I. Introduccio
II. Heteroglossia
III. Diglossia i billingüisme
IV. Una primera aplicacio
V.  Funcions llingüistiques i usos de les llengües
VI. Un poc de politica llingüistica

Sumari

La sociollingüistica es una disciplina que centra el seu interes en l'incidencia de la societat sobre la/les llengües en contacte. Des de FERGUSON i FISHMAN sembla que els sociollingüistes s'han interessat d'una manera molt especial en els casos, com el valencià, de llengües en conflicte. L'autor propon una revisio d'alguns conceptes de la sociollingüistica tradicional, aixi com un enfocament nou de l'estudi de l'us d'una llengua atenent a les funcions llingüistiques en l'acte de comunicacio, ya que pareix evident que la supervivencia d'una llengua està directament relacionada en conceptes com "prestigi", "nacionalisme" i "llealtat".

I. Introduccio 

Com ya sabrem tots ad estes altures, la sociollingüistica es una de les disciplines que mes de "moda" s’ha posat en els ultims temps.Vejam:

En totes les llengües, quan els usuaris adquirixen consciencia de parlar una llengua propia i diferenciada, apareixen els primers escrits "iniciatics" en eixa llengua i tambe els erudits i estudiosos que es preocupen, des de ben pronte, de replegar el lexic de la llengua en qüestio i igualment apareixen les primeres gramatiques que pretenen senyalar els llimits de "correccio" de la llengua.

Fins principis del present segle, la situacio es mes o manco semblant: lo que impera son estudis lexics, gramaticals, propostes ortografiques, etc., sempre des d’un punt de vista prescriptiu i/o normatiu; es dir, s’ocupaven mes de "com ha de ser" la llengua que de com realment era. Gramatiques, lexicons, ortografies... que tenien com a objectiu ensenyar a "parlar be" i els models que es prenien eren els escritors normalment classics o de molt de renom, de manera que constituien uns treballs necessariament arcaïsants. Per aixo, podia acabar produint-se una greu dissociacio entre llengua escrita (normativa, estandar, culta) i llengua parlada (popular, coloquial, generica), sobre tot si no ha hagut propostes d’adaptacio ortografica a l’evolucio de la llengua o si les propostes no han tengut acceptacio (penseu en el frances, l’angles i, inclus, en el valencià, que encara està molt llunt d’una ortografia fonologica, que es l’ideal).

En el segle XIX s’ocuparen mes del tema de l’orige de les llengües; l’incipient llingüistica tenía un marcat caracter o enfocament historic: d’a on ve cada llengua o cada grup de llengües, com han evolucionat, quins son els fenomens responsables d’eixos canvis i per que... Es lo que es coneix com a gramatica historica, que funcionava des d’una perspectiva diacronica, es dir, a través de diverses etapes de l’evolucio de le llengües. Va ser una epoca molt productiva i de grans "descobriments" des del punt de vista de l’historia de les llengües. El problema es que deixaren estigmatisades determinades conclusions parcials que hui s’utilisen intencionada i tendenciosament per a profit particular de certs sectors que s‘autodenominen "cientifics i unics posseïdors de la veritat absoluta: la seua".

El segle XX, i sobre tot a partir dels postulats i de les propostes de grans llingüistes com SAUSSURE, BALLY, BENVENISTE, CHOMSKY mes tart... s’ocupen i es preocupen mes de la llengua en el seu estat digam-li "present", "actual"...; es el concepte "sincronic" de l’investigacio llingüistica. Es dediquen i els interessa mes com es una llengua que com hauria de ser. La llingüistica contemporanea es, com podem vore, descriptiva -front a la tendencia prescriptiva d'epoques anteriors-; ha abandonat el caracter normatiu que anteriorment tenía i recomana l’estudi i consideracio de les llengües en el seu estat present, actual, donant menys importancia al seu orige i a la seua parentela ( hi ha alguns "cientifics" que, llamentablement, encara no han aplegat aci). Ya no interessa tant d’a on venen les llengües, com han evolucionat, com hauria de parlar-se una llengua..., sino com es de veritat una llengua, com es parla realment, quin lloc ocupa en la societat, quines relacions manté en els diversos estrats socials, etc. La llingüistica contemporanea recomana abandonar els prejuïns classics tipo llengua-dialecte, correccio-incorreccio llingüistiques, arbre genealogic,etc., prejuïns que a lo unic que conduixen es a una subjectivacio cientifica i, en conseqüencia, a conclusions tergiversades, a ambigües veritats i a la manipulacio de la llavor investigadora.

