La veritat es que mai m’haguera parat davant d’aquell escaparat de no haver vist el mateix artilugi electrònic que comprí no fa ni dos semanes, i que trenquí al voler dependre a utilisar-lo botant-me a la torera el manual d’instruccions. El trobi rebaixat a la mitat del preu que vaig pagar. No sé qué me fastidià més, si no haver-me donat conte de que darrere de les instruccions en perfecte alemà figuraven atres més inteligibles o el fet de sentir-me víctima, per enèsima volta, d’un capitalisme que relativisa en enchís les ofertes i les demandes, excitant sense mida necessitats supèrflues i vàcues. Enfadat en la meua cara obstinació empírica, cabrejat per l’ineficàcia de voler entendre la funció dels botons manipulant-los aixina i aixana i comprovant els resultats per l’infalible mètodo de l’ensaig-error, acabí malaint, que el Senyor s’apiade de les meues blasfèmies, els trastos coreans, tan prescindibles que l’home de Cromagnon desestimà per complet la seua invenció per a garantisar-se la perpètua tranquilitat de la seua vida.
 

Absort en les meues ires apologètiques no vaig reparar en la presència pròxima d’un chic jove que mirava, entre atònit i concentrat, la pantalla d’un televisor d’última generació. No haguera dedicat més temps a contemplar-lo de no ser pels comentaris de dos preadolescents, de típiques faldes uniformades de colege de monges, que delataren la condició d’antic famós del meu companyó de vidriera. Abans de fixar-me novament en el personage televisiu critiquí en un silenci atronador l’amanerament i les poses ensajadament adultes d’aquelles chiquetes que confonien la vulgaritat en tindre barra  i el mal gust en la provocació. Vaig sentir desijos, casi incontenibles, he de confessar, de reprendre la seua conducta, pero la meua determinació més be carent i el meu ànim refractari  als exhibicionismes se contentà en retirar de la cartellera la programació de Taxi driver. Les frustrades aspirants a Lolita penetraren en l’èxtasis de l’elegit en el seu santuari espiritual, Zara, reclamant una parcela en primera llínea d’aquell peculiar paraís.

Novament a soles en OK Corral, reconec que mirí de gaidó a Wyat Earp esperonat  per una curiositat malsana pero no, no el vaig reconéixer. Sincerament, no és que no veja la televisió, no els eixiré ara en pla puritaniste, vacilant-los de les llectures de Schopenhauer que mai excediren del pròlec, pero deteste eixos programes en els que obliguen a conviure a una série de subjectes, no se m’ocorre una atra paraula més benèvola en este moment, per a, en l’excusa d’analisar el comportament grupal, escrutar i inspeccionar fins a la grosseria  estes víctimes de l’audiència. Lo pijor, lo més vil, torna a eixir Robert de Niro, es haver d’escoltar els pretexts supostament científics del programa. Me donen ganes de dir-los, mire vosté -collons, ara me parec a Aznar, açò degenera- d’ací no eix un artícul digne ni per al European Journal of Porteres Resabudes. No obstant, tampoc vullc donar l’impressió de ser un incondicional dels documentals de La 2. Francament, m’avorrixen. Les meues veleïtats ecològiques no han passat mai d’entonar esporàdicament alguna estrofa del Amigo Félix i el Cocouaua. En la meua defensa diré que, en ocasions, sí que sintonise esta emissora en l’insana esperança de vore un reportage sobre les aventures, invents i mixtificacions de la tellina mediterrànea. Anhele, morbós, conéixer, en tot el seu cromatisme, cóm se seduïxen, s’atrauen i reproduïxen els colomins  de l’espècie arrossegant les seues incòmodes conches calcàrees. Sí, és cert, podria descendir a les profunditats marines d’esta unió accedint als tractats autorisats de la matèria, pero detestaria desburgar  que dits espècimens són hermafrodites. No seria un resultat just per a tanta fantasia erotómana continguda.

