"For sale" i uns atres contes (3)
L'skin

Que poc m´agraden els hospitals, pero desgraciadament, tart o pronte, acabem en una d’eixes habitacions compartides o en el llit com a pacients o en eixos sofas d’escai ortopedics velant les nits d’un familiar.

Quina calor, les finestres amarrades, no corre ni una brinsa d’aire i per molt que alenes l’aire no et fa profit. L’enfermera diu que l’hospital es un edifici inteligent i que regula automaticament la temperatura, els sistemes de seguritat i no se quantes coses mes, pero a mi, de tant en tant, em falta l’aire.

La conversacio que em podria distraure i abstreure´m de la meua asfixia particular no es massa viable; ma yaya, en norantacinc anys i la cadera trencada recent operada, ya m´havia contat en la primera nit, i com ya havia fet anteriorment i varies voltes, que va vore passar l’estrelot aquell, com ella li dia al planeta halley, quan era menuda; em parlà dels tramvies tirats per cavalls, de les dos republiques, de la guerra civil i la fam, i per supost haviem repassat ya l’arbre genealogic familiar pel que yo sempre m´he perdut per les seues branques i rames; les paelles i allipebres de Blaco Ibáñez en el Palmar i el Saler en el yayo i tot un anecdotari familiar digne d’un culebro suramerica; unicament s’esplayà ampliant-me informacio sobre les inclinacions sexuals del carniceret, un nebot segon seu, un "mariner de terra", segons expressio d’ella acompanyada d’un "tu ya m’entens", que feu carrera com a artiste en la Valencia de principis de segle armant mes d’un escarot public. El repertori s’acabava i per este cami ya estava tot el peix venut.

No obstant tot aço, la meua claustrofobia i fobia als hospitals a on tot es tan aseptic, pero a on, segons el meu cunyat, un ciruja entes en la materia, pululen una quantitat de virus suficient per a fer caure malalts de grip a una rabera d’elefants, no desaparegue i la segona nit es presentava asfixiant, tant que quan em dirigia a l’hospital, a boqueta nit per a quedar-me velant a la probra yaya, respirava en el carrer profundament com si foren les ultimes alenades abans de sumergir-me durant temps en una mar densa i profunda.

La primera nit estiguerem a soles en l´habitacio, el meu cunyat mogue fils en el Departament de Traumatologia per a que aixina fora, i quan les visites acabaren i tot es calmà pogui tombar-me en el llit que quedava lliure i becar una miqueta; pero la segona nit, en entrar en l’habitacio, vaig vore que el llit del costa estava ocupat per algu que pareixia dormit mentres dos enfermeres l’acabaven d’acomodar comentant un accident de moto. En eixos moments ben poc m’importava la desgracia del nou pacient, que em condenava a passar la nit en el sofa d’escai i si no al silenci sí a una major discrecio en la conversacio; justament ara que la yaya pareixia que s’havia decidit a parlar no solament dels lars i penats, sino tambe dels butonis familiars, entrant en temes tabu silenciats i prihibits en l’ambit casola, relats que podien haver-me ajudat a fugir d’aquell tancament hermetic d’aire calent reciclat.

La yaya encara no sabia res del nou companyo, unicament li havia explicat el meu cunyat que provisioalment i per falta d’habitacions en l’Unitat de Vigilancia Intensiva l’havien instalat alli, puix eixe era el llit lliure mes proxim a l’Unitat, pero que no es preocupara perque estaria poc de temps i segurament inconscient.

Encara no m’havia assentat a escoltar els romanços de la yaya quan entrà un doctor acompanyat d’un matrimoni, els pares del chicon, visiblement afectat en llagrimes en els ulls i gemecant. L’escena es presentava en un cert interes morbós i decidi ocupar el meu lloc de primera fila preferent en la meua butaca d’escai per a contemplar el drama. El mege, entretallat pels plors, exclamacions i aclamacions a Deu i a tots els sants de la mare, ana donant el diagnostic als pares desconhortats; un llarc referit de constusions, ferides, trencament d’ossos, lesions greus i possiblement traumatisme cerebral en greus seqüeles, entre les que no es podia descartar una amnesia o afasia temporal.

