sense fer-Ii cas) No caic de
quina pelicula parles...
SOFIA.- ¡Si la posaren fa dos semanes en la
tele! (A Otilia) Este marit meu te una memoria tremendament roïna. Sobre tot per
als programes de la tele.
OTILIA.- (Seguint-li la corrent) Sí,
clar... Tal com està ara la tele es discul-pable que no se li pose atencio...
SOFIA.- A mi m'agraden els serials, sobre tot el
colebro del mati, eixe que dura any i mig.
ADOLF.- (A Maxim) Eixa aficio a la
"caixa bova" no es que a mi no m'agra-de; ¡es que em fot!
(Entra del forum Lisart, en direccio a la
porta del lateral esquerra. Es detindra per a respon-dre a Adolf al ser interpelat)
ADOLF.- ¡Home! En voste volia parlar...
LISART.- El senyor dira...
ADOLF.- A I'individu que yo vaig vore darrere de
la cristalera I'ha vist la meua dona aguaitant per la finestra del tocador. ¿Qué em te
que dir ara?..
LISART.- Vorà, senyor... Pareix ser que eixa
persona a la que vostes han vist, era un electriciste que estigue aci esta vesprada,
reparant en el jardi uns cables que devia arreglar. I el vore'l junt a la casa es degue, a
que buscava resguardar-se de la pluja...
SOFIA.- (A Otilia) ¡Quina cara mes
forta!... ¿I mirant per la finestra es banyava manco?...
ADOLF.- (Satisfet) ¿Han vist com no varen
ser figuracions meues?
LISART.- Si em permeten... M'ha cridat el
senyor...
(Continúa el seu cami i fa mutis)
MAXIM.- (A Adolf) Veig que tenia rao quan
digue lo de la silueta de I'home de la porta...
PAULA.- ¡Si l'arribe a vore yo, em muic de por!
OTILIA.- (Pausa breu) ¡A vore si ve eixe
home d'una vegada!...
OCTAVI.- (Mirant l'hora) No ha
transcorregut tant de temps des de que aca-barem de sopar .. Lo que passa es que nos te a
tots intranquils. Expectants diria yo.
ADOLF.- Com si tinguerem tretze encertats i
faltaren cinc minuts per a aca-bar I'ultim partit de la jornada.
MAXIM.- ¡Bona comparacio!
OCTAVI.- Vorem com nos presenta este home els
detalls de I'operacio...
MAXIM.- ¿I per qué li diu ad aço
"operacio"?
OCTAVI.- Perque d'alguna manera tindrem que
dir-Ii ad esta especie d'aven-tura... ¿O tampoc es pot dir que aço siga una aventura,
poc co-rrent per cert?
SOFIA.-
(Mirant a Octavi descaradament en curiositat,
com intentant recordar a on l'ha vist)
Una aventura de pelicula de misteri ¿no li
pareix?
(Octavi en dissimul refugirà la mirada)
ADOLF.- Aventura o operacio, lo que es despren de
tot aço es que quan dema a la nit donem per acabada la fi de semana, i si es que les
coses s'han resolt com vol el nostre amfitrio, podrem eixir d'aci en dotze millons de
pessetes... I yo no se si don Guillem acabarà mo-rint-se o no, (rient-se) pero el
que se va a morir de curiositat si no ve pronte a contar-nos la segona part de la novela,
soc yo.
OTILIA.- (En to de reproig) Un humor el
seu un poc negre...
SOFIA.- A tot aço no li havem preguntat a Paula
lo de la data de naiximent.
PAULA.- ¿I aixo?...
OTILIA.- ¡Ah, sí! Es que abans quedarem en fer
una prova del poder d'adi-vinacio de Sofia en quant als signes del zodiac.
PAULA.- Es curios...
SOFIA.- Yo mantenia que voste es geminis. (A
Otilia) I voste es cancer.
PAULA.- ¿I cóm es pot comprovar?
SOFIA.- (A Paula) Voste ha d'haver naixcut
entre el vintidos de maig i el vintiu de juny, ¿a que sí?
