Articuls de prensa i unes atres pub. periodiques

Ni “chapapote”, ni Prestige, ni Pla Hidrològic —a on no el volien—, ni guerra preventiva per la cara (sense proves, fins a la data), ni la Legionella s.p., ni l’inseguritat ciutadada, ni la ZAL, ni el rictus autoritari, ni traure a passejar el fantasma judeomasònic —perdó, social-comuniste—, ni la privatisació de Canal 9, ni els preus de les vivendes, ni res de res. El poble ha parlat, i ho ha fet en veu alta, clara i rotunda. En A Costa da Morte, arrassa el PP; en El Cabanyal, poble que serà machacat per la prolongació de Blasco Ibáñez, també. I en l’Alcoy de la legionelosis, no a soles guanyen per golejada, sinó que l’alcalde passa catapultat a la Conselleria, ni més ni manco, d’Indústria, Comerç i Turisme. ¿Síndrom d’Estocolm…? Açò és lo que n’hi ha.

Els triumfadors.

La victòria del PP ha segut incontestable, especialment en terres valencianes. Majoria absoluta en les Corts Valencianes, en les principals ciutats, en les tres Diputacions i en número total de regidors. Impressionant. Aznar manté contra pronòstic el graner de vots valencià: caldrà admetre que l’estil de Zaplana ha deixat un gust agradós entre els nostres conciutadans. Ningú dubta que ha utilisat el seu pas per la GV com a trampolí per a arribar a l’alta política espanyola. Ha governat la GV d’una manera molt personal, autoritària i presidencialista, sense que ningú poguera fer ombra al seu liderage en el PP valencià. Per això l’interinage d’Olivas ha passat sense pena ni glòria, en un paper purament gestor a l’espera que el Camps assumira el seu destí. Un Camps que, per cert, en el poc de temps que du en primera plana ya ha demostrat una sensibilitat valencianista que no recordàvem en cap governant de la Generalitat contemporànea. L’us del valencià del nou president supon un baf d’aire fresc després d’una llarga sequera en l’us institucional de la llengua pròpia. El gest lleig de Julio de España —oblidant que no està de President de les Corts a títul personal, sinó com a representant de tots els valencians— no entela el talant més sensible cap al valencià que pareix que va a caracterisar al nou Consell. En tot cas, gests com el de jurar el càrrec sobre els Furs han de ser més que un símbol i reflectir un canvi real en el talant identitari del Consell. Camps s’ha compromés en la necessària reforma del nostre Estatut d’Autonomia. Ara comprovarem la seua habilitat com a polític, la capacitat real d’influència en Madrit i la sinceritat dels seus postulats valencianistes.

Els que sí, pero no.

La nit electoral tots diuen haver guanyat, per una cosa o per una atra. Esta volta no ha segut aixina. Tan grans eren les expectatives dels socialistes que retallar-li un diputat en Corts Valencianes al PP ha segut un guany pírric; els ha quedat el regust amarc d’una derrota inesperada, sobre tot perque l’aument de sufragis no s’ha traduit en un aument de poder real.

Més encara, conforme han passat els dies ha quedat en evidència que la renovació impulsada per Zapatero no ha calat com devia en l’estructura del partit. Al remat, el nuc gordià que els socialistes, a nivell estatal, encara no han sabut desfer és el repartiment del poder per famílies. En Valéncia colocaren a Pla de secretari general com a mal menor tolerable per tots els grups de poder que esgarraven el partit, i les llistes d’estes eleccions es feren en funció dels equilibris interns dels diversos sectors del PSPV-PSOE, que no són ideològics sinó personalistes —lermistes, ciscaristes…—. Pla ha volgut impondre determinats diputats provincials i s’ha trobat en la rebelió dels regidors de la comarca de L’Alacantí. Un espectàcul lamentable en amenaces d’expedient per ací, d’expulsió per allà, reestructuració d’aliances de moment i en dos mesos, segurament, tots amics “de tota la vida” una atra volta per a no posar massa en perill les majories i pactes postelectorals tan durament entreteixits. Algun dia hauran de deixar les navaixades per l’esquena i dedicar-se a fer política d’oposició, perque en esta llegislatura passada la faena els l’han feta periodistes de «Levante-EMV» —en Ferran Belda i els seus Bastos al capdavant—, que a bona hora nos haguérem enterat dels excessos del Consell si haguera segut per l’activitat parlamentària de l’oposició. El segon partit en número de vots i probable substitut del PP en el govern de la GV —no m’atrevixc a aventurar data, pero el turnisme que en que estem immersos pareix inevitable— no pot esperar guanyar-se la confiança de l’electorat mentres no pose orde en sa casa.