Quan nos quedarem els tres a soles i el plorejar del pares es pergue per la llargaria del corredor, la curiositat em feu pegar una ullada a l’accidentat, parant l’atencio que ades en entrar no havia parat pero armant-me de valor abans, puix la sanc i les ferides m’impressionen prou i nomes em faltava aixo per accentuar la meua hipocondria. El chicon, que seguia inconscient, tindria uns desset o dihuit anys, l’embenat deixava vore que li havien afaitat el cap pero no obstant era molt ben paregut i de cos fornit en tots els atributs de la joventut, les ferides devien ser internes, no es vea sanc i unicament s’apreciaven alguns hematomes que la meua vista podia soportar.

La yaya, despres de malair en llengua de fardacho les motos i extendre les seues malaïcions a tot vehicul de traccio mecanica, mamprengue a relatar tots els accidents i malalties familiars de l’ultim segle, ilustrant el seu referit en una interessant descripcio etnologica de l’orige dels mals noms o renoms de tots els malalts i accidentats de la familia; des de l’ull que va perdre el rebesyayo "roig" o "capellà" -aixina li dien per tindre el cabell ros i ser molt beat- buidant-se’l en una puncha de pitera, a les tercianes que agarrà el yayo "moreno" en la guerra de l’Africa d’a on tornà mes negre encara de lo que ya era, com si la negror se li haguera enfeltrit en la pell, passant per la pulmonia del yayo "correger", la qual se llevà de damunt seguint el consell d’un carreter, client de la corregeria, en un remei drastic i que consistia en tirar-se dos poalades d’aigua gelada per damunt, cosa que feu en el corral en pur hivern donant, sorprenentment, molt bon resultat. Les malalties i accidents de mos pares i dels nets i rebesnets de la yaya, per ser-me fets contemporaneus, carien d’interes per a mi i crec que em vaig dormir entre una de les epidemies de colera i la perdua de la cama de mon tio "l’alacanti" en accident laboral.

Al sendema i ben enjorn uns colpets al muscle em despertaren, era mon germa que lliurava eixe dia i faria companyia a la yaya mentres yo descansava per a tornar a la nit. La familia havia acordat per unanimitat que com lo de la yaya era qüestio nomes de quatre a cinc nits i yo no havia de tornar a les aules fins a setembre, era la persona que podia sacrificar-se eixes nits; una negativa meua hauria segut una declaracio de guerra freda al clan familiar.

Ya en casa el cansanci no em deixava dormir i el mal de coll, d’esquena, cames i braços em recordaven el malait sofa i el chicon accidentat. Per un atre costat la parauleta afasia que havia pronunciat el doctor en el seu diagnostic em rodava pel cap, recordant-me alguns estudis de llingüistes que havien treballat la perdua de parla temporal i la seua relacio en l’amnesia en persones bilingües degut a traumatismes cerebrals. Escorcollant la biblioteca trobi una curta pero interessant comunicacio a un congres de romanistica de Paris que tractava el tema i que estudiava el fet d’un pacient bilingüe occita-frances que, en rebre un colp en un dels hemisferis del cervell, havia perdut part de la memoria i havia oblidat una de les llengües, lo que utilisava l’autor per a concloure que la llengua mare o primera s’ubicava en una part del cervell i la segona llengua en la part oposta, pero que esta separacio nomes es podia produir en pacients bilingües i diglossics, puix si les dos llengües es dominaven al mateix nivell ocupaven el mateix hemisferi cerebral.

Aquell articul que havia llegit fea anys sense massa interes, per tocar el tema de la meua tesis de manera tangencial, prenia ara, en rellegir-lo, un interes nou. ¿Hauria perdut aquell pobre chic la parla?, per l’edat que tenía havia hagut de dependre a banda dels dos idiomes oficials algun atre segons establix el sistema educatiu, ¿quin o quins recordaria?. Preguntes com estes em venien al cap com nugades en un fil fins que em vaig dormir.