PAULA.- No. Yo naixqui un segon dia de Nadal.
SOFIA.- ¡Vaja! (A Otilia) Puix voste
entre el vintidos de juny i el vintitres de juliol...
OTILIA.- Ho llamente pero tampoc... yo naixqui el
dia de Sant Vicent, un vintidos d'abril.
MAXIM.- (A part, ironic) ¡Com una targeta
d’identificacio!...
SOFIA.- (En gran aplom) ¿Puix saben qué
les dic?... Que deurien fer inda-gacions en el Registre Civil per a comprovar si foren
inscrites correctament, perque aci hi ha alguna cosa que no està molt clara.
(Paula i Otilia es quedaran mirant-se en gest
d'incredulitat davant de tanta bovada i conte-nint la rialla)
(S 'obri la porta del primer terme esquerra i
entrarà Guillem com abans, ajudant-se en el basto i el braç de Lisart. Aniran sense
pressa al sillo giratori i s'assentarà junt a la taula, dei-xant el basto damunt d'ella)
GUILLEM.- Els pregue que es posen comodos i que
presten molta atencio a quant vaig a expondre.
(Tots faran algun comentari breu per a si)
PAULA.- ¡Per fi!...
OTILIA.- ¡A vore qué passa!
SOFIA.- ¡Toca, ya era hora!
OCTAVI.- (A Guillem) Perdo ¿Li molesta a
voste que fume?
GUILLEM.- No. Pot fumar si vol.
OCTAVI.- (A Lisart) Si fora tan amable de
facilitar-me un cendrer.
LISART.- De seguida.
(Traura d'algun calaix del moble de l'esquerra
un, i el posarà damunt del centret. Despres tornarà junt a la taula)
GUILLEM.- No cal que els diga que quant aci es
parle a partir d'este moment, ho deuran oblidar totalment dema, pel propi be de tots. (Pausa
breu)
(Al temps que continúa el dialec, Octavi traura
la caixeta de mistos i el paquet de tabac i buidarà en el cendrer el contingut de la
cai-xeta espolsant-la en uns colpets. Trau de la bojaca uns quants mistos i els ficarà
dins de la caixeta. Encen el cigarret, ho deixa tot damunt del centret i continúa fumant
i atenent) (Tota esta accio sense pressa i en naturalitat)
GUILLEM.- En la conversa que tinguerem abans de
sopar, ya els vaig expon-dre el meu convenciment de que en diners es pot conseguir quant
es vullga.
(Obri un calaix de la taula i trau un
document)
Aci hi ha una prova de lo que estic dient.
(El deixa damunt de la taula)
Aço es un certificat de defuncio, signat per un
prestigios mege i en data d'esta proxima nit... en el que es diu que he mort a
conse-qüencia d'una parada cardiaca. (Pausa breu)
(Sense interrompre el dialec, Lisart prendra del
carret una botella d'aigua mineral i un got que mig omplirà. Traura un flasquet de la
bo-jaca i mesurarà unes gotes dins de l'aigua, tornant a guardar-se el flasquet, i
mantindra el got en la ma fins el moment oportu)
GUILLEM.- Es clar que ningu ignora, que un
certificat de defuncio no es la garantia total per a poder encobrir un determinat tipo de
mort, perque nomes una simple denuncia podria donar peu a una exhumacio i a una posterior
autopsia... No obstant aixo no pa-ssarà aci.
(Trau un document del calaix que tambe
dei-xarà damunt la taula)
Este atre document, complementari de l'anterior
permetrà I'incine-rament. (Pausa breu) Havent-se produit la mort el dissabte a la
nit, el velatori transcorreria a lo llarc del dumenge i I'incineracio tindra lloc el
dilluns a primera hora. Com vostes podran vore si tot es porta avant tal com està
previst, una improvable denuncia nomes es trobaria en una caixeta de cendra.
OTILIA.- Hi ha una cosa que no m'entra en lo cap.
GUILLEM.- Diga voste.
OTILIA.- Tot aço que nos està contant tan
indiferent com si la cosa no anara en voste, em pareix demencial...
