|
|
|
|
Problemàtica històrica
Tradicionalment, el moviment social i cultural que aglutina el
valencianisme ha situat a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana com a
institució de referència en el camp de la normativisació i normalisació de
l'Idioma Valencià pero, molt llunt d'enfortir i assentar la seua autoritat
llingüística unitàriament, ha sigut habitual l'existència de grups o
grupúsculs –segons el cas i el moment històric– que s'han dedicat a
qüestionar les decisions llingüístiques i/o filològiques dels nostres
experts. Alguns han exigit la supressió de les d intervocàliques en
les terminacions -ada/-ades i -ador/-adors , atres
l'eliminació del guionet entre verps i pronoms, uns atres l'estandarisació
de determinades variants lèxiques sobre unes atres, etc. o últimament estos
tres eixemples a la vegada.
Estos són només alguns dels debats llingüístics que durant anys s'han obert
des de dins del propi moviment valencianiste. D'una banda, és una evident
incoherència reivindicativa que vullgam que els poders públics reconeguen
l'autoritat de la nostra Real Acadèmia de Cultura Valenciana pero al mateix
temps, des de les nostres files, se la qüestione fins al punt de que
qualsevol usuari individual de l'idioma valencià –encara que el seu únic us
de la llengua siga en una reunió mensual i el seu consum i llectura de
produccions en valencià siga nul– ha de poder autoproclamar-se capacitat per
a fer aportacions particulars a la gramàtica, a la flexió verbal valenciana
o a l'ortografia –a pesar de tractar-se en la majoria de casos de persones
sense la necessària formació, la qual cosa demostren les seues pròpies
propostes–.
Si desigem la normalitat del nostre idioma i d'una determinada codificació
ortogràfica; si volem que la Real Acadèmia de Cultura Valenciana siga el
nostre ent de referència llingüística, no podem posar en tela de juí la seua
sobirania i la seua capacitat d'emetre dictàmens i realisar les
modificacions que estime més convenients per a l'idioma valencià. Les
llengües no són apartats estancs d'una societat sino ferramentes vives al
servici de la comunicació dels usuaris. Pretendre, en el nostre cas
particular, que siga la RACV qui tinga la potestat llingüística sobre la
llengua valenciana en lloc de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua pero a
l'hora de la veritat actuar baix criteris ambigus i dispars és una forta
contradicció ademés de resultar poc pragmàtic i inclús èticament reprovable.
Difamacions apocalíptiques i l'inexistent acostament a l'AVL
En alguns casos s'ha fet una visió apocalíptica de la llengua
valenciana, la RACV , i en general de totes les entitats, grups i mijos de
comunicació que en la més absoluta normalitat fan us de la normativa
d'accentuació aprovada per la Junta General de la RACV el dia 1 de juliol de
2003. Fa ya més de dos anys hi hagué qui dia que esta reintroducció dels
accents en les Normes del Puig seria l'acostament a l'Acadèmia Valenciana de
la Llengua i responia a interessos econòmics. Falsetats les dos coses.
A dia de hui no s'ha produït cap acostament a l'AVL ni s'amaguen fosques
intencions de catalanisació. Ben al contrari, lo que s'ha fet és marcar les
distàncies en l'AVL front al seu dictamen de la llengua ademés de traure al
carrer dos noves revistes, com són Lletrafaller (de la qual tinc
l'orgull de ser director) i Valéncia és Notícia , tres edicions
noves del Diccionari de la RACV i la quarta en procés, el
Tirant lo Blanch , la gens menyspreable sifra de 20 números de la
revista Lletraferit , a banda de tantes atres obres lliteràries,
actes i conferències que aporten llum al valencianisme de construcció. Vos
assegure que en el cas contrari no estaria fent esta exposició. Per lo que
respecta als interessos econòmics, és una arma que sempre està disposta per
a ser llançada quan es vol qüestionar la faena o el treball d'algú.
