Billingüisme fa referencia a una situacio en la que dos llengües son parlades o utilisades en lo que vindriem a dir "igualtat de condicions", es dir, teoricament, pels mateixos individus, en qualsevol situacio i en qualsevol part d’un territori definit en termens de comunitat (fonamentalment politica). No obstant, la realitat, l’immensa realitat, nos confirma que el concepte de billingüisme pertany mes al terreny de l’elucubracio, de l’intencio i de la virtualitat; vullc dir, la realitat nos confirma que el billingüisme, simplement, no existix (a lo millor perque es impossible que existixca).

1. A nivell individual. Es impossible que existixca perque una persona, encara que pot aplegar a dominar dos o mes llengües sempre te la tendencia a utilisar mes espontaneament una de les llengües, en la qual manté una relacio afectiva, front a la distancia intima o d’us que manifesta cap a l’atra o les atres.
2. A nivell social. Es tambe impossible que existixca perque, quan conviuen varies llengües en una mateixa comunitat, les distintes classes socials opten per una d’elles, provocant immediatament un conflicte llingüistic ya que la classe dominant tambe ha de fer la seua eleccio, la qual te com a conseqüencia que una llengua es convertix en llengua de poder, de prestigi, de promocio, front a l’atra, que acaba sent marginada i destinada inclus a l’identificacio de les classes socials someses al sistema.
3. A nivell territorial. No pot donar-se el billingüisme perque les formes llingüistiques que atenen a una distribucio geografica poden tractar-se, mes be, de variants dialectals d’una mateixa llengua. Pero pot donar-se el cas de comunitats (definides mes o manco "politicament") a on les llengües, efectivament, tenen una distribucio territorial. Posem com a eixemple Suïssa, un païs a on es parlen l’alema, el frances, l’italia i el romanche, pero no en totes bandes, sino que cada llengua es parla en uns determinats cantons i teoricament no s'interferixen mutuament; totes elles son igualment oficials en els seus respectius territoris i, en conseqüencia, totes gogen del mateix prestigi (sempre parlant teoricament).

Pero ara es quan apareixen els problemes si pensem en el cas de Valencia. Llegalment, oficialment, teoricament, som una comunitat autonoma a on es parlen dos llengües igualment reconegudes, protegides i respectades per la Constitucio, per l’Estatut d’Autonomia i, en conseqüencia, per l’administracio. Pero estos reconeiximent, proteccio i respecte ¿l’eixercixen igual tots els habitants del nostre territori? Es evident que la resposta es negativa. ¿I per que? Perque, en realitat, el billingüisme no es real. Som un territori a on es poden sentir parlar dos llengües (deixem de moment la tercera que entra en conflicte), pero no en igualtat de condicions. El Decret de Billingüisme reconeix l’existencia de dos idiomes en igualtat de condicions davant la llei, pero eixa igualtat no existix a nivell social ni d’us, la qual cosa vol dir que la politica llingüistica que s’haja d’aplicar no pot partir d’un tractament paritari cap als dos sistemes llingüistics. Les solucions que s’adopten han de favorir sempre molt mes al valencià, puix el valencià es la llengua mes desequilibrada, mes desfavorida, mes desprotegida. Aixina ho ha segut en el passat, i aixina ho es actualment a pesar de la proteccio i el reconeiximent oficials. Es llamentable, en este sentit, haver de conjecturar sobre el futur, ya que les premises i l’experiencia en les que contem no auguren una milloria per a la llengua autoctona. Perque interve aci un factor fonamental que desequilibra les relacions entre les llengües: el factor prestigi. I este factor es el detonant o millor dit l’indici (sintoma o senyal) d’un conflicte social causat per un conflicte de poder. Es facil en estos casos (sempre des del poder) intentar desviar l’atencio de les masses afirmant que la causa del problema social es el conflicte llingüistic, pero s’ha d’anar molt enlerta perque aixo no es aixina, justament es al contrari: el conflicte llingüistic es una conseqüencia i un sintoma de l’existencia d’un confrontament en la societat com a conseqüencia d’una lluita pel poder: el valencià com a llengua autoctona reivindica el seu espai natural i vol ocupar o millor dit recuperar el lloc que li correspon i el castella, llengua dominant i vinculada al poder central, s’ha impost com a llengua de prestigi (de fet, es la llengua) i no està dispost a cedir ni un pam del terreny que ocupa. Encara que ROTAETXE, sociollingüiste vasc, explica que, quan les funcions de les llengües en conflicte son complementaries, este conflicte en realitat no es produix i cada una es manté en el lloc al que està destinada (en el nostre cas, el lloc de prestigi per al castella i el de llengua subjugada per al valencià), no nos enganyem perque aço no es cert per a la realitat valenciana: el castella alvança i el valencià retrocedix, la qual cosa vol dir que si que existic conflicte i precisament destinat a fer desapareixer la llengua autoctona perque no oblidem que el castella està vinculat a l’idea nacionalista de "una llengua, una nacio", en la qual cosa totes les atres llengües estorben i han de desapareixer.

