DIRIGIT AL GOVERN DE LA GENERALITAT VALENCIANA

1.- El nom de la llengua: llengua valenciana.
2.- Qué entenem per llengua valenciana.
3.- Quin es el valencià que volem.

3.1.- El lexic valencià:
3.2.- La fonetica valenciana
3.3.- La flexio verbal valenciana
3.4.- Algunes qüestions de morfologia valenciana
3.5.- Algunes qüestions de sintaxis valenciana

Relacio de firmants del Manifest:

 

La llengua valenciana es la llengua propia i historica dels valencians. Normalment la denominem en el nom de "valencià". El valencià, a lo llarc de la nostra historia, ha segut considerat sempre com a llengua; no com una simple varietat llingüistica de cap atra llengua veïna o bessona. Fon, com totes les romaniques, dialecte del baix llati, sense que s’haja de supeditar o sometre a ninguna de les germanes en la seua gramatica o ortografia, i com llengua independent volem que seguixca sent considerat. La multitudinaria manifestacio del 13 de juny del 1997 mostrà que esta seguia sent la voluntat i el sentir majoritari dels valencians.

Hem de reivindicar, fer valdre i respectar el nostre Estatut d’Autonomia, marc juridic de consens que, junt en la Constitucio Espanyola, regula la convivencia de tots els valencians.

L’Estatut d’Autonomia en 1982, acabà en una absurda polemica sobre quina era la llengua dels valencians en el seu Titul Primer articul 7. Punts 1, 2, 3.:

1.- Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castella. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los.

2.-La Generalitat Valenciana garantisarà l’us normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mides necessaries per a assegurar el seu coneiximent.

3.-Ningu podra ser discriminat per rao de la seua llengua.

La llengua valenciana es, per tant, la nostra llengua i nosatres, els valencians i les valencianes que l’utilisem, mantenim viva i difonem, som els unics que podem decidir sobre ella.

No volem oblidar en esta qüestio la Llei de la Generalitat Valenciana 4/1983 de 23 de novembre, d’Us i Ensenyança del Valencià. Esta llei en el seu Titul Preliminar, Articul 2, tambe arreplega el consens alcançat sobre la llengua dels valencians:

"El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüencia, tots els ciutadans tenen dret a coneixer-lo i usar-lo, oralment i per escrit, tant en les relacions privades com en les relacions d’aquells en les instancies publiques."

 

1.- El nom de la llengua: llengua valenciana.

Com a conseqüencia de lo dit anteriorment, ningu pot qüestionar quin es el nom de la nostra llengua; la tradicio classica, des dels origens, denominà a la nostra llengua com a "llengua valenciana", el poble valencià sempre denominà i denomina a la nostra llengua com a "valencià", i l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià fixaren i consensuaren la denominacio de la llengua: "idioma valencià", "llengua valenciana" o simplement "valencià".

Pel be de la convivencia i el consens, conseguit, refermant les lleis valencianes, no considerem convenient ni acceptable qüestionar mes el nom de la llengua valenciana.

2.- Qué entenem per llengua valenciana.

La llengua valenciana es la llengua que historicamente parla gran part del Poble Valencià. Per la seua evolucio peculiar, per tradicio classica, per diversos factors historics i per ser una llengua viva i d’us entre valencians, durant segles ha evolucionat i ha anat configurant-se d’una manera especifica, per lo que hui en dia te unes caracteristiques propies, especifiques i diferenciades que no unicament s’han de respectar i fomentar, sino que s’han d’alçar a la categoria de norma, com fan totes les llengües fent norma les seus peculiaritats mes genuïnes i distintives.

La fonetica valenciana, el lexic valencià, la morfologia verbal i nominal o la sintaxis valenciana de hui, posem per cas, no poden modificar-se; en cas contrari alterariem, de manera artificial i artificiosa, la seua gramatica i fisonomia a la que arriba en el pas dels segles i, per un atre costat, els parlants que hem mantingut viva la llengua podriem acabar no identificant-nos en el model de llengua resultant. lo qual pot trencar la fidelitat a la llengua o aplegar a considerar vulgar la nostra forma de parlar, el nostre valencià, fet que no beneficia gens a la seua recuperacio social i dignificacio.

