Era un hivern molt cru, els arbres amagaven el seu vert de vida baix un llançol palit. Entre les montanyes es podien vorer chicotets pobles que embrutaven el paisage i talls de quitra que els unien. No molt llunt es pot vore com un chicotet vehicul s'aventura per un d'eixos talls. Son Andreu i Blanca, portaven tres anys volent fer este viajet, una escapadeta en el coche dels seus pares poc despres de tindre permis de conduir. Portaven tot el dia conduint, el cansanci carregava mes el coche, cada hora que passava les curves es feien mes tancades i la llum mes fosca.

- Deuriem d'anar buscant algun lloc per a passar la nit, Blanca, esta fent-se fosc i no podem quedar-mos en el coche, el proxim poblet que trobem pares ¿d'acort?
 

- D'acort torronet, la veritat es que tinc els braços cansats i les cames teses.Poc despres pararen en un chicotet poble, ni tan sols apareixia en el mapa, tenia una gasolinera i un dependent a joc en el desolador paisaje. Mentres repostaven Blanca li va preguntar l'home de la gasolinera per un lloc on passar la nit.

- Si, poden quedar-se en la casa de la senyora Schowitz. Cuina molt be, tan be que cap convidat volia deixar la seua casa- en eixe moment el dependent es va començar a riurer - Be la seua casa es troba per aquella carretera rural, al final voran un caseró, alli a es. Si em permeten la llibertat cridare abans per a que vajen preparant l'habitacio.

Blanca es va quedar estupefacta, Andreu alucinat, com no sabien com reaccionar van pagar i se'n varen anar cap a la casa. La carretera penetrava pel bosc i als pocs metros soles es veien arbres i una carretera fangosa i nevada. Temps despres d'entre els arbres va apareixer de sobte un caseró del mig del no res. Era una casa de fusta que bosaba fum per un dels numerosos fumerals que punchaven el cel gris. En aparcar el coche van agarrar les maletes rapidament per a entrar lo mes pronter possible, feia molt de fret.

El picaport resonava per tot el bosc, inexplicablement va començar a bufar un vent molt furios, amenaçador. El picaport va resonar per segona vegada. Els arbres ploraven. Quan el picaport anava a resonar per tercera vegada es va obrir la porta. Alli, emmarcada per la porta s'alçava una figura llarga, com si l'havera pintat el mateix Greco. Tapada per un camiso que amagava una corpulencia latent, i un chal que la protegia del fret. Era la Sra. Schowitz, una dona de monyo blanc, el poc que tenia. Faç seria, modelada per anys de patiment, arrugues que la desdibuixaven, uns ulls profunds. La seua veu va fer callar el vent, els arbres no ploraven. De repent com si no havera passat res li va canviar la cara, ara era la de una dona encantadora, bona anfitriona i dona ejemplar:

- Hola bona vesprada passen, passen, fa molt de fret.- Ells van passar- M'han avisat des de el poble de que rebria una visita...

La Sra. Schowitz els va ensenyar un poc de la casa, lo suficient per a sobreviure una nit, i els va explicar les condicions de la pensio. Mentres Andreu i Blanca no podien donar credit a lo que veien, era una casa mes gran de lo que pareixia per fora, de fet l'espai pareixia ser caprichos. Lo ultim que els va ensenyar va ser la seua habitacio, la de convidats. Dins de la habitacio n'hi havia un atre fumeral, acabat d'encendre. El bany es situava fora en el corredor. La Sra. Schowitz es va dirigir ad ells:

- El sopar estara preparat d'aci uns minuts, per favor siguen puntuals i no armen molt d'escandol, esta casa pot tindre molts remordiments.

- Gracies, estarem baix en uns minuts.- Digue Andreu mentres es tancava la porta.

- ¿Et trobes be Blanca?

- Si, pero esta casa infundix molt de respete. Dema nos anirem pronter per favor. Se me tira damunt.

- D'acort Blanca pero ¿no creus que exageres un poc? La Sra. Schowitz es encantadora.

Blanca va assentir en resignacio i es va posar a desfer la maleta com Andreu. Poc despres van baixar a sopar, era un sopar immens. Lo estrany era que no havien vist a la Sra. Schowitz fer res, ni el sopar, ni parar taula, i tampoc n'hi havia ningu que l'ajudara, pareixia que en la casa soles estaven ells tres. En acabar de sopar la anfitriona els va manar a les habitacions, puix estarien cansats del viage, i ,com aixina era, Andreu i Blanca varen accedir sense protestar. Eixa nit varen fruir sent un per dos vegades i es varen dormir.

Andreu va tornar del mon oniric i entre les tenebres va sentir unes veus. Una de elles era facilment reconeixible, era la Sra. Schowitz. Pareixia que els anys i anys de soletat la privaven de la discrecio i per aixo se la sentia prou be, l'atra veu, no es podia dir que fora exactament una veu, era mes un remor, un sospir ofegat.

