extrad'estiu

2003

Per a donar-li mes aire a la celebració del Mig any, ya que sempre sol fer calor, pensàrem en demanar als escritors que acodiren en un relat original, d’humor i màxim de 10 ringlons, baix del braç. Aixina gojaríem de la frescor de l’aire lliterari, sense arribar a “constipar-nos” I tal com s’acordà, allà n’anàrem 7, número cabalístic. El premi era un gelat. I com no s’establí reglament, la cosa quedà... com quedà. Per l’olor ya se sabrà i que cadascú pense lo que vullga. O haver vingut a comprovar-ho. Pero ací van els relats.

• DIUEN...  de  Joan A. Alapont

Me conten els amics de la Plaça del Dr. Collado que allà pels anys vint del passat sigle formava part de la comissió fallera un home que ya tenia 50 anys complits, el qual estava casat en una dòna de bona presencia pero que li llevava vint anys de diferència en l’edat. Pareix ser que la dona no estava contenta per les poques satisfaccions que rebia del marit així com pels pocs chavos que li donava per als caprichos, lo qual contrastava en la roba que lluïa i que tan bé li sentava al cos. I és que en la plaça hi havia una tenda de teixits nomenada “El Gallo”, que regentava un jove de 35 anys. Diuen les males llengües que este jove s’entenia a la perfecció en la dona de referència, a la que complaïa fent-li coses de profit, barata algun billet que atre, cosa que era ben sabuda pel barri i per la comissió. Un any d’aquells, l’artiste faller, ficà en la falla una dona de bon  aspecte gitada en lo llit en un gall i aguaitant entre dos cortines un “güelo” en una bona cornamenta. El dia de la llectura del llibret, el pota, en bon ofici i pijor intenció, descrigué en versos satírics aquella escena i al concloure la llectura l’aludit s’acostà al poeta i donant-li un abraç li digué a cau d’orella “¡Che! Podies haver dissimulat un poc mes, perque no me diràs que és clar que estàs referint-te a... ¡Fulano!” -“¡Sí, calla i no li ho digues a ningú”- respongué l’autor retenint la rialla  -“és que si no me pela”-. Uns dies després, quan el poeta ho contava en la comissió, la befa fon general...  I és que hi ha qui veu la palla en l’ull alié i no veu la biga en el propi.

• ¡ES BROMA!, de Vicent Ramon Calatayud

De bona veritat. No sabia cóm dirigir-se ad ella. En el mateix cas, la seua dona, resolia la pròpia papereta sense problemes. Li reconeixia el mèrit. I és que les dones sempre ixen avant. Qualsevol d’elles no s’enfita en dir-li “mama” a la sogra, Pero com ad ell no li eixia, alla el tenies patint el multilema, que això d’amollar-li ¡sogra! als morros... resultava un pel heavy. Com, mare, li sonava fals, acabava soltant-li  ¡¡ye atenga!! .

Calfant-se un dia el perol, caigué: l’assunt devia de ser vell, només vore cóm alguns utilisen la fòrmula “política”, per a lo de les sogres. I quedà mes embolicat. ¿Era que ad aquells que menejaven la cosa pública i se n’aprofitaven, autoritaris, per a impondre i manar, els motejaven de polítics per lo de les sogres, o es que ad estes, per la càguila pijorativa dels primers, els reballaven una falsa maternitat, “política”   !... i  avant!?

Pensant-ho davant de la mar comprengué que, a la seua sogra,  en el fondo la volia, mes que fora molt fondo... Pero... hi ha qui no deu passar-ho tan malament, perque més d’u és capaç  d’arribar a tindre dos o tres sogres ¡i en pau! És un dir.

• NORMES 2003 (PER AL PREMI, YA S’ENTEN), de Maria Jesús Coves

Exposició:

Està per Junta aprovat

que a qui més nos faça riure

en prosa o en estil lliure

hi ha que pagar-li un gelat.

No crec que mostre equitat

eixe premi tan potent

que segur deixa coent

la boljaca a l’entitat.

Proposta:         

Donem-li l’honor només

i ell... que convide als demés.

• NO ESTIC DE SORT, de Josep Furió Egea

Sabeu que hi ha un colectiu internacional per a l’eliminació de les mines de guerra, per les pèrdues irreparables de membres inclús entre els civils. Famosa representant d’eixe colectiu fon Lady Die, aristòcrata a qui s’escoltava molt.