Encara era mitan vesprada quan em dirigia a l’hospital intrigat pel cas d’aquell jove, segurament yo alimentava el meu interes fantasejant per a que la meua obligacio tinguera algun alicient. Quan aplegui a l’habitacio mon germa encara estava alli, nomes vore’m chistà posant-se el dit als llavis i em feu eixir de l’haitacio. Entre ell i la yaya li havien escurat la pancha a meges i enferemeres sobre el cas i nos en baixarem a la cafeteria a prendre un cafe i raonar una miqueta.

Mon germa es tot lo contrari a mi en assunts de desgracies i malalties, yo canvie de canal quan la televisio mostra escenes dantesques i macabres mentres ell puja el volum i memorisa cada detall per a despres delectar-se descrivint el fet; per la cara de satisfaccio i lluentor dels ulls es vea que havia estat en la seua salsa i es disponia a descriure´m, fil per agulla, l’accident del chic i les conseqüencies, visites dels familiars, comentaris i un exhaustiu part medic. El meu desacostumat interes pels seus relats feu que ara s’engrunsara un poc en el relat puix detectà que parava atencio.

El chicon tenía dihuit anys, fill unic, havia tingut un accident en la moto que sos pares li havien comprat en l’ultim natalici, sa mare havia consentit si deixava certes companyies, son pare volia que estudiara empresarials, encara que ell tenía uns atres interessos, jugava al rutbi i tenía varies medalles de tir al blanc, les novietes se´l rifaven.

Hagui d’aguantar este preambul farcit de comentaris per a seguir en una descripcio detallada de l’accident, la moto de no se quantes cilindrades, la velocitat, la revolta, l’esgarrifada, el mur.... pensava que mai arribaria a contar lo que per a mi tenía autentic interes pero, finalment, començà en els ossos trencats, hemorragies internes i no se quantes coses mes, a les que es referia en la terminologia i autoritat d’un catedratic, per a acabar en la confirmacio d’un traumatisme cerebral que li havia produit amnesia.

Ni una portera hauria superat la descripcio feta per mon germa del moment en que el chicon recuperà la consciencia per uns moments pero no reconeixia a sa mare, ni recordava el seu nom, ni qui era, ni que havia passat; mon germa ho contava com el chiquet que en eixir del cine s’afanya a contar i reviure les escenes de la pelicula que mes l’han cativat i fer vibrar. La gravetat del cas es que els meges s’atrevien a assegurar que l’amnesia no era temporal, que tot lo succeit en la major part de sa vida havia segut borrat per a sempre.

Quan mon germa parà uns segons per a alenar m’afanyi a posar, com una falca en aquell llarc discurs dramatic sense pauses, una pregunta; volia saber com parlava, si l’amnesia li havia afectat en este aspecte. Casi sense deixar-me acabar la pregunta, com qui s’ha oblidat en una llarga relacio d’un punt fonamental, afegi que curiosament nomes parlava en valencià, que ni entenia el castella ni recordava res de l’angles que havia estudiat anys arrere.

Aquella nit no pari de cavilar; els pensaments sobre les teories llingüistiques que parlaven d’aquell fet donaren pronte pas a uns atres ben diferents. Aquell pobre chic havia perdut de colp tota la seua infancia i adolescencia per a sempre, havia oblidat els primers nadals, als amics, el primer bes i tot un mon de recorts que formen part d’una vida; ara hauria de començar de zero i sempre trobaria un buit impossible d’omplir, ademes d’enfrontar-se aterrorisat a una familia que li seria estranya i a un mon totalment desconegut. En la seua ment s’hauria obert un abisme que li produiria un horror vaqui que l’acompanyaria sempre.

L’interes llingüistic pel cas donà pas a l’obsessio que ana creixent en mi, varies semanes despres d’eixir la yaya de l’hospital, pensant en que aquell jove havia perdut de colp els primers dihuit anys de sa vida, uns anys fonamentals de sentiments, afectes i aprenentage. Dedicava hores pensant que infancia i adolescencia s’havien desfet en el no res per ad aquell jove, com una boira matinera, sense recorts als que recorrer, ni cares conegudes, ni tan sol una melodia infantil, ni un conte, ni els jocs, la familia, amics o viages; tot lo demes es podia tornar a dependre, encara que supondria un esforç titanic, pero seria construir un edifici sense fonaments, sense passat seria com naixer en dihuit anys, dihuit anys perduts de la nit al mati. S’hauria de crear una nova personalitat, una nova manera de ser, de pensar...

