Aureli López, 12 de maig de 2002

Des de l’intim desig de buscar sempre la claroreta de l’esperança, havia escoltat ple d’ilusio que el nou rector de l’Universitat de Valencia, Francesc Tomas, era mes obert i tolerant que l’ultim de trist recòrt per als naturalment valencians. 

Les seues declaracions del 9/5 en Diari de Valencia dirigides al president Zaplana per a exigir-li el reconeiximent dels tituls de Filologia Catalana com a valits per a complir el requisit llingüistic, encobertament amenaçadores com les del Bloc i d’esquena a la tossuda realitat del poble pla, mereixen, sempre des del respecte, algunes aclaridores informacions que , molt possiblement, ningu li haja facilitat al sr. Tomas.

Diu la llogica que hem de supondre-li un alt nivell intelectual a qui dirigix la preparacio i formacio dels nostres fills en l’etern debat dels moltissims dubtes que nos aporten l’historia i la ciencia; els qui naixquerem valencians de patria, pensament, cultura i llengua encara ne som prou per a desfer, en el diari raonar, les teories mai demostrades que volen impondre una sola denominacio per a dos llengües veïnes que haurien de ser germanes, bessones si voleu, pero filles del llati i en sa propia independencia com demostrara magistralment Lluïs Fullana i Mira O.F.M. en el seu discurs d’ingres a la R.A.E. (11-11-1928) com Academic de la Llengua Valenciana, carrec per al qual fon nomenat el 10-3-1927.

Ben be saben el Sr.Tomas, el Bloc i tots els “usuaris lleals del valencià-no” que el pare Fullana regentà la Catedra de Llengua Valenciana en l’Universitat Lliteraria de Valencia des de 1918 a 1928, quan ya era Academic de Numero de l’Academia de la Llengua Catalana i Director Honorari del Centre de Cultura Valenciana, actual R.A.C.V..

Diario de Valencia li publicà “Normes Ortografiques” en l’any 1914 i Fullana donà quatre conferencies en l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1915, titulades “Diferencies Foniques, Grafiques u Ortografiques, Lexiques, Morfologiques i Sintaxiques entre el Valencià i el Catala”...

No cal afegir l’immensa riquea documental que nos aporten els escritors classics que feren naixer el primer Segle d’Or de la llengua valenciana, deu consultar-se inexcusablement l’obra “El crit de la llengua”, ultima reedicio en dos volums de Josep Alminyana Vallés feta l’any 1999 a on trobem testimonis inqüestionables dels segles XIV al XVIII,.

Molts mes autors nos han vengut documentant lo que constata fefaentment la natural evidencia que nos diu que som valencians, que sempre ho hem segut i que seguim la tradicio de ser oberts, tolerants i generosos... ¿ ha desmentit algun cientific les afirmacions de R.Garcia Moya, de J.Costa, de Ll.Penyarroja, de T.Fontelles, V.López, Ch.Lanuza, S.Faus, J.Giner, A.Atienza,  i uns atres cent?

Diuen l’esme i el trellat que la titulacio de Filologia Valenciana hauria de tornar ya; tenim plens de vida i obra a molts filolecs d’eixe llicenciatura.

Podem, devem i volem ser valencians sense anar contra ningu i des del democratic respecte a la Constitucio Espanyola i l’Estatut d’Autonomia.

¿Per qué eixa obsessio en canviar d’amo Sr.Tomas, Bloc, etc.?; saben vostens ben rebe que no hi ha cami de futur per als inexistents pp.cc. si no es esguellant i enfrontant l’estat espanyol al preu de la pau..., a mes d’enfortir el castella i l’angles pel rebuig al “nurmalitzat” forà.

Ben de cor crec que ya sería hora de laborar per esta nacionalitat historica que tots compartim i de la que alguns cobren i viuen “oficialment”, negant-li a sovint el “dret valencià” a ser “tant si vullc com si no vullc, que sí que vullc, valencià” com digue X.Casp en eixe llaç sense nuc que es la musica feta poema.

Ya n’hi ha prou de dur penjada la caguila de ser, fa prop d’un sigle, la moneda de canvi entre les passions-pressions de Madrit i Barcelona; vullc recordar aquell cartell jagant i reivindicatiu que dia:

Llengua Valenciana: Normes Valencianes (d’El Puig)

Sempre podrem crear junts si creem en Valencia i en valencià.