Podem dir que el valencià es una llengua mixta en quant a la seua filiacio. Per una banda, presenta moltes coincidencies morfologiques, sintactiques i lexiques en les llengües galorromaniques (frances, occita, gasco... ). Per una atra, te tambe alguns traços inequivocament iberorromanics (aço es, tipics del castellà, el gallec o el portugues...).

Aixina, per posar nomes uns casos, son traços galorromanics:

• l’utilisacio del pronom neutre "ho", derivat del llati HOC: "Encara que m’ho jures, no m’ho crec" (cast. "Aunque me lo jures, no me lo creo");
• la perifrasis verbal "vaig + infinitiu" en valor de passat : "El dumenge passat vaig anar al teatre" (cast. "El domingo pasado fui al teatro");
• l’us com a adjectiu de l’interrogatiu "quin": "¡quin chiquet tan gracios!" (cast. "¡qué niño tan gracioso!").

En canvi, uns atres traços del valencià son caracteristics de les llengües iberorromaniques, com ara:

• l’aparicio de la preposicio "a" davant de l’objecte directe de persona: "Vaig vore a Pere" (cast. "Vi a Pedro");
• el manteniment de la triple oposicio de grau per als demostratius: Aço-Aixo-Allo; Aci (o aqui, dialectal)-Ahi -Alli; Este-Eixe-Aquell.

Esta filiacio mixta del valencià queda ben palesa en algunes caracteristiques, que ocupen una posicio intermija entre les solucions adoptades per les llengües iberorromaniques i les adoptades per les galorromaniques.

Es el cas, per eixemple, de l’utilisacio del pronom adverbial hi: mentres les llengües iberorromaniques han perdut qualsevol us d’este pronom (el castellà, per posar un cas, deixà d’usar-lo cap al segle XV), les llengües galorromaniques l´han conservat, de manera que, a hores d’ara, s’usa encara en frances, gasco o occita.

Per la seua banda, el valencià ha adoptat una solucio intermija, puix, mes que haja perdut els usos pronominals de hi, conserva este pronom com a entitat diferenciada (almenys com a fet lexic), en algunes expressions. Aixina, en valencià, el pronom hi acompanya sistematicament al verp haver: "Ahir hi havia molta gent en la plaja" (cast. "Ayer había mucha gente en la playa").

A banda d’estos traços, compartitis per atres llengües, i que servixen per a delimitar la posicio del valencià entre les llengües romaniques, la llengua valenciana te, per una part, certes caracteristiques compartides en algunes llengües concretes ( i no en un bloc llingüistic sancer) com ara, la pervivencia de la preposicio ad ("Li ho digui ad ell" , cast. "Se lo dije a él") o l’expressio "una volta" ("El veig una volta al mes", cast. "Lo veo una vez al mes") compartides abdos en l’italià; per atra, te tambe alguns traços exclusius (aço es, no compartits en atres llengües romaniques): es el cas, per eixemple, de l’amplissim abast semantic de la preposicio en: "Me’n vaig al cine en el meu amic" (cast. "Me voy al cine con mi amigo").

 

Encara que llingüisticament el valencià no li sembla gens al portugues, des d’un punt de vista historic, el paralelisme en la formacio d’abdos llengües es ben evident.

• En el segle XII les terres portugueses de Coimbra i Lisboa, someses fins el moment a la dominacio islamica, van ser conquistades per les tropes cristianes i se va produir una repoblacio a base de gallecs. La llengua portuguesa naix, en definitiva, com a conseqüencia de l’adaptacio del gallec dels conquistadors a la llengua romanica que parlaven les importants comunitats mossaraps de Coimbra i Portugal. De fet, pareix que algunes de les caracteristiques del portugues estaven ya presents en la llengua parlada pels mossaraps portuguesos, pero no en la dels repobladors gallecs.

En la part oriental de la peninsula va ocorrer un proces semblant, encara que no identic: en el segle XIII, el rei Jaume I arrepunyà als musulmans Valencia, que va ser repoblada per gent de molt diversa procedencia, entre la qual predominaven els aragonesos i els catalans (encara que estos vingueren en una proporcio una miqueta inferior a la dels aragonesos).

