(Publicat en: Cresol Lliterari, 2000; 4:41-67.
[Miquel Adlert. Vida i obra. Comunicacions de les VIII Jornades dels Escritors. Valencia C.: Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana - l'Oronella S.E.V.] ISSN 1135-9811.)

 9. Els classics son llibres que quant mes creu u coneixer-los d’oïdes tant mes nous, inesperats, inedits resulten en llegir-los de veritat.

Italo Calvino, Perqué llegir els classics.

Servix esta cita del reputat escritor italià per a situar l’obra de Miquel Adlert Noguerol (Paterna, 1911- Ciutat de Valencia, 1988). Sense dubte, es tracta d’un dels teorics mes importants del valencianisme, tot un classic, que despres d’haver passat una epoca de relatiu desconeiximent o, per a ser mes exactes, de ser citat sense ser verament conegut, torna a despertar interes i reviscola el seu paper de referent per al nacionalisme valencià modern. I reviscola perque es rellegit i en escabuçar-nos en les seues pagines trobem respostes i aclariments a molts dubtes que encara nos afecten com a valencians.

Un relatiu desconeiximent

Hi ha factors intrinsecs a l’obra d’Adlert que han dificultat la difusio del seu pensament aixi com una visio global d’este. L’obra adlertiana fa anys que s’esgotà i els seus llibres son ben dificils de trobar inclus en el mercat de segona ma o en les biblioteques, a on massa a sovint han intervingut criteris extraacademics per a determinar els llibres que estan a l’abast del public. No ha segut fins a la reedicio en 1998 de tres de les seues obres mes representatives que les noves generacions han pogut accedir directament als seus textos[1]. Certament es un autor en una obra relativament poc extensa que publica edicions relativament curtes. En la postguerra Adlert, junt a Xavier Casp, funda l’Editorial Torre. A pesar de dirigir les edicions, nomes publica dos obres seues —i una tercera en una atra editora, totes de narrativa— a pesar de tindre numerosos originals —una trentena segons confessa, part dels quals es publicaren a despeses de l’autor en els ultims anys de sa vida—. L’autor es justifica dient que mai ha volgut fer valencianisme “personal” ni “personaliste” i que en les epoques mes dures del franquisme era preferible donar a coneixer la magnifica obra poetica de Casp i animar i editar nous valors per a evitar una solucio de continuitat en la cultura valenciana[2].

Esta immereixcuda modestia es tambe la causa de que trobem en falta una reelaboracio global del pensament adlertia feta pel propi autor. Unicament en En defensa de la llengua valenciana s’esbossa un panorama general pero en un clar biaix cap a les qüestions llingüistiques originat en la peculiar situacio del valencianisme coetaneu a l’aparicio del llibre. En tot cas, el mateix Adlert emplaça als llectors a una obra inedita que diu estar redactant, Retorn a la fidelitat valenciana,  en la que assegura desenrollar en mes extensio les seues idees —aixi com donar mes detalls historics i llingüistics— i que probablement quedà inconclosa.

En l’ultima etapa de sa vida, en arribar la Transicio, Adlert es veu en l’obligacio moral de fer un gran esforç divulgatiu del valencianisme i dels punts sensibles de l’historia valenciana mes desconeguts per al gran public. En eixe sentit cal interpretar les paraules de l’autor que diu fugir del cientifisme i el rigor academic per a acostar el seu pensament al poble, la qual cosa li ha valgut, en certs sectors, critiques superficials al seu treball. Pero, probablement, estes critiques estiguen mes relacionades en algunes caracteristiques de l’estil i del llenguage adlertia que no en el seu caracter divulgatiu. En efecte, en ocasions l’autor sona a conservador, trasnoctat i beat. Les constants mencions al patriotisme evocaven en la Transicio un llenguage propi del franquisme, el qual s’apropià de tal manera de la simbologia patriotica espanyola que per a molta gent i molts politics, inclus hui, patriotisme espanyol i franquisme anaven units.  Com vorem, Adlert preferix el concepte de patriotisme per naixer de la vinculacio emocional en la propia terra, a pesar de ser un nacionaliste convençut i d’haver pogut usar perfectament una terminologia mes homologable en la que circulava en la politica espanyola coetanea. Inclus les continues referencies al ‘poble’ en conte de la ‘societat’ allunten a l’autor dels modos i formes vigents. Ad aço s’afig el catolicisme militant d’Adlert que apareix ara i ades en els seus textos d’una manera tan palesa que trenca clarament la tendencia historica de separar religio i politica i que es pot vore escrupulosament respectada per la democracia cristiana europea —en quant a les formes, encara que despres tinga traduccio en politiques concretes—. No obstant, per a Adlert el catolicisme no pot ser separat de l’accio politica nacionalista de manera que per ad ell es perfectament valit concloure De la meua catacumba en una pregaria[3], o establir simils entre termens politics i religiosos[4]. A mes del problema d’estil, en ocasions s’oblida que reculls com Del periodisme meu, que abracen articuls escrits inclus en epoca republicana, requerixen un esforç per part del lector per a contextualisar-los i entendre’ls en tota plenitut.[5] Es dir, algunes de les reflexions i raonaments d’Adlert cal llegir-los a la llum d’uns certs coneiximents historics. Per desgracia, el gran problema del nostre poble es precisament la profunda i manifesta ignorancia que te del seu propi passat. En tot cas es de destacar que, per baix d’unes formes que a hores d’ara poden pareixer obsoletes, el missage adlertia conserva la seua vigencia i es mante com un referent indiscutible del valencianisme, si be nos recorda un problema encara pendent: l’adequacio plena dels plantejaments valencianistes al llenguage i a les sensibilitats de la societat actual.