Modificar, manipular o forçar la flexio verbal o la formacio del plural, eliminar totes les caracteristiques peculiars del valencià, desterrar de la llengua estandart les formes generals valencianes per ser diferents a les catalanes, introduir arcaismes innecessaris, substituir els castellanismes lexics o sintactics per les formes catalanes i no per les valencianes, modificar la fonetica introduint o eliminant fonemes, etc. no es necessari ni acceptable, des del punt de vista cientific, i mostra una manipulacio tendenciosa de la llengua, duta a terme per una minoria, que de cap manera es justificable i que la majoria de valencians no hem acceptat.

La llengua es com es; hem d’intentar eliminar els castellanismes i els vulgarismes que te, com a conseqüencia de ser una llengua que durant segles ha estat al marge de l’oficialitat i l’ensenyança, arraconada i desprestigiada, pero no podem canviar-la en la seua essencia. Molts segles, tant d’epoques glorioses com d’historia adversa, l’han feta aixina i els parlants no accepten manipulacions drastiques i repentines en esta qüestio; mes encara quan estes manipulacions no estan exentes de plantejaments ideologics encaminats a diluir la nostra identitat com a poble.

La llengua valenciana, com a llengua en caracter propi, ha de tindre una ortografia especifica que reflectixca la seua fonetica general, deixant a banda les fonetiques dialectals, com fa qualsevol llengua normativisada.

Confiem en una futura ortografia consensuada i acceptada per tots els valencians, no obstant hem de dir que no es cientific, llogic o recomanable, i crea greus problemes a l’hora de l’ensenyança del valencià, que una grafia represente dos fonemes distints; escriure en X "xiquet" i "Xativa", quan la "x" primera representa un fonema palatal africat sort i la segona un fonema prepalatat fricatiu sort, no es llogic ni didactic.

Lo mateix podem dir en el cas contrari, es dir, quan grafies distintes com la g i la tg o la j i la tj representen un mateix fonema palatal africat sort, com es el cas de "Pluges" i "jutges" o "roja" i "fotja". Tota esta artificiositat ve quan l’ortografia seguix la fonetica catalana i, a l’hora d’aplicar-se al valencià nos crea estos i molts problemes.

Uns eixemples mes d’incoherencia ortografica i de conflicte: per un costat l’us del digraf –tz-, a l’hora d’escriure el sufix -isar- i derivats, quan la romanistica internacional reconeix que el valencià realisa este sufix i derivats simplement en s sonora, llevat d’alguns casos etimologics com "dotze", "tretze", "setze" i alguns arabismes com "atzembla", "atzavara", "Atzubia"... Les normes de Castello no arrepleguen este digraf -tz- i, no obstant, els qui diuen utilisar-les si que l’escriuen. Un atre eixemple d’us injustificat es el de ele geminada –l.l- , que el valencià, com han reconegut tots els filolecs, va simplificar en ele simple.

L’accentuacio grafica tambe es tema de debat conflictiu, puix sempre hauria de representar la fonetica del valencià i no una atra.

En cas d’accentuar-se, l’accentuacio ha de reflectir la fonetica valenciana; paraules com "café", "congrés", "Valéncia", "perqué" podrien dur accent agut. que indica que la vocal es tancada en valencià, i no accent greu, que obliga a obrir esta vocal com en catala; de la mateixa manera la conjuncio "pero" en valencià es plana i no du accent, per lo que mai es acceptable escriure "però" com demana la fonetica catalana.

3.- Quin es el valencià que volem.

Com a ciutadans i ciutadanes valencians no podem acceptar mes manipulacions de la nostra llengua i, acollint-nos a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, concretament al seu Titul Primer, Articul 7, estem llegitimats per a demanar al Govern de la Generalitat Valenciana que el nostre valencià no siga discriminat en els usos que d’ell fa l’Administracio Valenciana i exigir que el valencià, en totes les formes llingüistiques valencianes que detallarém, siga el model de llengua utilisat en tota l’Administracio (impresos, diaris oficials, publicacions, radio i televisio publiques, llibres de text i material curricular i en tota comunicacio oral o escrita de l’Administracio als ciutadans)

Sería impossible expondre ara quines son totes les caracteristisques llingüistiques del valencià, que considerem que han de respectar-se i alçar-ce a la categoria de norma: aço equivaldria a presentar aci un diccionari. una fonetica i una gramatica, pero sí que volem apuntar-ne algunes que singularisen el valencià i que, desgraciadament, son estigmatisades i rebujades majorment en l’us que fa l’Administracio del valencià, quan estes caracteristiques son etimologiques, classiques i d’us general.