Com en el cas de les terres portugueses, les valencianes conservaven, en el moment de la conquista, una llengua mossarap dotada d’una gran vitalitat, la qual, segons demostren de manera inequivoca els ultims estudis, presentava caracteristiques identiques a les del valencià que s’impongue en Valencia a partir del segle XIII. D’esta forma, a causa de la conquista cristiana, entraren en contacte en Valencia l’aragones, el catala (en les seues dos variants: oriental i occidental) i el mossarap autocton valencià, molt similar a la modalitat catalana occidental.

Evidentment, i com en el cas del portugues, el contacte en les noves modalitats llingüistiques hague d’influir en la conformacio de les caracteristiques de la llengua valenciana migeval immediatament posterior a la conquista, pero a hores d’ara sabem que les caracteristiques (com a minim fonetiques) del valencià migeval estaven ya presents en el mossarap valencià anterior a la reconquista cristiana.

• Per tant, no es pot parlar d’una substitucio de llengües en Valencia, aço es, el mossarap autocton valencia no va ser substituit per cap modalitat llingüistica duta pels conquistadors. Aixina, el valencià se pot considerar, en llinies generals, un dialecte constitiu del llati (derivat directament del llati que dugueren els romans a terres valencianes), puix no es producte de cap importacio llingüistica, mes que patira la llogica influencia (dificil de determinar, a hores d’ara) de les llengües veïnes dels repobladors.

• Despres de la conquista cristiana, Portugal i Galicia passaren a formar part d’una unica entitat politica. Esta unitat fon, no obstant, breu, de manera que l’independencia de Portugal respecte de Galicia, aixina com la perdua d’autonomia d’esta respecte de Castilla afavoriren el desenroll independient de les llengües d’abdos territoris.

En el cas de Valencia, el territori valencià passà a constituir, immediatament despres de la conquista, un regne autonom (que fruia d’un govern, i d’uns furs propis) confederat en els atres territoris de la Corona d’Arago. No obstant l’impressio d’unitat llingüistica que poguera crear inicialment la Cancelleria Real com a organisme encarregat de redactar la documentacio del rei per a tots els membres de la confederacio, la realitat es que el valencià, potser afavorit per l’autonomia del Regne de Valencia i per l’esplendor social i economic que el dit Regne alcançà en el segle XV, pronte va fer pales una evolucio de caracter autonom, en que la tria de de formes i de solucions dins del proces evolutiu de la

llengua se fea independentment de les solucions triades per les atres modalitats llingüistiques (i encara de la catalana, la mes proxima a la valenciana).

El valencià es, ya en el segle XV, i fins a les ultimes decades del segle XVII, un idoma en activa evolucio, que va patint una serie de canvis i que va triant entre diverses opcions i solucions llingüistiques. Esta evolucio continuada no provocà la modificacio aïllada d’alguns aspectes de la llengua, ans la va dotar d’un caracter organic i d’una estructura coherent. Este proces de seleccio i evolucio desenrollat a lo llarc de mes de dos segles afecta tant al valencià lliterari com al valencià coloquial i encara al dels documents. Segons senyala el professor Penyarroja, esta rao d’historia interna de la llengua i no nomes l’esplendor social i cultural del Regne de Valencia en el segle XV explica la consciencia llingüistica autonoma dels escritors del moment al qualificar la llengua de les seues obres lliteraries com a llengua valenciana.

• El paralelisme historic entre portugues i valencià ve acompanyat d’una atra semblança (conseqüencia, en part, del sobredit paralelisme), ara en relacio a sengles relacions d’afinitat llingüistica d’abdos llengües en atres llengües en les que han mantingut un important contacte historic. Es el cas del portugues respecte del gallec, i del valencià respecte del catala.

Distinguim aixina dos llengües diferents en l’occident peninsular, encara que semblants: el gallec i el portugues. En el pas del temps, el portugues ha desenrollat bona cosa de diferencies fonetiques en el gallec (que a la fi han originat diferencies lexiques, mes o manco marcades segons els casos), aixina com algunes distincions morfologiques, mentres que, sintacticament, no hi ha massa distancia entre les dos llengües.

Paralelament, en la part oriental de la peninsula trobem novament dos llengües semblants, pero clarament diferenciades: el valencià i el catala.

Foneticament, el valencià mante algunes diferencies importants respecte a tot el catala, com ara l’inventari de fonemes, distint en abdos lengües, la conservacio de la -r final (que es pert en catala), o la perdua valenciana de la consonant dental dels sufixos -ATA, -ATORE, front a la seua conservacio en catala. A banda, hi ha atres diferencies que oponen el valencià a la gran majoria dels dialectes catalans (aço es, al catala general), mes que hi haja algun dialecte catala de fonetica prou acostada al valencià. Algunes d’estes diferencies respecte al catala general son: l’estructura del sistema vocalic aton, que consta de 5 vocals en valencià, front a les 3 del catala general; la distinta distribucio de la e tancada i de la e oberta en el vocalisme tonic, o l’utilisacio del fonema prepalatal africat sort en algunes paraules a on el catala general utilisa el prepalatal fricatiu sort: marchar-marxar). En llinies generals, no obstant, les diferencies fonetiques entre abdos llengües (sobretot si atenem nomes a les que oponen el valencià a tot el catala), son menors que les que hi ha entre el gallec i el portugues.

En canvi, les caracteristiques morfologiques i , sobretot, sintactiques que distinguixen al valencià de tot el catala son prou mes importants que les que separen al portugues del gallec. Els factors de diferenciacio entre valencià i catala son innumerables. Per posar nomes uns casos, senyalarem que les diferencies entre abdos llengües, moltes d’elles fonamentals, afecten a la distribucio dels verps ser i estar, a l’ordenacio i utilisacio dels pronoms debils, a la morfologia dels demostratius i els deictics, aixina com a les relacions d’oposicio que estos pronoms establixen entre si; a la forma de construir les oracions impersonals, d’introduir l’objecte directe de persona i a l’us i la forma de l’articul neutre (en estos tres casos, l’oposicio s’establix, basicament, respecte al catala normatiu); a la forma dels pronoms personals i d’alguns indefinits, a l’inventari de les preposicions i a la seua distribucio (sobretot en lo que respecta a l’abast semantic de la preposicio en i a l’us de preposicions en funcio locativa davant els toponims); a les formes dels pronoms numerals, a l’inventari dels adverbis (hi ha adverbis plenament vigents en el valencià actual que s’han perdut en catala, i hi ha adverbis catalans desconeguts pel valencià); a l’us de l’articul personal (deconegut pel valencià actual, viu en catala); a l’inventari de conjuncions, o al sistema verbal (tant en relacio a la distribucio del paradigma actual com, sobretot, en relacio a la morfologia verbal, a on hi ha diferencies molt importants).

 Lexicament, la diferenciacio entre valencià i catala es tambe prou significativa. Les diferencies afecten tant al lexic romanic, com al lexic arabic o als cultismes. L’autonomia lexica valenciana tambe se reflexa en l’adaptacio dels prestams llingüistics, que seguixen una via d’introduccio propia, no necessariament coincident en la catalana: aixina, el galicisme garage ha segut amprat de manera diferent pel valencià i pel catala. El valencià ha adoptat la paraula francesa atenent a la seu fonetica original, per lo qual presenta la forma garaig; el catala, en canvi, presenta la forma garatge, ya que ha ates al resultat habitual catala del sufix -atge, i no a la fonetica francesa.

1.-Sistema Vocalic

• El sistema vocalic tonic del valencià està compost per 7 vocals: a, e oberta, e tancada, i , o oberta, o tancada, u. A diferencia del castellà, l’oposicio entre e oberta i tancada per una banda, i entre o oberta i tancada, per una atra, te caracter fonologic, aço es, servix per a diferenciar significats. Eixemples:

E OBERTA                     E TANCADA

vs.

seu (cast. sede)                      seu (cast. suyo)

 ________________

O OBERTA                         O TANCADA

vs.

molt (cast. molido)                 molt (cast. mucho)

• S’han conservat, per tant, sense diftongar, les vocals e, o, obertes procedents de E,O breus del llati classic: cova (cast. cueva), serra (cast. sierra).