Molts esforços personals i molta ilusió són els principals recursos de, en
este cas, l'Oronella, per a dur avant una impressionant labor de difusió de
la llengua valenciana. No puc concebre cóm hi ha gent que es dedica a
escampar que hi ha persones que estem fent-nos millonàries en una série de
treballs dels quals els majors beneficis són la dignificació lliterària,
cultural i social de l'idioma valencià.
¿I quina és l'alternativa?
Desconec quina iniciativa privada contrària a la postura de la RACV farà
l'esforç humà i econòmic d'editar un diccionari de definicions, una
gramàtica i flexió verbal actualisades o obres de referència lliterària com
el Tirant lo Blanch o la Biografia de Constantí Llombart .
El procés editorial que s'ha encetat és imparable i les principals obres de
referència de l'idioma valencià estaran en accents. No li augure un futur
prometedor a cap entitat o associació que s'allunte de la RACV.
Des de la resistència antiaccentuadora ¿Qué se li pot dir a un nou
valencianiste interessat en la situació de la llengua valenciana? “Mira,
nosatres seguim la normativa de la RACV pero sense accents. Est és el nostre
diccionari pero no te fixes en els accents, que no valen, i si vols hi ha
una edició de més de dèu anys que encara que no incorpora centenars de noves
entrades servix per a anar tirant” i si ad eixe incaut se li acodix
preguntar a on pot estudiar en normalitat l'idioma valencià i en quines
ferramentes pot contar ¿qué se li dirà? “pots anar als cursos de Lo Rat
Penat, pero igual que en la RACV tots, absolutament tots, són roïns,
traïdors i catalanistes, ademés d'uns aprofitats. Pots anar als cursos de Lo
Rat Penat pero no poses ni un accent ni mig” . Este conjunt de
premisses són difícils d'entendre i d'assumir per ad algú que ve de fòra del
valencianisme i el fet de no acatar la normativa de la RACV està condenant a
la resistència a mantindre obert el debat.
I a tot açò yo dic ¿a on volem aplegar?, ¿qué guanyem en la resistència?
Prou ya d'acusar a qualsevol que no nos caiga ve de venut, prou de pensar
que un campanyó d'acte és catalaniste, prou d'escampar infundis. Ni existix
catalanisme ni acostaments a ningú en la RACV , ni els qui nos dediquem a
ensenyar la llengua valenciana en Lo Rat Penat som uns venuts, quan ho fem
per amor a l'art. Ni la gent que fem possible els proyectes editorials de
l'Oronella , Lletraferit o Valéncia és notícia
som uns traïdors, quan generalment treballem en pocs recursos, en molt de
voluntarisme i reinvertint la major part dels beneficis en noves
publicacions cada vegada més ambicioses.
Les normes del puig originals s'accentuaven
Fetes totes estes reflexions passem a l'argumentació llingüística i
didàctica. És igual de fals dir que u gasta les Normes del Puig perque són
diferents de les de la RACV que aquell valencià que diu usar les Normes del
32 o de Castelló quan en realitat utilisa les de l'Institut d'Estudis
Catalans. Les normes de la RACV elaborades en 1979 per la Secció de Llengua
i Lliteratura de la llavors Acadèmia de Cultura Valenciana són conegudes
també com a Normes del Puig perque foren ratificades públicament en un
solemne acte celebrat en el monasteri de Santa Maria d'esta ciutat de
l'Horta el sèt de març de 1981. Cal dir que la normativa originària que
s'aprovà fon posteriorment modificada perque per si algú no ho sabia contava
en accents i en un atre sistema d'apostrofament.
