BVV1 - Voro López - Poesia contemporànea en llengua valenciana


				Corcam

				Lliteratura contemporànea en llengua valenciana			Poesia



	Principal Qui som Escritors Activitats Publicacions Biblioteca Valenciana Virtual Cresol Llengua Valenciana Enllaços				De la mateixa manera que cada genaracio retraduix als classics apremiada per una necessitat impostergable de resonancias precises i immediates, totes les generacions usen el llenguage per a construir el seu propi pasat resonant. GEORGE STEINER.		© Voro López Verdejo
				LA CORCA DEL RECORT A Xavier Casp Escriure uns versos i deixar correr les paraules enjugassades. Beure un bon vi i deixar correr les paraules ben amerades. Donar uns besos i deixar correr les paraules entretallades. Buscar la son i deixar correr les paraules ensomiades. ¿Sense paraules? ¿qué fariem sense paraules? DÉJÀ VU A Artur Ahuir Ton moment es present i futur d’un passat que vivim. Recordem, desigem atres temps que no son, quan dormim. Es chança de la ment quan de sobte sentim un instant ya vixcut, “déjà vu”. RECORDE Nomes uns noms emboirant els païsages d’uns atres temps. Alguns recorts com les olors, unes imagens, alguns moments. A Pinedo, el meu poble. El Pechinar, els Montanyars, Sequia del Rei, la del Vall, el Caminot, ca Corregers, Els Tres Camins, el d’Anouers, Cami d’En Corts, el Tremolar, Les Casotes, vora Canal, carrer la Mar, Creu de la Conca, l’Iglesia, Senda de Llora. Son ya recorts ferits de corca. ELS ANYS XIXANTA A mos germans Manolo i Gemma A voltes recorde com en un malson sanc d’un Vietnam en negre i blanc, i tambe l’Irlanda del xixantanou. Al militar baix parlant sempre alt. Recorde mos pares, nomes en nadal, duent-me regals d’alla d’Alemania, els plors de la mare, gemecs de la yaya en vindre el nou any. Recorde en l’escola la fotografia d’un chic arriscat en cos de camisa voreta la creu, bandera espanyola la palma al balco, i en un caixo, dalt de la cambreta, mon yayo alçava un “drap” tricolor. A missa els dumenges en vel i catret, i al sendema, creuent tota l’Horta, em duya mon yayo, com cada dilluns, en al bicicleta que fon de mon pare, al Mercat Central o al de Russafa i sempre em comprava el carabassat o be codonyat, aixi m’endolcia aquells anys xixanta. A ma yaya, Maria la Corregera Espentat pel desfici d’algunes vesprades, en ca mos pares regire el teu calaix, aquell de la comoda del quarto d’enmig. En paper de seda retrobe els meus cabells i uns botonets de nacre dels meus bolquers, uns petals i un tros de randa groguenca d’aquell fill al que em sembli i s’endugue el vent. I m’he vist de marineret en bicicleta i al llom d’un corser negrello de carto, de moro, en blanc i negre, en Cocentaina i vora mar duc al cap el teu mocador. Em dus de la ma per Valencia en falles i em renys perque escarote als coloms, tot mudat, un dumenge d’hivern lluminos. Mes avall està el yayo, fadri, de soldat, tes com un lliri, templat, t’escriu des de l’Africa, la seua joventut amagava la fam. I mon pare en un tricicle que mai tingue, una aguileta, uns billets republicans. Estas tu tambe en els cabells sempre blancs arreplegats, de negre, sempre en devantal. Em somrius sacsant un garbellet de metal, vas a tirar l’arros -¡Joano, a dinar!-. mai m’ha agradat caldós, me’l fas sec perque ho saps. ELS ESTIGMES A Alicia Palazón, perque em diu que li agrada. Tinc...no li fa l’edat que tinc. lo important es que soc yo; un pronom que amaga un nom, pero sempre he segut ell, a voltes tu, i ya comencen... ya comence a ser voste. Soc jove encara, o ara soc jove, no ho se molt be. En este mon i de per vida, nomes naixqui, se m’otorgaren nom i llinages, familia pobra, nacio oprimida, i done gracies no se a qui si se perque. Entre engonals porte l’estigma de ser un home; duc pantalons i pixe dret. No obstant aço, yo done gracies, puix tinc paraula, fe i corage, tambe tinc por, pero estic dret. QUO VADO, AMIC Vinc del carrer, del bar del canto, del cine, d’un garaig, del treball, de l’estacio, del metro, del tren, de baixar de l’autobus, de pujar en l’ascensor, d’aci, d’alla o d’aquell raco; a voltes no estic cert, no... Igual te d’ a on vinc; pero sapiau que se qui soc, se lo que vullc i mes encara, a on vaig; i aixo, amic, no ho saben tots. QUALSEVOL DIA Qualsevol dia, cara al sostre en el rostre tot esglayat, em llevaréu les ulleres, quina mania. I en la roba enfeltrida de naftalina em posaréu les sabates per al viage sense cap fita.

Copyright © 2001-2003 Última modificació, 08/07/2004