Per un atre costat, moltes caracteristiques llingüistiques valencianes no s’arrepleguen aci, per ser evidentissimes i perque, afortunadament, son utilisades en l’us que del valencià fa l’Administracio.

3.1.- El lexic valencià:

La nostra proposta en este camp està arreplegada en el Diccionari Valencià/Castellà-Castellà/Valencià de la Real Academia de Cultura Valenciana.

Intentarém resumir-ho en uns quants criteris, que son els aplicats per les llengües modernes en els seus diccionaris.

a.- Els vocables d’us general marquen la norma.

b.- Les formes dialectals o locals son acceptades fora de la llengua estandart :

natros/mosatros son dialectals o locals. NOSATRES, estandart.

c.- Els castellanismes han de ser substituits per formes valencianes vives, encara que estes es conserven unicament en una comarca o poblacio; en cas de ser necessari recorrerém a la llengua classica: mesa camilla es castellanisme que deu substituir-se per TENDUR, paraula viva en la Vall d’Albaida.

d.- Els nous vocables tecnics i moderns que no existixquen, es crearan tenint en conte les llengües classiques i s’adaptaran al valencià d’acort a la propia fonetica i la morfologia valenciana: garage. Valencià GARAIG.

e.- Les paraules que hagen evolucionat i hui tinguen una forma d’us general moderna i evolucionada diferent a la classica, seran les utilisades en la llengua estandart i les formes no evolucionades seran considerades arcaismes: nosaltres, arcaisme. NOSATRES, evolucio d’us general.

f.- Es fugirà de castellanismes i catalanismes sempre que es puga aportar una forma valenciana, de la mateixa manera s’actuarà en qualsevol barbarisme: basura, castellanisme. FEM, valencià. Tarda, catalanisme. VESPRADA, valencià.

g.- Un vocable es considera vulgar o dialectal si conviu en un atre mes etimologic i classic, en cas de nomes existir viva la forma considerada vulgar o dialectal haura de ser presa esta com a forma normativa.

h.- La recuperacio i incorporacio del lexic patrimonial, genuï o distintiu valencià, a l’us general i a la llengua normativa es necessari per a conservar i fomentar part del nostre patrimoni idiomatic.

3.2.- La fonetica valenciana.

La fonetica que ha de marcar la norma es la del valencià general i no la d’un dialecte concret.

Els fets fonetics que han de ser norma en valencià son els següents:

a.- Diferenciacio entre vocals obertes i tancades, tenint en conte la fonetica valenciana general diferent de la catalana en diversos casos.

b.- Diferenciacio entre s sorda i sonora..

c.- Diferenciacio entre b i v.

d.- Caiguda de -d- intervocalica en la terminacio –ada-, -ades-, encara que es conserve en l’escritura.

e.- Pronunciacio dels grups consonantics finals –ncs, -nc, -mps, -mp. –nts, nt, -lts, -lt, -rts, -rt: fancs, fanc, camps, camp, cants, cant, molts, molt, parts, part.

f.- Simplificacio dels grups consonantics tm, tn. tl, tll en M, N, L, LL: somoure, cona, mole, bolleti. Igualment el grup mpt s’ha de reduir a NT: conte, contar, perentori.

g.- El sufix -isar- i derivats, son en S sonora, no en –tz-: realisar, organisatiu, finalisacio.

h.- El sufix llati -ITIA- ha donat en valencià -eA-, fet que ya es constata en els nostres classics: noblea, certea, vellea, pobrea.

i.- El valencià es fidel a l’etimologia i no palatalisa la s inicial en formes com: simple, seixa, sifra o soliguer i no "ximple", "xeixa", "xifra"o "xoliguer".

j.- El valencià ha simplificat la ele geminada (l.l) en ele simple (L).

k.- La ele de les formes arcaiques altre, altra, nosaltres, vosaltres no es pronuncia i no cal escriure-la. Les formes actuals son: atre, atra, nosatres, vosatres.

l.- La ele inicial tendix a palatalisar-se en elle en valencià i s’han d’acceptar estes palatalisacions: llogic, lliteratura, llegislacio, lliberal...

ll.- En valencià existix un fonema fricatiu palatal sonor (y): yo (pronom), ya (adverbi) i no jo, ja pronunciat com diem JOVE o JARDI.