• El valencià si coneix, en canvi, la diftongacio condicionada: huit (del llati HODIE), cast. hoy.

• Front al gallec i al portugues, el valencià ha completat la reduccio dels diftongs decreixents llatins (-ai-, -au-): forner, llosa (cast. hornero, losa).

• El sistema vocalic aton del valencià consta de 5 vocals: a, e, i ,o, u.

2.-Sistema consonantic.

• Destaca el manteniment de la distincio b-v en part del domini llingüistic (distincio normativa arreplegada ortograficament: cavall - cabas) i la gran riquea de sibilants sordes i sonores. Concretament, trobem 7 consonants sibilants en valencià, que son:

-Alveolar fricativa sorda: set (cast. siete)

-Alveolar fricativa sonora: casa (cast. casa)

-Alveolar africada sorda: tots

-Alveolar africada sonora: tretze (cast. trece)

-Prepalatal fricativa sorda: caixa (cast. caja)

-Prepalatal africada sorda: chic (cast. chico)

-Prepalatal africada sonora: viage (cast. viaje)

• Atres caracteristiques fonetiques del valencià son: la tendencia a la perdua de la -o atona final (chic, cast. chico); la conservacio, com el portugues, i front al castellà, de la f- inicial (figa, cast. higo); la palatalisacio de l- inicial: (llop, cast. lobo); la conservacio dels grups consonantics inicials pl-, cl-, fl- (ploure, clau, flama, cast. llover, llave, llama); sonorisacio general de les sordes intervocaliques -p-, -t, -k- (cabra, pedra, foguera, cast. cabra, piedra, hoguera); palatalisacio general de la geminada llatina -ll- (cuquello, cast. cuclillo) i del grups -c’l-, -lj- (agulla, fulla, cast. aguja, hoja); reduccio dels grups llatins intevocalics -mb-, -nd- (llomello, ona, cast. lomo, onda); perdua de la -n final (jove, cast. joven); la conservacio general de la -r final, (flor, cast. flor), o la reduccio general dels grups consonantics romanics que inclouen geminades, (velar, cast. velar)...

B.-Morfosintaxis

• En llinies generals, el valencià forma el plural del substantius i adjectius masculins, afegint -os quan acaben en els sons representats per les grafies -s, -ç, -ix,-ig, i afegint -s en els atres casos (music-musics, cast. músicos). Aço pot originar grups consonantics complicats, que els valencians pronuncien sense problemes: texts, boscs, celests. En alguns casos, reapareix en el plural la -n etimologica perduda en el singular (jove-jovens, cast. joven).

• El plural femeni se forma substituint la -a final del singular pel sufix -es (casa-cases, cast. casas). La -n etimologica perduda en el singular apareix quan la paraula, mes que siga femenina, no acaba en -a (verge-vergens, cast. vírgenes).

• El sufix "-ista" ha desenrollat una doble terminacio (ya present en epoca classica), segons el genero del substantiu al que s’afegix. Tenim aixina "-iste" per als substantius masculins i "-ista" per als femenins. Eixemple classic: juriste (Dietari del capellà d’Anfos el Magnanim ).

• Els possessius presenten formes atones i toniques. Les formes toniques van precedides normalment (i en molts casos, obligatoriament), per l’articul: el meu amic (cast. mi amigo).

• L’indefinit atre sol anar acompanyat per articul, encara que aparega junt a un substantiu indeterminat: l’atre dia - un atre dia (cast. el otro día - otro día).

• Existix en valencià un articul neutre lo, que te plena vitalitat i es totalment normatiu: "Lo que passa es que estic cansat" (cast. "Lo que pasa es que estoy cansado").

• La preposicio habitual per al valor locatiu es en. L’us de la preposicio a en eixe valor està restringit, generalment, a alguns sintagmes o situacions concretes: "esperar ad algu a la porta", "portar el capell al cap", "tindre diners al banc". Esta preposicio no introduix toponims: "Viu en Valencia" (cast. "Vive en Valencia").