En l’actualitat, hi ha un gran interes per l’estudi dels aspectes fonetic i fonologic de les llengües. Es una ventaja, perque desapareix aixina, en bona mida, el perillos subjectivisme en l’investigacio, la qual, per una atra banda, s’ha enriquit considerablement, fent-se mes sistematica, mes seria, mes cientifica. Fruit d’estos nous metodos que propugna l’actual llingüistica son els interessantissims treballs de morfologia i de sintaxis en els que contem en el present i que s’han contaminat de tots estos nous enfocaments de mes "garantia".

Aixina les coses, i tenint com a punt de partida la consideracio de la llengua com a vehicul de comunicacio social, s’obri una nova porta, per a l’estudi i per a l’investigacio: el comportament de les llengües al si de la societat que les parlen; un terreny que estava poc treballat pels investigadors: el de l’incidencia o mes be la relacio entre la llengua i la societat que la parla. Apareix la sociollingüistica.

Des de SAUSSURE queda establit que l'estudi llingüistic s'ha de centrar exclusivament en el sistema propiament llingüistic, de manera que concretisar en estos parametros el camp d'investigacio suponia, d'una banda, la ventaja de saber, perfectament, el terreny en el que s'ha de moure el llingüiste, el marc concret que es objecte d'estudi: el sistema estrictament llingüistic i -es mes-, dins d'ell, mes concretament la llengua (com a abstraccio de l'us generic que d'ella es fa) en detriment de la parla (com a manifestacio particular de la llengua). Pero, d'una atra banda, deixava desatesos molts atres aspectes, alguns d'ells -com es el cas al que anem a referir-nos- de caracter extrallingüistic o hibrits. Encara que a partir de SAUSSURE es fa una clara referencia a l'estudi de la llengua com a sistema de comunicacio social, no obstant tambe s'insistix en que l'objecte de la llingüistica s'ha de centrar exclusivament en el sistema, de manera que els aspectes socials de les llengües quedaven al marge de l'investigacio purament llingüistica. La sociollingüistica ve a cubrir estes deficiencies en el seu plantejament de la perspectiva sociologica d'investigacio.

Esta nova disciplina (que ha rebut diverses denominacions des de que va apareixer en escena pero que ya internacionalment se la reconeix en este nom) te els seus inicis en treballs de tipo mes be etnologic- llingüistic: en un principi, l’estudi i investigacio de les llengües indigenes en America i en unes atres societats i cultures reduides. Ben pronte començaren a observar-se comportaments llingüistics diferents dins d’una mateixa llengua i l’incidencia de les llengües dels invasors sobre les aborigens, sempre en el condicionament de la funcio comunicativa. En aço, començaren per la relacio entre llengües en contacte, per les mutues incidencies entre llengua i cultura, per l’aparicio en les llengües de diversos models d’us i de funcio, pel distint comportament que mostren els parlants en relacio a l’us que fan d’estes varietats...

En este punt, sería convenient aclarir uns pocs conceptes que utilisare en esta exposicio i que son propis d’esta disciplina.

I dic que es convenient aclarir-los perque d’alguns d’ells s’ha fet un us que considere erroneu o, per lo manco, no del tot adequat i, en conseqüencia, propondré, com voreu, una revisio terminologica i conceptual. Anem per parts.

II. Heteroglossia

Partim del següent esquema:

Em pareix molt encertat i apropiat el terme "billingüisme" per a dessignar aquelles comunitats en el si de les quals es parlen dos llengües. El terme pot aplicar-se igualment a individus. No obstant, em reserve el meu escepticisme davant l'existencia d'individus billingües "purs" en quant que considere que es impossible que es produixca una situacio individual d'absoluta igualtat en l'us de dos llengües distintes per banda, com diem, d'un subjecte (ni tampoc de tota una comunitat -ni tan sols "oficialment"-: sempre existix una preferencia per una de les dos llengües, en detriment de l'atra, que conduix cap a un inevitable estat de diglossia, que sembla mes "natural" i mes generalisat arreu del mon. Salvant les distancies, caldria plantejar-se per a la seua consideracio si, seguint el paralel de la llingüistica contemporanea, poguerem establir la dicotomia billingüisme/diglossia en el següent sentit: si el morfo es l'actualisacio del morfema (abstraccio "ideal" del/dels morfos), si el so es l'actualisacio del fonema (abstraccio "ideal" del/dels sons) i si el sema es l'actualisacio del semema (abstraccio "ideal" del/dels semes), la diglossia es l'actualisacio (igual a situacio "real", "autentica") del billingüisme (igual a situacio "ideal", generica i teorica) quan intervenen dos llengües en una mateixa comunitat. O, al menys, propondré per a revisio el paralel llengua-billingüisme (referents al/als sistemes) front a parla-diglossia (referents a la realisacio en societat dels referits sistemes).

