BVV1 - Voro López - Poesia contemporànea en llengua valenciana


				Corcam (i 2)

				Lliteratura contemporànea en llengua valenciana			Poesia



	Principal Qui som Escritors Activitats Publicacions Biblioteca Valenciana Virtual Cresol Llengua Valenciana Enllaços			LA CORCA DE LA CARN QUAN DESPERTEN Intenta guardar-les, poeta, per poques que siguen les que puguen retindre’s,			© Voro López Verdejo
				les visions dels teus actes amorosos. Posa-les a amagatons en les teues frases. Intenta, poeta, retindre-les quan desperten en el teu cap de nit o a la llum del mig dia. C.P.F. Cavafis Tot començà una nit en uns versos de Cavafis. Primer unirem les mans, l’ale menava el desig, unirem despres els llavis obrint camins a la sanc. L’elegancia dels cossos, propia d’anys no vixcuts, amerà els nostres ulls i consumirem a mossos aquell vent de joventut omplint-nos a caramull de besos, desigs i gojos. Tot començà una nit en uns versos de Cavafis. Tens eixe “je ne sais quoi” que no se per qué tant m’agrada. No se si sera el cabell o es la pell o son les dents, o eixos llavis de magrana. Tens, encara no ho se molt be si en el mirar o l’ale, un no se qué que tant m’amela. Sera, potser, la joventut, potser sera el teu cos nu de pits ruents i mugrons durs, o el gemecar dolç i pur quan a sovint al meu redos, guilopo, te done un mos on tu no vols i yo si vullc. Tens, d’aixo estic ben segur, un qué se yo, que yo no se qué vaig a fer. Abocavem tot l’afany en el festi de la carn, d’engonal a engonal. I les mans entre les cuixes s’afanyaven, en corruixes, besllumenant l’entrecuix. En el baf en les ulleres penetravem les fronteres, uix a uix del cos amat. I sense tindre cap mida aplegarem a la fita de fer-nos bollir la sanc. GRAFFITI Als trenta anys, tot entrajat, pinte el teu nom en la paret d’aquell solar del meu carrer, i cullc roselles, jugue en els gats, empolsegat, acace abelles i sangrantanes. Em diuen foll, orat i mec, i yo m’enfot, perque he pintat als trenta anys, encorbatat, el teu nom en la paret d’aquell solar del meu carrer, com un chiquet adolescent. FLORS EN EL RASTELL A Chimo Gea Vintitres, dissabte, abril, natalici; lligc en l’agenda entre apunts i reunions, una lluna creixent i un Sant Jordi, telefons, fer un poema i el teu nom. Aguaite i mire el cel farcit d’antenes. assedegats geranis, teuladins, fematers passant en les graneres de palma del Barranc dels Algadins. No trobe rossinyols de dolços cants ni claustres gotics a mig derrocar. Escorcolla el meu fem un mendicant. Es fa pudent un gos en el solar. Aci els cants de sirena son metalics. Nos canta dins sa gabia cada aucell, i no obstant ser totes les flors de plastic, abril fa creixer flors en els rastells. CROSSING Primera, segona, per fi tercera. Posar la radio, alçar l’antena. Un viandant corre, l’atre passeja. El nostre cigarret, en el cendrer, que nomes fa fum, que nomes fa cendre. La Glorieta, Portal de la Mar i eixa romantica Albereda. Un canto buit i fosc, un gos, un gat, un jovenet i una bagassa que va sense calces amunt i avall. En ambar, roig i vert, quina quimera. La via lactea de llum electrica. Al nostre cigarret li cau la cendra. Sona la radio, quina quimera. Un taxi corre, l’autobus frena, i l’u que espera, l’atre que aplega. Fa fret, fa fosca, i tu i yo, una avinguda, i un carrer, un carrero. ¡Quina quimera!. LA CADIRA Si la cadira parlara, la del raco de la cambra, aquella blava. Si la cadira diguera, aquella cadira vella, com marquen els travessers, pel teu dolç pes, un pentagrama en l’esquena. Ai si la bova contara al bovalar com singlaves, pel teu impuls, el