Davant de les contradictòries informacions difoses pels mijos de comunicació sobre l’acort de l’AVLL del dilluns 25-03-02, ben units per a emmudir el nostre mensage, repetidament silenciat –hem de supondre-ho– pels dos partits majoritaris; volem aportar els següents punts d’aclariment necessari:

2.- Per decret del PSOE, Ciprià Ciscar la derogà el 3 de decembre de 1982 i el PP, en majoria absoluta, no la tornà a fer oficial incomplint les promeses electorals que li donaren eixa majoria; d’ahí que l’invent de l’AVLL, per acort PSOE-PP i en clar domini de persones que neguen l’autoctonia de la llengua valenciana, haja "reconegut com a normativa oficial del valencià", a tots els efectes, l’usada per la Conselleria de Cultura i Educacio de la Generalitat Valenciana des del 1983.

3.- Per a qualsevol entitat cultural o educativa, a més de qui tinga interés per conéixer TOTS els fets succeïts des de l’inici del llarc i dolorós conflicte llingüístic que li han creat al poble valencià, recomanem la llectura d’obres clau d’autors que escrigueren i defeneren abdós normatives, (en alguns casos) denunciant en eixemplar honradea que foren víctimes d’un proyecte d’objectius molt més econòmic-polítics que culturals.

• Adlert, M et al. El pensament valencianiste de Miquel Adlert. Valéncia Ciutat: L’Oronella. 1998.

• D’ahir a hui - L’evolució del valencianisme. Burjassot: El Piló.

• Raons d’identitat. Valéncia C.: Lo Rat Penat. 1985.

• Calpe, AV. La guerra insidiosa - El valencianisme irresolut. Valéncia C.: Lo Rat Penat. 1995.

• L’Idioma Valencia en el sigle XXI. Valéncia C.: Aellva - l'Oronella. 2001.

4.- Hauríem de vore l’unànim acceptació i llògica publicació en tots els texts oficials, especialment i com a peça clau en tots els llibres escolars i universitaris, "de les caracteristiques morfològiques i sintàctiques valencianes genuïnes, junt al riquíssim lèxic i fraseologia viva del poble valencià", les quals haurien de substituir, naturalment, a les paraules impostes i alienes a la llengua valenciana viva i culta; paraules i raons que nos duen a la normativisació feta per la RACV; embastant en el començ d’esta informació n’hi ha dos claríssimes opcions.

A.- Lo aprovat "provisionalment" per l’AVLL ignora lo anterior al 1983 i parla  d’unitat de la llengua i d’unes normes ya aprovades per l’IEC (A. Ferrando dixit).

B.- La normativa de la RACV o d’El Puig respecta la lletra i l’esperit de l’Estatut d’Autonomia, a on no hi ha cap referència a "unitats" i sí a l’autoctonia de la llengua valenciana, aixina nomenada i sentida en tots els temps pel poble valencià que la feu nàixer des de l’evolució del llatí, com ho feren tantes llengües romàniques i referma l’actual sociollingüística.

5.- Als escritors en llengua valenciana no nos fan tremolar les amenaces de no tindre subvencions; seguirem creant i publicant, oberts a qui vinga a raonar sense dogmes preestablits; sabem que la por dels "anexionistes" a la llengua valenciana que escrivim és l’identificació immediata que conseguix en el poble valencià; una por que amaga i prohibix la seua difusió escolar a l’estil de "Fahrenheit 451" de Richard Bradbury.

Sempre sera tristíssim l’haver de vore a valencians llaurant per a una atra terra i canviant d’amo, pero no hi ha mal que cent anys dure i la bona veritat acabarà per surar.

Aureli López,
President de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana