Els origens se poden trobar molt primerencament en algunes critiques en els sermons de sant Vicent (1350-1419), cosa que s´ha de relacionar mes en les caracteristiques de l´oratoria de l´epoca que en la voluntat ferma de fer un bloc lliterari sarcastic. No obstant la voluntat valenciana de criticar i denunciar defectes o vicis publics ha segut constant a lo llarc del temps, ya en la Cronica de Pere el Ceremonios (1382) apareix esta propensio a la critica.

Podria considerar-se el primer poema netament satiric el conegut com "Lo canviador" de Jordi de Sant Jordi (?-1425) en que va fer un retrat del canviste urba. Tambe el "Tirant" (1460-8) en ocasions dona l´image de l´antiheroe junt a l´image del perfecte cavaller. Sera Jaume Roig i el seu "Espill" (1460) qui comence plenament el genero i inaugure la nomenada Escola Satirica Valenciana del XV.

En esta obra Roig per mig d´una biografia preten ensenyar a un alumne lo cruels que son moltes vegades les dones, convertint-se l´obra en un tractat de misoginia. Este poema per qüestions de difusio se converti en model tematic i de versificacio d´uns atres poemes satirics posteriors. Com a simple eixemple podem llegir:

Pres al marit / el saber treballen,

primer l´escandalen, / fan-li proces

per a quant es. / Si en lo blanc

de l´ull te sanc / i veuen a l´hom(e)

algun quelcom / es reverit, [reverenciat]

un poc servit. / Si el pols te flac,

han-lo per hac [haig] / no l´han per res;

i mes que mes / si les complau,

com fan a l´esclau / el tracten i manen.

Junt ad este trobem tres obres classiques de la mateixa epoca i escola:

"El Proces de les Olives" (1495) de Bernat Fenollar, Jaume Gaçull i Joan Moreno; en que per mig d´un dialec en moltes metafores es discutix qui es millor per a conquistar a una dona si els vells o els jovens. Quan parla de les "tendres olives" se referix a les chiques jovens i "el pinyol" al membre masculi. Una mostra d´este es el següent fragment:

[parla el jove]

Fingir la potencia a edat tan madura

esta rao no vullc decretar

consell tan lloat no´s deu oblidar

"cognosce te ipsum" puix es gran cordura:

I aixi jujareu en tendres olives

lo que poc campeja el corcat pinyol

I´l calapatenc mustiu caragol

Si pot ser boci que ompliga genives.

[contesta el vell]

Segons nostra fe i per conjetura

Resurreccio no´s deu gens dubtar

demostren virtut de resucitar

la vista i el toc de bella figura:

tal propietat tenen les olives

que fan gros boci d´esmortit pinyol

I alça´s el cap al fluix caragol

Buscant aquell lloc on estan les genives.

"Lo somi de Joan Joan" (1496) de Jaume Gaçull en que per mig d´un somi narra en primera persona lo que veu en un gineceu i lo que parlen les dones, seguint el tema iniciat per Roig (tenint d´aquells l´estil per guia). Fon escrita esta obra a continuacio del "Proces".

Puix no ho tingau, a moltes grans maravelles

hagen escrit, de burles ni de veres

que si mirem, ses fabules i noveles

mirant els senys, de qualsevol d´aquelles

coneixirém, que son prou verdaderes.

Per aixo, tenint l´estil d´aquells per guia,

puix en tal art son excelents cetreros,

encara que dormint seguit me SIA, [siga]

descriure vullc un somi i fantasia

que fiu dormint una nit en Museros.

"La brama dels llauradors de l´Horta" de Jaume Gaçull, on queda patent el parlar agre i grosser dels llauradors de l´epoca contra Fenollar, un atre poeta contertuli, degut a uns versos. Una chicoteta mostra del poema es la següent:

Al cap de la llengua, me PAR que´l portaveu [pareix]

que yo estic pasmat, com no l´escopireu.

Mes, puix se qui es, vejam on anaveu

ni que per aixo, fer deliberaveu.

De punta en blanc, tot dret a sa casa

de volta volut, anem a buscar-lo

i a damen i preten, i a foc i a brasa

i a bell trico traco, i al bon tall d´espasa

fins n´ixquen eixutes, molt be castigar-lo.