A banda que això d’usar teva i aquet en el bussoneig electoral del PSPV-PSOE és una fita històrica a la que no s’ha atrevit ni la delegació valenciana d’ERC. Enhorabona als estrategues de la campanya per la part que els corresponga. Qualsevol diria que eren agents dobles al servici de Rafael Blasco. Aixina podran seguir en la tàctica de tirar-li la culpa als atres —més vella que les amebes—, que s’han afanyat a posar en pràctica en acusar d’una presunta “falta de solidaritat federal” als socialistes de totes les autonomies afectades pel Pla Hidrològic. Tots han sabut traure-li rendiment electoral a la polèmica, mentres que els d’ací, diuen, no s’han explicat bé i no els han entesos els ciutadans. Tal volta siga perque no han tingut massa clar que és lo que volien explicar.

Perque tampoc consten explicacions raonables de perqué era necessari carregar-se a Ana Noguera per a propondre un candidat invisible a l’alcaldia de Valéncia —¿algú l’ha vist en campanya fora dels cartells electorals?—. Tal i com estan les coses entenc pero llamente que una senyora tan inteligent com Carme Alborch no vullguera anar de cap de llista, temerosa que qualsevol dia li hagueren posat arsènic o estricnina en el café, pero és exigible que si se fa un canvi de cartell siga per a millorar l’estiró electoral, no per a afonar-lo en ares de respectar l’equilibri de poder dins del partit.

 Els derrotats.

Els grans perdedors d’estes eleccions han segut els valencianistes. Dels dos sectors, el representat per Unió apareix com el més afectat, pero també el Bloc, una volta passada l’eufòria inicial per haver aplegat a ser la tercera força en número de regidors, entra en un procés de reflexió per l’escàs poder que va a tocar a pesar de la més que millonària campanya electoral. En qualsevol cas, els dos partits aspiraven a formar grup parlamentari en les Corts Valencianes i colocar u o dos regidors en l’Ajuntament del Cap i Casal. Ni ahí ni en les Diputacions han conseguit entrar —si exceptuem el diputat testimonial d’Unió—, a pesar de que entre els dos partits més de 200.000 votants han apostat per estes opcions.

Des d’un punt de vista estrictament polític és evident que la divisió és francament perniciosa per al valencianisme i que mentres esta no es supere està molt complicat l’accés de qualsevol subespècie de valencianisme a les institucions d’autogovern. Per desgràcia, des del punt de vista cultural i de la manera d’entendre l’identitat valenciana les coses no estan encara suficientment madures com per a tancar el trenc, per molt que els votants hagen deixat ben a les clares que el tema de la llengua, en quant que conflicte, els en dóna una figa. No volen complicar-se l’existència ni que els creen mala consciència en eixe —com en qualsevol atre— tema.

No cal oblidar que el PP ha sabut apropiar-se del discurs valencianiste ben entés. Autonomisme dins del marc constitucional, reivindicació del poder valencià, defensa formal de l’identitat de la llengua valenciana, cult als símbols valencianistes i homenages, si fa falta, inclús a Lizondo. Si això ha passat en Zaplana, a qui lo únic que importava era l’image pública, ¿qué no va a passar en Camps que, ademés de ser valencià, segurament s’ho creu? Per contra, el PSPV mai ha sabut conectar en el sentiment valencianiste del carrer. Dins del partit és evident que n’hi ha gent valencianista —Cucó en el seu temps, Vicent Soler…—, pero el partit no ho ha segut mai en realitat. Inclús en l’època en que Císcar era conseller de cultura, és evident que li deixaven fer per a intentar contentar al sector progressiste filocatalà instalat en l’Universitat i en la nova classe funcionarial que s’anava conformant al voltant de les noves institucions autonòmiques. Pero, a pesar de les apariències i després de casi 15 anys d’haver governat, pocs dels catalanofils valencians convençuts poden estar satisfets del perfil del PSPV en eixe camp.