I yo, que no sóc aristòcrata ni famós, que només, m’escolten els oyents de la 97.7 els divendres per la nit. i si Aureli me dona la paraula, yo, tots els matins, en eixir de ma casa, he de debatre’m en la travessia d’un camp de mines, ¡i cóm m’enrecorde dels meus veïns que han passejat el gosset la nit anterior o eixa mateixa matinada! Si chafe una mina no perdré cap membre, pero pot ser que perga als meus amics, que fugiran durant tot lo dia de mi, com si no estigueren a gust al meu costat.  Això sí la mina no està tendra, en qual cas sí que em perilla un membre, un membre en el que solc reposar quan el pes de la jornada tira de mi cap avall. Si al menys vixquera en Catalunya, em sentiria conhortat perque els meus representats polítics haurien assignat als autors de les mines capacitat de sentiments psíquics i, si yo caiguera, seria víctima d’un acte carinyós. Pero ací en Valéncia... ¡caure víctima d’una necessitat fisiològica d’un irracional! ¡Que no estic de sort!

• 10 RENGLONS, d’Aureli Lopez

Eren massa servicis. Massa mans brutes i assedegades d’un apretó plaenter; dies de vint i vinticinc vegades que la deixaven arrugada com una pansa, dessucada... I estava farta, mes farta que Mahoma de la cansalà...  ella... que encara tenia la pell suau com el vellut, la boca sucosa i chicotiua capaç d’emborrachar de passió... ella... havia acabat entre obrers de vila, llauradors i manyans.

Hui mateixa, l’últim de tanda s’havia extasiat mirant al cel mentres l’arrematava, acariciant-li el coll i palpant-li el cul a grapats de viciosos pessics...  per a oblidar-la, com sempre, penjada d’un clau i... de matinet, ya l’omplirien de vi en ser l’hora d’almorsar.

• L’ENTREPÀ, de Manuel Navarro Navarro

Farà un mes vàrem contractar a una empresa de construcció per a fer unes obres menors en el jardí. Es cosa de quatre o cinc dies, nos digueren, pero la mentada empresa va resultar ser el famós equip de “Pepe gotera y Otilio”, o al menys, per la forma de treballar ho pareixien.

Bo. Despres de 15 dies d’haver de soportar la pols i el desastre que acompanya sempre als obrers de vila, decidírem, en un acte de valentia, armorsar en la terrasa, ya que teníem la visita d’uns amics, i no era cas de fer-los passar ad ells tota la calor que aguantàvem dins de casa, en benefici de mantindre-la neta.

El cas es que quan estàvem començant l’armorsar nos passà per davant, perque era pas obligat, u dels manobres, un sudamericà, equatorià crec, com tots els seus companyons, ya que pareix que hui en dia han desaparegut els obrers nacionals. La meua muller, en un acte de bona educació, li va dir que si li abellia..., a lo qual l’home yo crec que mes mogut per la necessitat que pel desfogament, li contestà, mes frescs que una rosa: “ah, puix bé”. Al principi nos va paréixer a tots que no ho havia comprés, o que es tractava d’una broma, pero al vore que l’home es mantenia plantat i ferm, com un soldat dels d’abans, vàrem comprendre que l’assunt anava en sério, per lo que, ficant-li un entrepà de fiambre, se n’anà més content que unes castanyoles.

No cal dir que el dinar el férem dins de casa, ya que corríem el risc de que se nos presentaren, a l’horeta en punt, tota la colla, deixant-nos a mitant requesta, inclosos els convidats. I és que, desgraciadament, el món està molt malament repartit.

• PERFUMS, de Joan Romero i Moya

A l’obrir la finestra una suau brisa m’acaronà. M’embolicava el perfum de la flor del taronger. Respirí fondament intentant que m’aplegara a tots els racons dels pulmons. Sense ganes vaig asear-me i, desdejunat, vaig agafar el coche, ya que sóc d’ell el més lleal esclau.  A poc de marcha, l’agradós perfum havia segut reemplaçat per un atre, que mes be pareixia fem, Per la finestreta vaig vore uns camps d’encisams.  ¡Quin esforç mes gran per a traure una collita! Tan fort era que acabí marejat i fart de l’oloreta... dels llauradors... i de les lletugues.

El meu destí estava traçat. Al baixar del coche topetí en la crua realitat ¡havia chafat una caguerà de gos! la portava apegada a la sabata i al pedal de l’acelerador  ¡correguent me n’aní a comprar un dècim! Ya vos contaré... bé des d’ací o des del Brasil.