En independencia dels problemes comentats d’accessibilitat a la seua obra i de les peculiaritats del llenguage de Miquel Adlert, el fet es que fon el cap mes clar del valencianisme del moment i un teorisador fonamental del patriotisme valencià. Com a tal no podien faltar-li els enemics, inclus dins de la que es podria considerar sa casa. Es ben sabut que quan es va vore que la Rebelio Popular Valencianista —denominada per alguns autors “Batalla de Valencia”— mobilisava una gran quantitat de gent, certs elements procedents del franquisme tardà i vinculats a la dreta ilustrada valenciana ocuparen llocs de relevancia dins del moviment valencianiste. Estos personages, alguns dels quals encara mantenen la seua perniciosa influencia, contribuiren decisivament des de dins per a evitar que la contestacio popular devinguera en un moviment nacionaliste estructurat i coherent. En este context no es dificil entendre l’especial esment que posaren en marginar a tots els intelectuals valencianistes que pogueren, entre ells Miquel Adlert, que era particularment incomodo per ad ells per la seua capacitat de treball callat i el seu compromis patriotic valencianiste. Efectivament, ha segut notoria la marginacio que se li ha fet sistematicament a Adlert des de lo que podriem dir valencianisme “oficial” o, per a ser mes precisos, “institucional”, situacio de la que l’autor es queixa amargament al final de la seua vida[6]. Clar eixemple d’eixa especie d’ostracisme es que l’autor que practicament havia llegitimat i raonat la reaccio contra el pancatalanisme i havia assentat les bases ideologiques del valencianisme modern hague de publicar pel seu conte bona part de la seua obra en els ultims anys. A mes, romangue involuntariament apartat —vetat— de les institucions que cobraren major protagonisme durant la Rebelio Popular Valencianista[7].

No va ser la marginacio del valencianisme “institucional” l’unica que va patir Adlert encara que, com hem dit, fon la que mes li dolgue. La fidelitat a la propia trayectoria personal i el desig d’actuar en consciencia feu que Adlert —i Casp— resultara ‘peculiar’ als ulls de les corrents politiques predominants. Tal com li passà durant la Guerra Civil i en la Postguerra, era massa nacionaliste —i, damunt, valencià— com per a casar en la dreta espanyola (de la qual la valenciana no es sino un cas particular) i, a mes de valencianiste, era massa publicament religios com per a poder ser admes en els circuls d’esquerres[8]. Per eixemple, en l’articul Explicacio politica aparegut en Murta en octubre 1982 i en portes de la victoria per majoria absoluta del PSOE, Adlert queda en evidencia en una dialectica que, en l’actualitat, denominariem “politicament incorrecta”. En est articul critica al marxisme com si es tractara de la força hegemonica en l’esquerra valenciana i espanyola del moment. Aixina, no podia resultar una figura comoda per a una exultant majoria social de centre esquerra. Evidentment, els nous governants no feren res per difondre l’obra adlertiana, ans al contrari.

Per atra banda, pati tambe el rebuig d’aquells valencianistes —evolucionats cap al pancatalanisme— que s’havien format baix les seues ales durant el franquisme, els quals no vullgueren acceptar el canvi radical que feu Adlert en vore la creixent influencia de les propostes fusterianes. Es mes, alguns autors han arribat a sugerir que el trencament dels que havien mantingut la flama del valencianisme durant l’epoca franquista es devia a motius personals. Tal interpretacio implica ignorar el continu i elaborat esforç de teorisacio i fonamentacio valencianista que fa Adlert i que comença en el debat mantingut en la premsa dels anys xixanta sobre el cami que havia de prendre el valencianisme i que acabà en la sabuda —pero poc estudiada— ruptura d’este.