Pla pareix haver-li donat un atre aire al partit en este tema. Sent de la Vall d’Albaida i valenciaparlant de soca i arrel, no és d’estranyar una major sensibilitat genèrica respecte al valencià. La llàstima és que se li veu encara una miqueta despistat, forcejant com pot entre erros i desencerts com en la mentada propaganga electoral, en que es passa per l’entrecuixa les recomanacions de l’AVL —que ell mateixa ha colaborat activament a posar en marcha— sobre el model de llengua, o en la proposta anexionista de Maragall, la qual no s’ha sabut desmentir ni matisar suficientment des d’ací i que ademés s’ha vist embolicada en una redescoberta dialèctica sobre la Corona d’Aragó.

 Cultura, llengua i política

Estes eleccions han demostrat que, sociològicament parlant, el conflicte llingüístic valencià-català està més que soterrat. Açò és una conseqüència de la campanya d’image organisada sobre la constitució de l’AVL, institució que, a hores d’ara, encara ha de demostrar que és una referència vàlida per a la gran majoria d’eixa minoria que som els usuaris habituals del valencià. I també per cansera. La societat valenciana en general, que ya fa temps es mostrava esgotada i embafada pel conflicte llingüístic, ha acceptat sense reserves la fòrmula pactada pels polítics: identitat valenciana per a la llengua, i model de llengua propi i diferenciat pero compatible en el català. La visibilitat i la proyecció externa i interna d’eixa identitat valenciana de la llengua, l’articulació dins del domini llingüístic occitanorromànic i el grau de catalanismes que acabaran impregnant el model d’us oficial dependiran, enormement, de la pressió i el treball que es faça des de les institucions i entitats culturals preocupades per la llengua, des dels dos costats del conflicte. En tot cas, és inútil esperar grans movilisacions socials com en unes atres èpoques i els que ya han mostrat públicament que no volen tornar a tocar el moll de l’os són els partits majoritaris, per molt que després facen l’ullet als seus electorats respectius en símbols que tenen ben poca transcendència real. És més, aquells que han posat com a eix central de la passada campanya electoral el conflicte llingüístic valencià-català és evident que no han conseguit un recolzament popular significatiu.

Separar les institucions culturals de la política és impossible i al mateix temps imprescindible. És impossible perque en esta democràcia imperfecta que nos ha tocat viure, els polítics utilisen a sovint la cultura en benefici propi i les activitats de les institucions culturals acaben tenint una caent política inevitable. Pero, una vegada acceptat este fet, cal intentar mantindre una certa independència i equidistància. Igual que la separació entre Iglésia i Estat fon un pas fonamental per la l’evolució de les societats democràtiques occidentals —mal que ho passen en els països musulmans per no haver-la sabut fer encara— cal separar la política de la cultura, fins a on això siga possible.

Els efectes de l’enfrontament entre les institucions autonòmiques i les universitats públiques valencianes fón terrible en les dos últimes llegislatures. Uns pensaven que l’universitat era domini de l’esquerra i devia servir per a fer política de resistència contra la dreta que havia comés el pecat de desbancar al PSPV-PSOE de la GV. Enfront, el primer Consell del PP no podia consentir que una àrea tan influent en la societat com és el món universitari escapara al seu control de majoria absoluta recolzada per les urnes. Afortunadament les coses es van normalisant i les relacions, si no cordials, han passat a ser correctes. No ha segut l’únic conflicte innecessari.