S'enten generalment per billingüisme com a una classe especifica de plurillingüisme (convivencia de mes d'una llengua en una sola comunitat d'orde politic, no necessariament cultural). Pero en este cas es fa referencia concretament a dos llengües. A pesar de tot, moltes voltes billingüisme i plurillingüisme s'interpreten com a sinonimes.

Billingüisme s’opon tant a unillingüisme (existencia d’una sola llengua en una comunitat) com a plurillingüisme. Per a simplificar les coses i poder aplegar pronte al nostre cas – que es lo que mes nos interessa, nos quedarém en esta definicio. Pero en unes chicotetes matisacions: en aixo que es denomina "politica llingüistica", i seguint la definicio lliteral d’este concepte, billingüisme es l’objectiu ultim, teoric i ideal cap al qual va dirigit tot plantejament d’actuacio des del poder o des de les institucions i els organismes publics: es dir, billingüisme es un estat teoric i utopic al que es preten aplegar; en definitiva, l’us paritari, en tots els aspectes i per a qualsevol situacio, de dos llengües que conviuen en una mateixa comunitat definida politica i socialment (no es precis que culturalment). Com ya vos podreu imaginar, el billingüisme, per l’experiencia que tenim, es una utopia impossible: a nivell social, perque sempre una de les dos llengües goja d’un major prestigi en detriment de l’atra; i a nivell individual, perque el subjecte pensa i s’identifica mes en una llengua que no en una atra, encara que la conega i la puga utilisar en preferencia.

Front ad esta situacio, apareix el terme diglossia per a tipificar els casos que se li escapen al concepte de billingüisme quan apareixen els factors socials denominats "prestigi" i " disfuncio d’us".

Deixem ara a banda l’historia de l’aparicio del terme i el prenim a partir de FERGUSON que va ser el qui, en 1.959, li va donar la definicio que acabaria per estendre's i impondre's internacionalment: dessigna l'existencia de varietats llingüistiques complementaries per a contactes comunicatius dins d'un mateix grup; varietats que els usuaris utilisen, per tant, en distintes condicions. El factor determinant de l'us de cada varietat el constituix la nocio de prestigi, de manera que es configuren una varietat alta (A) en prestigi, superposta, dominant i depresa posteriorment a la varietat baixa (B), sense prestigi, primaria, coloquial, nativa i depresa per via natural. Fixem-nos be que FERGUSON parlava de dos varietats d'una mateixa llengua (que en ocasions podien aplegar a alluntar-se considerablement: arap, grec...). Pero quedaven sense tipificar els casos en que els llocs A i B estaven ocupats per llengües diferents. Mes tart este mateix terme s'aplicaria igualment ad estos atres casos. Es la situacio que, fins ara, hem entes que caracterisa globalment a la realitat valenciana: per causes de prestigi social, el castella ocupa el lloc de varietat alta, A, de prestigi, de l'administracio, dels mijos de comunicacio, de la cultura, de la ciencia, etc., quedant relegat el valencià a un estat de llengua o varietat baixa, B, de menys prestigi, de caracter coloquial i familiar, d'ambit d'us social mes reduit -en ocasions testimonial-; en definitiva, socialment menys rellevant i de menor proyeccio funcional o social.

Particularment considere que sería necessari establir una diferencia entre el concepte definit per FERGUSON (diglossia, per a varietats d'una mateixa llengua) i els casos en que A i B estan ocupats per llengües diferents, per als que proponc el terme heteroglossia, que aporta un matis de diferenciacio molt practic en la seua aplicacio ad este tipo de conflicte entre llengües en contacte. "Heteroglossia" queda, per tant, definida com aquells casos especials de diglossia en que els llocs de A i B estan ocupats no per varietats d'una mateixa llengua (definicio estrictament fergusoniana de diglossia), sino per llengües diferents (que geneticament poden estar o no estar emparentades entre elles). Cada una de les dos llengües en estat d'heteroglossia sol o pot generar a l'hora els seus casos de diglossia particulars: A genera Aa i Ab, B genera Ba i Bb, etc. En Valencia, el castella (llengua A) es manifesta en una varietat culta, elevada, de prestigi, de l'administracio, dels mijos (Aa)... i una atra varietat coloquial, popular, vulgar, familiar (Ab)... D'una atra banda, lo mateix passa en el valencià, que, com a llengua B, genera a l'hora les dos varietats (Ba i Bb).