Fonaments del pensament adlertia

Adlert es un patriota valencià en una visio global de la realitat i del mon, que defen una visio des del ser valencià de tots els aspectes de la societat i que es manifesta politicament com a nacionaliste. La seua formacio li permet passar facilment del sentiment patriotic a la teorisacio racional i fonamentada del nacionalisme valencià, sent aixi un dels primers i mes complets teorics valencianistes[9]. Com a juriste catolic, llibertat[10], democracia, cultura, honestitat i sentits de la justicia i del deure civic formen una cadena que fonamenta el seu pensament[11]. Com a patriota, trobarà en el nacionalisme valencià i en el valencianisme la seua expressio politica i vital. En una frase resumix la seua aspiracio: “[...] simplement, ser un ciutada. He dit aspiracio perque he dit ciutada, no subdit.”[12]

Teorisacio nacional

Un dels problemes historics del valencianisme ha segut la falta d’un cos teoric elaborat, exhaustiu i coherent que fora admes i conegut per una majoria de valencians. S’alvançat en els ultims anys pero encara queda molt per recorrer i permaneix una certa tendencia a anar darrere de lo que fan uns atres o de funcionar per reaccio a estimuls mes o manco hostils. Sense la teorisacio, el valencianisme està condemnat a viure pendent de les contingencies; a anar, com coloquialment diem, “apagant focs”, en conte de treballar de valent en un proyecte de futur. La mateixa expressio ho diu: proyecte de futur. ¿Com va a ser possible un proyecte sense saber cap a on i com se va? ¿Com va a tindre futur un proyecte que no crega en ell mateix i que vixca de la dialectica en uns atres? Adlert era ben conscient d’este problema[13]. La Rebelio Popular Valencianista (RPV) mobilisà multituts pero, com hem comentat ades, estos fets no donaren lloc a un valencianisme consolidat[14]. La falta d’ideari o, per a ser mes exactes, l’extrema simplificacio que es va fer del que hi havia[15] originà un predomini dels elements “anti” que no es complementava en afirmacions positives mes elaborades que les simplificacions citades. Adlert lluità en poc d’exit contra esta situacio[16] i, de fet, quan el valencianisme politic creixcut a l’ombra de la RPV —es dir, Unio Valenciana— tocà poder, est es trobà tan desorientat de quins havien de ser els seus objectius immediats i estrategics que no sabé aprofitar-se’n de la situacio i al remat ha acabat pagant molt car les seues carencies ideologiques. Adlert sabia que sense conviccions solides i fonamentades no hi havia eixida[17]. Pero a pesar dels seus esforços no consegui que la gran massa de gent —ni molts “dirigents”— s’impregnaren de cultura valencianista, la qual cosa feu que, a la llarga, el valencianisme popular acabara desenrollant un penos complex d’inferioritat encara no completament superat.

L’influencia cristiana

Hem comentat anteriorment el component religios que de tant en tant sura en els escrits adlertians. Certament, el caracter de catolic convençut i practicant de l’autor determinen decisivament el seu pensament. Des d’este posicionament exalta virtuts com la discrecio i l’humiltat —que eixercirà durant tota sa vida i de les quals donà bon eixemple—, l’espirit de sacrifici i la bona voluntat[18], la fidelitat[19] —propia dels fidels catolics—, l’amor[20] —caritat— i el sentit de la justicia —en oposicio a traïcio—, que no ve nomes de la seua formacio juridica sino tambe de la creença en la veritat absoluta en sentit cristia i en la justicia divina que modula i corrig l’humana. Paralelament, troba una serie de vicis o pecats que critica durament des de la seua superioritat moral, com ara la mentira[21] i l’orgull[22] —vanitat—. Tota esta percepcio de la realitat a traves de la moralitat cristiana es transmetra constantment a les obres d’Adlert.

La teorisacio nacional valencianista de Miquel Adlert

Havent vixcut —i patit— la Segona Republica, la Guerra Civil i la Postguerra, no pot estranyar a ningu que per a Adlert el nacionalisme valencià haja de ser contrari a la tentacio totalitaria i excloent. Esta posicio es ben primerenca i ya critica la violencia i el feixisme en un articul escrit un any abans de l’esclat de la Guerra Civil, amerat, com no podia ser d’una atra manera, d’un profunt cristianisme[23]. Pero esta postura de respecte als atres no vol dir de cap manera falta de conviccio per a defendre les propies ni que estes no siguen elaborades i raonades. De fet, es el caracter racionaliste de l’autor qui li impulsa a documentar i teorisar sobre els diversos aspectes que abraça Valencia i el valencianisme.

Patriotisme i nacionalisme

El patriotisme —la Patria— es el nucleu basic del pensament adlertia i la rao de ser del valencianisme[24]^,[25]. Es —deu ser— previ al nacionalisme. Si est ultim naix de l’ideologia, el patriotisme naix del sentiment d’amor a la Patria, a la propia terra[26]. El seu caracter sentimental i emotiu permet considerar el patriotisme, quan es autentic al maxim, una fe[27]. Recordem que la fe, des d’una perspectiva cristiana, es una gracia que supon el cim del compromis personal i que, establint el paralelisme, permet entendre l’esperit de sacrifici dels patriotes i la fidelitat que mantenen a la Patria per damunt de consideracions ideologiques[28]. No obstant, Adlert es realiste i sap que a sovint la gent renuncia al seu compromis per les circumstancies adverses o, simplement per comoditat. Sap que la valencianitat no es una condicio inamovible sino mes be fragil i trencadiça[29].