seu trenat en les cames. Si la cadira parlara... ¡la fea ascles!, i corrent encomanava, a un cadirer de fora, una cadira de bova per al raco de la cambra, de color blava. LA CORCA DE LA PATRIA A mos pares Quan la patria era ma casa des del bancalet fins al corral, era la cambra i el terrat, el sequer d’arros i la sebera, la pallera del Tio Baldat, la llimera grossa de la Morra i el vell fornet de coure pa. I quan els himnes eren les crides de les veïnes venent anguiles catarrogines o les martines, la baralla de la jovenalla i rialles de la festa grossa, el cant de l’herbasser a la porta i el de les falzies en l’horta. I les banderes, com a senyeres, onejaven dies faeners en els corrals, terrats i fronteres en arams i agulles d’estendre, omplint el vent formes alienes de filades d’anonims soldats de colors i flors uniformats. FALSOS PATRIOTES Patriotes hipocrites, rebordonits malnaixcuts, chafarders envejosos, llemenosos pollosos, fills de puta cornuts, marietes reprimides, llepafigues i culs. Rodadors de cantons, calfadors de cadires, forjadors de mentires, mestres en gai no res. Tombes emblanquinades, animes estantices, planters d’odis i cels. Moscardes de la femta, esperits sense espenta, escarabats merders. Mosquetes vermeneres, del no nat sangoneres, cors peluts en endeny. Toll de runa enfeltrida, alcavots sense mida, escurçons traïdors. Covarts en pau i guerra, remenadors de merda, fenyedors de remors. Dels germans els bochins, dels amics assessins, juges acusadors. Del furtiu carnaça, racistes de la raça, afollats malparits. Malaits, malaits, malaits sigau tots. Malaits. Dilapideu-me, nets de pecat. Cantalegeu-me en els cantals dels arravals a on naixquereu. Apedregueu-me en les codices de les rambles a on vos feu cau. Escopinyeu-me ben a la cara el veri que gesteu com a vibres. Senyaleu-me en el dit a crits. En passar amusseu-me els gossos si aixo vos ompli de goig i vos fa creure-vos menys mesquins, ¡ai recua trista de mediocres envejosos, pobres d’esperit! ODA A VALENCIA CIUTAT D’esta ciutat tan meua ni la pols ni l’espardenya que en regomello la chafa. Dos i mil voltes lleal en aquell que la maltracta, dels teus ciutat ingrata. Patria i cau d’apatrides, mesetaris adalits. Ric ullal de traïdors. Gran senia de l’oblit. Ai paradis espanyol, la Valencia del Sit. Son les places d’envejosos, els carrers dels mediocres, avingudes de covarts, assucacs dels patriotes, el carrerons dels hipocrites, els albellons dels poetes. Ah Valencia la clara. Ai ciutat de les flors d’eixa llavor malsana dels fruits del desamor. A l’ombra del Micalet i de la blanca barraca, embriagada per la nafa, dorm, no tingues malsons. Res s’ho val i res importa, no li fa, ¿qué mes et dona que nos entre a peu pla, oh ciutat sense porta, ben enjorn endeny i mort? T’HEM OBLIDAT JERUSALEM A Josep Mª. Boluda Unicament sobreviuran els noms en lloses de fossars sense memoria, llinages esglayats de nostra historia; toponims oblidats pels vents del mon. Carrers vinguts a menys, a carrerons; seran les avingudes assucacs. La sanc sera en les venes llimac. Redolarém pudents pels albellons. Romandrem oblidats de nostra dreta, en la llengua pegada al paladar, cegos i sorts als himnes del poeta. No tindrem dret a la sagrada terra, perque t’hem oblidat Jerusalem. Malaixc a qui a tu no s’aferra. Als companyons de “Espenta” i de “A espentes del silenci”. Fer del passat ades o del futur despres i del present instant. Recuperar l’abans i fer dels anys enguanys en un tres i no res, espentats pel silenci que tant nos fa parlar.

Copyright © 2001-2003 Última modificació, 08/07/2004