m.- Llevat de les paraules "diners" i "socorS" , a on la –r- final no es pronuncia, esta s’ha de pronunciar sempre.

n.- Existix en valencià un fonema palatal africat sort que, independent de la seua grafia s’ha de pronunciar: pancha, carchofa, flecha, mig, maig.

o.- El fonema palatal africat sonor no es deu ensordir com fa el dialecte apichat: mege, plages i no "meche", "plaches". Tampoc es pronuncia este fonema en postura fricativa, perque es africat.

p.- El valencià general pronuncia la I davant de X i esta ha de ser la norma: caixa, Faixa i tambe eixemple, eixercici...

q.- El valencià ha adaptat alguns tecnicismes i neologismes de la següent forma i en el següent accent: REPTíL, ATMòSFERA, TEXTíL, MISSíL, OBóE, TíMPAN, AEROlíT, MONOLíT, MèDULA, AtíLA, DIOPTRíA, AUREòLA, RUBEòLA, ETIOPíA, OLIMPIàDA, HIMALàYA.

3.3.- La flexio verbal valenciana.

Com hem fet anteriorment, aci a soles expondrem algunes qüestions de la flexio verbal que son caracteristiques del valencià i que, per aixo, han de ser considerades normatives.

a.- Us a nivell estandart del Preterit Perfecte Simple, etimologic i classic (compri, comprares, comprà, comprarem, comprareu, compraren) junt en la forma perifrastica (vaig comprar, vares comprar, va comprar, varem comprar, vareu comprar, vareN comprar), les formes perifrastiques sincopades (vas comprar, vam comprar, vau comprar, van comprar) queden per a usos no formals de la llengua.

b.- El Preterit Imperfecte en valencià es: anara, anares, anara, anarem, anareu, anaren i no "anàs, anasses, anàs, anassem, anasseu, anassen" que son formes arcaiques i dialectals.

c.- El Present d’Indicatiu i Subjuntiu dels verps incoatius de la 3ª conjugacio (-ir) son hui en valencià: patixc, patixes, patix, patim, patiu, patixen i no "patisc, o patesc, pateixes, pateix, pateixen". Patixca, patixques, patixquen, patim, patiu, patixquen i no "patisca o patesca, patisques o patesques, patisca o patesca, patisquen o patesquen".

d.- Els Imperatius en -am, -au son classics i caracteristics hui del valencià: tingam, tingau i no "tinguem, tingueu"; estos ultims es poden utilisar fora del model estandart.

e.- En el Preterit Imperfecte d’Indicatiu de verps com: riure, jaure, fer, vore, caure, traure, dir, es manté la forma classica i hui general en valencià, que ha de ser acceptada i utilisada en la llengua normativa: dia, dies, dia, diem, dieu, dien/caïa, caïes, caïa, caïem, caïeu, caïen.

f.- En valencià el Present d’Indicatiu i Subjuntiu de verps com: llegir, vestir, mentir, teixir, engolir, afegir, no porten increment, puix no son incoatius: lligc, lliges, llig, llegim, llegiu, lligen i no "llegisc, llegeixes, llegeix, llegeixen". LLIGGA, LLIGGUES, LLIGGA, LLIGGAM, LLIGGAU, LLIGGUEN i no "llija o llegisca, lliges o llegisques, llija o llegisca, lligen o llegisquen ni llegeixquen".

g.- Els Infinitius a utilisar han de ser els valencians actuals: tindre, vindre, valdre, vore, afonar, unflar, desenrollar, cabre, amontonar, defendre, profundisar, ser, expondre, supondre, impondre i segons estos infinitius es fara de conjugacio.

h.- El Present de Subjuntiu del verp voler es: Vullga, vullgues, vullga, vullgam, vullgau, vullguen i no "vulga, vulgues, vulga.. ". Igualment, l’Imperatiu fa: vullga, vullgam, vullgau, vullguen i no"vulga, vulguem, vulgueu, vulguen".

i.- La 3ª persona del singular del Present d’Indicatiu del verp ser es: ERES en la llengua parlada o EST en llenguage lliterari, i no "ets".

j.- La 3ª persona del singular del Preterit Perfecte Simple del verp SER es en valencià: FON i no"fou".

