juny 2002

La gola enrogida i la llengua aspra, l’incomprensio de massa bons valencians que s’hi creuen capaços de trobar la solucio a crits com a ultim i trist recurs, negant-nos el bon dia i el dret a l’esperança.

A soles nos val la victoria final; els escritors en llengua valenciana i qui aço vos escriu ho hem manifestat sempre a qui ha volgut escoltar-nos o llegir-nos – vore activitats--; no parlem d’ajustar una ortografia en mes o manco accents, digrafs, dieresis... Tornem a proclamar que si estem defenent l’idioma valencià com a llengua romanica independent ( cas del gallec- portugues) no hi ha cap problema en raonar a nivells de decisio “oficial” per a institucions, centres educatius, mijos de comunicacio... La titulacio de Filologia Valenciana hauria de tornar ya com a l’unica valida i de llei. En esta nacionalitat historica; tenim plens de vida i obra a molts filolecs d’eixa llicenciatura.

Alguns vixquerem els fets de finals dels setanta, nos ompliren de dubtes entre llibres, concerts populars i banderes; agarrarem el cabacet de l’humiltat i llegirem als uns i als atres mentres la sort del nostre treball viager nos enriquia del parlar viu de qualsevol raco valencià; aplegarem a les propies conviccions ( les quals s’agermanen en l’actual sociollingüistica) i s’apuntarem als cursos de Lo Rat Penat pel natural desig de saber una miqueta mes; allí deprenerem plens d’interes i en prou estranyea pel dur contrast entre el poble pla i “lo culte”; alli discutirem paraules foranes, respectuosament, sense mes resposta de la professora que ¡a la norma, a la norma!, alli fruirem el canvi de normativa 32-RACV o Roseta Arminyana- Toni Fontelles; seguirem fins al professorat i encara hui, en lo molt que ha plogut i tronat, seguim corregint a qui vol bons fonaments per a sostindre les seues raons.

Tenim l’espill net de Miquel Adlert, l’home, el juge i l’obra que hem de fer arribar als coleges com a mostra de sinceritat i honradea. Esta tambe es prova fefaent i alertadora d’un proyecte anexioniste –ara desemmaixquerat i politicament consentit-- descobert per ell fa mes de cinquanta anys i denunciat sense treua a lo llarc dels seus ultims trentasset anys de vida.

“Lletraferit” nos parla d’un assucac (ya ben conegut) i un pont per a creuar, que sangoleja perillosament als amants dels riscs i les llibertats; si el passem cap a la llum, ferits i plens d’arraps, sera per Valencia i la llengua valenciana; ferms, drets i dignes.

Aureli López