En tot cas, l’apelacio al mobil sentimental no nos ha de fer creure que l’autor es queda en l’aspecte mes folcloric i superficial. Ell mateix critica el que podriem dir valencianisme de botifarreta en faves, de paella dumengera, de traca i fum, etc, expressions totes elles que aludixen a la superficialitat de certa emotivitat costumista valenciana. Per contra,  a mes de l’identificacio primaria en els costums populars —tambe important—, defen l’orgull de poble que els valencians podem retrobar en pouar en la nostra historia, la nostra llengua i lliteratura i les gestes del nostre passat[30].

Si el patriotisme es el nucleu, el nacionalisme es l’expressio que cal donar-li: “El nacionalisme es la proyeccio politica del patriotisme, el qual no es sino un sentiment d’amor a la Patria, la qual es la suma de tot allo que el patriota por dir que es lo seu. Igualment que la Patria, te sa proyeccio politica en la nacio, la plenitut de la qual es la nacionalitat, que es constituix en subjecte del dret a l’estat. I, com tot subjecte assistit d’un dret, [la nacionalitat] està dotada de l’accio que pot eixercir en demanda de reclamacio de l’efectivitat de son dret. Eixercici d’accio que constituix el nacionalisme.”[31]

Adlert no te cap dubte de que Valencia es una nacio[32], encara que defenga una adaptacio del nacionalisme a les conjuntura actual i modere en ultima instancia les seues reivindicacions[33]. Com a juriste, distinguix perfectament entre posseir un dret i renunciar al seu eixercici: “Tot posseïdor d’un dret, salvo els irrenunciables —i no estem en dit cas— pot renunciar a l’eixercici de l’accio —entenga’s, no a l’accio— i suspendre’l, i, insistixc, sense renuncia a l’accio i manco al dret que la dóna.”[34] Aço li permet circumstancialment no demanar un estat propi per a Valencia sense renunciar per aixo al dret que esta te com a nacionalitat a decidir lliurement el seu futur politic.

Valencianitat, Dret i Institucions Forals

¿En que consistix la valencianitat? Evidentment va mes alla de les manifestacions folkloriques mes o manco sorollores i coloristes. De fet, Adlert poques vegades en parla d’elles. Ell va als trets definitoris del poble valencià com a nacionalitat historica diferenciada de set segles de vicissituts. Per a l’autor, el fet nuclear de la personalitat valenciana es la transformacio o refundacio del Regne de Valencia com a estat diferenciat dins de la Corona d’Arago, en ranc igual al del propi Arago i per davant del Comtat de Barcelona[35]. La base d’eixa diferencia es un ordenament juridic privatiu, els Furs de la Ciutat i Regne de Valencia, distints dels Furs aragonesos o dels Costums catalans. Tan es aixi que per a Adlert la llengua no es un factor primordial[36].

En efecte, Jaume I decidix que les noves terres conquistades van a constituir un nou territori que mantinga l’equilibri dins de la seua Corona. En 1240 otorga el nucleu d’uns Furs (els coneguts com a Furs Vells) creats ex-novo i inspirats en el Dret romà. En ells es dellimita el Regne i es garantix la seua integritat territorial, constituint aixina l’acta fundacional del Regne de Valencia cristia[37]. Per aixo, quan els reis juraven els Furs, juraven respectar l’integritat territorial de l’estat valencià, la qual cosa explica fetes com la de Vinatea que comentarém mes avant. Es important fer notar que els Furs Vells s’otorgaren inicialment a la Ciutat i algunes viles i llocs en l’intencio de que es territorialisaren, es dir, per a que s’estengueren a tot lo Regne. I com hi havia prou viles que s’havien repoblat a Fur aragones i alguna a Costum catala i inclus a Fur morisc, s’establi una pugna entre els nobles —que perdien privilegis en els Furs de Valencia— i el Rei i les autoritats de la Ciutat. En paraules d’Adlert, La historia de la lluita del Dret valencià contra el Dret aragones, es la guerra de la independencia valenciana.[38] En concloure l’extensio dels Furs, el Regne de Valencia tindra una unitat i una cohesio estatal que no tindra, per eixemple, Catalunya, aixina com una llegislacio propia i unica, moneda propia, etc. Per atra banda, l’extensio progressiva dels Furs de la Ciutat al restant del Regne ilustren un fet cabdal que s’oblida a sovint i que fa llum a la polemica vexilologica: que la Valencia migeval s’organisava com una ciutat-estat —d’aci la denominacio classica Ciutat e Regne de Valencia—, a semblança d’alguns estats italians —Genova, Venecia, Florencia, etc—.

