Els botiflers i maulets / be nos feren la tirana;

uns, esquilmant-nos del tot / i atres venent-nos la llana.

De Carles Ros es el poema "Sobre el modo nou de curar o matar malalts el doctor Nicolau", atac directe contra este personage (Lluïs Nicolau).

Ya meges no es menester / estudiar la Medicina

ni regir-se per l´orina / ni per lo que ix del traser;

que´l doctoret Verduler / que li diuen Micolau

ha tret un modo suau, / i molt facil de curar,

que´n aigua fresca ordenar / a tots que en este mon trau...

L´utilisacio de girs i situacions satiriques es ben patent en la famosa "Rondalla de Rondalles" (1768) de Lluïs Galiana i en l´obra de Bertomeu Tormo (1718-1773) "La gatomaquia valenciana" en la que s´expliciten les passions "d´alguns païsans seus i els mots o malnoms que tenien" prenent com a assunt els amors de dos gats, u del Palau del Marques d´Albaida i l´atre de casa del prevere Josep Canet.

Al horror d´este Ut / la pilota deixà Calatayut;

es despertà el llop, / dormint en Atzeneta baix d´un chop;

li caigueren del nas, / sense poder remediar-se este fracas,

al Calbet, que rebull, / les ulleres, que tenen a soles un ull;

i al vore estes bovines, / aturdit es quedà Pere Martines...

Un atre eixemple es el de Marc Antoni d´Orellana (1731-1813) que en sa "Carta a l´abat Manuel Lassala" critica els canvis en la llengua valenciana.

Cosa que jamai he fet / me passa ara per el cap

i es escriure en atre idioma / puix ya es atre el valencià.

Atre de moltes maneres, / puix que es troba tan variat

De l´antic, i tambe es atre / de l´escriure al pronunciar

no continue en mes atres / perque no vullc fastidiar,

que si no, diria: es atre / per tots els quatre costats.

De finals de sigle es la critica de Francesc Bahamonde Sesse a la costum de elevar globos aerostatics en el "Coloqui del chasco de les boles" (1785); i el poema de Pasqual Martínez García (1772-c.1830) "Nelo el tripero", poema proxim a la lliteratura picaresca que recorda llaugerament al "Espill", que descriu molt be els ambients dels baixos fondos de la Valencia del XVIII.

Arregli yo ma llicencia, / i a Valencia vaig tornar,

i m´amparà un palleter; / i feu una accio lleal,

que´m donà saria i palletes / per a vendre i baratar,

i en companyia d´un atre / la practica vaig passar;

pero nos varem desavindre / perque yo em volia casar

en sa filla, que parlava / baix del pont en els soldats.

M´ixque una atra conveniencia / en la plaça dels bons reals:

Anar tapant en arena / tots los charquets de la sanc...

En el s. XIX la poesia satirica es mescla mes encara en la politica degut en gran part als moviments protagonisats per la massa popular (motins, revolucions, guerres), aixo queda reflectit en la poesia de l´epoca, en moltes ocasions anonima. Les formes son variades: crida a la lluita, lloes, o critiques a persones o institucions. Tenien un caracter espontaneu i popular utilisant, per tant, el valencià com a mig unic d´expressio. Els temes mes recurrents son: el govern de Godoy, la guerra contra els francesos i els enfrontaments politics (absolutistes, lliberals, carlistes, isabelins...). Alguns d´estos versos son els següents:

Vaja un estafermo / que ha vengut aci (1810)

a emportar-se els chavos / dels pobrets d´aci.

I en unes barbotes / i en un casaqui,

pandero en sonalles / de llanda o de sin.

I tot lo que canta / no passa d´aci:

"a la monqueri..." / Ves-te´n ya franchute,

ves-te´n ya d´aci, / que no volem vore

bigots de golfi, / que eres nano i coixo

com un manequi, / i pareixes quan balles

un saltamarti...

Tan alt i fadri que soc, / no m´han posat llista verda: (parla el Micalet, 1821)

¿Aço es la Constitucio / o nomes es una merda?

Si aguardes que passe llum / pel canonet, pren cadira, (contra el gas, 1844)

i voras com tot es fum / i borumballa i mentira

fuig del gas que es perillos; / si rebenten les aixetes,

Valencia, que està en un tros / se fara deumil miquetes.

En les Corts de hui en dia / hi han grans debats; (1869)

s´aranyen i es mosseguen / igual que gats.

El poble està que bufa / i no veu l´hora

d´arrancar-li les ganyes / al rei de fora.

