Publicat en la revista Lletraferit, [novembre] 2002, (57):16-20.

Voldria aprofitar estes llinies per a fer en veu alta algunes reflexions i, sobre tot, obrir interrogants referits al delicat moment actual del valencianisme i de la llengua valenciana, per si ald algu li poden aprofitar en un moment en que debatre serenament fa fredat a massa gent.

L’evolucio del valencianisme en els ultims 25 anys ha vingut marcada pels intents de catalanisacio cultural i politica del nostre poble. De fet, moltes de les actuacions, postures i vicis que te el nostre moviment radiquen en el seu marcat component reactiu inicial. La situacio actual no es, evidentment, igual que a principis de la transicio. L’heterogenea Rebelio Popular Valencianista de llavors dona lloc a un moviment mes uniforme i estructurat que, una volta assumides estatutariament la Senyera i el nom de valencià per a  la nostra llengua propia ¾el nom del territori quedà en empat i tots ixquerem perdent ¾, s'ha centrat cada volta mes en el contingut/identitat real de la llengua i, mes concretament, en reivindicar la codificiacio de la llengua valenciana feta al voltant de les Normes del Puig o de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV). En l'aspecte mes purament politic, l'evolucio d'un amorf regionalisme en un nacionalisme formal i el discurs reivindicatiu/victimiste han marcat la pauta. El caracter reactiu s'ha anat matisant en el temps i els antis inicials son hui, afortunadament, testimonials. No obstant, encara persistix el costum de funcionar per reaccio als acontenyiments ya que s'ha enquistat una preocupant i persistent incapacitat del valencianisme per a prevore les accions dels atres actors socials i de planificar una estrategia en ambicio de futur. O siga, que encara anem a recules dels fets imposts per la crua realitat i aixina nos va.

La desfeta valencianista operada pel Partit Popular.

El Partit Popular ha assumit gojós la tasca historica de desballestar el valencianisme, i es pot dir que ho està fent en unes ganes i una eficiencia que ya podria aplicar a unes atres arees de poder, que ya li val la manera d’afonar la sanitat publica, de destrossar el territori, d’especular en tot allo que es puga comprar o vendre, etc, etc i etc. No content en desmontar el valencianisme politic a colp de talonari, s’ha tirat la manta al coll i s’ha posat al front de la manifestacio reivindicadora de les essencies valencianes de tota la vida i dels interessos (d’alguns) valencians, ocupant un espai sociologic que per naturalea li hauria d’esmussar les dents, si les tinguera. I, lo pijor, es que la gent s’ho engul tot que fa goig. L’estat d’estulticia ha aplegat a ser tan generalisat que tot lo mon troba fantastic que el nostre cap de govern se’n vaja a Madrit a fer carrera i faça i desfaça en la Generalitat com si fora el seu riu-rau particular. Ara que, en l’enlluernador cap de l’oposicio que ens ha tocat en sort ¾una sort mala, madrilenya i de compromis digital¾, anem aveats. Si en tot lo que ha plogut no ha segut capaç de desgastar al Consell, tenim govern del PP fins que el deixe per avorriment o se’n vagen tots a fer carrera a la Villa y Corte per voluntat propia.

En la mateixa llinia de tir s’ha trobat el valencianisme cultural. El menyspreu injustificat pero explicable que li han professat els successius governs socialistes ha continuat i s’ha accentuat en l’etapa actual, per a alcançar el seu zenit ¾de moment¾ despres de la constitucio de l’Academia Valenciana de la Llengua (AVL). Les timides almoines immobiliaries i les modestes subvencions a les nostres institucions ¾nomes cal comparar-les a les partides pressupostaries dedicades als atres¾ no servixen per a tapar la feridora discriminacio que patix el moviment valencianiste. Que una llengua com la valenciana, cenyint-nos exclusivament als usuaris i seguidors de les Normes del Puig, en el numero d’escritors en actiu en que conta, en les seues publicacions, i en la seua produccio general, lliteraria o d’investigacio ¾i tot aço a pesar d’estar en l’oposicio¾, siga sistematicament i deliberadament ignorada i ningunejada pels poders publics i l’establishment cultural, es una situacio que no te equivalent en cap societat democratica. Qualsevol atra llengua minoritaria europea batria palmes d’alegria en cas de poder contar en un nivell equivalent al nostre. Pero el fet cru i nu es que inclus el sincer i demolidor articul del Conseller de Cultura Manuel Tarancón, publicat a mitans de setembre en una especie de confessio quasi in extremis, en que fa un diagnostic certer i exhaustiu de la nostra situacio llingüistica, obvia qualsevol referencia al paper i les aportacions que el valencianisme agrupat al voltant de la RACV ha fet tots estos anys.