L’estructura de ciutat-estat queda en evidencia en uns fets tan significatius com l’actuacio de l’heroe civil valencià Francesc de Vinatea front a Alfons II (1333). Com es sabut, el rei volgue fer donacio de diverses viles situades a lo llarg i ample del Regne al fill de la seua dona Elionor de Castella, cometent aixina un contrafur. Els representants de les viles afectades acodiren a les autoritats de la Ciutat com a cap del Regne per a que els defengueren.  Aixi, els Jurats de la Ciutat triaren entre ells a Vinatea com a portaveu del Regne i est es presentà davant d’Alfons II. Apoyat en el Dret, este morellà no dubta en arriscar la seua vida per a exigir cortesment pero fermament al rei que respectara les lleis i que mantinguera l’integritat territorial del Regne de Valencia, demanda que fon sabiament atesa. Sense enrramament de sanc ni us de la violencia, unicament en la força de la rao, els valencians contem en un heroe civil i civilisat que protagonisa el primer triumfo en Europa del constitucionalisme[39].

El fet de Vinatea permet a Adlert reivindicar la tradicio politica valenciana de caracter pactiste i basat en el respecte al Dret, tan diferent de la vigent en Castella. L‘importancia del dret torna a manifestar-se en un acontenyiment de tanta transcendencia com va ser el compromis de Casp (1412). En el llibre El compromis de Casp, qüestio juridica Adlert demostra que l’eleccio de l’hereu de Marti l’Huma es feu per criteris estrictament juridics[40] i no politics —com apunta generalment l’historiografia catalana, que veu en la decisio dels juges un intent conscient d’emparentar les monarquies hispaniques— i es a mes una de les mostres mes clares de la personalitat nacional propia de Valencia[41] com a membre entre iguals dins la Corona d’Arago. De fet, un conflicte que afectava a tots els estats de la Corona es resolgue entre ells “segons normes i procediments del Dret Internacional d’aquella epoca”[42].

En la mateixa llinia es troba la reivindicacio del Dret Civil valencià per ser, com diu, el que mes respon a les caracteristiques propies de cada poble. L’importancia que Adlert dona al Dret Civil es tal que en Notes sobre els Furs de Valencia li dedica dos capituls a sengles temes caracteristics del nostre antic i derogat codic: la llibertat per a testar i l’afillament[43]. Com diu l’autor, “Si el Dret Civil es el que mes respòn a les característiques pròpies de cada poble, dins del Dret Civil es el dret de família, pot ser, el que mes vinculàt està a la idiosincràsia del país respectiu. Per això les grans diferències que el l’afillament es troben entre el Dret castellà, contingut en el Codic Civil, i el Dret valencià, segóns nos ho mostren els Furs.”[44]

Cal tindre present que Adlert reivindica les institucions forals mes com a font de memoria historica i com a motiu d’orgull nacional que com a elements que es puguen restaurar tal com eren. Es conscient que l’evolucio dels temps n’ha fet moltes obsoletes. La seua importancia, en realitat, radica en que, gracies a estes institucions i als Furs que les fonamentaven, el Regne de Valencia gojà d’una autonomia politica sobre la qual es basaren la prosperitat de la nacio i la creacio de la consciencia de poble. D’aci els reiterats intents d’aquells que no volen una Valencia forta en fer oblidar o menysprear estes institucions.

En consonancia en la reivindicacio de les institucions forals està la defensa del nom “Valencia” com el que correspon a la nostra nacionalitat, si be reclama l’us de “Regne de Valencia” per la necessitat de reafermar la consciencia historica a la que dona tanta transcendencia. La qüestio del nom de la Patria es tan rellevant per a Adlert que li dedica un capitul sancer dins del llibre En defensa de la llengua valenciana[45]. Cal fer notar que l’autor preferix les anteriors denominacions en conte de les de Nacio o Nacionalitat o Estat[46] i que, en tot cas, rebuja Païs Valencià per considerar-la despersonalisadora i politicament malintencionada[47]. A mes de la qüestio onomastica l’autor reclama uns atres simbols referencials per als valencians. No pot faltar la Real Senyera pero tampoc monuments de tanta importancia per a la nostra historia com el Monasteri del Puig[48] o, si encara existira, el Palau Real de Valencia.

Llengua

No es est el lloc per a considerar els aspectes mes purament llingüistics i filologics —molt importants— de l’obra adlertiana, sino per a estimar la gran importancia que la llengua valenciana te per a l’autor com a part irrenunciable de la nostra cultura i de la valencianitat. El seu interes se centra en dos aspectes diferents: a) la llengua valenciana i els intents d’assimilar-la a la catalana; i b) la llengua valenciana i els valencians castellanofons (churros). Pero estes dos cares mereixen especial atencio a partir de la manipulacio que des d’una ideologia, el pancatalanisme, es fa de la realitat valenciana. 

