Lletraferit, giner 2003, (59): 46

Manuel Casaña

Més alla d'estes per aquestes i atres, per altres estan els fets i els sentiments. Que no hi ha que filar tan prim, vullc dir. Que no tenim perqué creure's que quan u escriga aquí per ací deixe de ser valencià i hi ha que tildar-lo ya de catalaniste. Això són solament paraules soltes, que poc diuen; només que ad alguns, escoltar-les, li incomoden; i, en canvi, atres tenen a bé gastar-les, perque aixina li les varen ensenyar. ¿Pero és que a banda d'ensenyar vocabulari català, en els coleges, als chiquets, per un casual, els inculquen sentiments valencianistes?

Difícilment ho poden fer aquells que no creuen. Mal capellà és qui no creu en Déu. Les paraules gastades abans, ara, i després, poden variar pel temps. Preguem que s’obliden les paraules ràncies, arcaiques, desusades, estrangeres. Que renaixca ¾¿sempre estarem esperant un renaiximent?¾ el valencià viu, àgil, fresc que gasta el poble, ya siga este de la Ribera Baixa, de la Safor, de la Costera o 1’Alcoyà, Els Ports o 1’Horta Nort, perque, per qualsevol comarca, encara s'escolta la dolça paraula casolana que se passeja pels carrers, com si no haguera passat el temps. Com el parlar de don Martí, que era d’Algemesí. Tots ells, valen, menys el barceloní.

He fet este prolegòmen per a que m'entenguen millor, perque més d'una volta m'han preguntat: “¿Don Martí Domínguez era català?”, l’he tengut que respondre: ni català ni catalaniste. Ans al contrari, fón un gran valencià. Una atra cosa no dic; si creïa o no en la similitut d'algunes paraules valencianes en les dels veïns catalans o en les dels de més allà dels Pirineus ¾llemosins, provençals, delfinesos, auverniats...¾. Per a que comprengam cóm de valencià es sentia ell, els recorde que una volta en que estavem don Martí, don Vicent Badia Marín, Vicent Andrés Estelles, Francesc Ferrer Pastor i yo parlant mentrimentres esperàvem 1’arribada del Consell de Ministres per a tancar el diari i anar-nos-en a dormir, mon tio Taroncher li va dir al director:”¿Estan pensant vostes en la possibilitat de canviar-li el nom al diari i dir-li ‘Serra d'Or 2’?”. Don Martí, que les agafava al vol, li contestà: “¿Com pensa un senyor de Moncà que un fill d'Algemesí i un redactor en cap, de Foyos, puguen imaginar tal barbaritat?”, Estellés i Ferrer callaren. Don Vicent Badia, després de chuplar el puro, va afegir:”Taroncher; no nos enfangue més, pui.x ya vàrem tindre prou de fanc dies arrere”. Dies arrere en els que el diari “Las Provincias” contava la desfeta de la riuada i agraïa 1’ajuda desinteressada de tota Espanya per Valéncia. Don Martí, en primera plana, el 16 d’octubre de 1957 açò escrivia: “En caliente. Un gran bien que ya está entre nosotros. Se percibe por todas partes una exacerbación amorosa i filial de los valencianos por nuestra madre, por Valencia... Este sentido vivo en la hermandad puede hacer el gran milagro. Unidad apretada que ha hecho de los corazones valencianos una masa compacta... No dejaremos que ese sentido de viva unidad se enfríe. No consentiremos que esa masa compacta se nos cuartee y agriete”. Després, en juny de l958, una nova tromba d'aigua inundà el Marítim i com no hi havia arribat cap solució estatal, gosà escriure:”¿Palabras? Otra vez inundaciones, daños y angustias en Valencia... ¿ Vamos periodísticamente a gastar la pólvora en palabras?... Los hechos son los que hablan. Y con hechos hay que responder... ¿No se habla de soluciones grandes? Que se aireen, que las conozcamos pronto. Y que se acometa la más conveniente... Pocas y cortas palabras. Que hablen los hechos... El agua se manifestó ayer tarde por nuestras calles. Como si tuviera corazón y... coraje”. Com un enfrontament al Govem s'interpretaren les seues paraules. Com dura censura el discurs del Marqués del Túria ¾llavors, alcalde de Valencia¾ i els dos també per reclamar fets i no conformar-se sols en paraules. Don Martí hagué de deixar el periòdic i don Tomàs Trènor , 1’ajuntament. 1 és que les paraules a voltes couen. Dos hòmens ben valencians foren, i quan calia feren la defensa valenta i patriòtica de Valéncia. ¿Com s’atrevixen, encara, alguns a pensar que don Martí fóra catalaniste i don Tomàs castellà? Més que el só de les paraules, els fets enaltixen a les persones. Pero és que també va dir açò don Martí: “La llengua és a la Pàtria lo que a la terra els arbres: / l’arrelam que l’apreta, els troncs que l’ennoblixen, / les branques que s’eixamplen per donar-li son ombra / i, a la volta, son fruit. / Sense arrels, són les terres pur espai geològic...”.