De fet, Tarancón posa el dit en l’ull i a pesar de tot reivindica el tema que tant ha desorientat al valencianisme estos dos o tres ultims anys i del que es, en gran part, responsable: la creacio de l’AVL. Nos agrade o no com s’ha plantejat i lo que està fent esta academia, esta es la primera vegada que els valencians tenim una institucio normativa per a la nostra llengua, la qual ha segut sancionada per les institucions democratiques del nostre poble i votada pels representants politics de la societat valenciana. El problema de l’AVL es que exitix. Està. Es un fet i es, per llei, l’ent en competencia normativa de la llengua valenciana. Aço ha situat a la RACV, per desgracia, com a referent paralel i de control extern de les accions de l’AVL. Esperar que esta siga disolta o desparega per art de birlibirloc no es realiste. Pensar que un valencianisme politic arraconat va a conseguir a estes altures lo que no feu quan manava, era clau de la governabilitat de les principals institucions valencianes i tenia poder per a fer-ho es, simplement, no voler vore la realitat. La situacio sociopolitica valenciana no permet ya ¾en 2002¾ pensar en eixa possibilitat.

¿Vol dir aço que hem d’estar satisfets i assistir impassibles al curs de les coses? Si realment hi haguera voluntat de superar el conflicte i d’usar el valencià com a norma llingüistica, sí. Pero, ¿que? ¿es que hem de donar gracies perque hagen reconegut que podem dir “esta”? Molt be, ho farem ben pagats de saber que Jaume Roig no anava errat quan aixi escrivia, pero nos deixa un regust amarc comprovar que, segons les directrius presuntament provisionals de la nova institucio, Joanot Martorell, Isabel de Villena i el mateix Ausias March deixaven en evidencia la seua incompetencia llingüistica cada volta que s’els esgolava un “lo”, un “chic”, un “riquea” o un “yo” en el seus escrits, per no entrar en l’espinos tema de l’“ab”.

L'unitat impossible i els clavills.