Sense que a ningu li estranye, la forma mes subtil –i damunt "oficial"- d’eliminar una llengua per desplaçament d’una atra, es declarant el territori en termens de billingüisme. El billingüisme, certament, es l’instrument que una nacio forta utilisa en la seua politica llingüistica per a fer desapareixer una llengua marginal que li molesta, a pesar de que siga la llengua autoctona. El billingüisme es l’excusa, en el nostre cas, per a parlar castella: "Como somos bilingües, hablaré en castellano". Efectivament, la llegalitat cubrix i llegitima eixa opcio. El cas contrari, en canvi, no l’he sentit mai: "Com som billingües, parlare en valencià". I es que no s’ha fet ni s’ha plantejat una politica llingüistica en la que impere la discriminacio positiva cap al valencià. Quan u no sent la necessitat ni l’utilitat d’expressar-se en una llengua encara que la conega, tendira a no utilisar-la perque l’atra es mes util (i està mes protegida, i te mes prestigi, i "la parla mes gent"...). Evidentment, no parle de colectius reduits (als que podem pertanyer nosatres, per eixemple) en els que el nivell de sensibilisacio respecte ad este tema nos impelix, des de la nostra consciencia i conviccio, a actuar d’una atra manera. Quan parlem, ho fem genericament. I la realitat del conjunt de la societat valenciana respon ad estos patrons; si es tracta d’un castellaparlant, l’opcio està molt clara: triarà el castella per motius evidents: es una de les dos llengües oficials, de les dos es la mes prestigiosa, la parla mes gent, te el reforç del poder central... li es mes util; si es tracta d’un valenciaparlant, l’opcio passa per una garbella (cosa que no ocurrix en el cas dels castellaparlants); l’entorn majoritariament castella produirà en ell la tendencia a triar tambe el castella com a llengua vehicular perque, en definitiva, es manco problemática (fixeu-vos, com a eixemple paradigmatic, que, en els primers contactes en gent estranya, fonamentals per a establir la llengua en que despres nos dirigirém ad ells, la tendencia generalisada es a fer-ho en castella, lo qual ya marca les posteriors relacions "llingüistiques"). Contrariament, si nos vegerem obligats a utilisar i coneixer el valencià davant l’administracio, davant els mijos de comunicacio, en reunions i actes socials, culturals o deportius, en el cine, en bars o restaurants... nos trobariem davant d’una llengua util; vullc dir, en eixos casos, sería util per a qualsevol usuari parlar valencià, el ciutada es trobaria en la necessitat de parlar valencià. Pero com res de tot aço es aixina, la llengua autoctona tendirà a desapareixer desplaçada pel castella, el qual, a pesar de la politica llingüistica aplicada en els ultims temps, continúa alvançant i guanyant terreny al valencià, el qual està clarament en retroces. I tot aço, damunt, es llegitim perque el nostre Estatut d’Autonomia, en posar al mateix nivell (quan no es troben en la mateixa situacio sociollingüistica) les dos llengües que s’utilisen en Valencia, està condenant al valencià a la desaparicio i favorint llegalment la definitiva implantacio del castella en tot el territori valencià i per a totes les funcions que com a qualsevol llengua vehicular te atribuides.

Estem, per tant, i en principi, en un clarissim cas de diglossia, que no de billingüisme. Pero ni tan sols podem parlar de diglossia en el sentit estricte en que el plantejava FERGUSON, al qual se li atribuix este terme, que mes tart s’encarregaria de difondre Joshua FISHMAN. Per a FERGUSON, la diglossia es produix quan una mateixa llengua genera dos subsistemes dels quals un (denominat A o llengua Alta, en majuscula) s’utilisa per a situacions considerades "altes", de prestigi, cultes (l’administracio, l’escola –de fet, es depren a través dels llibres i del sistema educatiu-, el cult, la lliteratura..., es la llengua en que s’escriuria un poema liric, per eixemple); es la llengua de les gramatiques, la que s’estandarisa, la dels mijos de comunicacio... Mentres que l’atre subsistema (denominat B o llengua Baixa, en majuscula) es la variant que s’utilisa de forma coloquial en casa, en el carrer, en els amics, en la lliteratura popular; es la variant en la que s’escriuria un sainet; es depren com a llengua materna, en el si familiar, no està codificada, es mes espontanea... Lo curios del cas es que, segons FERGUSON, el parlant nega inclus l’existencia -i, en conseqüencia, l’us- de la forma coloquial B(aixa). Els eixemples que dona l’autor son l’arap, el suïs, el grec i la llengua criolla parlada en Haiti. En realitat, en el concepte de diglossia segons el seu autor, no existix conflicte per dos raons molt simples: no es produix l’enfrontament de dos llengües (perque s’està parlant de variants d’una mateixa llengua), i els dos sistemes no es disputen les mateixes funcions (fonamentalment les funcions altes). Son, mes en la llinia de ROTAETXE, funcions complementaries per a dos subsistemes o manifestacions d’una mateixa llengua; a mes, no oblidem un detall important: els usuaris no son conscients de l’existencia de les dos variants puix arriben, com he dit, a negar l’existencia de B. Pero esta definicio no donava resposta o millor dit cobertura a aquells casos en que es produix la mateixa situacio: funcions altes (A) i funcions baixes (B), pero en les que cada funcio està ocupada per una llengua vehicular diferent, que es lo que provoca el conflicte, com passa en el valencià. I el conflicte es produix, evidentment, des del moment en que una d’elles (el valencià, que es, a mes, l’autoctona) es sent invadida i desplaçada per l’atra (el castella). Davant l’existencia de casos com el nostre en el que A i B està ocupat no per sistemes diferents generats dins d’una mateixa llengua sino per llengües distintes, vaig propondre en el seu dia utilisar el terme heteroglossia que, sent un cas especial de diglossia, presenta unes peculiaritats especials.