Més anys s’arrossega l’erro de les institucions culturals del valencianisme estricte, que mai han fet res per regularisar o normalisar mínimament les relacions en els dimonis catalanistes del PSPV-PSOE. No és que estos estigueren molt per la llabor, pero tots sabem el biaix conservador que ha caracterisat durant molts anys a les juntes directives d’estes entitats, que sempre s’han sentit indissimuladament més còmodes en els partits de centre-dreta. És més, quan estava clar que anaven a perdre el soport incondicional del partit conservador majoritari, el PP, a lo manco en quant a les propostes ortogràfiques concretes, els intents de Lo Rat Penat de conservar bones relacions en eixe partit foren rebudes per gran part dels valencianistes com a sinònim de traïció. No és est el lloc per a analisar les maniobres que Esteve haja pogut fer en el seu benefici personal pero, tenint en conte que no és el primer ni serà l’últim directiu que milita en un partit polític, no crec que siga censurable que haja intentat mantindre bones relacions en el Consell. Ixcà es seguixca la mateixa llínia el dia que canvie el color del Govern de la GV. Cal imitar les fòrmules d’èxit que tenim al voltant: el senyor Climent ha mantingut una postura més o manco crítica en tots els governs autonòmics, pero mai ha trencat palletes en ningú, a pesar d’encanar-se en el seu moment, per eixemple, perque no li deixaren la plaça de bous a ACPV, o haver-se cascat, dialècticament parlant, en la gent del Bloc quan ha calgut. Ell sempre ha sabut escórrer hàbilment la mamella dels diners públics —els valencians i, clar està, també els catalans—. La conclusió llògica és que les institucions i entitats culturals, per damunt de les afinitats o preferències naturals per certes formacions polítiques, han de tindre present que treballen per a tota la societat i que, en conseqüència, s’han d’esforçar per conseguir unes relacions correctes en totes les forces polítiques, sense tirar-se cegament en els braços de cap d’elles.

 La debacle d’Unió-UCL, antiga Unió Valenciana.

UV ha segut i és, probablement, l’únic moviment polític de tot lo món i de part de l’univers que té a gala i orgull menysprear ad aquells intelectuals de la seua òrbita que han tractat de dignificar el còrpus teòric del nacionalisme que UV dia representar. Els qui han fet i fan gala d’estes actituts, llunt de ser cridats a l’orde per qui devia i podia haver-ho fet, foren felicitats públicament per la seua dedicació en amartellar hereges i custodiar les essències de l’ortodòxia més rància i estantiça. Ara han segut els primers en botar del barco, arrabaçant en lo que han pogut.

No sabrem mai l’influència quantitativa real en els resultats finals, pero hem de fer notar, per eixemple, el canvi d’actitut d’alguns mijos com «Levante-EMV», que passà de donar pista a Unió a baixar el volum fins a pràcticament silenciar-la l’última semana de campanya, a partir del mítin de la plaça de bous. De ser una alternativa desijable per a evitar una nova majoria absoluta popular, passà, a ulls de molts, a ser una amenaça per a la pau social.

Deixant la campanya electoral en mans del GAV, Chiquillo va apostar per basar la recuperació del partit en la confrontació llingüística i en un discurs més reaccionari en temes socials, tirant per la borda els esforços fets anteriorment per centrar UV i donar-li un aire nacionaliste més homologable. Estava clar que eixa no podia ser la via en un moment en que la societat s’havia manifestat farta de conflictes. Era apostar, una atra volta, per mantindre’s en la marginalitat de l’espectre social.

Profundisant en les causes de la desfeta, pareix evident que UV no ha sabut fer front a la pressió fagocitadora del PP, que usant un discurs valencianiste moderat —a sovint buit i desmentit en la pràctica— ha conseguit tranquilisar la quota de bona consciència valenciana de la majoria social. Fa quatre anys els de sempre acusaren a Hèctor Villalba d’haver perdut el rumbo per intentar centrar el partit i dotar-lo d’un discurs nacionaliste moderat. Ara, s’ha propost una refundació de la vella UV que, finalment, s’ha quedat a miges i que, per a lo únic que ha servit, ha segut per a perdre la cohesió territorial i el marc valencià, presentant-se en noms diferents en cada circumscripció provincial. Ni es pot renunciar a la visió global del poble valencià entés del Sénia al Segura per un hipotètic grapat de vots ni es pot fer de granera que arreplega les despulles dels atres partits per a omplir llistes electorals. Si no hi ha un mínim de coherència ideològica i l’únic mòvil són els interessos espúreus, després passa lo que passa: la resistència a la dimissió es fa increbantable, i les martingales i el transfuguisme es convertixen en lloc comú. Posar el càrrec a disposició d’una eixecutiva nacional fèrreament controlada no té res que vore en dimitir de forma irrevocable davant de la debacle electoral. Són coses molt diferents. La negació rotunda i taxativa a assumir les responsabilitats quedà manifesta en l’assamblea extraordinària del passat 15 de Juny, a on s’ofegà, una volta més, qualsevol veu crítica en l’actual direcció del partit. Impedir, de fet, que Enric Ramon continue de diputat provincial com fins ara, quan ya es plantejà com alternativa a Chiquillo en la successió de Villalba, s’ha d’interpretar com un intent de privar a l’alcalde d’Almàssera dels mijos que, des de la Diputació, li hagueren facilitat l’organisació d’una alternativa a l’actual direcció de cara al congrés d’octubre en que es renovarà l’eixecutiva nacional i el càrrec de president del partit. La gent valencianista, nacionalista i progressista d’UV haurà de batre’s el coure per a plantejar una renovació efectiva en els pròxims mesos, puix no cal esperar les renúncies espontànees que haurien segut llògiques. Els 70.000 vots incondicionals d’UV no poden tirar-se a perdre, ni afonar encara més unes sigles històriques condicionant la supervivència del partit als resultats de les pròximes eleccions generals, quan és ben conegut que en estes ocasions és quan pijors resultats obtenen les formacions polítiques d’àmbit no estatal.