Seran casos d'heteroglossia, per tant, realitats proximes a nosatres com: valencià/castella, gallec/castella, vasc/castella, catala/castella... Pero podriem citar-ne un fum mes de casos mes o menys lluntans a la nostra quotidianeïtat: occita/frances en França, angles/frances en Quebec, gaelic/angles en Irlanda,etc.

III. Diglossia i billingüisme 

En 1.967, FISHMAN replega el concepte fergusonia de diglossia i el posa en relacio en el de billingüisme, establint entre ells el següent quadro de situacions possibles en una societat:

Explicarém un poc el quadro:

1. Diglossia i billingüisme.

Comunitats en les que es parlen dos llengües distintes ocupant cadascuna d'elles un estatus social diferent condicionat pel factor prestigi que se'ls assigna: una ocupa el lloc A -de prestigi- i l'atra el lloc B -sense prestigi-. Es el cas d'heteroglossia per excelencia. Com ya he apuntat anteriorment, es la situacio mes aproximada a la realitat valenciana. BOLAÑO i ROTAETXE consideren que en estos casos la supervivencia de les dos llengües pareix dependre de la distribucio de les funcions: si esta es complementaria, el billingüisme pot mantindre's. Es possible, pero no han pensat en el mes greu factotum de minorisacio d'una llengua: l'abstencio o absencia de prestigi i de dignitat en el cas de la llengua B. Pero, per una atra banda, quan desapareix eixa complementarietat a que aludixen perque una de les dos llengües passa a invadir terreny de l'atra, esta -com es el nostre cas- està condenada a una lenta (pero aixo si, "oficial") desaparicio. En estos casos, el billingüisme es convertix en una escusa per a l'oficialisacio de l'eliminacio de la llengua B.

2. Billingüisme sense diglossia.

Teoricament, situacio a la que tendix tota politica llingüistica en comunitats en les quals es parlen dos llengües: es l'utopia de dos llengües parlades sense prejuïns i en absoluta igualtat d'us i de condicions en una mateixa comunitat i en qualsevol de les seues possibilitats quotidianes.

En la realitat, no existix nomes que de forma esporadica, irregular i asistematica en situacions de transcicio protagonisades per emigrants o països de llengua diferent a la seua. Estos subjectes travessen un periodo (mes o menys dilatat segons el cas i les necessitats) en que adquirixen -mal- la llengua dominant a l'hora que es desprenen parcialment de la seua propia, creant una especie de barreja que, si es sistematisa grupalment, pot derivar en un pidgi (barreja llingüistica de dos llengües diferents socialment reconeguda).

3. Diglossia sense billingüisme.

Comunitats unillingües que generen dos varietats d'una mateixa llengua que socialment apareixen enfrontades per qüestions de prestigi i que fa que una d'elles s’utilise com a forma dominant i l'atra com a forma subjugada o subordinada (A i B respectivament). Es la definicio que correspon a la proposta inicial de FERGUSON per al terme diglossia. Es dona, en principi, en qualsevol llengua -yo afegiria "de cultura"-, lo que passa es que la distancia entre A i B en unes llengües es mes notoria que en unes atres. Encara que el tema es mes complex, per a ilustrar est apartat nos servix que pensem en el frances o el castella cults (varietat A) i les formes populars i/o coloquials d'estes llengües (varietat B). No es cert, com alguns autors apunten, que els casos valencià, gallec, catala, vasc... corresponguen ad este apartat. Ya he dit que estes realitats pertanyen al cas primer de "Diglossia i billingüisme". Els casos de diglossia tenen molt que vore en conceptes com "dialectes socials", sempre que es produixca entre estos dialectes una clara distribucio complementaria del seu us.

4. Ni diglossia ni billingüisme

Situcio possiblement inexistent, ya que es donaria en comunitats unillingües molt reduides i primitives, tant que l'aparicio d'una variacio llingüistica es quasi impossible. Costa de creure l'existencia de casos d'este grup perque tota societat o comunitat tendix a generar uns registres especials establint una jerarquia llingüistica i funcional en resposta als rols socials de cada grup, al cult religios, a l'administracio,etc.