Les nacions-estat que conten en una llengua central i unes atres periferiques que es parlen en els territoris ocupats a lo llarc de l’historia, acaben provocant una situacio de diglossia (o, millor dit, d’heteroglossia) en cada una d’estes comunitats (es el cas de França, Espanya, Regne Unit...), a on la llengua del poder central es convertix en la variant de prestigi A o Alta i les atres llengües passen a ocupar el lloc B o Baixa per a situacions coloquials, familiars, reduides. Es una falsetat que el govern central estiga interessat en la conservacio, foment i promocio de les llengües minoritaries. L’existencia d’unes atres llengües molesta per a eixercir el seu poder i, per aço, tendirà a preferir l’unificacio del territori no a soles geograficament sino tambe culturalment, lo qual implica directament a les llengües periferiques. L’objectiu ultim, per tant, es acabar definitivament en les atres parles per a impondre la llengua central com a llengua unica. Maneres de fer-ho n’hi ha moltes, unes mes efectives que unes atres, unes mes rapides que unes atres... Les mes drastiques consistixen en eliminar sistematicament les comunitats que parlen diferent (Suramerica pot posar molts eixemples d’este metodo) o llegislar a favor de la llengua central i impondre-la en el sistema educatiu, clau per a tota politica llingüistica; una volta conseguida l’alfabetisacio de tota la societat, l’exit està assegurat en unes quantes generacions. En l’Estat Espanyol, l’instauracio de la Democracia, no nos enganyem, va conseguir ralentisar el proces iniciat per Felip V el Borbo (el seu ultim capitul, de moment, el protagonisarem durant la dictadura de Franco). Pero l’objectiu ultim en el nostre cas no ha canviat; lo que han canviat son les formes, perque una atra manera (i esta llegal) d’eliminacio d’una llengua ya minorisada es la declaracio i reconeiximent d’una situacio de billingüisme, lo qual es convertix en una excusa per a l’abandonament de la llengua mes debil, la qual tendirà a minorisar-se cada volta mes fins la seua desaparicio. Perque la llengua es un instrument de poder i, si n’hi ha una, hi haura un poder unic; si n´hi ha mes d’una, el poder es debilita. Per al cas de França, Claude HAGÈGE diu lo següent: L’historia [...] no oferix quasi mai una atra via d’unificacio llingüistica a contemplar que la violencia o l’expulsio autoritaria de les diversitats naturals. La promocio del frances, per eixemple, va servir primer a la monarquia: l’eleccio de la llengua en Sant Lluïs i mes tart en Felip el Bell es una eleccio de poder. La difusio de la llengua vernacula en tot el domini real es el resultat de la consolidacio d’una autoritat centralisada [...] La Revolucio, consolidant esta posicio, fa de la llengua nacional un instrument de lluita politica, no a soles contra els patuas de l’oest anti-revolucionari, sino contra totes les llengües i tots els dialectes minoritaris, foren o no els mijos d’expressio de conductes hostils a la Republica. Com voreu, fent les pertinents substitucions, podem aplicar estes paraules al cas de l’Estat Espanyol i, evidentment, al valencià.

El Decret de Billingüisme es convertix, aixina, en una manera molt subtil (i, repetim, llegal), que preten favorir el castella en detriment de la llengua valenciana. De fet, no s’enten per que, despres de vint anys de politica llingüistica i d’aplicacio tant del dit decret com de la Llei d’us i ensenyança del valencià, efectivament hi ha un increment de "coneixedors" de la llengua, pero una baixada de numero d’usuaris. Aço vol dir: hi ha mes gent que coneix el valencià, pero menys gent que el parla. Està clar que un dels motius que justifiquen este fracas es el fet de que el codic que s’ensenya en els centres d’educacio no es el mateix –no coincidix en el codic llingüistic propi dels valencians-, la qual cosa provoca falta d’identificacio, rebuig, dificultat i contradiccions que percibix l’alumne. Pero, a banda d’este motiu, sense dubte importantissim, la principal causa de fracas radica en el proces, ya completat, d’escolarisacio i alfabetisacio de tots els ciutadans. D’esta forma, les noves generacions, genericament, en lloc d’identificar-se en el valencià i d’adoptar-lo com a llengua vehicular, es sent mes impulsat a assumir el castella per ad esta funcio; perque el mig es hostil al valencià i favorable al castella, perque el castella es mes util i necessari, perque el castella porta associat ad ell el factor "prestigi", absent en el valencià.

Aço respecte a les relacions entre valencià i castella. Pero heus aci que en Valencia interve un atre element en discordia que dificulta enormement la recuperacio i la normalisacio de la llengua valenciana, que ha vengut a distorsionar mes encara la situacio sociollingüistica que ya veniem patint a causa de la pressio del castella i que s’ha presentat en el mateix objectiu: fer desapareixer la llengua valenciana, pero per mig d’un atre metodo, la glotofagia. Estem parlant, està clar, de l’intervencio del catala i l’intervencionisme del pancatalanisme a través del sistema educatiu i dels mijos de comunicacio al seu servici.