Podria passar també allò de l’euforia del convers: que ara, volent bussejant en el centre lliberal, es perguen de vista la seua raó de ser d’UV: una cosa és llevar-se de damunt els radicalismes i una atra molt diferent és perdre el nort valencianiste.

El “vullc i no puc” del Bloc

El Bloc ha apostat molt fort estes eleccions per trencar la reputació de força marginal en el panorama polític valencià. Després de la refundació de 2000, el partit ha iniciat una marcha ascendent en presència pública i ha moderat el seu mensage per a conectar en un públic més ample. L’esforç econòmic de la passada campanya ha segut importantíssim i l’ha deixat en un deute molt considerable, difícil de resoldre pels pobres resultats obtinguts. El Bloc, això sí, es confirma com la tercera força nacional en quant a regidors, a molta distància de les atres dos; pero només ha obtingut 16 alcaldies —en matisos— i ha perdut places emblemàtiques com Pedreguer o Dénia. Ademés, continua sense aplegar a l’electorat de les grans ciutats —llevat del regidor testimonial de Castelló— i la seua força municipal ve relativisada pel fet de no haver pogut obtindre cap diputat provincial ni haver conseguit cap regidor en el Cap i Casal.

Açò últim i el fet de no haver arribat al seu objectiu fonamental —entrar en les Corts Valencianes—, ha generat una crisis important i una llògica cadena de dimissions. Encara està per vore si Pere Mayor es retira definitivament a un càrrec honorífic, pero el seu compromís de no tornar a ser cap de llista pareix ferm, obrint pas a una renovació mil vegades demanada i mai completament assumida. Perque, si hi ha una cosa que crida l’atenció en el cas del Bloc, és la gran diferència de la seua base electoral entre les municipals i les autonòmiques. Quasi 25.000 electors que han votat al Bloc per a triar al seu alcalde no han apostat pel proyecte de país que oferix esta formació. S’ha culpat reiteradament a Mayor de no tindre suficient cartell electoral. Ho demostraria a les clares el fet de que en Ontinyent, el seu poble natal, la candidatura autonòmica del Bloc encapçalada per Mayor ha tret 2.338 vots; casi 1.300 menys que la candidatura municipal. Lo contrari, curiosament, que en el Cap i Casal, a on Puchades ha obtingut per al Bloc 11.198 vots en les municipals; 1.500 vots menys que en les autonòmiques. I es supon que es tractava dels dos candidats en més cartell…

És un fet reconegut que el Bloc encara és socialment percebut com un partit massa a l’esquerra (molt més que el PSOE) i en fama de radical, a pesar de la moderació palpable dels seus mensages electorals. No pareix que hagen sabut transmetre eixe canvi al centre o cristalisar-lo en propostes que hagen segut creïbles.