- Està tot preparat, dema sera el dia, cridarem als del poble per a que fruixquen del nostre convit i li donarem les gracies al chicon de la gasolinera per dur-los aci.

- Si. - Es sentia, com si fora una serp asmatica.

Paraules despres una rialla tetrica omplia tots els racons de la casa i feien que esta  s'emborronara, el fumeral va acabar la seua ultima brasa i els pijors pensaments passaven pel cap d'Andreu, lo que li preocupava no era que Blanca tinguera por, li preocupara que tinguera motius mes reals de lo que es pensava. La son va abraçar a Andreu per segona vegada.

- Andreu, Andreu desperta - La dolçor de Blanca el va despertar i el primer pensament que li va vindre al cap es que tot havia segut un malson, pero la dolçor de Blanca, no era tal, tenia la veu trencada pel temor.- Andreu tinc una mala noticia, anit va gelar molt, la carretera esta plena de neu i no podem anar-nos-en.

Andreu no li va contar res de lo que va sentir la nit anterior per tal de no assustar-la. Ella pareixia despreocupada, inconscient de lo que podria passar, innocent, apartada de tot mal. En el desdeju va notar que la Sra. Schowitz estava un poc agressiva, tampoc havien vist a ningu que portara el menjar, quan baixaren ya estava tot en taula i l'anfitriona no pareixia haver-se embrutat fent-ho tot. Poc despres, aprofitant que Blanca distreia a la Sra. Schowitz Andreu es va atrevir a entrar en l'habitacio de la que provenien les veus de la nit anterior, la porta estava arrimada i el remor que produïa anunciava una notable falta de lubricant. Era una habitacio normal, tenia un espill enorme. Es va atracar ad ell i la image que va vore no el sorprenia, era ell mateixa, pero fixant-se un poc mes... l’expressio que posava l'Andreu del reflex no era exactament la que ell tenia, el del reflex tenía un poc de riallos, una d'eixes rialles que assusten de lo artificials que son, de la maldat que n'hi ha darrere. Andreu va retrocedir aterrorisat, no era ell. Retrocedint va tropeçar en l'estora i de la manera que va caure podia vore que n'hi havia dins del llit. Una faç desfeta a mossos el mirava fixament, als ulls, lo horroros era que darrere d'eixa cara mostruosa n'hi havia uns ulls humans que el compadeixien. Andreu estava petrificat. Una veu asmatica es podia distinguir de lo que pareixia ser uns llavis:

- Eixiu d'aci, no puc aguantar-me per molt de temps.

El crit d'Andreu es va sentir des de fora de la casa.

- ¡¡¡Blanca!!!

Ella va acudir immediatament cap a la casa per a vore que li passava a Andreu, oblidant-se per complet de la Sra. Schowitz. Quan va entrar a la casa lo primer que va vore va ser a Andreu arrastran-se per enterra fugint cap a la habitacio dels convidats, Blanca que encara no sabia que passava va correr cap a la posicio d'Andreu i va entrar a l'habitacio en ell.

- Andreu ¿qué et passa?. Respon-me Andreu.

Andreu no responia.

- Andreu contesta.

Blanca li pega una galtà. Andreu tan sols va reaccionar en un moviment, va senyalar la porta. L'horror es va apoderar del precios rostre de Blanca, desfigurant-lo com si fora argila. Va vore com el monstre assomava per la porta, afortunadament va tindre temps per a tancar la porta. Despres Andreu va reaccionar un poc, com si al apartar-li ad aquell monstre de la vista tot tornara a ser normal, pero no ho era. Mentres Andreu i Blanca s'esforçaven per obrir la finestra, algu feia lo mateix en la porta. Al mateix temps que obriren un poc la finestra s'obria la porta, alli un atra vegada la porta emmarcava a la figura de la Sra. Schowitz en un ganivet en la ma, i tambe es trobava la criatura desfigurada al seu costat.

- Hola ¿no els han dit mai que es de mala educacio anar-se’n sense despedir-se? Per favor quedeu-vos a sopar.

- Blanca, fuig tu que eres la que cap segur. Ens vorem...et vullc

Blanca va accedir espentada per Andreu. Mentres s'alluntava de la casa sentia com els crits d'Andreu esguellaven el silenci, eixos crits i la rialla de la Sra. Schowitz li donaven forces a Blanca per a seguir avant baix la tempesta de neu. Corria cap al poble, per la carretera, uns metros mes alla va trobar ad un llenyater.

- Per favor ajudem, per favor...

Poc a poc, com anava atracant-se, deixava el seu desti en les mans del llenyater, i poc a poc va entendre que passava alli, primer varen ser les llagrimes de Blanca les que fonien la neu, despres... la sanc.