L´home que rei d´Espanya / vullga ser hui,

ell mateix va buscant-se / al seu bochi.

Tambe se coneixen noms ben reconeguts en la lliteratura com Manuel Civera (c.1780-1822) que escrigue les "Decimes" en el segon sege a Valencia per Suchet, al qual pertany el famos fragment patriotic "Canem, canem"; el poema "Sobre la vinguda de Suchet"

Paper mes estravagant / que el que ells han fet en Valencia

no es podia imaginar. / Aixi com les mones feen

monades per los terrats, / finestres i finestrons,

sense traure mai el cap; / pareixia que jugaven

a conillets amagar, / i a penes que disparaven

a amagar-se en els forats...

i la "Conversacio que tingueren Saro Perrengue i el doctor Cudol" (1813) que pren el classic esquema dels coloquis per a criticar diferents vicis.

Yo te puc assegurar, / que encara em dura la por;

estic a voltes parlant / en algun amic i em gire

cap amunt i cap avall, / pensant-me que encara vixc

baix del yugo gabachal / i que venen Quinto i Sexto

i tots els pecats mortals / a preguntar-me que parle.

"Esta es la libertad / decantada por la Francia"

que encara de respirar / la llibertat no teniem...

Un atre autor conegut es Josep Mª Bonilla, que per mig dels seus diaris satirics "El Mole", "El Cami", "El Tabalet" i molts atres mes criticava de forma ironica l´actualitat; vejam tres eixemples de "El Mole" de 1837, "El Colomi" de 1841 i "El Mole" de 1855.

¡Vixca la Valencia del Cit, / la Valencia lliberal,

que don Carlos el bestial / vindra a pegar-li un ronquit,

pero no li fara mal! / Vaja a pasturar el bruto

si en Valencia vol menjar, / que bales li hem de donar

AL REY ASNO Y ABSOLUTO / vaja a l´horta a pasturar...

El ventre em balla de risa / quan diu algu en tot lo lleu:

la revolucio se feu, / era cosa molt precisa;

ya estem be, gracies a Deu, / ara, sopetes i a missa".

I al que diu aço dic yo / per vedell o per becerro,

per lleig o per molito, / pengeu-li al coll un cencerro

i planteu-li un mochico / si es que el voleu desmechar...

Els que govern han segut, / que deuen menjar pellorfa,

tenen molt dura la corfa / o el cor mal i corromput.

¡Que escandalo de nacio! / ¡Que escandalo de govern!

Aci s´armarà un infern / o el ball de pica-talo.

Aço no hi ha qui ho entenga, / ni qui ho aclarixca hi ha,

pero mai nos faltarà / qui nos compre i qui nos venga (...)

I en Roma algun lliberal / opina de bona fe,

que el Papa papa molt be / i el poble papa molt mal.

"El Mole" no opina res / d´aço que diuen alla,

i a dormir dretet se´n va: / Bona nit i "hasta despues".

A finals de sigle naixerien molts atres diaris satirics, uns quants eixemples son: "El papagall", "La traca", "El pare Mulet", o "El saltamarti". Tots ells de gran difusio, inclus fora del nostre territori.

A banda dels dos autors d´ades se poden destacar la "Lletra d´un valencià al gran duc de Berc" (1808) de Josep Sanelo, els panflets lliberals de Chimo Abargues de 1814, el "Memorial del famolenc" de Pasqual Pérez Rodriguez (1804-1868), i "Lo que passa dins de les torres de Serrans" (1825) de Vicent Angles Lliberio. Est ultim tambe te molts atres poemes de critica a costums, com per eixemple:

Puix ¿saben qui son les nenes? / unes chiques de vint anys

i la mama es una estaca / mes vella que l´hospital.

Pero en "los de grande tono" / tal se diu molt elegant

a tot li han mudat el nom / aixina es que a cada pas

troba u Conches, Amparos, / Angusties, Carmens, Pilars,

i noms que en el calendari / vostes no els encontraran,

per a dir "adios", "agur" / i molt de fer en les mans

i molt de portar ulleres / veent-se molt mes que els gats,...

Pero la gran figura satirica de la segona mitat del XIX es sense dubte Josep Bernat i Baldovi, que comença, junt a la gran expansio de les falles per tot el territori, un nou genero molt propi per al sarcasme: els llibrets de falla; u dels primers fon el conegut com el de "El conillet, Visanteta i don Facundo" (1855):

Precis es de quan en quan / per a eixemple dels demes

vore un "lechuguino" ences / com eixe que esteu mirant.

