La present conferencia va ser llegida, en forçosa absencia de l’autor, per Paco Tarazona, a qui des d’estes pagines agraix el seu esforç
.

Es tambe una necessitat si volem que la llengua valenciana recupere un us social ampli i prestigiat. La percepcio de la conflictivitat per aquells conciutadans, cada volta mes majoritaris, que no son usuaris habituals del nostre idioma, accentua el proces de marginalisacio de la cultura valenciana i en valencià. Massa a sovint el conflicte s'alega com a excusa per a evitar l'us de la llengua propia, especialment en el camp escrit, deixant el camp obert per a un atre conflicte, el de substitucio llingüistica del valencià pel castellà. Ad esta situacio hem d'afegir un canvi en la relacio de la politica en el conflicte identitari: est ha passat de ser rendable a ser un problema. Rao per la qual de fomentar-lo i exagerar-lo s'ha passat a voler resoldre'l precipitadament i, si permeteu, a trivialisar-lo.

En efecte, alguns autors han pretes situar i reduir l'orige del conflicte a una manipulacio dels sentiments populars de mans de les recialles del poder franquista que hauria tingut lloc durant la Transicio. Sense negar l'intencionalitat de certs poders coetaneus a l'hora de fomentar el conflicte, ningu que conega minimament l'historia del valencianisme pot sostindre una visio tan simplista. Cenyint-nos als aspectes mes purament llingüistics, es evident que el conflicte arranca de la Renaixença, des del mateix moment en que la cultura valenciana resorgix i es planteja la recuperacio de la llengua propia. Ya en aquells temps es fan evidents les implicacions politiques consubstancials a dita recuperacio, mes encara en una epoca en que la formula "una llengua, una nacio" mante tota la seua vigencia; es mes, llavors una nacio implicava tambe un estat o, almanco, l'aspiracio a un estat nacional i etnicament uniforme. El cas valencià no escapa a esta mentalitat i pronte s'observen tendencies que, reconeixent-les com a valencianistes, prenen orientacions divergents, si be no es fins a principis del segle vint quan comencen a entrar explicitament en conflicte. Aixina, els valencianistes espanyolistes tendixen a relegar la llengua valenciana a un us hipercult i arcaisant, sense cap pretensio de normalisacio d'us ni de normativisacio ortografica. Els valencianistes catalanistes es preocuparan per la prestigiacio de la llengua pero tendiran a una assimilacio de les formes i usos que emanen de Catalunya, molt mes alvançada en estes qüestions. Finalment, els valencianistes estrictes propugnaran tambe una prestigiacio de la llengua valenciana i una codificacio pensada des de Valencia, en independencia de que puguen mantindre una visio de parentesc cultural en Catalunya, les Balears i, molt en l'esperit de l'epoca, en la Provença —actualment diriem Occitania en sentit mes extens—. No es el moment d'entrar en detalls sino de senyalar que estes divergencies s'han mantingut en major o menor mida a lo llarc de tot el segle vint i, previsiblement, es mantindran en part del segle XXI. Pero si cal destacar este doble joc d'interessos: respecte a la normalisacio d'us, els plantejaments dels valencianistes estrictes i dels valencianistes catalanistes solen coincidir mentres els valencianistes espanyolistes adoptaran sempre una postura en el millor dels casos tebea. Respecte a la codificacio i normativisacio llingüistica, les coses canvien. En este cas als espanyolistes els te un poc igual com es faça; el problema es plantejarà entre els valencianistes estrictes i els valencianistes catalanistes. D'ara en avant, per a simplificar, parlarém d'espanyolistes, valencianistes i catalanistes, entenent en tot cas que fem referencia a la posicio respecte a la llengua, que no te perque coincidir en la politica.

Despres dels comentaris anteriors es facil entendre les dificultats que hi ha per a arribar a un acort entre les diverses sensibilitats llingüistiques i culturals. De fet, part dels seus fonaments i objectius son estrictament incompatibles. A mes, es dona una clara asimetria respecte a qui, en principi, estarien en disposicio de negociar eixe hipotetic acort. Per una banda, el catalanisme feu molt be la seua tasca d'ocupacio de carrecs academics i institucionals que li ha permes tindre una influencia molt major a la que li correspondria en proporcio. Per atra banda, el valencianisme ha confiat en exces en el recolzament popular i per diversos motius a hores d'ara no te ni de llunt la mateixa capacitat d'influencia social ni politica que el catalanisme. Es mes, este conta en el recolzament explicit de les forces politiques d'esquerra, concretament dels grups parlamentaris del PSOE-PSPV i EUPV. Tambe el valencianisme errà en confiar en el recolzament incondicional del PPCV, que s'ha demostrat molt mes tebeu i ambigu de lo que alguns ingenuament esperaven. L'eixida d'UV de les Corts Valencianes li ha supost quedar-se en la practica sense cap valedor compromes.

