Palma Dorada Jovenil 2012

Autor/s de l'artícul: 

Estimats amics i amigues,

Crec que continue igual de sorprés i d’esglayat que quan Josep Rico me donà la notícia fa ya uns quants mesos. Est és un reconeiximent que per a mi, de tot cor, representa un honor. 

Que és un absolut honor, se’m fa evident només llegint la nòmina de premiats d’edicions anteriors (o d’esta mateixa), o quan me venen al cap els noms de persones indiscutiblement més mereixedores que yo d’este guardó. 

I resulta per a mi, encara més, un honor, quan relligc els motius pels quals el Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano diu otorgar este reconeiximent: quan relligc eixos valors de tolerància, de diàlec, de concòrdia, de treball en equip. Uns valors pels quals, un bon dia, vaig decidir pegar un pas avant, com tants atres, per a aportar el meu chicotet granet d’arena en esta gran família del valencianisme cultural i cívic.

Molts rius de tinta han corregut i correran sobre l’alcanç i definició del concepte “valencianisme”, i no és este el moment d’entrar en tals disquisicions. Pero sí és cert que molts paisans pensen que això de dedicar esforços i temps lliure —d’eixe temps lliure que tant escasseja— a un concepte tan abstracte, difús i discutit com “el valencianisme”, és, en estos temps que corren, poc més que una frivolitat, poc més que un passatemps de desfaenats que viuen fòra del temps i de l’espai. 

En el permís de vostés, m’agradaria fer una alegoria en un recurs imprescindible per a la vida, i que en estes terres del Vinalopó és, si cap, més valorat encara: l’aigua

Sense aigua, els sers humans i els animals no podem beure, les plantes s’assequen: la vida no és possible. Pero un excés d’aigua, una riuada a les que tan acostumada està la nostra terra, pot ser igualment destructiva. 

Un mateix element, com veem, pot donar i llevar la vida, per excés o per defecte, i prou que sabem els ingeniers civils —perque forma part de la nostra professió— que l’aigua que realment dona riquea és aquella que es gestiona adequadament i en criteris justs: la que s’almagasena quan toca, i es canalisa en seguritat i de forma equitativa fins a l’última séquia, fins a l’última aixeta, fins a l’últim espai natural, per a que aplegue a tots i cadascú dels seus usuaris potencials. No la que s’aboca descontroladament en una gran avinguda torrencial, ni la que es malbarata sense control, ni la que, a causa de la seua absència, condena a la mort per deshidratació.

Puix be: fent un chicotet esforç d’imaginació, no hi ha en realitat massa diferències entre l’aigua i el sentiment identitari. Un excés de sentiment identitari, una exaltació pura i dura de les identitats, és absolutament indesijable. Quan els prejuïns identitaris i els estereotips negatius no permeten construir més ideologia que la reactiva, el sentiment identitari només funciona si va a la contra d’un enemic: real o supost. I be que sabem que esta visió degenerada del natural sentiment de pertinença a una colectivitat pot aplegar a justificar l’odi, la violència i l’enemistat entre pobles, o entre grups socials, o inclús entre classes. De tot això, per desgràcia, els valencians ne sabem molt. 

Pero una carència absoluta de sentiment identitari, que és tant com dir, una carència absoluta de consciència de grup, una total desmemòria històrica i cultural, és igualment perniciosa. Més allà de la dramàtica pèrdua d’una herència cultural única, té com a desastrosos resultats l’individualisme empobridor, l’indiferència social i una falta creixent de sentiment de comunitat d’interessos: una falta creixent d’eixa cohesió social que, en particular, el nostre poble —de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a la mar— necessita com l’aire que respira per a eixir triumfador d’un present angoixós i un futur certament inquietant. 

L’indefinició de la pròpia personalitat, ademés, porta necessàriament aparellada la dependència d’àmbits simbòlics i grups de pressió externs; lo que, vullgam reconéixer-ho o no, traspassa l’àmbit purament cultural per a influenciar negativament a esferes acadèmiques, econòmiques o polítiques. En efecte, d’eixa carència de consciència de grup, els valencians, paradoxalment, també en sabem molt. I per desgràcia, cada volta estem sabent-ne més, només a pur de llegir els diaris o escoltar les notícies.

Ben al contrari, front a eixos dos extrems igualment indesijables, i talment com l’aigua que es conduïx i es canalisa en rigor i trellat per a donar vida a les terres abrasides de set, el sentiment identitari que realment val la pena, el sentiment en el que creem, s’estén de forma transversal a tot un poble, valora de forma oberta i cívica la pertinença a un colectiu, se recolza en l’estima pels antepassats propis i la seua cultura, i conseqüentment, vol transmetre-la en herència als que nos han de succeir. 

És un sentiment i una idea que motiva a responsabilisar-nos i a preocupar-nos per la sòrt del nostre poble, en convivència i harmonia en els atres pobles de l’entorn. Un sentiment i una idea que exalta el sentiment de coparticipació i de civisme, i que farà sentir-nos més orgullosos de ser valencians en la mida que ajude a aumentar les nostres cotes de benestar físic, econòmic i cultural, de convivència pacífica i de justícia social. 