k.- L’Imperatiu del verp MORIR es hui en valencià general: MOR, MUIGA, MUIGAM. MUIGAU, MUIGUEN i no "muir, muira, muiren" .

l.- El Present d’Indicatiu del verp DUR es en valencià: TU DUS, ELL DU, i no "duus, duu", i l’Imperatiu es: DUS TU i no "du tu".

ll.- El valencià presenta unes formes velarisades en el Present d'Indicatiu i Subjuntiu, Imperfecte del Subjuntiu i Imperatiu que han de formar part de la llengua normativa: PERGUI, PERGA, PERGUERA, i PERGAM i no les arcaiques : "perdi, perda, perdera, perdam".

m.- El valencià fa un us especific dels verps SER i ESTAR ben distint del catala. La norma ha de ser l’us valencià d’estos verps: YA ESTEM ACI, HA SEGUT ASSESSINAT, NO ESTÀ EN CASA...

3.4.- Algunes qüestions de morfologia valenciana.

Tambe en este camp, la llengua valenciana goja d’unes particularitats que la fan singular, i encara que siga mes propi de l'estudi comparatiu per part dels experts, es en realitat a la massa dels parlants i usuaris a qui nos importa, disposts com estem els valencians a no renunciar a res de lo que nos siga propi. Senyalarém les que seguixen:

a.- El valencià diferencia entre el sufix masculi -iste i el femeni -ista: DENTISTE/DENTISTA, ARTISTE/ARTISTA, SOCIALISTE/SOCIALISTA.

b.- Les parauales que indiquen tituls, carrecs i professions, fan en valencià el femeni en –esa (utilisant S, sonora): MARQUES/MARQUESA, alcalde/ ALCALDESA, COMTE/comtesa.

c.- El valencià no fa diferencia entre: LES LLUMS i "els llums", LA SON i "el son" . El valencià nomes te les formes femenines classiques.

d.- En valencià les paraules que acaben en E atona fan el plural segons l’etimologia i la llengua classica en -ns: HOME/HOMENS, JOVE/JOVENS, ORDE/ORDENS, IMAGE/IMAGENS, VERGE/VERGENS i no "homes, joves, ordes, images, verges".

e.- En valencià les paraules que acaben en els grups consonantics –st, -xt, -sp i -sc, fan el plural segons el model classic i etimologic afegint una -s final: VIST/VISTS, IMPOST/IMPOSTS, MORISC/MORISCS, TEXT, TEXTS, CRESP/CRESPS i no "vistos, impostos, moriscos, textos".

f.- En valencià existix un articul neutre LO, etimologic, classic i d'us general, que a mes resulta aclaridor, diferent del masculi EL: LO MILLOR DEL MON, LO MES GRAN, LO BLANC I LO NEGRE, LO TEU, LO NOSTRE.

g.- El valencià utilisa el pronom personal de 1ª persona de plural NOS davant i darrere del verp: NOS PARLA, DONAR-NOS, AJUDA-NOS. La forma "ens" i "ns", es una contraccio de la forma NOS que nomes s'utilisava en la llengua antiga darrere de paraula quan esta acabava en vocal.

h.- Nomes coneix el valencià una forma per al pronom personal de segona persona plural que es VOS. La forma "us" es inexistent en terres valencianes, lo que se puga trobar escrit en tal sentit es pura importacio, innecessaria i per tant inacceptable.

i.- El valencià utilisa les formes simples o atones dels adjectius possessius davant de parentius i certs substantius; este es un us etimologic, classic i general: MON PARE, MA MARE, SA TIA, MON GERMA, TON TIO, SON YAYO, TA SOGRA, MA VIDA, SA CASA, TA CASA. Esta ha de ser la norma en estos casos.

j.- En valencià l'articul no es posa davant del nom de persona: "El Josep, el Joan"; aço, en valencià, nomes pot ser propi de la llengua vulgar, no de la llengua estandart; per un atre costat posem l'articul davant dels dies de la semana: EL DUMENGE QUE VE ANIREM A MISSA i no "dilluns que ve paga".

k.- Les formes com ara: TORPEDO, QUADRO, METRO, LITRO... no son castellanismes.

l.- El valencià, seguint la formula culta, fa terminacions en -cul com ara: ARTICUL, VEHICUL, ESPECTACUL, RIDICUL. Nomes algunes formes patrimonials fan: MASCLE, MUSCLE.