La politica està present i es un condicionant de primera magnitut. L'injerencia institucional ha segut sempre un factor molt rellevant des de l'aparicio de l'organisacio autonomica. A ningu se li escapa el paper de la Conselleria de Cultura en l'implantacio i oficialisacio de facto del valencià com a subestandar de la llengua catalana, que per a abreviar d'aci en avant direm VASULC. Esta modalitat llingüistica artificiosa s'ha estés moltissim en l'actualitat a nivell escrit pero, fora dels mijos de comunicacio oficials, a nivell oral es practicament una llengua morta. La distancia entre la llengua parlada i l'escrita s'ha vist ampliada creant-se una perillosa endodiglossia que la propaganda oficial no pot amagar.

Vistes ya les dificultats del problema, ¿volem dir en aço que l'acort es impossible? L'acort no solament es possible, sino que nos atreviriem a dir que es imprescindible. Una atra cosa son els determinis i les condicions. Ni es pot pretendre una solucio de hui a dema ni que de sobte s'arribe a un acort total i de consens de tots els aspectes en joc. Cas de ser, sera un acort de minims. Es dir, en la nostra opinio no es tracta tant de trobar una solucio definitiva com de canviar radicalment les regles del joc. Front a una situacio d'enfrontament i recel hem de passar, previament, a una conjuntura de tolerancia, respecte de les diverses propostes i inclus de colaboracio en aquells punts en que es puga donar. Per a aplegar a bon port es fa imprescindible establir un debat obert, sere i sense prejuïns. El catalanisme cultural sempre ha intentat minimisar els exits del valencianisme cultural i tradicionalment ni tan sols l'ha considerat un interlocutor valit per a negociar res, segur com ha estat en les ultimes decades de la seua victoria final. Els fets l'han contradit i a hores d'ara no es pot negar la gran aportacio que el valencianisme modern està fent a la cultura valenciana en el seu conjunt.

Hem dit que l'acort, cas d'arribar, ha de ser de minims. Ha de facilitar un marc de coexistencia sense forçar a les parts a la renuncia de punts que consideren essencials. Pero aço no vol dir que l'acort s'haja de llimitar, com alguns han apuntat, a l'ortografia. En la nostra opinio, per a que puga ser funcional ha d'abraçar tots els aspectes d'importancia. Dins del model llingüistic ha de tocar l'ortografia, per supost, pero tambe el lexic d'us i la gramatica. El vasulc no es unicament una qüestio d'ortografia, sino sobre tot de preferencies lexiques i gramaticals foranees. Sense entrar en detalls tecnics que no pertanyen a l'ambit d'este treball, pareix evident que s'haura de recomanar un vocabulari per a l'ensenyança i d'us general molt mes valencianisat del predominant en l'actualitat, pero que caldra acceptar una flexibilitat en quant a l'us que certs autors o associacions puguen fer a nivell particular.

A banda de l'important qüestio del model llingüistic, cal tractar dos aspectes complementaris pero diferents. L'image publica interna —l'identitat si els agrada mes—, i la proyeccio exterior de la llengua valenciana. La primera es referix, per eixemple, a quina va a ser l'orientacio curricular en les escoles de l'historia de la llengua i la lliteratura, quines obres lliteraries es van a recomanar, etc. Si hi ha dos paradigmes en conflicte per a explicar l'orige de la llengua, cal que els dos siguen tractats; no es gens intranscendent l'enfocament de l'historia de la lliteratura valenciana i si esta es tracta per llengües diferenciades o com a conjunt cultural que en la seua trayectoria ha anat utilisant el valencià, el llati i el castellà. Servixquen estos eixemples per a situar les coordenades de l'image publica interna.

La proyeccio exterior es tambe conflictiva. En independencia d'unes atres consideracions, des del moment en que hi ha dos estandars diferenciats, encara que siga minimament, es exigible que tinguen un tractament exterior diferenciat. Es dir, inclus en les condicions actuals hi ha diferencies, minimes, entre el vasulc i el catala. Caldra, per tant, reclamar el respecte a eixes diferencies quan es publiquen les lleis de l'estat en totes les llengües oficials, quan les companyies oferixquen servicis en les diverses llengües propies, etc; o exigir que les Escoles Oficials d'Idiomes oferixquen la nostra llengua igual que ho fan en les restants de l'estat. Pero encara mes rellevant es el reconeiximent d'eixes diferencies a nivell internacional. Com eixemple aclaridor podem posar els correctors de textos dels ordenadors. Es ben sabut que en el cas de l'angles, per les diferencies llingüistiques entre els diversos països, sempre oferixen la correccio especifica per a cada païs. Aixina, distinguixen entre anglés americà, el britanic, australià, canadenc, etc. En el nostre cas, inclus si s'haguera d'acceptar provisionalment l'adscripcio del valencià al catala, estaria mes que justificat exigir el reconeiximent de la diferencia d'estandar. Este reconeiximent, que te aplicacio tambe en l'importantissima Classificacio Decimal Universal, d'us general per al classificar les obres lliteraries i llingüistiques en les biblioteques, ve determinat per les normes ISO a nivell internacional, i per AENOR en el cas espanyol.