¡Qui nos havia de dir que la nostra llengua valenciana, baix el nom de llengua catalana, seria la negacio de la nacionalitat de la Patria Valenciana, quan sempre ha segut una reafermacio!”[49]

En efecte, la proximitat llingüistica entre el valencià i el catala que alguns teorics arriben a identificar en un sol idioma, servix d’excusa i justificacio per al plantejament politic dels Països Catalans. Identificar llengua i territori es un raonament de llarga tradicio en la peninsula que ha servit durant segles als nacionalistes espanyols per a justificar l’arraconament de les atres llengües peninsulars —entre elles la valenciana— a una greu situacio diglossica que sols en els ultims anys de democracia comença a canviar. L’unitat espanyola s’arriba a identificar en una llengua unica i comuna, el castellà, i es percep el cultiu de les atres llengües hispaniques com una amenaça per a les essencies patries. Paralelament, els pancatalanistes lluiten per conseguir l’unio politica de tots els territoris en que, segons ells, es parla catala, pero a mes necessiten que siga el mateix catala precisament per a justificar la ‘necessitat’ d’eixa unitat.

Res mes llunt que esta obsessio per l’uniformitat que la tradicio valenciana, que, a pesar d’identificar-se majoritariament en la llengua propia privativa dels valencians, l’idioma valencià, ha sabut conjugar tres llengües principals en una sola cultura: “En la cultura del poble valencià es dona, en l’aspecte llingüistic, una tricotomia dels idiomes valencià, llati i castellà. [...] la llengua castellana en la que han escrit [Guillem de Castro, Azorín, Miró, Blasco Ibáñez] si no es ‘la’ llengua valenciana, si que es ‘una’ llengua valenciana tambe, perque es la llengua dels valencians de quasi el quaranta per cent del territori valencià.”[50] Ya en un articul publicat en 1963 critica, sense nomenar-les, les naixents tesis fusterianes que a partir de consideracions llingüistiques pretenen l’exclusio de les arees valencianes castellanofones, defenent la valencianitat dels ‘churros’[51]. Adlert no dubta, puix, de la llegitimitat de l’us del castellà encara que haja segut sempre defensor de l’oficialisacio i normalisacio social del valencià[52]. L’autor trenca en el sucursalisme llingüistic i reclama, a mes d’una codificacio o model de llengua estrictament valenciana, l’us en normalitat de l’idioma, enfrontant-lo a la pressio imparable del castellà com a llengua de cultura de referencia per a gran part de la societat valenciana. El seu compromis es fa notar inclus en les epoques mes dificils, baix el franquisme, quan junt a Xavier Casp funda l’editorial Torre des de la qual publicaran en valencià els autors mes rellevants d’aquells anys.

L’accio i l’actitut valencianistes

Actitut politica del patriota

Encara que es possible rastrejar l’actitut del nostre autor per tota la seua obra, sense dubte es en De la meua Catacumba (1984), recull de pensaments breus que anava arreplegant de tant en tant, la font mes rica que nos permet acostar-nos a la manera d’actuar que Adlert propon, els vicis del valencianisme que critica i possibles solucions a estrategies provadament incorrectes. Sense anim d’exhaustivitat, seguixen algunes d’estes consideracions.

Per a Adlert el valencianisme —patriotisme— es accio. No concep una atra possibilitat. Rebuja que siga valit quedar-se en casa repetint-se que s’es valencianiste i sense fer res mes que exaltar-se i plorar quan toca anar a un acte mes o manco folkloric. Com diu, no es pot guanyar res estant a la defensiva[53]. Pero sap que este compromis actiu no es comfortable, sino que exigix sacrifici[54]. Per aixo es conscient de les flaquees dels valencianistes, critica la perea[55] i la deixacio[56] i alaba la constancia[57], que per ad ell es una heroicitat[58]. No pert de vista tampoc l’existencia d’elements que, baix una cara amable, en realitat nomes busquen que impedir la consecucio de qualsevol objectiu valencianiste[59].

L’accio adlertiana es basa en el dialec i el respecte als atres des de la fermea en les propies conviccions[60]. L’autor rebuja la violencia per ser contraria al seu sincer sentit de la justicia[61] i de l’etica cristiana[62], encara que sense renunciar al dret a la llegitima defensa[63]. Es per aixo que critica als que es comporten agressivament en el camp de la politica[64] i, a mes, considera ineludible evitar els excessos dels correligionaris massa exaltats i corregir-los quan calga[65].

En tot cas, l’autor recomana actuar sempre de cara al futur[66] i mantenint sempre l’ilusio en el pervindre perque, com diu, “Sense ilusio no pot haver esperances.”[67].