ll.- Els neologismes acabats en -is son valencians com ara: CRISIS, SINTAXIS, ANALISIS, CRISIS.

m.- Els pronoms i adjectius demostratius tenen en valencià tres graus de localisacio i les seues formes actuals son: ESTE, EST, ESTA, ESTOS, ESTES, EIXE, EIXA, EIXOS, EIXES, AQUELL, AQUELLA, AQUELLS, AQUELLES. Els neutres son:AÇO, AIXO, ALLO. Els adverbials: ACI, AHI, ALLI.

n.- Els possessius femenins tonics valencians son: MEUA, TEUA, SEUA, MEUES, TEUES SEUES. El possessiu "llur" es un arcaisme innecessari.

ny.- El valencià te uns numerals cardinals propis que han de ser els de la llengua normativa: U, DOS (masculi i femeni) HUIT, DESSET, DIHUIT, DENEU, XIXANTA, HUITANTA, HUITCENTS, HUITMIL, MILLO, BILLO.

o.- Els ordinals valencians seguixen la forma erudita i han desaparegut els de formacio vulgar: PRIMER, SEGON, TERCER, QUART, QUINT. SEXT. SEPTIM. OCTAU, NOVE, DECIM, UNDECIM, DUODECIM, DECIM TERCER, VIGESIM, VIGESIM PRIMER, TRIGESIM, QUADRAGESIM, QUINQUAGESIM, SEXAGESIM... encara que, en passar del decim, el valencià general utilisa la forma perifrastica: "el que fa onze, el que fa vint..."

p.- El valencià te algunes formes adverbials especifiques, classiques i etimologiques que cal utilisar en la llengua normativa: ANS i ABANS, DINS, PRONTE, DE BADES, MENTRIMENTRES, AVANT, MENTRES, AUSADES, BARATA, MANCO, PERO...

3.5.- Algunes qüestions de sintaxis valenciana:

a.- El valencià posa la preposicio A davant de l'objecte directe: ET PRESENTE A MARIA, BATISTE ET CRIDA A TU, HE ESCOLTAT A TOT LO MON, HO SABRAS SI CRIDES A JOAN.

b.- El valencià fa diferenciacio entre les preposicions PER (causa, agent) i PER A (finalitat): AÇO ES PER TU, TU TENS LA CULPA; AÇO ES PER A TU, PER A QUE T'APROFITE.

c.- La preposicio que en valencià indica companyia o instrument es des del segle XV EN o la tambe classica i arcaica AB. La forma "amb" no es valenciana i no apareix en els nostres classics. L'us incorrecte de la preposicio aliena "amb" fa que escoltem en la televisio valenciana frases tan ridicules com esta: "tres a zero amb el marcador" en conte de TRES A ZERO EN EL MARCADOR.

d.- En valencià la preposicio A davant de pronoms personals i demostratius pren la forma classica AD: PER AD AÇO HEM VINGUT, DONA-LI-HO AD ELL.

e.- En la negacio el valencià no utilisa l'adverbi "pas".

f.- El valencià utilisa els adverbis MOLT, CASI/QUASI, LLAVORS, INCLUS, AIXINA I NO "força, gaire, gairebe, aleshores, adhuc" o "fins i tot o aixi"; el pronom "tothom" hui coneix la forma TOT LO MON, com a normal.

g.- El valencià utilisa indistintament en les determinacions de lloc les preposicions EN i A, predominant una forma o una atra segons la comarca, per lo que no pot eliminar-se sistematicament la forma EN, que es la mes corrent davant dels toponims: EN ALACANT, EN CASTELLO. La forma A determina generalment immediatea, proximitat, per aixo lo normal es: EN BENILLOBA, A LA PORTA DE CASA PRENC LA FRESCA.

En oferir estes pautes, que, com hem dit ades podrien ampliar-se en totes i cada una de les qüestions tractades, que han segut elaborades per un equip d'experts, simplement estem divulgant el modo de sentir i d'entendre's el valencià, objecte de la nostra peticio, tal com vibra en el nostre poble. La defensa d'este sentiment de diverses maneres ha segut ya manifestada, de forma colectiva i particular, reclamant que es faça normal lo que normal ha segut i deu ser. El treball de les nostres institucions, seguint avant i profundisant este cami, es lo que nos ha de dur a la valencianisacio que aci nomes indiquem.