La yaya i la neta

 

Com una estàtua en ocre

o un borró de tinta seca,

a la porta de la casa

fa punt de gancho la vella.

La cadireta de boga

té una pata que coixeja,

un barrot que encaixa mal,

i en les espales, gemeca.

El cabdell de fil descansa

damunt de la falda negra

com una bola de neu

que dorm una llarga sesta.

Un sol d'hivern que no calfa

ha aguaitat a la finestra

d'un núvol gris, i a la yaya

li envia un raig que la besa.

Els dits de sarment enganchen

el fil que en calma meneja,

i el ganchet sembla una ploma

que escriu en l'aire un poema.

La yaya mira al carrer

en ulls de mirada cega;

sospira, meneja els llavis...

¿Quí sap si renega o resa?

Badalla. La boca forma

com una "o" de sorpresa

sobre el fons d'unes genives

pàlides, color de cera...

Prop de la yaya, en la nina,

juga i somia la neta

engolint a bocanades

un afany de primavera.

"Yaya, ¿quan tinga els teus anys

-la veu de la neta és fresca-,

també faré punt de gancho?

¿També, com tu, seré lleja?"

La yaya deté el ganchet;

entorna els ulls; no contesta.

El sol comprén el silenci

i tanca al punt la finestra...