Curiosament, es ben possible que el punt que podriem pensar mes complicat d'abordar siga en realitat el mes facilment solucionable. Diem aço perque, d'entrada i des d'un punt de vista teoric general, els coneiximents actuals permeten resoldre la paradoxa nuclear: la llengua valenciana pot ser simultaneament diferent i la mateixa que la catalana. Tot depen de quina siga la definicio de llengua i de l'articulacio del sistema llingüistic en que s'incloga. Els avanços en l'estudi i redescobriment del diasistema occitano-romanic, que salvant les distancies troba el seu antecedent en el llemosinisme, segurament aportaran el marc teoric necessari que faça compatibles interpretacions contradictories respecte a la llengua.

Hem parlat ya de la necessitat de l'acort llingüistic, dels antecedents del conflicte, de les dificultats que anem a trobar, de les coordenades en que es pot plantejar i dels aspectes que caldria incloure. Ara queda parlar de la practica. De com es planteja actualment dur a terme dit pacte.

Hem de reconeixer que hi ha un fet que ha canviat definitivament el panorama. Despres d'una accidentada elaboracio, un dictament del Consell Valencià de Cultura propiciava el naiximent de la llei de l'Academia Valenciana de la Llengua (AVL d'aci en avant), tota una mostra del paper que la politica tindra finalment en l'orientacio de la solucio al conflicte. Si descontem l'inoportu i efimer intent de la Valencia republicana en mitat de la Guerra Civil de crear l'Institut d'Estudis Valencians, esta sera la primera vegada en que els valencians contarém en una institucio oficialment encarregada de codificar la llengua valenciana en el compromis dels poders publics d'acatar i fer respectar les seues resolucions. Igual que en Catalunya fon el recolzament de la Generalitat el que feu possible el triumfo de la normativa fabriana, es previsible que passe en Valencia. En el cami s'han quedat les institucions que en algun moment aspiraren a eixercir eixe paper, cadascuna en les seues matisacions: l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, el refundat Institut d'Estudis Valencians i la Real Academia de Cultura Valenciana.

La gran importancia del fet no nos ha de fer perdre de vista els condicionants en que naix la nova institucio. D'entrada, una cosa crida poderosament l'atencio: ara, en decembre de 2000, fa dos anys que deuria haver-se constituit. Problemes politics han impedit triar els membres de l'institucio. No es precisament un bon presagi. De fet, un problema central que segons pareix va a tindre es que el possible pacte llingüistic no està tenint lloc entre aquells que, des de postures diferents, hem colaborat en la recuperacio del valencià. En este cas el valencianisme assistix en gran mida com un convidat de pedra en una marcada debilitat davant del proces negociador. S'intuix una falta de respecte institucional a la pluralitat cultural i, una volta mes, fa la impressio que el valencianisme va a ser marginat. De fet, per les noticies que tenim i la manera en que s'han anat escenificant les diverses etapes del proces podem dir que la llengua, entenent-la com el conjunt de teories llinguïstiques junt a un model llingüistic privatiu i un reconeiximent explicit de la seua valencianitat privativa està perduda o, per a ser mes precisos, venuda. Descaradament venuda. A pesar de la majoria absoluta del PP es poc probable que la majoria dels academics tinguen sensibilitat valencianista lato senso. Per l'esperit de llistes imperant sembla que els electes no aniran en anim de colaborar i consensuar sino en mentalitat d'arrollar en blocs.

Davant d'esta situacio, no pot estranyar que hagen aparegut dubtes i divisions en el si del valencianisme, com ho ha fet en el catalanisme. Es plantegen dos dubtes fonamentals: entrar o no en la nova institucio; i acceptar la doctrina de la nova Academia o continuar en les nostres propostes llingüistiques com hem fet fins ara. En la nostra opinio, el curs de les coses aniran donant resposta natural a estos interrogants.

A) Respecte al primer dubte, si entrar o no, es evident que una part del valencianisme entrarà i una atra es quedarà fora. Sería un erro massa gran i massa manifest excloure completament al corrent que mes ha cultivat i produit en valencià des del Segle d'Or. Una atra cosa es que tinguen poder d'impondre el seu criteri, que ya hem senyalat que es molt improbable. En tot cas, aportaran la seua visio estrictament valenciana als debats i treballs que faça l'institucio i, si les coses es posen molt malament, sempre seran veus autorisades per a denunciar, des de dins, els excessos comesos. Perso sense garanties de quina va a ser la trayectoria de l'AVL es obvi que alguns sectors del valencianisme no li poden donar d'entrada el vist i plau i van a continuar fidels a les seues postures actuals.