Servixca de hui en avant / el seu castic d´escarment,

perque està molt indecent / al mig dels nostres "apuros",

donar d´un conill dos duros... / quan va tan car el forment.

Nosatres, ni els nostres fills, / ni ningu d´esta placeta,

sofrim que mes de a pesseta / pague mai ningu els conills.

Que a qui te buits els cetrills / i els armaris molt poc plens,

no pot agradar-li gens / que´s compre car hui en Espanya

lo que un galgo en la montanya / porta "gratis" en els dents.

Uns atres eixemples d´este prolific autor son: "El virgo de Visanteta"; i el poema "Carta de Sento Beseroles a Pasqualo Ratoli", poema que pren el classic esquema dels coloquis o els comentaris en el quals es critiquen les costums.

Figura´t, nomes si vols, / si tindra molta substancia

esta gentola de Francia / que diu "aricó" als fesols;

"ansalad" a l´ensisam, / crec que "soulié" a les sabates,

"pomdamur" a les tomates, / i a les chiquilles "Madam"...

Yo em ric com un albercoc, / de vore que estos "gabachos"

son tan burros i tan "machos", / que no saben lo que es foc;

ni que es perol, ni casola, / ni anguila, granota o peix,

ni fege, ni lleterola, / ni carn de cuixa, ni greix.

 

Poc despres del llibret de Bernat i Baldovi, Blai Bellver escrigue dos importants obres satiriques: "La fira de Xativa"; i "La creu del matrimoni" (1866) on posava en entredit l´institucio i donava consells, recordant en certa manera els "Consells a una noble senyora". Este poema li valgue l´excomunio per part de l´arquebisbe.

Verem a certa Esperança / que, darrere del marit,

li descobria el seu pit / a l´amic de confiança...

I verem un cavaller / en una chica a deshora,

trascolar-li en cantimplora / l´oli del seu celler...

I una que estava en la sala / en l´alcalde disputant,

anava palpant-li en tant / les borles de la bengala;

i a pesar que era de Cotes / i ella de lleis no sabía,

de dos en dos les pilotes / al joc tornar-li solia...

Ya a principis de sigle XX —deixant a banda l´escola satirica de la Renaixença i son treball de recuperacio de texts classics—, se pot destacar la figura de Josep Serred Mestre, autor de moltes obres satiriques, entre elles este "Sermo de la Candileta" (1902) en el que aprofita el discurs del retor per a criticar.

Sempre al anar i al tornar, / veig que aneu entremesclades

en los fadrinots, i vinguen / les bromes i les rialles,

els pessics i els espentons / cosquerelles i palmades,

com si Deu no vos mirara. / La culpa es dels vostres pares;

si ells compliren en son deure / i a palises vos unflaren,

no donarieu l´escandalo / d´anar tan abandonades...

La pervivencia de l´escola satirica valenciana a lo llarc del XX li deu molt al mon faller. S´ha considerat ad estes les herederes dels coloquiers, sobre tot a lo llarc del periodo 1740-1850. Este genero sempre ha gojat en el recolzament de la classe intelectual valenciana com Carles Salvador, Ricard Sanmartín, Martínez Ferrando, Miquel Duran de Valencia, la que se coneix com "generacio dels 30". Tot estos i molts mes publicaren rimes satiriques en les revistes falleres de la primera part del sigle com: "Pensat y Fet", "La Traca" o "el tio Nelo". El trencament en el genero vindra de la ma de Joan Fuster i la nova classe "intelectual" a la que li ixqueren critiques satiriques per la publicacio del seu llibre "Nosaltres els valencians" (1962) i les seues idees sobre la catalanitat dels valencians. D´esta manera en un llibret de la plaça de la Mercet aparegue:

Cert llibret escrigue un fuster / que empudegà nostra essencia,

demostrant-li a Valencia / i als valencians, no voler.

L´home —que es de molt saber, / segons creu, sense falories—

renega de nostres glories / en un cinisme sancer.

Esta satira fon mal admesa incomprensiblement pel catalanisme, iniciant un agre combat en el qual s´identificava falles i franquisme en l´intencio de generar cert rebuig en les classes democratiques. En la mort de Fuster —sobre tot en les dos ultimes decades del XX— esta critica s´ha allaugerat, iniciant una nova etapa de conquista del mig faller per part del catalanisme, dins d´esta nova estrategia està la nova etapa de la revista satirica "Pensat i fet".