LA MIRADA
Els ulls d´eixe cervol m´assessinen.
Sa llanguidea i la meua provoquen.
Nua sempre per a matar-me,
l´espasa el so que nomes para el somi.
LES PERLES
A qui, en tall iguala, no en caderes,
com els ebris oscilant avança,
yo li oferi les perles de mos ulls
(que l´intim sentir delaten sempre).
I mostrant el collar del seu somriure:
"Estes —digue— son prou, sense les teues".
LES ENTREVISTES NOCTURNES
¡Quantes vegades creui, nomes per vore-la,
el fosc onage de la nit!
¡Quantes aplegui a les tendes de la seua tribu
en el valor mes candent que l´espasa!
La nit m´amagà, com s´amaga
el rubor en el rostre d´un etiop.
LA BELLA VERGONYOSA
En sigil de serp, en bambolles
per somriure, aplegà la cervatella,
tan ebria de sa dolça boniquea
com yo de son amor, de ma joya.
I, al vore´m plorar, se ruborisà;
i darrere del vel aparegue sa cara.
El sol aixina, quan plora el nuvol,
S´amaga vergonyos entre el celage.
NIT D´AMOR
Tan trencadiç i fragil es son tall
com opulenta i prima sa cadera.
Curta es la nit i vola, si ella ve,
no d´unes atres ales que el plaer portava.
No hi ha major goig que sa visita.
Una aurora m´abraça fins a l´aurora,
talis son sos braços en el meu coll,
els meus cenyidor de sa cintura.
EL CINTURO I EL BRAÇALET
Me visità de nit, i fins a l´alba
abraci un ram fragil. Descenyida
estava despres i embolicada en son perfum.
"Escolta´m dona, ¿del cinturo, que feres?"
Senyalà sa monyica: "Aci està ficat
—digue—; en el tall em quedava fluix".
LA NIT BREU
En les ombres nocturnes vingue a vore´m,
vergonyosa i fidel, la dolça verge.
Les copes que´m donà foren estrelots
que el ponent trobà en mos llavis.
Mes la nit corregue depresa,
com un gagantesc cavall negre,
i me digue a l´anar, quan en lo fosc
ya reïen les dents de l´aurora:
"Puix veig que te beus les estreles,
en por fugixc, per a salvar les meues".
DAVANT DE LA CASA BUIDA
Front a sa casa, me vingue la tendrea
per la que alli vixque, no pels murs;
que, de sentir pietat per a on està
a qui ame, la sentira en mon pit.
BEBENT A L´ALBA
El juge de l´alba a les tenebres pren.
¡Damunt de la banyada herba sirvau vi!
Nos veuen els gots en bambolles
que sustituixen a unes atres mirades.
No s´apagaren els estrelots: unicament
passaren del cel als bancs dels jardins.
EL COPER
Servix el coper de vesprada el vi,
que te la mateixa força que sa front.
Son caliç esten embriagador, i un atre
no menys inebriant: sa mirada.
Sa purpurea galta se t´oferix
com a fragant rosa primerenca.
El vi de la seua ma, en sa galta;
el de son rostre per sa ma bec.
LA MARGARITA AMAGADA
Alla a l´alba, nostre gracil coper
omplia i animava nostres gots.
Nos ensenyava del jardi ses roselles;
nos donava la murta son aroma d´ambar.
"Pero, ¿i la margarita?", "Del coper
—digue el verger— yo l´amagi en la boca".
El donzell ho negava, i finalment
ensenyà son somriure l´amagatall.
DUBTE
Me mesura (1)en la seua destra i en sos llavis.
A un costat i a l´atre l´ebrietat suaument me du.
A força d´apurar caliç i boca,
ya no se, dolç amor, quin es el vi.
--------
(1)servir liquits i vins
--------
LA BELLA EMBRIAGADA
Era alegre esplendor de ma jornada
sa primor singular i lluminosa.
Vi me donava; pero a voltes era
la seua boca el meu inebriant vi.
Nectar i llavis apurava a l´hora
(ambrosia en cristal i en margarites);
en ses galtes plenes de rojors
besava, circumdats de l´aurora,
i quan, despres de l´ebrietat vençuda,
branca tendra era que corvava el vent,
li donava per capçal els meus muscles,
i l´alba clarejava entre mos braços.