SOFIA.- (Interrompent) I si no es
demencial, quant menys pareix una follia.
GUILLEM.- Ni follia ni demencia, senyores.
OTILIA.- ¿Cóm, si no es aixina, pot comentar
detalls tan macabres i en tanta tranquilitat tractant-se de la seua mort, a no ser que tot
siga una broma?
GUILLEM.- Li assegure senyora, que aci no hi ha
cap de broma. Aço es fruit d'una decisio serena i d'un estudi en profunditat.
OTILIA.- Es possible que siga en lo referent a
voste, mes en lo que nos pertoca als demes, no se a quin sant ha tingut que decidir per
nosatres.
GUILLEM.- Yo no pense obligar-los a fer res que
no vullguen, pero, si em deixa continuar..
(Li entra un colp de tos i allargarà la ma a
Lisart demanant-li el got. Lisart li'l dona. Se'l beura en tres vegades i li'l tornarà
buit)
MAXIM.- (Parant en un gest a Otilia que havia
fet accio d'anar a objectar) Per favor Otilia. Deixa que don Guillem acabe
d'explicar-nos quant tinga que dir.
GUILLEM.- Gracies.
(Al temps que parla anira traent d'un calaix
sis sobres regularment abultats i un septim sobre mes gros, tots d'un volum que
corresponga a lo que diu que contenen)
Aci hi ha sis sobres iguals. En cadascu d'ells hi
ha un millo de pessetes en billets de deu mil. (Pausa breu) I este septim sobre,
que conté sis millons de pessetes... En total els dotze millons que vostes podran
emportar-se si tot es fa com està previst.
(S'endevina en totes les mirades un gran
inte-res pels sobres, que Guillem deixa en dos montons damunt de la taula)
Estos set sobres son per a les set persones que
entren en el joc, vostes sis i el majordom.
ADOLF.- (A Maxim) ¿Cóm? ¿Lisart tambe
entra en el joc?
MAXIM.- Per lo vist pareix que sí.
ADOLF.- Puix no ho entenc...
GUILLEM.- Els pregue un poc mes de paciencia.
(Trau d'un calaix una pistola en silenciador
que deixarà ostensiblement damunt de la tau-la junt als sobres)
Un de vostes, el qui emplee esta pistola, tindra
dret a portar-se el septim sobre. (Senyalant-lo) El dels sis millons... I tots els
demes podran portar-se un d'estos atres com una mostra del meu agrai-ment per la seua
colaboracio.
OCTAVI.- Aixo vol dir que dos matrimonis es
beneficiaran en dos millons, i un tercer en set millons...
GUILLEM.- Efectivament.
PAULA.- (A Octavi) Aço comença a
disgustar-me...
ADOLF.- O els tres matrimonis a dos millons
cadascu, si es Lisart qui opta pel septim sobre...
GUILLEM.- No. Veig que voste no ho ha comprés
tan encertadament com el seu companyer... Es clar que Lisart no optarà al septim sobre,
perque d'haver ell volgut, esta reunio no s'hauria celebrat i la tota-litat dels diners
podien haver segut per ad ell.
ADOLF.- En eixe cas, ¿quin paper juga ell aci
per a poder portar-se un dels atres sobres?
GUILLEM.- El de cuidar per a que tot ixca tal com
es el meu desig. Ell es I'unic que podra coordinar quant hi ha que fer una vegada produit
I'obit... Ha de fer-se carrec de tots els tramits usuals en els cassos de defuncio,
servicis funeraris, cremacio del cadaver, etcetera... i just es que se'l recompense
economicament per la seua diligencia i evident esforç.
SOFIA.- Aço no m'agrada gens ni miqueta... Si
tot es de veres i s'està planejant una mort, no se per qué nos tenia que invitar a Adolf
i a mi. I si no es mes que una broma, per supost que es de molt mal gust.
ADOLF.- Calma't, Sofia. (Mig confidencial)
A nosatres ningu nos pot obligar a que façam res que no vullgam fer.
SOFIA.- ¿Pero no et dones conte de que es va a
fer un assessinat?
< | 