Es dir, admentent com a clarament positiu que s’haja reconegut la validea d’algunes formes i variants genuïnament valencianes, la provisionalitat normativa basada en els usos de la Conselleria de Cultura des del 83 permet escriure perfectament en catala dins de la llegalitat (en l’unica excepcio, que hajam pogut detectar, dels subjunctius catalans, que pareixen quedar fora) mentres que no garantix, repetixc, no queda garantida, la possibilitat d’escriure estrictament en valencià. Mal començament per a qui diu voler reunir “sensibilitats” i tancar una ferida social. Per atra banda, no s’ha avançat en l’aplicacio practica de les “novetats” del model de llengua. Els mijos de comunicacio i els llibres de text seguixen com sempre, usant un subestandart valencià de la llengua catalana (subvalleca) que cada dia sona mes forçat i artificial. Cal reclamar que s’apliquen realment els acorts sobre les formes genuïnes valencianes. ¿Perqué, direu, si no estem satisfets en l’alcanç de les reformes? Puix perque es fonamental conseguir que en les escoles canvie el model de llengua i s’acoste al valencià. Per poc que ho faça, sempre sera millor a que es continue llavant el cervell als nostres chiquets en tarda, aquets, per si de cas, desenvolupar, samarreta i tants atres vulgarismes i dialectalismes nortencs. ¿Que continuaran dient nosaltres? Mal menor. Al remat, es una forma valenciana. Arcaica i resuscitada per interessos bastarts, pero valenciana. Pero cada any d’escolarisacio que passa en els actuals llibres de text es un drama per a la conservacio de la llengua valenciana. Perque, es evident, com he dit abans, que el marc normatiu fet oficial per l’AVL no permet escriure plenament en valencià. Pero ausades ma vida que els escrits poden ser moltissim mes valencians de lo que fins ara estavem aveats a vore. Aixo tambe es un fet. Un fet que no s’està plasmant tal i com deuria perque no hi ha actors socials que s’encarreguen de fer-ho. Els qui venen del catalanisme llingüistic pero volen valencianisar el seu estandart, per por als integristes del seu camp, que encara en son molts i influents i no volen per res del mon que comence a rodar la bola. ¿Algu es pensa que Bromera va a assumir el rol d’editorial “traïdora” al lobby pancatalaniste traent al carrer llibres de text realment valencianisats, encara que siga dins dels llimits actuals? Si una novela com “Harry Potter” ha de ser editada en catala i en subvalleca, inclus abans de posar en practica les possibilitats de valencianisacio timidament obertes per l’AVL, si els programes de TV no son intercanviables sense un doblage previ i diferenciat al catala o al subvalleca, si s’han de fer edicions diferents dels impressos, de les publicacions oficials, etc..., si el catala es catala i, per llei, el subvalleca te un nom oficial que es el de “valencià”, ¿a cas no estem parlant, en la practica, de dos llengües sociollingüisticament diferents? ¿no sera que lo que cal es reclamar, efectivament i apelant a la llei, l’aplicacio estricta d’eixes possibilitats en conte de negar-nos cabudament a traure els beneficis que el sistema oferix perque encara no son tots els que voldriem? Una vegada establida “en normalitat” la diferenciacio neta dels usos, cert és que hi haura un fortissim lobby de pressio favorable a minimisar i eliminar poc a poc les diferencies, per un proces de nivellacio. Aixo ho sabem i es indiscutible. Lo que encara està per determinar es si sabrem mantindre i potenciar un atre lobby de pressio capaç de reclamar i profundir en eixa llinia i continuar la tasca de valencianisacio del valencià ¾qué trist haver d’aplegar ad aco¾ que els atres nomes faran si se’ls pressiona. La capacitat present i futura d’influir en la valencianisacio del model de llengua oficial dependra de la nostra habilitat per a jugar les nostres cartes; deixar l’evolucio d’eixe model exclusivament en mans dels politics i de l’actual establishment cultural es, des del meu punt de vista, un desgavell.

Les possibilitats sociollingüistiques a través de l'AVL.

Tornant al nucleu de la qüestio: ¿es incompatible la defensa de la ¾timida¾ valencianisacio del subvalleca en el soport actiu a la codificacio llingüistica duta a terme per la RACV? Alguns diran que sí, que es una incoherencia que acabaria debilitant al valencianisme i llegitimaria indirectament a l’AVL perque, de facto, la reconeixeria com a ent normatiu. Yo no solament no crec que siga incompatible, sino que ademes crec que es un cami a explorar.

El valencianisme sempre s’ha queixat del model de llengua usat en les escoles, per l’administracio, l’universitat, etc. Ha plantejat una alternativa valida, pero ademes ha insistit en la denuncia sistematica de l’us de paraules i formes catalanes en eixos ambits. Abans es fea com un brindis al sol, perque els aludits acabaven referint-se a la Conselleria de Cultura i als Serveis de Normalització Lingüística de les Universitat ¾substituits despres per l’IIFV¾ i ahi s’acababa l’historia. Ara, almanco, contem en un organisme per damunt dels anteriors que reconeix que moltes de les alternatives que nosatres reclamem son formes “genuïnes valencianes” i que el seu us es plenament valit. Tenim un punt en que recolzar-nos que abans no teniem. ¿Perqué no l’hem d’aprofitar? ¿Perqué ha de ser incompatible en continuar denunciant les carencies i les trampes de la normativa oficial? ¿Perqué ha de ser antagonic en seguir reclamant ara i el temps que faça falta la recuperacio del “lo”, la “ch” i la “y”? ¿Es que si dema llevaren dels llibres de text totes les referencies  als Països Catalans hauriem de dir: “No, per favor, no cal que es molesten que si el paquet no va complet no nos interessa”? Absurt, evidentment.

Discrepe tambe en quant a la llegitimacio de l’AVL. Esta suposta llegitimacio ve matisada en este cas concret perque, segons el model triat pels llegisladors, la llegitimitat la donen les urnes, i ahi els votants valencians nos han deixat fora de joc. ¿Que es un model politisat, que no es basa en criteris cientifics o de competencia ¾manco encara fidelitat¾ llingüistica valenciana? Aixo ya ho sabem des del principi, pero eixe model imperfecte ha segut aprovat per una ampla majoria de l’arc parlamentari valencià, majoria que, previsiblement, no va a patir alteracions significatives o rellevants en molts anys.