En el cas de l'accentuació, que és el tema que ara tractem, en les primeres
normes de l'Acadèmia s'accentuaven totes les esdrúixoles, no s'accentuava
cap plana i totes les agudes llevat dels seus plurals. En conclusió: una
barbaritat d'accents. Paraules com penàt , constatàt o
inclús el nom del lloat Miquèl Adlèrt i Nogueròl s'accentuaven per
tant gràficament. ¿Per qué se llevaren els accents? Se prengué una decisió
en la Conselleria d'Educació –que dirigia Ampar Cabanes– i es decidí adoptar
un model paregut a l'italià que eliminara la majoria dels accents a excepció
d'uns pocs destinats a diferenciar les paraules homógrafes i homòfones. Per
tant és fals dir que algú seguix les autèntiques Normes del Puig, com si
foren unes regles inamovibles, si no utilisa les primeres regles
d'accentuació i d'apostrofament.
L'oportunitat i l'idoneïat
En el cas que nos ocupa, la decisió de reintroduir un nou sistema
d'accentuació per a les Normes del Puig no ha sigut una atra cosa més que el
replantejament de l'oportunitat d'actualisar la normativa de cara a la
publicació dels més importants treballs que voran la llum en valencià com
són, per eixemple, el Diccionari General de definicions de la Llengua
Valenciana que està elaborant la RACV o el corrector ortogràfic que
també està en procés. A diferència de la decisió històrica d'eliminar de les
Normes del Puig l'accentuació, a on es tractà d'una decisió presa des de
l'estament polític en el beneplàcit acadèmic, en esta ocasió ha sigut una
decisió que es pot compartir o no, pero que es prengué en la Secció de
Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV. Per posar dos referentss
pròxims, quan la Real Acadèmia Espanyola o l'Institut d'Estudis Catalans
dictaminen un canvi pot seguir-se o no pero ningú posa a l'institució o als
seus membres en tela de juí.
Quan se llevaren els accents de les primeres normes de la RACV també hi
havia persones i colectius contraris al nou model que imponia esta
supressió. Pero no feren públiques les seues crítiques. Encara més, durant
tots estos anys les han seguides en disciplina i oferint ademés una ampla
producció editorial. I est és el cas de l'Associació d'escritors en Llengua
Valenciana, una de les fonts editorials més prolífiques i constants del
panorama en Normes del Puig. Qué diferent l'actitut dels qui ara es
manifesten contraris a la vigent reforma.
Beneficis didàctics de l'accentuació
Puc dir que com a professor de llengua valenciana de Lo Rat Penat i
després d'haver-la ensenyat en accents i sense accents resulta molt més
didàctic un model accentuat com el que tenim actualment ya que més allà de
la qüestió gràfica és un impulsor de la diferenciació real de les vocals
obertes i tancades, sobretot per a la gent que inicia el seu contacte en
l'idioma valencià. En la teoria es poden dir moltes coses pero la realitat
que yo he vist com a professor m'indica que els alumnes tenen molta més
capacitat de captació de la fonètica valenciana en accents que sense ells ya
que era un treball tediós buscar paraula per paraula en el diccionari per a
comprovar si duya asterisc i si per tant era oberta o pel contrari tancada.
Una accentuació valenciana
D'una atra banda m'agradaria també desmentir allò que s'ha dit de
que est és un sistema d'accentuació basat en el català i que busca llimar
les diferències entre abdós idiomes. Es tracta d'un sistema que té per
finalitat l'evidència fonètica d'obertes i tancades de la llengua valenciana
i a pesar de lo que alguns puguen creure establix moltes diferències
fonètiques en el català. Direm i escriurem en accent tancat, a diferència de
la normativa catalana, paraules com época i no època ,
década i no dècada , hipérbole i no hipèrbole
, diéresis i no dièresis , Valéncia ciutat i
no València , i aixina centenars de paraules.
Després, l'accentuació diacrítica seguix un criteri bàsicament fonètic i no
gràfic com en el català. En el nostre cas accentuem les obertes,
contràriament ad ells, per a senyalar l'importància d'eixa obertura en la
pronunciació, cosa que en el anterior model d'accentuació moltes persones
desconeixien i per supost no seguien. Aixina direm fòc (de flama), sèu (lloc
social), dèu o sèt (numerals) per a diferenciar-los de foc (de llum), seu
(pronom), Deu (divinitat) o set (l'estat produït per la necessitat de
beure).
