Escrit en el vent

(2002). 

 

I

 

M'ho varen dir ahir i les paraules,

la crua indiferència dels veïns,

punchava com espines acerades

el pols que me nodria l'espirit.

 

Que saben ells d'idilis, d'esperances

regades com les roses d'un jardí,

ab l'aigua passional dels nostres somis

i en promeses d'amor, pel pur instint

de sentir-nos com aus sobre la branca

que esperen l'argentosa i blanca nit

per fer-se els juraments (qué hipocresia)

que els hòmens quan som jóvens no sentim.

 

Perque els fem influïts per l'inconsciència

de viure una aventura, sens el risc

d'oir els vostres càntics de sirena

per la cera prestada pels... “amics,”

evitant els esculls que yo em pensava

la nau en llibertat de ser fadrí

la desarboraria un romanç ample

si no em tapava ràpit els oïts.

 

Aixina vaig tractar d'aprofitar-me

mostrant-te l'atre yo falç i sumís

la teua castitat de baixa estirp.

sens por de profanar ab les mans càustiques

 

Recorde aquelles hores sens espigues

que ansiava, famolenc, oir-te dir

series per a mi la mel del néctar;

qui asseciaria el bròfec apetit

de carn assaonada de luxúria

i l'ànim inconfés del meu desig,

d'eixercir sobre tu el fogós domini

de mascle ab cor de pedra i seny podrit.

 

Pero tu em somreïes com la fada

blavenca dels meus somis infantils.

I recorde que em deyes: (Tin paciència...

El pany, encara no se pot obrir.)

 

I em parlaves d'amor, de sacrifici,

d'unir les nostres vides, tindre fills...

Yo et sentia parlar com des d'un núvol

que res significava per a mi.

 

Poc temps després, cansat d'aquella història,

ab un glop de despreci i d'improvís,

les llicencioses ales vaig estendre

perdent-me entre les boires dels camins.

 

Perduda, compungida i humiliada

quedares ab l'honor i orgull ferit

mentres yo me jactava en la distància

per l'únic bes d'amor que te robí.

 

II

 

Solcaven l'univers sense consciència

els dies i les hores implacables

i a un temps ma putrefacta indiferència

creixia buscant metes despreciables.

 

Seguia entaulellant la meua vida

de boires liderades per un vici

vivint una existència gris, i buida

d'afectes i valors i sacrifici.

 

No vaig comprendre a temps que m'abocava

sens llímit al silenci i la mentira;

qual ególatra infecte mai pensava,

ser blanc de les sagetes de la ira.

 

Perque vaig oblidar que existix Deu:

Que n'hi ha un Deu que nos prova les costelles

i baix sa justa ira l'error meu

porgava en l'existència feta astelles!

 

La meua obcecació trencà els principis

morals de ma conducta cara al cel

deixant arraconats els participis

del Verp, mentres tragava amarga fel,

per creure en les mentires d'una dona

teixides al voltant de sa bellea

pensant-me, ilús, pel rostre que era bona

quan fon l'estampa infame de Medea.

 

Vaig caure en la ruïna mes abjecta

seguint-la com un ca brut de desig

i ab l'ànima d'ilota ben subjecta

al mínim excrement del seu caprig

 

Vaig ser qual ídol fals que sols s'afília

a orgies sexuals en nits alcohòliques...

Per ella deixí amics, pares, família,

soportant exigències diabòliques.

 

Vaig perdre en amargor l'estima pròpia

i un futur de collites i de roses

ofegat en un pou de negra inòpia

com s´ofega l'insecte entre les brosses,

quan devalla en allau i tot ho anega

la pluja torrencial d'aigües obscures

i acaba circumspecta en el qui es nega

ad ell mateix i a Deu en les altures.

 

Pero una nit, lliurant-me de misèries,

estranyament seré no me notava

solcar ni un gram d'alcohol per les artèries

i, estúpit, vaig comprendre... que t´amava!

 

T´amava, sí! Com un somi impossible

difícil d'alcançar-lo per covart...

Llavors volguí pregar-te a ser possible

tornar de nou ab tu... pero era tart.

 

M´ho varen dir ahir, ¿saps? Pels meus ulls,

com sé que estàs ab Deu, voràs que plore.

Que estúpits som els hòmens plens d'orgulls!

No saps, hui que no estàs, lo que t'enyore!

 

III

 

Escrit en el vent queda este poema,

que et prega mil perdons per a este fem

estúpit i ignorant de la bellea

d'un cor que era mes fràgil que el paper.

 

Escrit queda en el vent perque desige

que ell puga en brisa nova i vol extens

portar-te estes paraules mai escrites

per causa d'un passat negre i dantesc.

 

Hui estàs, com imagine, en eixe regne

al qual, per ufaner, mai aniré,

fruint, ab les marors de llums immenses,

d'un ser que besllumena vida i temps.

 

Estàs en un espai de privilegis,

on soles goja a Deu el blanc aucell,

mirant el meu avern mefistofèlic

per vore de calmar la meua set.

 

La set que de perdó sent la meua ànima

per arribar de nou a ser honest;

la que tu pots saciar ab una llàgrima

intercedint per mi davant de Deu.

 

Perque dins de les pútrides jugades

que en la meua inconsciència te vaig fer,

sé tens el cor, terrerola d'ales blanques;

i sé li has de pregar torne la Fe,

al meu desvariat desequilibri

per fer de nou el pa d'autèntic rent

i ser un arbre recte en frut prolífic

d'on creixquen branques sanes i decents.

 

Per això, hui que els arbres ploren fulles

i encara em sent culpable per lo fet,

m'arrastre pel Camp Sant de sepultures

pregant de tu un perdó que no mereixc.

 

Perdona'm per les hores mai fruïdes

i accepta el meu planyívol sentiment;

perdona'm ab un raig inextinguible

d'etérea lluentor pel meu després.

 

I si acàs reviscoles vells afrontes

i el teu perdó no alcance, te diré

li pregues a l'Altíssim que em perdone

si t´arriba est escrit per mà del vent.

 

(... Un feix d'argent llumínic formant creu

de l'Éter devallà banyant-me el rostre...

I resant en silenci un Pare Nostre

notí que em redimia davant Deu!)