Cientifisme i intelectualitat

 En els ultims anys de sa vida Adlert es veu decebut per l’utilisacio de l’autoritat moral que la ciencia i els cientifics tenen en la societat per a justificar posicions ideologiques que, en el millor dels casos, son cientificament discutibles: “Es una perversio insolita i conta natura servir-se de la ciencia i de la cultura en contra de la Patria.”[68] En efecte, durant la Rebelio Popular Valencianista es donen casos d’intelectuals que, be per deficiencies metodologiques[69], be per raons doctrinaries[70], amaguen o deformen fets i donades historics[71], a sovint amparats pel prestigi de les institucions des de les que treballen. En un articul publicat en Murta[72], Adlert justifica el seu compromis personal de lluita contra la mentira que li ve donat per la seua formacio professional i el seu caracter cristia. L’autor descriu la presencia de la mentira en la ciencia i els perills que comporta quan s’erigix com una autoritat de referencia en temes que falseja. Aci es nota la ingenuïtat epistemologica adlertiana, que creu en una veritat unica i completa i en que la ciencia descriu fidedignament la realitat quan la sociologia i la filosofia de la ciencia han assumit de fa temps l’enorme importancia que els factors extracientifics —socials, culturals, economics, politics, religiosos, i un llarc etc— tenen en la produccio cientifica. No s’ha de vore, per tant, en les critiques citades un recel de la ciencia o de l’intelectualitat sino un rebuig de les practiques vicioses que les aparten de l’objectivitat. No oblidem l’insistencia de l’autor en la recuperacio de la memoria historica i en la lluita contra l’incultura en el valencianisme.

L’antipancatalanisme i les relacions entre Valencia i Catalunya

Es conegut que en els anys quaranta i primers cinquanta el circul d’Adlert inclou jovens valencianistes que posteriorment seran grans referents del pancatalanisme valencià (el mateix Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Alfons Cucó, Francesc de P. Burguera, Enric Valor, etc). L’autor mante uns vinculs estrets en els intelectuals compromesos de Catalunya i les Illes Balears durant l’epoca franquista. De fet, des de l’Editorial Torre propugna una llengua de compromis que evitava les formes patrimonials del valencià, catala i balear donant preferencia ad aquelles formes llinguïstiques comunes. Com sabem, els escritors catalans es negaren a fer les concessions que els corresponien[73]. Aixi, Adlert nos conta com comença a evolucionar i rectificar el seu pensament: [...] en juny de 1951, en un viage que fiu én Xavier Casp a Barcelona, lo que viu i oi en aquells én els que parlàrem, començà a omplir-me d’estupor. I hem féu pensar si es pretenia la catalanisació total de Valéncia, per una integral absorció per Catalunya.[74] Entre 1959 i 1962 va descobrint les estrategies i postulats madurs del pancatalanisme vist des de Valencia i s’aparta definitivament de l’error de la seua trayectoria previa[75]. L’autor denuncia la maniobra que preten fragmentar Valencia i assimilar el territori valencianofon a Catalunya o, en el millor dels casos, convertir els habitants de les zones castellanofones en ciutadans de segona[76]. Aixi, en 1963 publica La valencianitat dels churros, ades citat, per a defendre l’identitat cultural valenciana que és manifesta a pesar de la diferencia idiomatica. Posteriorment, aprofitarà la geopolitica per a evidenciar l’inviabilitat dels postulats pancatalanistes que, senso estricto, impliquen deixar Valencia reduida a una estreta franja de 20 km a l’altura de Morvedre (Sagunt) [77].

Per a conseguir l’assimilacio cultural i l’anexio politica a Catalunya, els pancatalanistes valencians necessiten debilitar la consciencia de poble i la personalitat valenciana diferenciada. Es per aixo que promouen una erosio permanent dels elements que reforcen l’orgull de poble i una substitucio dels simbols historics privatius dels valencians per una atres que puguen ser comuns. Adlert es conscient de les dificultats del debat estrictament intelectual en este camp, en primer lloc perque, com hem vist, per a l’autor el valencianisme es inicialment una qüestio de sentiments que posteriorment s’ha de reafermar intelectualment; en segon lloc, perque “el pancatalanisme no és una ideologia sinó una professió de fe” i  “contra una fe no valen arguments”[78].

L’ofensiva del pancatalanisme en Valencia va recruar en l’arribada dels primers aires de llibertat politica. En fer-se publics i notoris els seus plantejaments provocà una forta contestacio social. La Rebelio Popular Valencianista tingue lloc en els anys primerencs de la Transicio politica espanyola, i s’oponia a l’imposicio d’uns simbols i una llengua alienes als valencians. En aquelles circumstancies resultava molt senzill eixir al carrer a manifestar-se en una Senyera Real o defendre ‘Regne de Valencia’ com a denominacio historica mes adequada per a l’imminent autonomia valenciana. El problema es plantejava en voler argumentar sobre la llengua o en tindre capacitat d’escriure correctament un idioma que havia estat exclos del sistema educatiu durant segles i per al qual la majoria dels seus parlants eren analfabets funcionals. En este context, un valencianiste historic, erudit i de prestigi com Miquel Adlert i Noguerol, feu el necessari esforç de plasmar en una obra de divulgacio, En defensa de la llengua valenciana. Perque i com s’ha d’escriure la que es parla (1977), els arguments i les directrius llingüistiques —i tambe en qüestio de simbols i de noms— que permeteren a la gent del carrer fer front a la pressio mediatica i politica que pretenia les ya comentades assimilacio cultural i anexio politica de Valencia a Catalunya.