RACV i AVL. ¿Dos academies compatibles?

Paralement al tema de les decisions normatives de l’AVL està el de la participacio o no en l’ent. La recent dimissio de Casp torna a plantejar cruament dos problemes: el primer, la biaxada composicio de l’AVL, majoritariament favorable a fer concessions minimes a la nostra llengua. El segon es conseqüencia: nomes s’han fet concessions minimes a la nostra llengua, i estes a penes si han segut aplicades (quan redacte est articul està encara pendent de debat en el si de l’AVL si esta es va a fer carrec de senyalar la preferencia de les formes genuïnament valencianes l’us de les quals ha autorisat; si no assumix esta funcio, ¿per a que se supon que servix?). Ara es torna a plantejar el mateix debat que quan entrà la primera fornada d’academics: ¿deurien haver renunciat a entrar en l’AVL els academics valencianistes donada la seua presencia merament testimonial? No. En absolut. Haver deixat fora un corrent cultural de l’importancia del valencianisme autoctoniste, especialment per autoexclusio, haguera segut un erro historic. Encara que haja segut per a estar en minoria. Encara que la seua presencia nomes servira per a denunciar des de dins que no s’està d’acort en lo que es fera, hauria valgut la pena. I lo que es puga anar millorant, puix eixe cami que ya està fet. Pero hem d’admetre que una part del valencianisme no va digerir molt be l’entrada dels anteriors academics que provenien del seu entorn. De fet, la decisio que prengueren, equivocada o no, va ser agrament rebuda per alguns sectors que aplegaren a agredir verbalment i fisicament ad alguns dels recent nomenats academics, en especial aquells que estaven tambe vinculats a la RACV. Aixina que ara que la dimissio de X. Casp deixa una vacant, el debat es tornarà a posar damunt la taula. Segons els reconeguts criteris “estrictament cientifics” que han guiat la constitucio i evolucio de l’AVL, est academic li toca al PP, que per motius d’image probablement tractarà de traure’l de l’entorn valencianiste. Puix, qué voleu que vos diga, preferixc que entre un valencianiste a que el buit l’ompliga una atra vella momia senescent en mes que dubtosa competencia llingüistica de les que tant pareixen abundar en les catacumbes peperes (i que conste explicitament que este comentari no te res que vore en Casp, sino que va per uns atres que, si em lliggueren, farien orella).

Si l’AVL es un fet, si hem de participar en ella i si hem de promoure inclus que s’apliquen les seues decisions normatives,  ¿s’ha acabat el paper del valencianisme cultural? Ara, mes que mai i en rotunditat hem de dir que no. L’activitat normativa de la RACV està plenament justificada en tant en quant: a) els valencians no pugam escriure oficialment en valencià; i b) eixa capacitat no es plasme en el model de llengua oficial. O siga, que tenim corda per a temps.

La RACV s’alça actualment com a unic referent llingüistic per als qui volem escriure en llengua valenciana i es un contrapes critic a les actuacions de l’AVL. Des de l’honestitat dels seus plantejaments de codificar pensant exclusivament en els parlants valencians,  es l’unica entitat capaç d’orientar als valencians sobre les paraules que son realment valencianes, quines queden fora de la norma, quines son barbarismes foraneus, quines arcaismes. Es qui pot fer llum, en suma, en el magma del “tot es valit” en que l’AVL va a convertir els diccionaris, en els que no se va a especificar que fraula es paraula valenciana mentres que maduixa es la seua traduccio catalana. Es qui pot fer memoria de les caracteristiques propiament valencianes que van a ser condemnades a l’illegalitat normativa i reclamar-les fins que ocupen el lloc que les correspon en la llengua de cultura.

El reconeiximent de la realitat llingüistica en Normes del Puig.