IV.  Una primera aplicacio 

Tenint en conte els conceptes utilisats de llengua A (alta, dominant, de prestigi) i llengua B (baixa, subordinada, coloquial) i l'existencia dels tres codics llingüistics que actualment es troben en conflicte en la nacio valenciana (valencià, castella, catala), vejam ara la relacio que es produix entre ells, el lloc que ocupa cadascun i quin es el que ix guanyant al final:

De lo qual es despren que:

1. La llengua mes utilisada tant en funcio de A com en funcio de B es el castella.

2. La distribucio del castella es perfectament paralela per a valenciaparlants i per a castellaparlants: els uns i els atres utilisen el castella tant en la seua varietat A com en la seua varietat B.

3. El castella es la llengua de mes prestigi perque sempre ocupa la casella A i sempre apareix en la casella de "generalment", mentres que de les tres caselles en que apareix el valencià, dos d'elles pertanyen a l'epigraf "ocasionament" i a soles una d'elles en funcio de A.

4. El catala es una llengua superposta i artificial en la societat valenciana perque sempre apareix com a varietat A (dominant, depresa en posterioritat a la materna, oficialisada, de prestigi). Inclus ocupa eixa casella en el cas dels castellaparlants. El catala no pot ser mai llengua natural de Valencia perque tampoc apareix mai ocupant un lloc B (que supondria tindre el caracter de "materna" i coloquial. En este punt es important fer una crida d'atencio i un avis molt seriós: la politica llingüistica catalanista dels ultims temps respecte a Valencia no s'ocupa ya d'eliminar ni suplantar la llengua valenciana (s'han donat conte de que es massa dificil com per a seguir intentat-ho): els resulta mes practic, mes rendable i mes prestigios per ad ells respectar el valencià en totes les seues caracteristiques propies i diferencials pero sempre que ocupe el lloc B, reservant-se el lloc A per al catala. I sería, des de la seua perspectiva, un clar eixemple de diglossia en el sentit que FERGUSON li donà al començament (varietats d'una mateixa llengua). Pero hi ha un error de plantejament: es absurda, injusta i, naturalment -o sobre tot-, extrallingüistica, la "coincidencia" de valencià "normalitzat" igual a catala "normalitzat", igual a catala, que a l'hora es igual a -mira tu per a on- la llengua o varietat alta (A); mentres que, d'una atra banda, es dona l'atra "coincidencia": el valencià es igual a llengua o varietat baixa (B). Eixa distribucio d'us social en disfuncio respecte a les "varietats geografiques" es un poc megalomana i pretenciosa i, en tot cas, està fora de tot sentit comu i de tota rigurositat cientifica.

V.  Funcions llingüistiques i usos de les llengües

Proponc una atra perspectiva del tema.

Fent repas a la teoria de la comunicacio, en tot acte de comunicacio intervenen sis elements:

- un emissor que elabora el mensage.

- un mensage o contengut de l'acte de comunicacio.

- un receptor a qui va dirigit el mensage.

- un referent, context o realitat a que aludix el mensage.

- un canal o mig de transmissio del mensage.

- un codic, es dir, un sistema de signes organisats en que està elaborat el mensage.

Com podeu vore, l'element central es sempre el mensage.

Segons quin dels anteriors elements destaquen en l'acte de comunicacio, apareixen les distintes funcions del llenguage (i recordem que les llengües no son mes que la realisacio de la facultat del llenguage). Seguint la classificacio de JAKOBSON, estes funcions son les següents:

• Funcio emotiva: es produix quan el mensage està carregat dels sentiments de l'emissor:

Tinc interes per una pelicula.

• Funcio estetica: la morfologia del propi mensage focalisa l'atencio de l'acte de comunicacio:

Lluna blava sobre el plany d'un cel dorat.

• Funcio conativa: preten incidir sobre el receptor i obtindre alguna classe de resposta per banda d'este, el qual es convertix en este cas en centre de la comunicacio:

¡Calla i escolta'm!

• Funcio referencial: el context referencial es el protagoniste i objectiu en l'acte de comunicacio:

Els sistemes solars es estàn formats per estrelles, planetes i satelits

• Funcio fatica: servix per a comprovar o verificar el contacte en la relacio d'emissor a receptor. Son crides moltes voltes lexicalisades:

¿Estem?, ¿M'escoltes?