¿De quina manera s’ha introduit el catala en Valencia? Coneixedors dels metodos mes efectius per a l’eliminacio d’una llengua, els seus responsables tingueren molt clar que la clau estava en el sistema educatiu i per este motiu, el primer objectiu a ocupar va ser l’universitat, a on es troba la "fabrica" dels futurs responsables de la societat: empresaris, advocats, economistes, historiadors, periodistes... pero, sobre tot, mestres i professors que, a l’hora, seran els encarregats de transmetre la nova ideologia a les noves generacions. Es el circul perfecte. Adicionalment, el pancatalanisme ha utilisat uns atres mecanismes per a assegurar-se una manifesta presencia en la societat valenciana i per a garantisar-se al mateix temps l’exclusio (inclus per part dels propis valencians) d’unes atres teories fora de la que qualifiquen de "oficial" (la seua). Estos mecanismes han segut (i seguixen sent):

• nihilisacio, ignorament, exclusio, omissio i silenciament d’unes atres opcions que no siguen les oficioses (pero sobre tot de la valencianista).
• creacio de l’associacio generalisada de "teoria catalanista = teoria oficial, cientifica, progressista, inqüestionable...", front a l’identificacio de "teoria valencianista = teoria secessionista, d’ignorants, d’analfabets, de la dreta, sense base ni avals de cap de classe, acientifica..."
• assignacio de prestigi al catalanisme i de prejuïns contra el valencianisme.
• atac contra l’identitat de la llengua, la cultura i l’historia valencianes.
• manipulacio de l’historia, de la documentacio, de la filologia i de l’argumentacio cientifica a favor de la teoria catalanista.
• atac, calumnia, difamacio, descredit contra els valencianistes.
• assegurament de que els llocs de responsabilitat i de que els cossos de funcionaris tant de l’administracio com el del professorat estiguen ocupats per catalanistes.

¡En fi!, ¿per a que continuar en un tema sobradament conegut de tots? Ara be, davant de la continua accio del valencianisme cultural, que es dedica a desmontar la teoria catalanista, a clarificar les falacies dels seus arguments i a construir a l’hora els ciments de la teoria valencianista, el pancatalanisme ha hagut d’anar modificant les formes, les maneres, les estrategies... pero no l’objectiu, que seguix sent el mateix: l’eliminacio, per glotofagia, del valencià. A lo llarc dels ultims temps hem conegut allo de "son la mateixa llengua", "el valencià, dialecte del catala", "dos variants d’una mateixa llengua (no el llati, clar, sino el catala)", "dos dialectes de la mateixa llengua (evidentment, el catala)", etc. Per ad aço, han regirat i tergiversat tot lo que han pogut i mes el material en el que contem per tal d’adaptar-lo a la teoria. Aixina, han insistit i seguixen fent-ho en l’immensa quantitat de repobladors catalans instalats en Valencia, com si esta fora l’unica explicacio possible de l’existencia d’una llengua en un lloc determinat. En estos moments, sense abandonar l’argumentacio a la que nos tenen acostumats, han posat en marcha una maniobra al meu entendre molt mes perillosa que les que fins ara hem conegut. Davant la fragilitat de les seues hipotesis i davant la dificultat que han trobat en els distints intents d’imposicio directa del catala, amparant-se en la sociollingüistica, han optat per reconeixer i acceptar com a perfectament correctes les peculiaritats del valencià pero no les utilisen; l’intencio ultima es tranquilisar els anims i les susceptibilitats dels valencians i establir una situacio de diglossia en el sentit originari com la va definir FERGUSON. Es dir, la nova proposta del pancatalanisme es: catala i valencià son dos variants de la mateixa llengua, pero el catala ocuparà la funcio Alta, de prestigi, de cultura, de l’administracio, de l’ensenyança, dels mijos de comunicacio... i el valencià ocuparà les funcions baixes (com a variant B), es dir, la llengua coloquial, familiar, del carrer, de les malediccions i de les anecdotes. Es la tactica mes perillosa i maquiavelica de totes les que fins ara han utilisat. Perque "reconeixen" el valencià (en la qual cosa els valencians no es consideren "invadits"), adoptaran com a propies aquelles formes que per a enriquir el catala els interesse i, a la llarga, aniran substituint les atres per les corresponents catalanes a través dels mijos de comunicacio i les escoles. De fet, ¿quantes voltes no nos hem parat en alguna paraula, una expressio, un morfema, preguntant-nos si es valenciana o catalana? El proces està ya tan immers, tan introduit, tan desenrollat, que els resultats ya comencen a vore’s. La qual cosa vol dir que requerix una solucio rapida i eficaç, valenta, drastica, sense complexos, sense concessions...

Encara que sobrevixqueren algunes formes autoctones (em dona igual si en son cinc, deu, cent o mil) perque el pancatalanisme nos les permetera en la seua magnanimitat, ¿de que nos serviria una llengua relegada ad eixa situacio testimonial i tan humillant? Si volem una llengua, perque la tenim, perque existix, no nos l’estem inventant, la volem no a soles per a utilisar-la com a mig de comunicacio, sino tambe per a que nos identifique, per a que nos represente, per a que en certa manera parle de nosatres. Volem expressar-nos en un codic llingüistic que, vinga d’a on vinga, siga llengua o dialecte, es convertixca a l’hora en una image de la nostra personalitat. I, la veritat siga dita, de moment ho estem fent molt mal. Aquella llengua que els nostres classics van engrandir en el seu dia i que nos han llegat els nostres pares nosatres estem apostatant d’ella perque l’estem adulterant, estem permetent que desaparega per desplaçament del castella o per absorcio del catala de manera que no tenim cap de garantia de que podrem passar a les generacions vinents el testimoni de la llengua valenciana. Realment tenim una gran responsabilitat sobre nosatres. I hem d’assumir-la.