S’oblida i obvia, com sempre, l’influència que la naturalea del valencianisme d’este partit pot tindre en l’electorat. El Bloc, operativament, encerta quan fa un valencianisme popular en els pobles, es dir, quan s’acosta a la manera en que UV fonamentà la seua base municipals en els bons temps. Un llenguage valencianiste entendor i accessible. El problema, pareix, continua sent la percepció del seu proyecte nacional, que seguix pecant de massa ambigüitat. A pesar d’haver adoptat oficialment un àmbit d’actuació estrictament valencià, el model de país del Bloc continua tenint per a molts ciutadans un aire de vinculació a l’ideologia dels Països Catalans. En la pràctica pareix que els afiliats tinguen prohibit l’us públic de banderes i l’únic símbol que encara es pot apreciar són les quatre barres nuetes de disseny en el logo del partit. O s’és nacionaliste valencià, en totes les seues implicacions, o s’és regionaliste valencià en un marc nacional català o espanyol, en totes les matisacions que es vullguen. Les tres opcions són vàlides, pero el recolzament social que pot esperar cadascuna d’elles no té res que vore. I s’ha de triar. L’ambigüitat en política acaba passant factura. El futur del Bloc passa perque el camí mamprés fa tres anys cap a un valencianisme estricte i creïble es mantinga i es consolide.

 Mirant al futur

Estes eleccions han deixat en evidència palmària, per si algú encara tenia algun dubte, que sense un procés polític que tanque el tall del valencianisme no serà possible formar una alternativa política sèria de base estrictament valenciana. És una ofensa per a la democràcia que 187.000 votants es queden sense representació en les institucions autonòmiques. Realment el PP ha obtingut només 8 voltes més vots que Bloc+UV, pero 48 voltes més diputats; el PSPV-PSOE, 4 voltes i mija més vots i 35 voltes més diputats; L’Entesa, 34.000 vots menys que Bloc+UV, i 6 voltes més diputats. ¡Estranya democràcia! En independència d’açò i de la barrera del 5%, la divisió entre les forces polítiques valencianistes és responsable directa d’esta situació. La convergència política és inevitable encara que no va a ser fàcil ni pot ser immediata. Queden molts recels, prejuïns i desconeiximent mutus com per a que es puga trobar una fòrmula màgica de la nit al matí. Caldrà a plantejar quins punts es poden trobar en comú i a on estan les llínies roges que no es poden creuar, les dels uns i les dels atres. L’única solució per al valencianisme polític pareix, observat fredament, que passa per assentar les bases d’una coalició preelectoral de cara a les pròximes autonòmiques d’ací quatre anys. Lo que és evident és que les presses i les urgències no duen a bon port i que cal donar les passes en el moment adequat, mirant a llarc determini.

No estaria de més, tampoc, mirar-se en l’espill de l’experiència d’uns atres pobles. La societat gallega va estar també dividida per un conflicte paregut al nostre, en el seu cas entre lusistes —partidaris de reunificar llingüísticament Galícia i Portugal— i gallegistes —partidaris de l’especificitat llinguística de Galícia—. La convergència de tots donà com a resultat el Bloc Nacionaliste Gallec, partint de posar en un segon pla les diferents sensibilitats sobre el marc llinguístic i acceptant el marc llegal autonòmic com a llínia de partida de les reivindicacions polítiques. Esta renúncia mútua que feren tots, junt a un procés de llimar els extremismes ideològics clàssics (dreta-esquerra) per a situar les propostes socioeconòmiques en l’espectre del centre-esquerra, permeteren que unes forces polítiques, que individualment sempre havien segut marginals, superaren la massa crítica necessària per a convertir al Benega en un fenòmen social clau en el panorama polític gallec. Saberen trobar certament a un líder carismàtic, Xose Manuel Beiras. Ací no pareix haver massa candidats qualificats.

Si aplicarem al cas valencià l’eixemple gallec, les llínies mestres que podrien fer possible la convergència política del valencianisme no estarien tan llunt ni serien tan difícils: homologació estatuària en quant a marc territorial d’actuació i simbologia, moderació ideològica i apartar del primer pla de la política la qüestió llingüística i el conflicte sobre el model de llengua.

Això o seguir tenint un mapa parlamentari idèntic al de Madrit, les Castelles, Extremadura i Múrcia. Vostés sabran. Tenen 200.000 vots en la teulada. Els seus votants els han deixat la pilota en la teulada.