Tornant al personage catòdic, el vaig contemplar descaradament, mai he fet un curs CCC d’espionage i en un món com l’actual això se paga. Ademés, víctima propiciatòria de les desercions, la subtilea va decidir abandonar-me al no haver segut resarcida de l’indignació pels exabruptes a la Sony. Tinguí sort, Jean Val Jean, el nomenarem aixina per a preservar el seu anonimat, no me va prestar cap d’atenció durant el meu escrutini. Al principi me va invadir l’eufòria del novell Perry Mason que salda en èxit la seua primera missió pero, la voluntat humana es tan voluble i oscilant, posteriorment m’invadí la sensació de haver segut ignorat com un caçador furtiu qualsevol d’autógrafs, la qual borrà tot conat de glòria i em provocà un rapte d’antipatia injustificada cap ad aquell cantamañanas. No obstant, el descobriment d’un gest de tristea en el seu impàvit semblant en una segona passada -sí, val, soc un dotor, ¿no diuen que es imprescindible esta qualitat per a aspirar a escritor?- disipà els sentiments negatius cap al príncep destronat  de les 625 llínees. Fon en aquell moment quan vaig percebre, en una perspicàcia eliminable en un preolímpic devaluat, que Jean val Jean contemplava el mateix programa en el que un dia fon el rei. Començava a encaixar les peces d’este trencacaps, no en la preclara ment del tinent Colombo pero sí en la firme determinació de dur la gavardina a la tintoreria. El nostre 14601 sentia la dependència narcisista cap a la pantalla en la que demostrara el seu liderage, la seua soltura davant les càmares, la peculiar destrea en la que retornava vencedor en les puerils proves a les que era somés per a entretindre a una audiència àvida d’evasió i voyeurisme. Destacava, sobretot, la seua impudícia per a despullar l’ànima davant d’eixe dimoni emplomat que es la societat de consum. Els seus ulls palpebrejants i hipnotisats pel foc ya fundit i les seues ninetes humides de nostàlgia denunciaven el seu impulsiu desig de tornar a la popularitat del prime-time, el seu rictus hermètic, cèreu i petrificat proclamava l’ambició increbantable de tindre de nou entre les mans el màxim impacte en els programes vespertins en els que se parla per no callar. Els seus llavis, apretats per a emmaixquerar la flaccidea del seu somriure, reclamaven el dret dinàstic sobre les possessions arrebatades per les caprichoses conjures de les nominacions.

La temeritat, exacerbada per l’impunitat, m’impedia deixar de observar ad aquella presa, com la definiria Rodríguez de la Fuente, de les masses orteguianes. Per més que busquí no trobí cap de motiu per a envejar ni un moment, tot siga dit sense animadversió, de la seua efímera bonança. Es més me paregué que, ben assessorat, deuria dirigir-se als tribunals per a que jujaren si l’explotació laboral a la que fon somés fon constitutiva de delit, que gran jurista me senc quan encadene dos, o més, térmens llegals. Deixí de mirar, fart de no ser sorprés a pesar de l’insolència del meu examen. Tot infractor es víctima d’una necessitat patològica de reconeiximent de mèrits, remet als interessats a la biografia no autorisada de Raskhelnikov nomenada Crim i Castic.  Escapí d’aquell submon d’histriònics i horteres i lo de hortera ho vaig dir prou baixet quan ya no vea al fornit Jean val Jean. Torní a ma casa y als meus pensaments en el nou i inservible artilugi digital entre les meues mans planyideres, sense poder fer funcionar cap de les seues malaïdes llums, quan en els anuncis publicitaris si eixen les males... ben lluentetes. Lo que més me dol es eixa mirada entre esglayada i impàvida del depenent a l’explicar-li, en la loquacitat d’un ingenier nuclear titulat, la meua destrea. Encara que, ben pensat, pijor fon la carcallada que soltà quan, descentrat per la teatralitat dels seus gests, preguntí inconscient si la meua forma d’actuar era incorrecta i, de confirmar-se les meues sospites, la garantia cobria els desperfectes. De totes formes, nada me puede faltar, que repetia no sé a on de chiquet i ben mirat, no li anà millor al perseguit per Javert al que vaig vore per última volta concentrat en les seues abstraccions i ànsies de volar de nou cap a la popularitat mentres la policia local se li enduya el coche mal aparcat. Aixina, vixcut lo vixcut, he decidit que hui es el primer dia del restant de ma vida, que, encara que no sepa apreciar-ho, vivim en el millor dels mons possibles i que era el moment indicat per a celebrar-ho vent una película en el DVD. Llàstima que seguixca sense funcionar.