Tenim, per tant, un estrany estat de trillingüisme (valencià, castella i catala) a on les tres llengües en contacte es distribuixen en dos situacions sociollingüistiques: una de diglossia (des de la perspectiva del pancatalanisme, valencià front a catala) i una atra d’heteroglossia (valencià front a castella), donant-se la circumstancia de que en els dos casos el lloc de B (llengua baixa) l’ocupa el valencià, mentres que el lloc de prestigi com a llengua Alta l’ocupen respectivament el castella i el catala. En tot cas, la llengua perdedora es sempre la valenciana, somesa a l’efecte de desplaçament per banda del castella i d’absorcio per banda del catala.

¿Solucions? N’existixen. Pero requerixen d’una correcta localisacio del nucleu a on residix el problema. Per aço, es fa necessari aclarir en primer lloc que el tema no es que s’haja politisat, aço es totalment fals. El tema es, per naturalea, politic. La llengua sempre està adscrita al prestigi; per este motiu l’accio politica es important perque te la responsabilitat sobre el futur d’una llengua. El conflicte entre llengües, en tractar-se en el fondo d’un conflicte de poder, està present en l’historia de l’humanitat. I una cosa està molt clara: darrere de l’insistencia tan acusada per impondre una llengua o una varietat (es lo que estem vivint en Valencia), no hi ha mai l’actuacio desinteressada per impondre una rao cientifica, sino un interes que va mes alla de la normalisacio d’una llengua. No ha d’estranyar-nos, per tant, que la normalisacio (inclus la normativisacio) d’una llengua vaja associada a una accio des d’un sector de poder en intencions mes que evidents. No cal retrocedir molt per a trobar eixemples com l’associacio de l’imperi roma en el llati, la gramatica de Nebrija (¿i allo de "La lengua siempre fue compañera del imperio"?), l’accio de Richelieu en la creacio de l’academia de la llengua francesa i la seua supeditacio al poder central (model que imitarien despres uns atres països), l’excusa de Hitler per a l’expansio d’Alemania... La llengua te, aixina, un lligam directe en el poder establit i este no està dispost a perdre les seues prerrogatives a favor d’unes llengües minoritaries que en res el beneficien. D’esta manera, podem trobar un monto d’eixemples mes a lo llarc de l’historia que mostren actituts similars a les vixcudes en Valencia primer per culpa del castella i ara per culpa del castella i del catala. Claude HAGÈGE nos recorda que l’historiador i filolec irani A. Kasravi, que proponia desarabisar una part del lexic persa, va ser assessinat en 1946 com a enemic de l’Islam; i Estalin, en 1936, havia enviat al llingüiste E. D. Polivanov, jujat massa favorable a les llengües turques i massa hostil als dogmes, regnants en aquell temps, del marrisme, davant d’un peloto d’eixecucio. En Valencia, no nos condenen a una mort fisica, pero sense dubte a una mort sicologica i espiritual: els valencianistes, defensors de l’identitat de la llengua valenciana, hem segut estigmatisats i no tenim els mateixos drets que el restant de la poblacio; ni tan sols els de les minories etniques i marginals. Nos han separat de la vida publica fins l’extrem de que el catalanisme ha creat la sensacio entre el valencianisme de que la justicia no es igual per a tots, de que nosatres pertanyem a un atre sector social mes virtual que real.

Esta percepcio del poder de la llengua es tan evident que inclus podem trobar eixemples d’escritors que, conscients de la seua magnitut, aporten casos de societats futures en les que es pot parlar perfectament d’una ‘logocracia’: la novallengua d’Orwell [ en la seua novela 1984] apuntava, encara que en la ficcio, a extirpar tot pensament no ortodox proscrivint els noms mateixos que podien servir-li de soport [... perque] qui posseix la llengua està investit d’autoritat [...] L’home d’estat, si conseguix, com Ataturk en Turquia, controlar el curs de la llengua en una de les seues etapes decisives [no hi ha dubte de que Valencia està passant per una d’eixes etapes decisives], afig al seu poder un atre poder, anonim i eficaç [...] La llengua es un be politic [i la norma] servix als interessos d’estat [...] puix l’unitat de la llengua interessa al poder. La variacio li incomoda (Claude HAGÈGE). Seguire pensant que aquells que no veuen en l’unitat de la llengua catalana i en la catalanisacio del valencià una accio politica, mes que increduls, mes que insensats, son compliços en l’aniquilacio del valencià. I no em servix cap argument en defensa d’esta ideologia per molta ‘romanistica internacional’ que tinguen darrere.

