Les llengües son molt mes que instruments de comunicacio. Si no foren mes que aço, no es cometrien tantes barbaritats per ideologies llingüistiques. Pero ocurrix que els parlants som depositaris de les nostres llengües perque nos volquem en elles; per aixo, qualsevol intent d’alterar-les, inclus la simple recomanacio d’unes formes sobre unes atres, pareixen alcançar-nos en la nostra propia integritat
(Karmele Rotaetxe).

Els parlants primaris, que han depres la llengua minoritaria com a primera llengua o per lo manco per a satisfer les seues necessitats comunicatives reals, son cada volta manco nombrosos i les generacions que desapareixen ya no son substituides. Els parlants secundaris, els que han depres estes llengües voluntariament, i hui en general a través de l’ensenyança, aumenten en numero, pero els seus efectius estan llunt de compensar les perdues de l’atre costat. En general, la seua competencia llingüistica diferix considerablement de la dels parlants primaris, tenen sobre tot manco facilitats per a expressar-se oralment. Aço influix en els resultats: estos tindran generalment manco tendencia a utilisar la llengua minoritaria que els parlants primaris (Georg Kremnitz).

El proces de normalisacio convertix a una varietat en estandar fixant i regulant la seua ortografia, morfologia, sintaxis, etc., per mig de diccionaris i gramatiques, que servixen com a autoritat en l’ensenyança prescriptiva de natius i estrangers. La normalisacio no es una propietat inherent, sino una caracteristica adquirida, o millor, deliberadament i artificialment imposta. Les llengües estandar no surgixen en el transcurs d’una evolucio llingüistica "natural" ni naixen a l’existencia de repent, sino que son creades per mig de la planificacio conscient i deliberada [...]. La normalisacio i les llengües estandar son invencions europees. La major part de les llengües estandar actuals d’Europa van surgir en un clima d’intens nacionalisme politic i van ser en part fruit de la necessitat de crear simbols ideologics comuns i ideals de patria compartits (Suzanne Romaine).

En la mida en que les llengües depenen del control politic, la llingüistica acaba convertint-se en una parcela de la politica; per esta rao el poder establit no te prou en controlar l’us llingüistic sino que tambe intenta controlar el sistema llingüistic, que es el conjunt de les teories englobades dins de la gramatica i de la llingüistica (Jordi Solé).

La planificacio llingüistica generalment respon a objectius no llingüistics, com la proteccio del consumidor, l’intercanvi cientific, l’integracio nacional, el control politic, el desenroll economic, la creacio de noves elits o el manteniment de les ya existents, la pacificacio o assimilacio de grups minoritaris i la movilisacio massiva de moviments nacionals o politics (Robert L. Cooper).

Si u pot trobar la manera de controlar el llenguage que la gent depren, tambe u sería capaç de controlar els seus pensaments, com en la novela 1984 de George Orwell (R.A. Hudson).

Els canvis llingüistics no son naturals o espontaneus, com erroneament afirmava la llingüistica tradicional, sino que son clarament planificats i dirigits. Qui vol el poder necessita la llengua (Jordi Solé). ¿I en Valencia qui te tant d’interes en controlar la llengua?

Es pot parlar perfectament d’una ‘logocracia’: la novallengua d’Orwell [1984] apuntava, encara que en la ficcio, a extirpar tot pensament no ortodox proscrivint els noms mateixos que podien servir-li de soport [... perque] qui posseix la llengua està investit d’autoritat [...] L’home d’estat, si conseguix, com Ataturk en Turquia, controlar el curs de la llengua en una de les seues etapes decisives, afig al seu poder un atre poder, anonim i eficaç [...] La llengua es un be politic [i la norma] servix als interessos d’estat [...] puix l’unitat de la llengua interessa al poder. La variacio li incomoda (Claude Hagège).

Si la comunitat de llengua es un dels caracters determinants de la nacionalitat, tot lo que atente contra la seua unitat deu ser negat: d’ahi la negacio de la variacio (Marcellesi i Gardin).

Nosatres no som catalans perque parlem catala, sino que parlem catala perque som catalans (Gabriel Bibiloni). I, si com diuen, parlem catala, ¿quina nacionalitat nos correspon atenent a la seua argumentacio?

L’unitat absoluta de la llengua de Catalunya, Valencia i Mallorca es un punt d’arribada que no un punt de partida (Sanchis Guarner). Es dir, l’unitat de la llengua no es una realitat, sino un objectiu.

La politica domina o mediatisa en una mida considerable les funcions llingüistiques de la societat, igual que moltes funcions socials de la llengua (Aracil).

El control llingüistic està en els mecanismes generals de control social. Es pot establir per decret quin sera l’idioma usat i com ho sera (Jordi Solé). El control social està en mans de l’universitat, mercenaris, refillols i ad lateres. Al temps.

Ara, vos pregue humilment que torneu a llegir estes cites i sense prejuïns. A voltes no es qüestio de saber llegir, sino de voler llegir (de saber voler llegir) lo que l’autor nos diu. I d’interpretar-ho (tambe d’aplicar-ho) correctament.

Chimo Lanuza

(Publicat en Diario de Valencia el dimarts 7 de maig de 2001)