Ya en el sigle XVI, de 1520, son les coples anonimes a un principi antic i la cançoneta morellana contra Guillem Sorolla i la Germania citades per Ricart Blasco. Est autor tambe inclou unes decimes contra la Germania fetes per Francesc Oliver, encara que dificilment se poden encaixar com a poesia satirica, puix son unes lloes als ducs de Gandia i Sogorp per ser valents contra la Germania; una d´estes diu aixina:

El Borja i el d´Arago / ducs de Gandia i Sogorp

de la Germania torp / perseguiren el pendo:

U fon vençut, l´atre no; / Mes en cas tan diferent

cascu se mostrara valent / que entre lo que pert i guanya,

parti la fama d´Espanya / el triumfo per igualment.

De poc despres, de 1524, es l´obra bilingüe nomenada "La Vesita" (La Visita) de Joan Ferrandis d´Heredia, en la que per mig dels comentaris de les criades en llengua valenciana se fa una critica a les costums d´aquell temps aprofitant una visita als seus senyors. Un fragment caracteristic es el següent:

Yo no se, quina paciencia, / baste per a comportar

tant de negre visitar / com ara s´usa en Valencia.

Nunca gent tan inoportuna / he vist, que no se senyora,

en ma casa nomes una hora / d´entendre en cosa ninguna

¿com els portadors no els fugen? / I elles, ¡Quines cames tenen!

I nunca voreu que venen / sino visites que enugen.

Guzmana, digau-me vos: / ¿no ho teniu per maravella?,

¿usa´s res d´aço en Castella?.

Andreu Marti Pineda tambe fa satira en el conegut poema "Consells a una noble senyora", en que per mig de la satira dona consells a una dona per a aplegar al matrimoni. Una mostra del poema es la següent:

Puix si per una desgracia / en un fals llati vos prenien,

es de tan alta eficacia / per a despres tornar en gracia,

que milacres no vos creurien. / Treballeu en conservar-vos

en un bon predicament, / per a que´ls bons puguen honrar-vos

i els roïns deshonrar-vos, / com a sabia i molt prudent.

I en gentil perseverancia / camineu sempre en be,

no perdent la vigilancia / de servir en gran constancia

a vostre marit la fe.

Joan Batiste Anyes comença la costum d´utilisar el recurs poetic de l´Engonari --figura hui desapareguda-- en el seu poema satiric "Engonari de la Llonja" (1545). Valeri Fuster en 1556 fa el poema satiric conegut com "Coples de la Cric Crac" en que es satirisa l´enamorament i el proces de conquista, com per eixemple en este fragment:

La Cric Crac / la Criquera.

En aquell gran temps passat / quan yo trist jovenet era,

de fet me posi a servir / a una molt gentil donzella:

la Cric Crac.

I per ser tan imprudent / tots me dien taravella,

mes yo foll, perdut d´amor, / de totes coses me reïa:

la Cric Crac.

Fera´m un sayo papal / i unes calces en braguella

posi´m un bonet vermell / i al coll una gran esguella:

la Cric Crac.

Fiu-li despres, per a namorar-la / una dolça musiquella

de trompins i cornicons / i rebeuets de Godella.

De 1561 es la "Proces o Disputa de viudes i donzelles" de Lluïs Joan Valenti, Jaume Ciurana i Marti de Pineda, a on estos tres a modo de la llinea tradicional dels debats satirics (Fenollar, Moreno, Gaçull) postulaven sobre les aptituts de les viudes i donzelles per a la vida matrimonial, i les conveniencies i dificultats de casar-se en unes o atres. Este esquema tematic recorda molt al del "Proces de les olives". Veja´s algun eixemple:

Puix yo dic i remire que, sent molt venusta,

deu ser electa per tot bon punter

donzella discreta, qui grans deleits gusta

i al temps que s´escalfa, molt fort en la justa

al jove deleita i al vell, si´s pot fer.

Les viudes pareixen benignes i afables,

i son, en l´intrinsec, lleons indomables.

Si vos porta la viuda en sa companyia

alguns fills legitims del seu marit mort,

per ells va perduda, per ells estalvia,

i tant els regala, de nit i de dia,

que vostres fills propis menysprea molt fort.

Ocasionalment tambe Joan Timoneda en son poemari valencià "Flor d´enamorats" (c. 1555) usa puntualment la satira per a criticar la forma de ser de les dones, seguit l´eixemple i influencia de Roig.

El qui en amor de donzella / posa sa fe i esperança,

pot tindre tal confiança / com qui te l´aigua en cistella.

Per mostrar-se-vos amorosa / no li doneu vostre cor,

que no es ferm son amor, / quan el cervell no reposa,

i aquell, en ferma querella, / entrara en esta dansa,

pot tindre la confiança / com qui te l´aigua en cistella. [...]