B) Respecte al segon devem fer les següents matisacions: com a institucio oficial en capacitat normativa, els seus criteris van a ser d'obligat compliment en els escrits publics o subjectes a subvencio. Hauran passat els temps en que podiem apelar al buit llegal per a utilisar la nostra ortografia. Tot i contant en la laxitut del model de llengua, llogicament estarém molt mes llimitats. Pero acceptar el nou model planteja avantages evidents. S'acabarien les censures previes, la falta de distribucio per prejuïns llingüistics, els segrests dels llibres en les biblioteques... perque, clar, ara caldra llegir-se el llibres per a saber que son valencianistes, i tots sabem que el catalanisme actual, llevat d’honroses excepcions, es fonamentalment illetrat i funciona a base de topics. D'alguna manera cal fer de la necessitat virtut i, donades les circumstancies, aprofitar per a fer valencianisme sense l'estigma en que certs sectors del mon academic nos han tractat fins ara. No obstant, com encara falta per coneixer l'evolucio que va a tindre l'Academia Valenciana de la Llengua, molt condicionada pels qui finalment siguen triats membres, es absurt llançar a perdre tot el bagage que tant ha costat de construir. Almanco a curt i a mig determini s'ha de garantir la continuïtat de les Normes del Puig i totes les propostes normatives que les acompanyen encara que adaptant-se al nou escenari. Caldra ser conscient del seu us com a signe d'una minoria que es reconeix com a tal i plantejar-se que junt a l'us i defensa d'esta normativa cal fer us quan calga de la que siga oficial. La possibilitat real de quedar fora de joc i encara mes marginats de lo que hem estat fins ara es, evidentment, un colp dur, pero no supon necessariament, ni molt manco la desaparicio del nostre model. Cal recordar que la nostra mera existencia crea inestabilitat en el sistema, es una amenaça. Mentres existixca un grup que reivindique una llengua propia i es recolze en una produccio lliteraria, seguim trencant l'aparent harmonia dels qui plantegen l'uniformitat llingüistica. Es per aixo que en un principi se nos minimisà i ridiculisà. Quan demostrarem que la nostra posicio era seria i ferma, se feu lo possible per a ocultar-nos, marginar-nos de les institucions oficials i reduir al minim la nostra presencia publica. Quan aixo tampoc ha bastat, s'ha intentat bloquear i neutralisar les nostres propies institucions, de manera que moltes d'elles son actualment mes un fre que caliu del valencianisme. Pero, a pesar de tot, seguim aci. Seguim en una produccio de primera magnitut, superior en numero i qualitat a la que s'ha fet en valencià en qualsevol epoca des del segle d'or. Per molt que es vullga, aço no es pot negar.

Siga quina siga la llinia dels fets dels proxims mesos o anys, les diferencies de criteris que sense dubte apareixeran no nos han de fer caure en una divisio fratricida. Tant dins com fora de l'AVL, tant seguint les noves propostes com continuant en les Normes de Puig, els valencianistes devem mantindre el nostre compromis en la nostra cultura i la nostra identitat com a poble diferenciat i germà dels atres pobles d'Europa. Encara queda molt per fer. Els valencianistes hem de treballar sense complexos, perque estos son la pijor de les autocensures. Cal mantindre les estructures, inclus crear-ne de noves quan les velles es facen inservibles per tal o qual causa. Cal perdre-li la por al futur i tindre en conte que en la pijor de les situacions, si fora el cas que el temps de la nostra cultura ya haguera passat, a hores d'ara el poble valencià patiria una assimilacio tranquila, sense dolor, anodina. Unicament una exigua minoria seriem esgarradament conscients d'este proces. Si, per contra, encara estem a temps i el valencians tornem a estar orgullosos de nosatres mateixos com a poble, no nos ha de preocupar en exces la consideracio que es tinga sobre la cultura valenciana actual. En ultima instancia, el proces de diferenciacio i esplendor que experimentarem el els segles XIV i XV tornarà a repetir-se sense dubte.

 Tenerife, decembre de 2000

Versio impresa: Calpe Climent AV (2001) El pacte possible: El conflicte llingüistic valencià i l'Academia Valenciana de la Llengua. En: L’Idioma Valencià en el sigle XXI [IX Jornades de l'AELVA, 11-13 de decembre de 2000, Cresol Lliterari nº5]. Valencia Ciutat: Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana – l’Oronella, pp. 145-154. ISBN 84-89737-28-2