La reivindicacio de la lliteratura i de tota l’atra produccio feta en les Normes del Puig encara està per fer, i el capitul que li dedica Artur Ahuir en la recent Historia de la Lliteratura Valenciana es nomes un primer pas ¾important i rotunt, tot hi ha que dir-ho, pero a soles un primer pas¾. La negacio de l’importancia de la lliteratura dissident ¾abans ya ho erem, pero ara ho som per imperatiu llegal¾ durant l’ultim quart de segle nomes es pot fer des de l’ignorancia manifesta o la mala fe indissimulada. Cal demostrar, perque nos neguen l’evidencia, l’extensio social i l’us conseguit per estes Normes, des dels seus timits i controvertits inicis fins a la seua adopcio com a referent comu del valencianisme, des de l’us en els llibrets de falla fins a les publicacions de les Corts Valencianes, des de les associacions ilicitanes o castellonenques a les establides en el Cap i Casal, des dels congressos cientifics als bolletins interns o les comunicacions privades. Cal preservar la memoria historica per a rebatre la ignorancia deliberada i continuar denunciant la campanya de silenci a que som somesos pels desvergonyits que s’atrevixen a negar, inclus, que aci mai haja existit un conflicte llingüistic. Les mes que desafortundades declaracions dels portaveus del PSOE i d’EU sobre la dimissio de Casp de l’AVL son una indecencia en boca de carrecs publics que fa evident la necessitat de reivindicar l’obra de nosatres, els dissidents. Bibliografia, bibliometria i Internet a mansalva.

Un valencianisme nou per a unes noves responsabilitats.

Cal, tambe, continuar treballant en la construccio de l’identitat social diferenciada de la llengua. Intente explicar-me. Una de les maximes en sociologia es que una mentira, a base de repetir-la, acaba per convertir-se en veritat (sociologica). Ya he fet referencia a la negacio del propi conflicte llingüistic i de la nostra produccio lliteraria i cientifica promoguda pels nostres governants locals, nacionals i estatals, els mijos de comunicacio i els qui controlen l’establishment cultural. Pero lo mes escandalos ha segut el recurs sistematic a l’engany respecte a la llengua oficial. En conte de ser honests i dir clarament que els valencians han de parlar catala, han volgut fer passar per valencià allo que es, com a molt, un subestandart del sistema llingüistic al que se nos vol anexionar i que nos convertix, de facto, en parlants-escrivents de segona classe. Per fer-ho curt, a base de dir que es “valencià” lo que s’ensenya en les escoles, es parla en Canal 9 i s’utilisa massivament a escala oficial, la gent del carrer, intencionadament desinformada, acaba per creure que realment aixo (el subvalleca) es realment el valencià ¾cult¾. Fins aci, lo conegut. Pero aço es un arma de doble fil. L’insistencia en el valencià i l’evidencia d’un subestandart al que, sociologicament, se li dona categoria de llengua propia i que, dins del camp de lo politicament correcte, no es pot admetre publicament com a subordinat al catala sino, en tot cas, com a igual, acaba donant un efecte imprevist. Al remat, es reforça la realitat social que es pretenia destruir, es dir, que el valencià es distint del catala, (encara que siga la mateixa llengua). No es pot evitar la demanda de productes especificament en subvalleca ¾formalment,  valenciྠdiferents dels fets en catala. Una distorsio que el sistema està dispost a assumir en tant no s’entere ningu de fora ¾ni tan sols de Catalunya, podriem dir¾. Pregonar esta distorsio i fer que siga coneguda per tot lo mon es una faena de la que nomes se pot fer carrec el valencianisme. Conseguir que la romanistica internacional conega les tesis valencianistes i, a mes, la realitat sociolingüistica del subvalleca està al nostre alcanç si tenim voluntat de fer-ho. A mig determini, aço reforçarà l’identitat llingüistica diferenciada dels valencians, que se van a poder llegir novament com a diferents en manuals i enciclopedies.

El valencianisme es troba davant un forcall critic. La conjuntura es dificil pero encara queda molt per fer. Triar be per obrir-se i intentar traure profit de les circumstancies o be per quedar-se ferms en una postura “gloriosament intransigent”, com dia Adlert, son, al remat, decisions estrategiques que comporten riscs i ventages. Decidir-se per una o per atra te molt de joc, de jugar-se-la. Pero les dos son llegitimes i cal respectar la decisio conscient d’apostar per una o l’atra. Per contra, deixar que passe el temps sense fer res a vore si escampa i amagar el cap, es, per a mi, una postura massa comoda i covart. Necessitem solucions imaginatives i arriscades per a un mon imperfecte que se’ns escapa de les mans. El debat està obert.