Pero la nostra desfavorable història recent ha determinat, per desgràcia, que lo que fa poc era simplement “ser valencià” hui pareix que necessàriament s’haja de convertir en “ser valencianiste” —fins al punt, inclús, de considerar-se una matèria tan escassa i valiosa com per a crear la necessitat de premiar-la en l’actitut personal o d’una colectivitat—

Com s’ha dit adés, mentres alguns nos delectem en llargues i apassionades reflexions sobre el fet valencià, uns atres paisans —cada volta més— viuen sense penes ni preocupacions en les seues actuals i novedoses referències socioculturals, per molt diferents que siguen de les coordenades dels seus antepassats més immediats (i per molt inconvenients que, a l’hora de la veritat, resulten per als seus interessos més purament crematístics i materialistes).

Per tant, si realment volem recórrer el camí invers al que marca la nostra història recent —passar, de ser valencianistes, a tornar a ser, simplement, valencians en plenitut, el moviment valencianiste, el moviment dels “ingeniers del sentiment identitari”, no pot viure al marge del sistema; no pot convertir-se en un moviment antisistema. El valencianisme ha de tornar a posar-se de moda: ha de tornar a ser un concepte transversal, que, simplement tamisat pels garbells de l’ideologia política o de la procedència geogràfica, torne a amerar els cors i les consciències de tots els valencians, de tot el poble valencià, del Sénia al Segura. Seguint el nostre símil, fer que aplegue en la dosis justa i necessària a totes les séquies i totes les aixetes.

De res servix en estos casos apelar a l’història o a les glòries passades si no es té res que aportar al futur, si no hi ha res que tributar al pervindre de les noves generacions; si no es conecta en els seus anhels i preocupacions. Només de sentiments no pot viure l’home, i “tindre més història que ningú” pot oferir una bona posició de partida, un bon solage des del qual refermar les nostres raïls; pero no nos assegura en absolut un futur prometedor. La sola alusió a l’estat actual de Grècia o Egipte, breçols de dos grans civilisacions de l’antiguitat, serà suficient per a ilustrar esta afirmació.

I, si be per espai de huitcents anys, en Elig, en Morella o en Xàtiva, per damunt d’identitats preexistents o sobrevingudes, els valencians no hem deixat de ser atra cosa que valencians, això no implica necessàriament que eixe fet històricament indiscutible continue perpetuant-se en un futur. Com deixà escrit Darwin, “no és l’espècie més forta la que sobreviu, ni tampoc la més inteligent, sino la que respon millor al canvi”. 

I els grans canvis són els que es produïxen silenciosament. Els canvis de la vida diària; els que no ixen en els titulars de les notícies, ni en els discursos grandiloqüents, ni en els doctes estudis de l’universitat. I be que saben els que em coneixen que eixa és la manera de treballar que a mi, personalment, m’agrada més. Passar desapercebut, pero tindre la satisfacció íntima de que les coses se fan be, en esme i trellat; la convicció de que, colaborant humilment en un proyecte comú, podem transformar positivament la realitat actual. Ajudant a que el poble valencià comence a recobrar la seua memòria: quí era, cóm era i, sobre tot, quí vol ser. Ajudant a que, a on hui hi ha només un llit sec, demà renaixca un riu cabalós que, com diu el poble pla, tart o pronte traurà les escritures dels solars que un dia foren seus, per a reclamar la seua llegítima propietat.

Res més. Reiterar el meu agraïment al Grup Cultural Ilicità Tonico Sansano, al jurat dels Premis “Palmes Dorades”, i a tots aquells companyers de fatigues valencianistes en els que treballe colze a colze, en una menció especial per a l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana —Palma Dorada colectiva en els anys noranta—, Germania Valenciana i la Convenció Valencianista. També, naturalment, a la meua família, per saber fer-me ser valencià. Este guardó, indiscutiblement, és compartit en tots ells. 

Voldria precisament acabar en uns versos del patriarca de les lletres valencianes, En Teodor Llorente, escrits fa més de cent anys i precisament durant una estància en estes terres. Uns versos que condensen l’idea i el sentiment que, mal que be, hui he intentat compartir en vostés:

 
Ella és nostra senyera; siga també la vostra.
Alcem-la els uns i els atres, juntant iguals amors.
Nostres glòries comunes dels segles passats mostra;
mostre-nos iguals glòries dels segles venidors.
 
¡Anem tots a guanyar-les! És atra hui la guerra;
els que millor treballen, són els millors guerrers.
¡A treballar! ¡A véncer! I en honra de la terra,
juntem les palmes noves a sos antics llorers.
 
¡Fills del gloriós Lucentum! ¡Fills de l’hermosa Edeta!
Formem un estret rogle; donem-se be les mans.
De l’unió naix la força, i ella el valor completa:
jurem ser per a sempre tots uns, tots valencians.
 

Moltes gràcies.