TRIPLE EBRIETAT
Aplegà a la mijanit, l´ombra del qual
era com son cabell o que la fosca.
Copes de vi pur em donava,
que desprenien aromatic perfum.
Un nou licor vingue a afegir-se,
prensat pels seus ulls, les seues dents.
M´embriagui tres vegades: de sa copa,
de sa saliva i de sos negres ulls.
TRENCAR EL DIA EN LA MARINA
Naix el sol. Les espases dels seus rajos
ferixen, blanques, l´host de les ones,
que en llorigues brillants les aguarden.
Se creuen desafius de fulgors.
DIA DE TEMPESTAT
Ploren els trists ulls del nuvol.
Gurroneja el colom en sa alta branca.
¡Agarra el plaer en el jardi! L´aurora
entre verts murtes i vi celebrem,
mentres els cels la trista galta
de la terra en llagrimes recorren,
i lluixen els llamps que nos dona
com liquit inflamat l´arc de Sant Marti.
LA ROJOR
Purpureu trage se posà l´ocas,
del rosat color d´un bonic rostre:
besllum d´un clar sol, com deixa
senya el pudor en la galta amada.
De poder, en ganes ho beuria
i no licor; que, de son amor perdut,
tant banyà de llagrimes mes robes,
que les robes d´un naufrec pareixen.
ROSES EN L´ESTANY
Les roses que caigueren en el safareig,
i el suau bufit dels vents escampa,
la sanc son que el cavaller ferit
aboca per mig de la lloriga trencada.
FLORS DE MAGRANER
Suraven unes flors de magraner
en clara badina. ¡Quina maravella!
El vi colorat es congela
en un caliç d´argent que´s fon.
CASTIC DE LES AMAPOLES
Creui per l´encanyiçada d´amapoles.
Jugant anava el zefir, i la pluja
en sa fusta d´argentviu flagellava
les floretes del color del vi.
"¿Quin delit fon el seu?", "Que furtaren
el fermos vermell de les galtes".
UN NADADOR
Al dirigir els ulls a un rierol
de neta claretat, com d´espill,
a un flairos donzell viu nadant
que mirava en ulls de gasela.
Lluna, en el cel de les aigües,
pareixia entre l´halo de la bromera.
Nuvol de perles el cobria un punt,
per a mes llunt tornar a eixir brillant.
LA CASA DE BANYS
Es primer un escalf, un dolç foc,
com el que tot enamorat sent,
que despres du una mar de plors
que denota una gran passio.
A l´entrar en els banys, pareixc
un amant en el si d´un atre amant.
LES LLANCES
Els llancers, de ferro revestits,
com allaus que omplin els barrancs,
encenen els cremellons de les llances
que lluixen en la lliça com a antorches
(estranyes llums que apaguen als homens
en lloc que els homens les apaguen).
Dis-me, si son estreles, ¿per que despres
no se borren del cel en l´alba?.
Saben quin es el seu got i l´apuren,
despres de derrocar inanims els cosos.
Donen fruts als heroes de victoria
quan abaixen sos rams en la guerra.
No es maravella que sempre se dobleguen,
embriagades del vi de la sanc.
A MOHAMMET
Si trobara la rosa sos desijos,
ser vullguera la cara de la teua galta.
Esmeralda es la murta, pero si
per ta polsera en gust es tocara.
I si al cel li donaren els seus antoixos,
sol i lluna canviaria per Mohammet.
LLOA AL DISSABTE
Me fa voler del dissabte les hores
que en elles en qui ame me reunixc.
Sent bon musulma, es maravella
com resulta el dissabte ma festa.
EPITAFI A UN GUERRER
¿No ploren les espases a este donzell
noble viure del qual trencà la mort?
Caigue quan, en lo negre de la lliça,
flamejaven les llums de la sanc.
"La ferida obri la llengua de la llança
—diuen— no el fil del fret hacer".
Vejau com a la mar assessinà una gota;
Com a la lluna apunyalà una estrela.
EPITAFI AD ELL MATEIX
De vostre costat me furtà la mort,
inexorable llei dels sers humans.
En ella vos precedi; pero, a la fi,
no tardarém en trobar-nos junts.
Digau per vostra vida i el meu son:
¿No fon nostre viure un gran plaer?
Prega per mi qui per ma tomba passe,
i pague a l´amistat la fe jurada.
|