• Els pronoms personals debils poden prendre diverses formes segons la posicio que adopten respecte al verp, i segons les caracteristiques fonetiques del dit verp. Aixina, el pronom me de primera persona singular adopta la forma m’ davant de verp començat per vocal, ‘m darrere de verp acabat en vocal, me o em davant de verp escomençat per consonant i, finalment, -me darrere de verp acabat en consonant: m’obliga, obliga’m, me /me diuen, dis-me.

• El valencià es una llengua prou rica en pronoms. A banda dels pronoms personals debils, dispon tambe d’un pronom adverbial (ne) de plena vitalitat, d’un atre pronom adverbial (hi) fossilisat en algunes expressions, i d’un pronom neutre (ho): "¿Quantes taronges vols? -Ne vullc tres" (cast. "¿Cuántas naranjas quieres?-Quiero tres"), "m’en vaig" (cast. "me voy"); "no m´hi veig" (cast. "no me veo"), "hi havia molta gent " (cast. "havia mucha gente"); "aixo no m’ho puc creure" (cast. "eso no me lo puedo creer").

• Quan un temps verbal compost va precedit pel pronom personal d’objecte directe, el participi del temps verbal concorda en el dit pronom: "Esta goma l’he comprada en la papereria del canto" (cast. "Esta goma la he comprado en la papelería de la esquina").

• Les oracions impersonals nomes se poden formar utilisant el pronom se (o es): "Se diu que el govern te pensat alvançar les eleccions" (cast. "Se dice que el gobierno tiene pensado avanzar las elecciones").

• Junt al verp ser, el valencià utilisa tambe el verp estar. La distribucio d’estos dos verps es complementaria i semblant a la del castellà: "Ya estic en Valencia", "El premi li ha segut otorgat esta vesprada" (cast. "Ya estoy en Valencia", "El premio le ha sido otorgado esta tarde").

• Un dels aspectes mes complicats de la gramatica valenciana es la conjugacio verbal, puix hi ha bona cosa d’alomorfs desinencials per a una mateixa persona, en distribucio complementaria. Aixina, per a la primera persona del singular del present d’indicatiu tenim les següents desinencies: -e, per als verps del primer grup (ame); -c, per als verps velarisats (dorc); -ixc, per als verps incoatius (servixc); desinencia zero per a lo restant dels verps .

• Dins del paradigma verbal valencià hi ha dos temps diferents (el Preterit Perfecte Simple i el Preterit Perfecte Perifrastic) per a un mateix valor verbal: "Ahir ani a ta casa" (Preterit Perfecte Simple) = "Ahir vaig anar a ta casa" (Preterit Perfecte Perifrastic), cast. "Ayer fui a tu casa".

- Fontelles i Fontestad, A., La flexio verbal en la llengua valenciana, Ciutat de Valencia, Lo Rat Penat, 1983.

- Lanuza, Joaquim et alii., Gramatica de la Llengua Valenciana, Ciutat de Valencia, Lo Rat Penat, 1996 (2ª edicio).

- Gimeno Juan, M., Introduccio a la dialectologia. Els dialectes valencians, Ciutat de Valencia, Lo Rat Penat, Col. Quaderns d’Orientacio, 7, 1996.

- Guinot i Galan, Josep M., Gramatica Normativa de la Llengua Valenciana, Ciutat de Valencia, Lo Rat Penat, Col. Didactica, 1987.

- Guinot i Galan, Josep M.,Morfologia Historica de la Llengua Valenciana, Ciutat de Valencia, Real Academia de Cultura Valenciana, Serie Filologica 7, 1991.

- Penyarroja Torrejón, Ll., El Mozárabe de Valencia. Nuevas Cuestiones de Fonología Mozárabe, Gredos, Biblioteca Románica Hispánica,1990.

- Penyarroja Torrejón, Ll., Cristianos bajo el Islam, Gredos, Monografías Históricas, 4, 1993.

- Penyarroja Torrejón, Ll., - "Sintaxis i lexic en el Tirant lo Blanch .(Del valencià quatrecentiste al valencià modern)", Ciutat de Valencia, Consell Valencià de Cultura, Serie Minor 6, 1991, pp. 37-67.

- Real Academia de Cultura Valenciana, Diccionari Valencià - Castellà, Castellà - Valencià, Ciutat de Valencia, Del Senia al Segura, 1992, 2 volums.