 |
L’accent, en el trellat per V R Calatayud |
 |
||||||
| Cresol virtual | extra d'estiu 2003 |
|||||||
|
|
||||||||
Principal Qui som Escritors Activitats Publicacions Biblioteca Valenciana Virtual Cresol Llengua Valenciana Enllaços |
Quan allò, que mes avant foren idiomes, encara eren simples acomodacions sonores, que les diferents tribus anaven conformant per tal d’entendre’s, res se’n sabien d’accent, ni importaria tilde o mosca gràfica alguna, perque el personal s’entenía de paraula. Quan més avant s’inventara l’escritura esta solament intentava reproduir, lo mes fidelment possible, el valor de les veus. Tampoc hi hagué, en aquelles époques primitives, cap d’accent, senyal sobre l’escrit o afegitura per damunt de les vocals. El perfeccionament i l’evolució dels idiomes, l’idea de facilitar la més correcta llectura, de fixar valors o sons distints, en paraules homógrafes, propicià les ralletes, puntets o senyals, majorment sobre les lletres vocals. D’esta manera s’advertix al llector de la necessitat de carregar el to, o siga, d’accentuar al modular, d’obrir o tancar vocals etc. | © V R Calatayud, 2003 | ||||||
|
|
Pero insistirem en que els avanços venen pels intents de millorar i sobretot, quan comprovaren el benefici dels accents diacrítics, el modo d’escriure accentuat s’ha de vore com una millora, sempre que s’aplique en una normal correcció tàcitament acordada pels usuaris, ya que facilita la més clara interpretació del text. No entrarem en el qué ni perqué no de l’acort d’accentuació pactat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en son dia, únic acort que oficialment es refermà per la Conselleria, perqué tot es qüestió d’evolució idiomàtica i que no afecta al fonament de l’idioma valencià. Ara nos congratula, en el nou acort pres pels acadèmics, que s’haja tancat una baralla innecessaria. Com resulta que els problemes idiomàtics mes greus que patim no son precisament d’accents, ni encara de gramàtiques, perque el perill real es el de mort del nostre idioma, per substitució paulatina i continuada; quan el concepte de LLENGUA VALENCIANA s’emmudix i la seua substància es derrama; quan la pròpia lliteratura ha segut buidada en uns atres moles i baix d’un atre nom; quan unes supostes autoritats foranes gogen de ficar-se en la nostra casa per a dir-.nos cóm i quan podrem parlar, sense que se nos ocórrega fer-ho a la manera més pròpia, per valenciana; quan malintencionadament se nos ha intoxicat est assunt, qué més donarien els accents. Està clar que, la miopia política, el complex d’inferioritat, la vanaglòria i els interessos personals dels de casa i la gola desmesurada de guanyances editorials i d’influències expansionistes pancatalanes, estan darrere del verdader problema. Pero la poca coherència dels que es tanquen, pensant que defenen -de la pijor manera- unes normes que algunes voltes ignoren; el desinterés real de massa valencians, que no volen llengua a la catalana ¡això mai! pero fan poc per conrear-la com toca; la desfeta de les escoles imponent moles forasters; l’impotència de molts pares front a mestres indignes.., no per pensar que dona lo mateix, sí que per amagar lo de casa, per a que brille la mentira interessada... hauríem de vore cóm nos va de malament, dividits artificialment i enfrontats. Ara que un nou cicle comença, ara que podem avançar, ara que es quan mes falta fa, avancem accentuant i acatant units, lo que des de la Real Acadèmia se nos recomana, sense baralles, per a salvar per a sempre l’IDIOMA VALENCIÀ; per a que no siga un nom, reconegut en l’Estatut, sí, pero buidat d’ànima i regit des de fòra. Ara que toca i a on toque, parlem i posem accents. Pero majorment en el trellat. Vicent-Ramon Calatayud |
|||||||
|
||||||||