De finals de sigle es el famos poema de Gaspar Grau de Montmajor "Breu descripcio dels mestres de Valencia" (1585), en el que describint un besamans dels professors de l´Universitat de Valencia al rei aprofita per a fer sarcasme de cascu d´ells. Seguix la versificacio ya establida per Roig.

Yo mestre Grau / a qui mes plau

ser el bochi / del rei pasqui

i el fiscal / per a dir mal,

vullc de mon dit / deixar escrit

els besamans / que els mestres vans

han fet al rei, / perque en la llei

en que yo vixc / d´est modo em risc,

riure´m de tot / i dir un mot

del mes agut. [...]

Alli venía / un trist mesqui

en un roci, / coixo gramatic

un poc lunatic, / el bon Pomares;

mosso de flares / fon en son temps.

Alguns critics lliteraris com Ricart Blasco inclouen incomprensiblement tambe com a lliteratura satirica el poema "A l´engonari de la Llonja" (1591) de Jaume Orts, quan en realitat es una simple lloa, veja´s un eixemple:

Engonari, tos poders / vullc en mes coples lloar

perque mai resten darrers, / puix eres tu, sense parlar,

l´idol dels olivers. / Jamai han fet cas aci

del teu oracul divi; / pero yo se molt de veres

que si en Italia estigueres / que fores atre Pasqui.

Mereixes per ta excelencia / que mai d´una pedra arranques,

per mostrar la teua pacencia / sostindre sobre les anques

tot l´oli que hi ha en Valencia.

De 1604 es el poema "L´aixavega dels notaris" fet a image del poema de Grau de Montmajor, inclus en la versificacio, en que critica la facilitat en que el rei dona privilegis als braços a canvi de aprovar les Corts i violentar els Furs. Veja´m un eixemple:

El rei nos ve / en fer merces,

de mercaders / fa militars,

a familiars / se posen hereus;

i alguns hebreus / habits al pit,

el dia i nit / llanternejant

van tots mostrant / les pretensions; [...]

en Predicadors / les Corts formades

fan grans jornades / els braços tres,

en interes / particular

es tot triar / no al be comu,

no hi ha ningu / que no pretenga

en llarga arenga / ser comte o duc.

Posterior es el poema de Pere Esteve contra les tropes catalanes dels Miquelets que en 1651 ajudaven a França en la guerra, a u d´estos Miquelets va dirigit este fragment:

Germa Joan Fuster, / tens molt mala fama

per els mals que fas / per tota la Plana:

que maltractes flares / i gent reformada;

a ningu perdones / fins al chic que mama

Pero la gran figura de l´epoca es el pare Francesc Mulet (1624-1657) i sa obra el "Tractat del pet" que comença un nou genero barroer que sera seguit en algunes ocasions per les falles.

Tambe el tirar-se pets / d´aquells grossos i esgarrats,

fa als adormits, despertats; / als que estan trists, alegrets;

dona facundia als discrets, / fa parlar als silenciosos,

fa contindrer als fogosos, / confondre als presumits,

dona cap als erudits / i descarrega als flatosos.

Un atre autor satiric, poc conegut, es Pere Esteve i Puig (1582-c.1650) retor i prolific autor del poema "Contra els corsaris", un gran problema d´aquell moment sobretot per a les poblacions costeres.

La lladriola es Alger, / en ella hi ha molts diners,

tirem-li com a terrers / grans peces que l´han de fer

caure muralles i vorà: / i ara es hora, i ara es hora.

En Alger hi ha molta gent, / molts catius i molt forment,

i molt or i molt argent / ¡oh, bon Deu omnipotent!

De 1642 es un poema de Pere Jacint Morlà contra el virrei duc d´Arcos que li valgue la preso en les torres de Serrans; de poc despres el de Baltasar Sapena en una satira antifemenina en el que anà al concurs que festejava el septim aniversari de Carles II (1668). D´esta epoca es el prolific autor Llorenç Mateu i Sanz que en el "Tractatus de Regimine..." (1654) inclou un poema que seguix la versificacio i forma marcada per Roig, i es una critica en general contra la societat.

Mes molt be excusen / vicis amats,

i els pecats / d´atres especulen,

i se´n tribulen / com se confessen,

d´aquells expressen / les circumstancies,

d´aquells han ansies / dels seus no´s dolen

mostren que volen / lo que no´ls plau;

En 1669 Miquel Serres en el "Sacro y solemne novenario" del pare Rodriguez escriu esta satira descriptiva d´un personage:

A un home que es de mollera

tan fluix que damunt del cap

per be que almorze i que dine

ni un pel no li pot sustentar.

A un home que per a ser

la mort, sols li ve a faltar

el que li buiden els ulls

i segen el cap del nas.