Este tema s’ha documentat ya un millo de vegades i la gent seguix igual d’esceptica. No obstant, la nostra obligacio es insistir a vore si a la que fa mil es donen conte de que voluntariament o involuntariament se li està fent el joc a una idea politica i no a una argumentacio cientifica o que s’ha posat la ciencia al servici d’un proyecte dirigit a desintegrar la nacio valenciana (puix les comarques castellanoparlants queden excloses del proposit) i constituir la gran Catalunya baix l’eufemistica denominacio de Països Catalans o països de parla catalana o regions catalanes o com se li vullga denominar a tal engendre. No tenen perdua les següents paraules de M. SANCHIS GUARNER: La llengua comuna es definix sempre per circumstancies exteriors al llenguage, i es deu a l’extensio d’un poder politic organisat [es referix al catalanisme], a l’influencia d’una classe social preponderant [es tracta dels neointelectuals que, des de les seues catedres, s’han convertit en una classe selecta, elitista i influent] o a la supremacia d’una lliteratura [que, de cap de les maneres, pot ser la catalana. Ha de referir-se, necessariament, a la valenciana]. Sense entrar a comentar en detall la simplea argumental, insistixc en que es lligguen detengudament estes cites perque son molt riques en l’intencio ideologica que comporten. La carrega politica i doctrinaria que soporten les fa mereixedores de passar a un manual d’estil tendencios. Yo em pregunte ¿no eren els catalanistes els que dien que nosatres, els valencianistes, haviem politisat el tema de la llengua i que la llengua no ha de caure en el joc politic? Puix ara toca llegir novament i en major deteniment les paraules anteriors de GUARNER sense deixar de banda estes atres que afig mes avant: L’unitat absoluta de la llengua de Catalunya, Valencia i Mallorca es un punt d’arribada que no un punt de partida (en Antoni FONTELLES). ¿Com quedem? L’unitat de la llengua catalana ¿existix o no existix?, ¿es una realitat o mes be un objectiu?, ¿son fantasmes nostres o quimeres del pancatalanisme?; si no existix eixa unitat, ¿com podem seccessionar-nos els valencians?... I, si llegiu mes entre llinies, voreu que l’unitat del catala no es definix en termens llingüistics sino en termens absolutament politics. ¡I els ciutadans d’a peu, creent-se que les alusions a la romanistica internacional anaven en serio!

Fixem-nos ara de quina manera es referix Bernat JOAN ad este tema: Un atre problema important per a l’implantacio de l’estandar dins de l’ambit de l’ensenyament en els Països Catalans ha segut la regionalisacio. En el sur dels Pirineus estem dividits en tres comunitats irrisoriament denominades "autonomes" (la negreta es meua; l’intencio, de JOAN I MARÍ). L’edicio que he utilisat es de fa set anys a soles. ¿Qui havia dit que l’idea dels Països Catalans ya havia passat a l’historia i que l’objectiu del catalanisme no es realment este? A pesar de que l’edicio consultada siga de 1993, tinc l’absoluta certea de que, si s’ha fet edicions posteriors a la referenciada, estes declaracions conserven el seu esperit i la seua intencio "gens politica o politisada". Per si hi ha algun dubte encara, el mateix autor insistix: Darrere de la consciencia d’existencia de cada comunitat llingüistica hi ha un proyecte politic. Proyectes politics diferents ocasionen la suposicio de l’existencia (encara que siga falsa) de comunitats llingüistiques diferents. Sense detindre’m en l’observacio del perillos i preocupant caracter parafasciste d’estes declaracions, vullc fer notar que l’objectiu final de l’unitat de la llengua catalana, com podeu vore, es l’unitat geografica, politica i cultural. I, a hores d’ara, no m’hi val mes candidea en pretendre que sigam creent que l’unitat del catala no te res que vore en el proyecte dels Països Catalans. Qui seguixca creent encara en esta disociacio no a soles es un insensat sino tambe un irresponsable al que en tota la llegitimitat se li podra acusar d’actant en el proces de desaparicio de la llengua valenciana.

ARACIL diu: La politica domina o mediatisa en una mida considerable les funcions llingüistiques de la societat, igual que moltes funcions socials de la llengua. Entenc que a nivell social i de funcions llingüistiques l'us del valencià està directament condicionat o afectat per tres components importants: el grau de llealtat (o de desllealtat) llingüistica dels valenciaparlants, el grau de tolerancia (o d’intolerancia) dels castellaparlants i el grau d'intransigencia dels catalanistes. Una bona politica llingüistica es aquella que està destinada a normalisar la llengua, es dir, a posar en marcha els mecanismes adequats per a que l’us de la llengua aplegue a ser normal, en el qual punt ya no sería necessari buscar metodos per a la proteccio, recuperacio i difusio de la llengua, ya que el seu us ordinari no demanaria actuacions concretes. La normalisacio presupon una intervencio activa i positiva no a soles de banda dels organismes oficials que depenen de l’oficialitat i, indirectament, dels politics, sino tambe d’aquelles entitats i associacions (administratives o privades) de servicis i activitats publics perque, com molt be diu Lluïs V. ARACIL, la normalisacio llingüistica es una resposta i una alternativa a la substitucio. [I la seua importancia radica en que] en la normalisacio, la promocio d’una societat i la del seu idioma, llunt de ser incompatibles, son parelles [puix] promoure el nostre idioma es, aixina, autopromoure’ns [i] tindre fe en el nostre idioma es tindre fe en nosatres mateixa. Entengam que una llengua "normal" no necessita d’accions "anormals", accions d’esta classe. Tindra, possiblement, uns atres problemes que solucionar, pero no els derivats d’una situacio deficient, injusta i de desprestigi.

Per tant, es evident que l'us del valencià està clarament condicionat o afectat per la politica llingüistica que des del poder s'estiga dispost a posar en practica. Com la llengua es massa important per a la solidaritat (i la viabilitat) del conjunt social politicament organisat, podem prevore que els governants s’afanyaran a dir que es el conjunt social (llegiu el poder establit) qui te el dret llegitim i tambe l’obligacio sagrada de vigilar i orientar convenientment l’us llingüistic (ARACIL). I no atra cosa es lo que constantment està fent el poder establit catalaniste recordant-nos que a soles els que ells diguen (es dir, ells mateixos) estan llegitimats per a controlar la llengua. Aixina, el problema apareix, evidentment, quan els que elaboren, proponen i imponen les politiques llingüistiques (de les que depen el futur de la llengua) son, en definitiva, individus. I els individus, en l'espectre politic valencià i en est sentit, son de tres tipos: valencianistes, castellanistes o catalanistes. I, conseqüentment, la politica llingüistica respectiva adquirix unes caracteristiques ben diferents en cada cas.

