La llengua propia dels valencians es la llengua valenciana. Aixina ha segut durant segles, aixina la denominaren els nostres classics del segle XV, aixi ho reclama el sentir del poble valencià i aixi està recollit en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana:

"Articul 7.1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen dret a coneixer-los i usar-los."

La valenciana ha segut la llengua historica i propia del nostre poble a lo llarc de molts segles i constituix la nostra senya d'identitat mes caracteristica i peculiar. Aixi mateix, la seua trayectoria historica ha corregut paralela a les visicituts que han experimentades les nostres llibertats com a nacionalitat, de manera que podem establir una correlacio prou exacta entre la situacio d'estos dos aspectes en un mateix moment historic.

La llengua valenciana va ser "l'oficial" del Regne de Valencia practicament des de la seua fundacio. Ya en els Furs s'ordenà que els juïns es feren en "vulgar romanç" per a que pogueren ser entesos pel poble. I des de llavors fon la que es va utilisar de forma quasi exclusiva en els documents escrits antics que conservem de tot lo Regne: lleis, administracio civil, administracio eclesiastica, documents privats, cartes, poemes, noveles... tot es fea en valencià. L'unica llengua en la que hague de competir inicialment va ser el llati, que quedà reservat a la ciencia i l'ensenyança universitaria i a l'alta jerarquia de l'esglesia. Dos segles despres el castellà començà a fer-se present com a llengua veïna de prestigi i una part de la noblea i dels ambients intelectuals dels segles XVI i XVII l'adopten com a vehicul d'expressio. Pero a pesar de la renuncia d'estes elits a la seua llengua, que ha donat peu a parlar de l'epoca de la decadencia, el valencià seguix sent indubtablement la llengua habitual per a l'immensa majoria d'habitants de la nostra nacionalitat i la que s'escriu normalment en quasi totes les activitats quotidianes. Es a partir de la Guerra de Successio (en el Regne, de 1705 a 1707) quan les coses canvien d'una manera radical. El castellà passa a ser la llengua de l'administracio i des d'ella es fa una forta pressio per a desplaçar progressivament al valencià, de tal sort que arrastrarà darrere a l'administracio parroquial, a la llengua de les escoles i, en fi, a tota la societat, per lo manco respecte al seu us escrit. Este proces de substitucio llingüistica a penes sera frenat pel parcial redescobriment del valencià com a llengua lliteraria per les classes altes durant la Renaixença i els timits intents politics de reclamar la cooficialitat en el castellà de principis de segle i el periodo republicà. Pero quan mes dura resulta esta pressio es durant els anys del franquisme, que arriba a fer equivaldre l'us de les llengües vernacules a quasi un atentat a l'unitat de la patria, fent del castellà l'unica llengua d'Espanya. La traduccio popular, afavorida per la gran immigracio dels anys '60 i '70, fon allo de "si eres español, habla español" o, inclus, "hábleme en cristiano". Esta mentalitat va arrelar profundament en la gran massa de gent escolarisada durant aquella i encara hui queden vestigis que en ocasions dificulten l'us normal de la llengua valenciana.

Afortunadament, la promulgacio de la Constitucio de 1978 canvià de dalt a baix l'ordenament llegal espanyol i si be no corrig completament tots els agravis historics que han patit les "atres" llengües del estat, ha desenrollat un marc juridic que ha permes a eixes "atres" llengües, entre elles la valenciana, ser cooficials en el seu territori corresponent. A partir de les disposicions generiques constitucionals, cada comunitat autonoma ha plasmat en el seu Estatut i en les lleis de desenroll oportunes la voluntat de la seua societat de normalisar l'us de la propia llengua, que en el nostre cas es perfilà en la "Llei d'us i ensenyança del valencià" (1983). D'esta manera tenim les tres lleis fonamentals que regulen la materia llingüistica en Valencia dels que podem destacar els següents articuls:

1. Constitucio Espanyola (1978):

   Articul 3.

   1. El castellà es la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de coneixer-la i el dret a usar-la.

   2. Les atres llengües espanyoles seran tambe oficials en les respectives Comunitats Autonomes d'acort en sos Estatuts.

   3. La riquea de les distintes modalitats llingüistiques d'Espanya es un patrimoni cultural que sera objecte d'especial respecte i proteccio.

2. Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982)

Articul 7.

1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma son el valencià i el castellà. Tots tenen el dret a coneixer-los i a usar-los.

2. La Generalitat Valenciana garantirà l'us normal i oficial d'abdos llengües, i adoptarà les mides necessaries per tal d'assegurar-ne el seu coneiximent.

3. Ningu podra ser discriminat per rao de la seua llengua.

4. S'otorgarà proteccio i respecte especials a la recuperacio del valencià.

5. La llei establirà els criteris d'aplicacio de la llengua propia en l'Administracio i l'ensenyança.

6. Es dellimitarà per llei els territoris en els quals predomine l'us d'una llengua o de l'atra, aixina com els que puguen ser exceptuats de l'ensenyança i de l'us de la llengua propia de la Comunitat.

Per atra banda, l'articul 31.4 atribuix a la Comunitat Valenciana la competencia exclusiva en materia de cultura, i el 35 la competencia plena en materia d'ensenyança.

 c) Llei d'Us i Ensenyament del Valencià (1983)

Articul 2. El valencià es llengua propia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüencia, tots els ciutadans tenen dret a coneixer-lo i a usar-lo oralment i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions en les instancies publiques.

Articul 4. En cap cas ningu podra ser discriminat pel fet d'usar qualsevol de les dos llengües oficials.