• Funcio metallingüistica: el mensage tracta sobre el propi codic utilisat:

Tenim dos morfemes de numero: singular i plural.

Apliquem ara estos conceptes a l'us de les tres llengües que s'utilisen en Valencia. L'objectiu es donar resposta a l'interrogant ¿quina llengua s'utilisa per a quina funcio? (tingau present que tracte a la societat valenciana en conjunt, deixant de banda grups reduits als que despres em referire en concret):

Com podem vore, el desequilibri es total. D'estos presuposts, i tenint en conte que l'element central es el mensage, s'inferixen les següents teorisacions:

1. Un valenciaparlant està generalment condicionat pel receptor al qual dirigix els seus mensages (parlem sempre d'actes de comunicacio espontaneus). Precisament la funcio en que el mensage adquirix el maxim protagonisme (l'estetica) normalment s'expressa en castella per banda dels propis valenciaparlants.

2. Un castellaparlant generalment utilisa el castella per a qualsevol funcio i a soles ocasionalment en unes poques funcions està condicionat pel receptor i utilisa el valencià o el catala, segons la situacio i el context.

3. El catala es una llengua marginal en les funcions (recordem: espontanees) de la llengua en Valencia: a soles apareix ocasionalment, compartint la casella (de forma desigual) en el valencià i en el castella quan el parlant emet mensages sobre el context (el referent, la realitat o el codic). Es tracta, evidentment, de mensages condicionats pel receptor, pertanyent este, possiblement, al sector educacional o similar (professors, ensenyants, educadors...).

4. La llengua que mes ix guanyant es sempre -i sense cap de dubte- el castella.

5. L'ocupacio de caselles per banda del catala podria aumentar (encara que esporadicament) quan es tracta de subjectes catalanistes d'actituts molt reaccionaries i d'un catalanisme activiste.

6. El valencià ocupa mes caselles del grup "generalment " quant mes decidit es el sentiment nacionaliste dels individus valenciaparlants; i, quant mes elevat es el grau d'integracio dels castellaparlants, el valencià aplega a ocupar unes quantes caselles mes en l'apartat "ocasionalment" d'estos subjectes referits.

Tot aço fa pensar que el sentiment nacionaliste (entre els ciutadans valencians, a tres veus) es un factor proverbial per a la conservacio i us de la llengua.

VI. Un poc de politica llingüistica 

A nivell social i de funcions llingüistiques, en conseqüencia, l'us del valencià està directament condicionat o afectat per tres components: el grau de llealtat llingüistica dels valenciaparlants, el grau de tolerancia dels castellaparlants i el grau d'intransigencia dels catalanistes.

A nivell politic, l'us del valencià està clarament condicionat o afectat per la politica llingüisitca que des del poder s'estiga dispost a posar en practica. El problema apareix, evidentment, perque els que elaboren, proponen i imponen les politiques llingüistiques (de les que depen el futur de la llengua) son, en definitiva, individus. I els individus, en l'espectre politic valencià i en est sentit, son de tres tipos: valencianistes , castellanistes o catalanistes. I, conseqüentment, la politica llingüistica respectiva adquirix unes caracteristiques ben diferents.

Personalment considere que la politica llingüistica mes adequada sería aquella que continguera uns principis i uns objectius absolutament valencianistes: sería l'unica que facilitaria que el valencià ocupara mes caselles com a llengua A (alta) i mes subcaselles de l'epigraf "generalment" en les funcions llingüistiques que afecten als valenciaparlants i, per lo manco, alvançaria en l'epigraf "ocasionalment" dels castellaparlants.

Una politica llingüistica d'estes caracteristiques serviria tambe per a que desapareguera de l'espectre social valencià la tercera llengua que actua en conflicte o discordia: el catala, el qual ocupa (com ya hem vist) d'una forma molt artificial caselles que pertanyen o haurien de pertanyer al valencià o, en ultim cas, al castella, entorpint aixina la consecucio d'un equilibri entre estes dos llengües i una major expansio funcional, d'us i de prestigi de la llengua valenciana.

En eixes estem. I lo que es evident despres de l'experiencia vixcuda, es que ni el castellanisme ni el catalanisme dels distints periodos de la nostra historia han afavorit la recuperacio i la difusio del valencià. La solucio no està, per tant, en eixes llinies d'actuacio. A soles queda, com a segura, una unica via o solucio: valencianisar Valencia en una politica llingüistica valencianista.