Si lo que es preten es la pervivencia de la llengua valenciana, no nos servixen ni una politica llingüistica castellanista ni tampoc catalanista (com ya s’ha demostrat a lo llarc de l’historia), puix cap de les dos han afavorit (manco encara conseguit) la recuperacio del valencià. La politica llingüistica mes adequada sería aquella que continguera uns principis i uns objectius absolutament valencianistes: sería l'unica que facilitaria i garantisaria que el valencià ocupara mes funcions com a llengua A(lta). A soles aixina alvançariem en la recuperacio de funcions llingüistiques perdudes en lo que que afecta als valenciaparlants i es conseguiria un producte util i necessari tant per a valenciaparlants com per a castellaparlants.

Una politica llingüistica d'estes caracteristiques serviria tambe per a que desapareguera de l'espectre social valencià la tercera llengua que actua en conflicte o discordia: el catala, el qual ocupa d'una forma molt artificial pero preocupant funcions que pertanyen o haurien de pertanyer al valencià o, en ultim cas, al castella, entorpint aixina la consecucio d'un equilibri entre les dos llengües oficials del nostre territori i dificultant una major expansio funcional, d'us i de prestigi de la llengua valenciana.

Llengua i politica, per tant, estan intimament lligades a pesar de l’inocencia que mostren o volen mostrar molts pancatalanistes quan reivindiquen la despolitisacio de la llengua (¡ells, que han segut, cronologicament, els primers en politisar el tema, no ho oblidem!). Per a ARACIL, el factor politic es decisiu en l’evolucio dels conflictes llingüistics: El fet es que la politica domina o mediatisa, en una considerable mida, les funcions llingüistiques de la societat, aixi com bona part de les funcions socials de la llengua.

I Miquel SIGUAN diu: Es Cert que la defensa del catala te implicacions politiques i que els partits nacionalistes fan d’esta defensa un dels objectius principals dels seus programes. ¿Que vos ha paregut? ¿Hem de deduir d’estes paraules que a soles els catalans estan llegitimats per a reivindicar la llengua propia des dels partits politics i, igualment, per a "politisar el tema"? Perque recordem que aci en Valencia neguen continuament als partits politics valencianistes l’iniciativa d’abanderar la reivindicacio de l’identitat de la llengua valenciana. Ara be, els partits politics catalanistes si que poden fer-ho. Aci, uns tenen dret a jugar i els atres a soles tenim dret a mirar. I aço no es: o tots o ningu. Mes avant, el mateix autor reitera: No cal multiplicar els eixemples per a deixar clar que les llengües tenen sempre implicacions socials i culturals i, a sovint, politiques. Nosatres portem mes de vinticinc anys dient tot aço i com a resposta nos diuen que veem fantasmes. ¿Tot lo mon veu fantasmes, inclus els especialistes que estic citant?

VALLVERDÚ, pel seu conte, declara sentir-se identificat en la definicio que del concepte normalisacio fa Giorgio BRAGA, segons el qual la normalisacio es un proces que es al mateix temps de sistematisacio, obra d’homens de cultura, i d’institucionalisacio, obra dels politics o, mes genericament, de centres de poder. I no cal continuar en un intent esteril de demostrar que de dia hi ha llum natural i de nit fa fosc.

Lo que interessa al final es que nos hem de conscienciar de que, sent politic el tema, la solucio, no nos enganyem, no la tenen ni els filolecs, ni els llingüistics, ni la romanistica internacional. Aço està fora de lloc. La solucio està en mans dels politics. I eixe es el terreny a on s’ha d’anar; no deixem que nos porten al terreny dels especialistes (que ya s’han encarregat d’ocupar-lo els pancatalanistes, clar) i ubiquem el tema a on li pertoca: en les Corts Valencianes. Ahi es a on està el nucleu del problema i el de la seua solucio. Hem de lluitar per erradicar de part dels nostres representants politics el servilisme que mostren cap al pancatalanisme, i d’uns atres el seu complex d’inferioritat en este tema, a l’hora que es fa necessari que el valencianisme tinga els seus propis representants que contribuixquen, en fermea, a clarificar la problemática, a denunciar les falacies i manipulacions i a defendre els interessos del poble valencià com a usuari d’una llengua vehicular milenaria i de prestigi durant tant de temps. En l’aspecte politic tambe s’ha d’exigir un nivellament d’oportunitats per a que el valencianisme i la teoria valencianista puguen ser coneguts d’igual forma que el pancatalanisme i la seua ideologia. Aço vol dir que durant molt de temps hauriem de tindre molt mes espai que la teoria oficiosa fins conseguir un tractament paritari (dificil, no obstant, ya que, el qui primer parla te mes oportunitats que els que seguixen).