Un bon dia mon germa acodi a casa en el diari en les mans obert per la pagina de successos, el seu espai preferit que llegia en autentica devocio tots els sants dies i que yo solc botar-me junt en el d’economia; senyalava una noticia acompanyada d’unes fotografies, la meua acostumada negativa a llegir esta classe de noticies fon inutil puix començà a llegir-me en veu alta els titulars: "Detinguts els jovens skins neonazis que cremaren a un indigent en un solar de Valencia".

A mi la noticia em pareixia de lo mes desagradable i m’indignava pero no volia profundisar en ella, en el titular tenía suficient i no entenia el desmesurat interes de mon germa per fer-me sabedor d’aquell fet concret entre dos o tres pagines de successos dedicades a malifetes; no obstant, la seua insistencia m’obligà a llegir per damunt damunt la noticia sense comprendre perqué volia fer-me coparticip de la seua excitacio.

Per lo vist uns jovens pertanyents al colectiu neonazi denominat "Europa Blanca",que es dedicaven a palejar a homosexuals durant la nit en alguns jardins de la ciutat freqüentats per este colectiu, aixina com a immigrants africans en el casc antic o la periferia, havien comés, mesos arrere, una agressio contra els indigents que dormien als voltants de la Casa de la Beneficencia, a conqüencia de la qual un indigent va morir en ser arruixat de gasolina i pegat foc.

Tanqui el diari, definitivament no volia seguir en aquella llectura morbosa, pero mon germa d’una sarpada l’agarrà i el tornà a obrir per la pagina de successos.

-La foto, la foto... el chic de la foto- cridava mon germa mentres senyalava inquisidorament una de les fotografies. Yo ni m’havia parat a mirar les instantanees dels jovens que apareixien ilustrant la noticia. Mon germa senyalava la fotografia d’un dels jovens, un jovenet de cap rapat, un tal Victor Torregrossa de dihuit anys i al qui el periodiste li dedicava un llarc paragraf. Era aquell jove, el de l’amnesia de l’accident de moto que comparti habitacio en la yaya i que encara em tenía obsessionat.

Tambe ha ordenat el juge que instruix el cas la detencio de l’skin Victor Torregrossa, del que ya informarem en este diari el passat dia 2 per haver patit un greu accident en estampar-se la moto que conduia contra un barandat d’un edifici en construccio; degut a l’accident V.T. patix amnesia total, no obstant està directament implicat en este ultim cas de l’indigent de la Casa de la Beneficencia i es sospita que en uns atres actes delictius d’agressions contra colectius immigrants ilegals i d’homosexuals. V. T. es membre d’un grup neonazi de caps rapats autodenominat "Europa Blanca" i, segons les declaracions dels atres membres d’esta banda neonazi, formada en sa majoria per jovens i adolescents, es el cap d’operacions de les batudes que realisaven per a, segons paraules textuals d’un dels detinguts, "netejar Europa de negres, degenerats i miserables". Degut a les pintades firmades per "Europa Blanca" o "Skin Head. E.B.", aparegudes en els llocs a on han segut palejats immigrants marroquins i tambe a on han segut trobats els cosos calcinats de diversos mendicants, es creu que els membres d’esta banda detinguts son els responsable de les agressions i dels macabres i desapiadats assessinats.

Consultat el Director del Departament d’Investigacions Cefaliques de la nostra Universitat, que ha estudiat el cas d’amnesi de V.T., ha afirmat que " V.T. es fisicament un jove de dihuit anys pero l’amnesia total que patix, com a coseqüencia dels danys irreparables causats en la massa encefalica, fa d’ell un individu sense passat que ha despertat a la vida i que es troba acusat d’uns crims que en la seua ment en blanc no estan registrats, lo que li produirà un conflicte psicologic impossible de superar si finalment es condenat". El cas de V.T. plantejarà a la justicia un dificil cas puix, a hores d’ara, l’acusat no es conscient dels fets que realisà en una vida anterior que per ad ell no ha existit. Si en despertar acaba un malson, per a V.T. ha començat.