A banda d'açò, estes normes no nos acosten de cap manera al català sino que
coloquen a la llengua valenciana en una situació de coherència en el conjunt
de llengües iberorromàniques, com el portugués, el gallec o el castellà. Si
fora veritat que l'accentuació de la RACV seguix el model català hauríem de
dir que també el portugués, el gallec o el castellà el seguixen i seria
conferir-li un protagonisme exacerbat a Pompeu Fabra. En general totes les
llengües iberorromàniques accentuen les agudes acabades en vocal o vocal +
s , les planes que no tenen els acabaments de les agudes i totes
les esdrúixoles. Això sí, torne a remarcar que en este cas s'ha fet des de
la fonètica valenciana, com podeu comprovar tots els interessats en la nova
edició de l'ortografia de la llengua valenciana i l'estàndart oral valencià
que la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV ya ha dut a
imprenta i que en unes poques semanes podreu tindre en les vostres mans.
Premisses falses, argumentari buit
A modo de conclusió diré que les principals motivacions per a
posicionar-se en contra d'este sistema d'accentuació no són llingüístiques
sino personals o basades en idees com la falta d'oportunitat o la
catalanisació d'estes normes. Sobre la falta d'oportunitat, ningú no som qui
per a qüestionar la sobirania de la RACV per a prendre les decisions que
estime convenients igual com la resta d'organismes en les segües respectives
llengües. I respecte a la catalanisació ya vos he demostrat que és una
premissa completament falsa que s'ha escampat des del desconeiximent, en la
majoria dels casos. Després d'anys i anys de paralisació de la secció de
llengua per l'immovilisme dels seus membres, en l'actualitat s'ha représ
l'activitat a tota marcha i tots els dies es treballa en labors de llengua i
lliteratura en els despachos de la RACV.
El doble raser: les normes de la RACV i l'anarquia ortogràfica
Els meus ulls que veuen i han vist tot açò poden corroborar
cadascuna de les paraules que he pronunciat. He parlat des de la meua
experiència personal i no per lo que m'han dit o per lo que he llegit en una
incendiària pàgina d'internet, úniques fonts argumentals de certes persones.
Em pareix sorprenent que a hores d'ara es qüestione, per personalismes,
l'honestitat i el treball d'institucions sanceres que treballen per la
llengua valenciana en presuposts que encara que pareguen millonaris són
ridículs per a la faena que està per fer. Pero sens dubte, lo que més
m'encén, em cabreja i em pareix impresentable és el doble raser que existix
en el valencianisme: mentres es qüestiona a qui produïx fets tangibles com
llibres, revistes i atres materials per a la llengua valenciana hi ha una
série d'individus que aboguen per l'anarquia ortogràfica –sense aportar
absolutament cap benefici a l'idioma valencià– i que, no obstant açò, conten
en el beneplàcit d'una part d'aquells que critiquen a qui seguix les normes
de la RACV.
Valéncia Ciutat, a 5 de novembre de 2005
Juli Amadeu Àrias i Burdeos
- Llicenciat en Periodisme.
- Actualment becari de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la
RACV.
- Professor de Valencià en
Lo Rat Penat.
- És membre del Consell de Redacció de la revista
Lletraferit i
director de Lletrafaller, aixina com redactor habitual de la
revista
Valéncia és Notícia. A banda, ha colaborat en uns atres mijos com
la ràdio 97.7, el portal
digital
Panorama-Actual (Prensa del Mediterráneo) o l'agència Europa
Press (en la secció de notícies en valencià), entre atres.
- Ha rebut recentment el premi Botànic Cavanilles de la Conselleria
d'Agricultura, Peixca i Alimentació, en un treball sobre models de
comarcalisació per al territori valencià.
|
|
|
|