En el terreny del sistema educatiu es podria començar per provar una opcio que en el seu dia (alla per lány 1995, si no m’equivoque) va propondre Toni FONTELLES i que consistix senzillament en ofertar una nova llinia en les escoles, instituts i facultats: llinia en castella, llinia en valencià i llinia en catala. No em digau que no es democratica la sugerencia. L’intencio es que l’alumne o els pares trien lliurement la llengua en la que volen l’educacio i els professors valencianistes podrien eixercir igualment el seu dret a elegir la llengua en que volen expressar-se i igualment la llibertat de catedra. El catala tindria la seua oportunitat, pero el valencià tambe i d’una forma totalment llegitima i inclus potser que justa. El mateix model potser aplicat a l’administracio i als mijos de comunicacio. Al final de la correguda, si el pancatalanisme jugara net i no tornara a manipular als implicats, esta alternativa acabaria convertint-se en un autentic plebiscit popular a on es manifestaria realment la voluntat del poble.

A nivell social, l’unica manera de conservar una llengua es parlant-la, utilisant-la i, sobre tot, mostrant cap ad ella un grau de llealtat tal que puga representar un autentic genocidi la seua desaparicio. Encara que personalment crec que a soles una autentica politica nacionalista pot realment ajudar a la recuperacio de l’identitat valenciana (i la llengua te molt que vore en aço), per a tranquilitat d’alguns, es interessant saber que no sempre la llealtat cap a la llengua propia ha d’anar necessariament associada a un moviment nacionaliste i manco encara separatiste. En este sentit, Francisco MORENO FERNÁNDEZ apunta: Es precis afegir, no obstant, que, a pesar del paralelisme que pot establir-se entre llealtat i nacionalisme, estem davant de factors que no sempre corren emparellats, ni tenen per que orientar-se cap a uns mateixos objectius, ni socials ni llingüistics. En parlants de moltes llengües minoritaries es possible trobar un profunt sentiment de llealtat llingüistica, una reaccio vehement contra les amenaces que poden afectar a la seua llengua, sense que aixo vaja acompanyat per cap desig de reconeiximent politic, d’independencia, d’articulacio d’organisacions propies o d’extensio de les seues peculiaritats a territoris veïns, objectius estos de molts moviments nacionalistes [com el catala]. Yo no estic totalment d’acort perque crec que historicament som un poble i a soles un decidit moviment de recuperacio de l’identitat propia com pot ser-ho el nacionalisme nos pot donar una major garantia d’exit en la lluita per tornar a ocupar l’espai transgredit, invadit i furtat. No obstant, he volgut portar esta cita per a fer comprendre que no es del tot cert que la reivindicacio de la llengua a soles te un cami (com pretenen els pancatalanistes). I per este motiu sempre he dit que en el valencianisme cabem tots sempre que l’objectiu comu siga el mateix (la recuperacio de la llengua i la cultura valencianes): des de valencianistes regionalistes fins valencianistes separatistes, passant per valencianistes autonomistes i valencianistes nacionalistes.

En resum, per a adoptar unes mides es fa necessari primer plantejar-se que es lo que volem. Si volem una llengua supeditada a interessos aliens, no hi ha problema en continuar com estem: fent concessions continuament al castellanisme i al catalanisme. No nos enganyem: una llengua no es pacta ni es consensua; una llengua es parla. I, si de veres lo que volem es prestigiar, recuperar i potenciar el valencià, no nos queda un atre remei que recorrer a una radicalisacio (no oblideu que la paraula ve del mateix radical que "arrel", es dir, essencia, orige). I esta radicalisacio passa necessariament per un enduriment del mensage, un reforçament de les posicions que ocupem, un nivell de llealtat mes elevat del que mostrem i, per ultim, una proyeccio necessaria per a que s’entenga que la llengua que parlem es, tambe, la llengua que volem perque es la que hem heretat.

Chimo Lanuza

(Onze de decembre de 2000. Palau dels Escala, Valencia, per a l’Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana)

BIBLIOGRAFIA

• ARACIL, Lluís V.: Papers de sociollingüística. Edicions de la Magrana. Barcelona, 1982.

• FISHMAN, Joshua: Sociología del lenguaje. Cátedra. Madrid, 1979.

• FONTELLES, Antoni: Societat, ciencia i idioma valencià. Lo Rat Penat. Valencia, 1997.

• FONTELLES, Antoni: Els mijos de comunicacio: formadors, informadors i deformadors de la realitat. Lo Rat Penat. Valencia, 1994.

• HAGÈGE, Claude: L’homme de paroles. Fayard. 1985.

• HUDSON, R. A.: La sociolingüística. Anagrama. Barcelona, 1982.

• JOAN I MARÍ, Bernat: Llengua estàndard en l’ensenyament. Oikos-tau. Barcelona, 1993.

• LANUZA ORTUÑO, Chimo: Valencià, ¿llengua o dialecte? (una aproximacio des de la sociollingüistica). Lo Rat Penat. Segona edicio. Valencia, 1994.

• MORENO FERNÁNDEZ, Francisco: Principios de sociolingüística y sociología del lenguaje. Ariel. Barcelona, 1998.

• PRIDE, J. B.: Sociolingüística, en Nuevos horizontes de la lingüiística. Alianza Editorial. Madrit, 1975.

• SIGUAN, Miquel: La Europa de las lenguas. Alianza Editorial. Madrit, 1996.

• VALLVERDÚ, Francesc: Aproximació crítica a la sociolingüística catalana. Edicions 62. Barcelona, 1980.

Versio impresa: Lanuza Ch (2001) Situacio diglossica del valencià front a les llengües veïnes. En: L’Idioma Valencià en el sigle XXI [IX Jornades de l'AELVA, 11-13 de decembre de 2000, Cresol Lliterari nº5]. Valencia Ciutat: Associacio d’Escritors en Llengua Valenciana – l’Oronella, pp. 31-52. ISBN 84-89737-28-2