Cal destacar que l’unica solucio que troba Adlert per a contrarrestar els avanços del pancatalanisme en Valencia es el nacionalisme valencià basat en la recuperacio de la memoria historica i en el conreu de la cultura propia[79].  A mes, esta ‘medicina’ es tambe la mes indicada per a combatre el despersonalisador regionalisme espanyol que en les seues variants provinciana i sucursalista ha devingut sociologicament majoritari en l’actualitat.

Els paragrafs anteriors podrien donar l’impressio de que Adlert te animadversio contra els catalans o contra Catalunya. Res mes llunt de la realitat. En numeroses ocasions l’autor deixa clara la seua admiracio i estima pels catalans, la qual cosa no te res a vore en no se senta catala[80]. Protesta inclus contra els que acusen als catalans de fer coses mal fetes quan diu que si els valencians ne ferem tantes com aquells tambe nos equivocariem mes a sovint[81]. Es mes, arriba a afirmar categoricament que “Tot lo que s’assemble a guerra, beligerancia, discordia... entre Valencia i Catalunya es contra natura.”[82]. Esta clara posicio no obsta per a reconeixer que, historicament, les dos nacions han funcionat en fases diferents i contradictories; en les situacions de crisis en la Corona d’Arago, els regnes d’Arago i Valencia coincidixen en plantejaments i s’oponen als que defenen els catalans[83]. Esta situacio de l’esfera politica te el seu paralelisme en l’economica, ya que els periodos de decadencia de Catalunya coincidixen en els d’esplendor de Valencia i viceversa.

Conclusions

 Podem dir en breu conclusio que Adlert es un patriota valencià que, des d’una visio global, defen el nacionalisme integrador a partir de la recuperacio de la memoria historica valenciana basada en les institucions forals i en la nostra historia politica de caracter pactiste. Des d’esta memoria historica reivindica el simbols tradicionals privatius dels valencians i la recuperacio de la llengua valenciana en criteris estrictament autoctons. De mentalitat cristiana i juridica, defen la lluita contra l’incultura i el respecte als discrepants des de la firmea de les conviccions propies com a via per a tornar al poble valencià l’orgull perdut i la plena consciencia nacional. El seu pensament es mante vigent i es un referent teoric fonamental del valencianisme modern. El millor homenage que li podem fer es difondre la seua obra i, seguint les seues indicacions, treballar en constancia i serietat per la nostra Patria Valenciana.

 Angel V Calpe

Tabaiba (Tenerife). Primavera d’hivern de 1999

Bibliografia citada

 ·        Adlert Noguerol, M. (1980) Notes sobre els furs de Valencia. Valencia. Comissio d’homenage a l’autor, Circul Aparisi i Guijarro, 63 pp.

·        Adlert Noguerol, M. (1982) Sobre dos temes juridics. Valencia. Edita l’autor. 68 pp.

·        Adlert Noguerol, M. (1984) El compromis de Casp, qüestio juridica. Valencia. Edita l’autor. 266 pp.

·        Adlert Noguerol, M. (1986) Valencia i Arago i Catalunya. Valencia. Edita l’autor. 71 pp.

·        Adlert, M. (1998) El pensament valencianiste de Miquel Adlert. Valencia Ciutat, L'Oronella, 335 pp. [Inclou la reedicio de tres obres: En defensa de la llengua valenciana. Perque i com s’ha d’escriure la que es parla (1977); De la meua catacumba (1984); Del periodisme meu (1984)]

·        Ahuir A. et al. (1990) Miquel Adlert, homenage. Valencia. Lo Rat Penat [Al vent, 4], 145 pp + fotografies.ç

·        Casp, X. (1990) Parle del meu amic. En: A. Ahuir et al. Miquel Adlert, homenage. Valencia. Lo Rat Penat, pp. 59-66.

·        Cucó, A. (1999) El valencianisme polític 1874-1939. [2ª ed.] Barcelona. Editorial Afers [Recerca i pensament, 10], 316 pp.

·        Fuster, j. (1989) Nosaltres els valencians. 8^ena ed. Barcelona. Edicions 62 [El Cangur, 62], 235 pp.

·        López, A. (1998) Introduccio. “Del periodisme meu”. En: El pensament valencianiste de Miquel Adlert. Valencia Ciutat, L'Oronella, pp. 213-220.

·        López, J.S. (1990) “En defensa de la Llengua Valenciana. Perque i com s’ha d’escriure la que es parla.” Comentari per Joan Salvador Lopez. En: A. Ahuir et al. Miquel Adlert, homenage. Valencia. Lo Rat Penat, pp.71-78.

·        Lopez, J.S. (1990) Valor i valua de Miquel Adlert Noguerol. En: A. Ahuir et al., Miquel Adlert, homenage. Valencia. Lo Rat Penat, pp. 27-40.