De nou estic ací
de llunt vingut
a l'alba del meu goig.
De nou torne el meu poble,
que em dona la paraula
per tant de temps guardada
en l'arca del meu cor.
De nou torne a ser yo,
no més ya un foraster
en terra forastera.
Res ara em costa
parlar, i respirar,
i riure, i ser chiquet
de nou, en gent que és meua.
Yo sé qui són els meus,
sense filologies,
ni títuls, ni cursets,
ni normes de paper
que no saben de vida.
Ho sap la meua sanc,
mon ànima i mon cos,
que em donen la resposta.
Perque yo soc d'ací,
naixcut en esta terra,
pastat en els seus llims.
I tinc l’olor
del timó i del romer,
de ma montanya,
de la flor del gesmil,
de la brosta aclarida
dels nostres tarongers.
He trobat ma infantea
i els anys de joventut,
després d 'un llarc camí
per les sendes del món.
Ara ya sé qui soc.
I, si gent forastera,
que no tenen arrels,
o han begut d'atres fonts,
o han venut per cinc sous
sa primogenitura,
em parlen d'atres veus
que sonen a desfeta
i a noves sumissions,
apretaré els dos punys
i giraré l'esquena
en senyal de rebuig.
Perqué ya sé qui soc
i quin és el meu nom
i quina ma senyera.