Ademes, podem extraure una idea generica del contingut d'esta llei a partir d'alguns punts del seu preambul:

IV. [...] Davant la situacio diglossica en que està immersa la major part de la nostra poblacio, consegüent a la situacio de sometiment del valencià mantinguda durant l'historia de quasi trescents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el proces de recuperacio de la plena identitat del poble valencià, te el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant en la situacio de deixadea i deterioracio en que es troba. La nostra irregular situacio sociollingüistica exigix una actuacio llegal, que sense tardar acabe en la postracio i propicie l'us i ensenyança del valencià per tal de conseguir l'equiparacio total en el castellà.

Esta Llei tracta de superar la relacio de desigualtat que hi ha entre les dos llengües oficials de la nostra Comunitat Autonoma, i dispon les mides pertinents per a impulsar l'us del valencià en tots els camps de la nostra societat, i especialment en l'Administracio i l'ensenyança com a vehiculs de recuperacio. La finalitat ultima de la Llei es conseguir, per mig de la promocio del valencià, l'equiparacio efectiva en el castellà i garantir l'us normal i oficial d'abdos idiomes en condicions d'igualtat i desterrar qualsevol forma de discriminacio llingüistica. [...]

D'esta manera, la Llei, des del mes absolut respecte als drets d'aquells ciutadans la llengua habitual dels quals es el castellà, facilita l'extensio del coneiximent del valencià a tota la nostra societat, i la recuperacio i extensio del seu us com un dels factors de retrobament de la nostra identitat de poble, nos pertoca tambe a tots els valencians, independentment de la llengua habitual de cascu.

Est es el cos llegal que regula l'us de les dos llengües oficials del nostre païs. Al voltant d'ell podem fer algunes reflexions:

 

1. La Constitucio espanyola establix que el castellà es la llengua oficial de l'Estat i que tots els espanyols tenen el deure de coneixer-lo i el dret d'usar-lo. Fixem-nos per tant en la distincio que fa entre coneiximent i us: tenim el deure de coneixer-lo, pero no l'obligacio d'usar-lo. Esta distincio està especialment dedicada ad aquelles Comunitats que tambe tenen una atra llengua oficial, com la nostra, on l'Estatut diu que tots tenim el dret --que no el deure-- a coneixer i a usar els dos idiomes oficials, el valencià i el castellà. Es dir, no s'establix el deure de coneixer el valencià, pero si tots tenim el dret a usar-lo i ningu pot ser discriminat en funcio de la seua llengua, es evident que tots els ciutadans de la nostra nacionalitat necessiten coneixer les dos llengües, de manera que puguen expressar-se en la llengua que vullguen i no hagen d'obligar als atres a renunciar a la llengua que utilisen. En la practica, en l'esfera privada les persones s'adapten i parlen en la llengua millor compresa per a facilitar la comunicacio. A on la llegislacio te mes repercusio es en l'esfera publica i institucional, puix les administracions que treballen en ambit valencià es veuen obligades a practicar una cooficialitat institucional especialment de cara a l'usuari.

2. L'Estatut reconeix l'oficialitat de les dos llengües i en el seu articul 7 apartat 5 aixi com en l'articul 7 apartat 1 de la LUEV es diu que la valenciana es la llengua propia de la Comunitat Valenciana. Ser la llengua propia no es una qüestio banal. Implica un reconeximent del principi de territorialitat, que permet la promocio i la primacia d'eixa llengua en el territori del que es propia. Permet que l'Administracio i els servicis publics usen predominantment la llengua propia, es dir el valencià, en independencia de que puguen usar tambe el castellà per a salvaguardar els drets individuals dels ciutadans. Als ciutadans com a tals no se'ls obliga en ningun moment a l'us de cap de les dos llengües, pero d'alguna manera se'ls exhorta a com a minim entendre la llengua propia del territori, donat que es tracta de la llengua propia de l'Administracio. Esta situacio tan favorable a la recuperacio del valencià sobre el paper, no s'ha vist refleixada en la realitat. Per atra banda, la distincio que fa la llei entre territoris predominantment valenciaparlants i castellaparlants en la practica s'aplica unicament a la progressiva implantacio de la llengua valenciana en les escoles.

3. La confirmacio per la Llei d'Ensenyança i Us del Valencià de la cooficialitat com a igualtat juridica de les dos llengües reconeix el mateix valor juridic als documents redactats en qualsevol de les dos i afirma el dret dels ciutadans a utilisar qualsevol de les dos en les seues actuacions privades o publiques. Al mateix temps, esta llei desenrolla mides per a promoure l'us de la llengua propia, la valenciana, principalment en tres aspectes: l'administracio publica, l'ensenyança en tots els seus nivell (que pot fer-la llengua vehicular, es dir, basica) i la promocio en els mijos de comunicacio.

 

Com es pot vore, el marc llegal actual favorix la recuperacio i equiparacio de la llengua valenciana a la castellana. Que aço no s'haja pogut conseguir fins ara depen en gran mida de la falta de voluntat politica de les institucions valencianes per a aplicar l'esperit de les lleis. Com a eixemple podriem citar l'us del valencià que fa Televisio Valenciana, canal autonomic que en la seua llei constitutiva (Llei de creacio de la Radio-Televisio Valenciana 7/1984) replega com a objectiu la "promocio i proteccio llingüistica de la llengua propia de la Comunitat Valenciana" (Art.2.1). En la practica, el castellà te una forta presencia tant en temps absolut com en les millors franges d'audiencia.

Publicada inicialment en: Giner Bayarri, P. (coord.) El valencià, una llengua del segle XXI. 2ª ed.Valencia Ciutat: l'Oronella - Real Academia de Cultura Valenciana [Els fanals de la terra, 5], 2001. ISBN 84-89737-31-2. Edicio en valencià, espanyol, anglés i alemany.