Suplement Mig any

Teniu en les mans el producte festiu-lliterari aportat al  Dinar del Mig Any juny 2004. Com ya sabeu venim celebrant uns quants anys este dinar, reunió gastronòmica i lúdica, que ya ha quedat consolidada en lloc: Hotel Chispa i data: entre Sant Pere i Sant Joan.

En l'excusa de dinar, anar a la plaja qui vullga prendre el bany i descansar de l'ordenata, una volta reunits també alguns, per allò del vici,  unes voltes més i unes atres manco, s'han arrancat a llegir alguna ralla, embastant humor i actualitat. I com això dels microrrelats funciona -i més que funcionaria si no haveres de passar-te dos dies recurtant i recurtant-, com aquell que diu ho hem deixat com un embolic més, dins del nostre calendari, per a tindre ocasió de trobar-nos, d'escoltar-nos i... de desclassificar-nos, perque a gosades que ben poquets d'estos relats que ací traslladem s'ajusten a les minibases: 10  ringlons i humor, per l'espai, me referixc, pero bo.

El primer treball és naturalment el que resultà guanyador. Hi hagué un empat en els atres dos que seguixen, pero del desempat ixqué lo que a la vista està, en orde de llectura i si teniu paciència i seguiu llegint es fareu en tot i tindreu idea cabal de cóm anà la cosa, que fon molt renyida i séria. Encara com gojàvem d'aire acondicionant , perque l'assunt no s'acabava de ventilar.

Per a enguany, lo dels dèu ringlons passe, pero  a l'any que ve no passarà, que la regla es dura, això ho saben uns més que uns atres, pero deu ser-ho per a tots i no hi haurà misericòrdia:  mes que la docta assamblea de dinar-contents premie a u o un atre, segur que ací no es reflexarà per a res. O siga que es llegirà, be, toca, s'aplaudirà, val, pero lo que és passar a la posteritat, com passarà tot lo que ací s'escriga ¿a quín sant? ¡ni pensar-ho, ni ensomiar-ho, més que res perque no ho arreplegarem, ni ho copiarem i per tant ni s`'editarà, ni s'enviarà, ni es passarà per cap de Cresol ni torçuda. Quede el personal avisat.

La Redacció del Cresolet

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

PIPO

Allà per l’any 1958 se va afegir a la colla d’amics, Pipo, un estudiant de medicina que era el mateix dimoni, no tenia idea bona i no hi havia trastada on no estiguera ell pel mig. Un dia de falles dugué un braç d’escayola que acabava de llevar i en benes, un guant ple de cotompel i agulles travesseres, confeccionà un braç postiç que colocà baix de la gavardina. D’esta forma s’acostava on vea home i dòna i traent el braç bo palpava la part més carnosa del cos de la femella. Esta, posava de fulla de jolivert a qui tenia al costat. Pero en la falla del Mercat, mentres repetia l’operació, a l’acostar-se el tramvia 7, una espenta inoportuna li llevà la gavardina, deixant al descobert el fals braç que caigué a terra entre el riure d’alguns i l’enuig d’un marit que la mamprenia a sacsons en un pobre home inocent, acabant allò com el famós Ball de Torrent. No sé si Pipo –hui afamat Dr. en Albacete- se’n recordarà de l’anècdota. Yo mai l’he oblidada.

Joan Antoni Alapont i Pérez

TROBANT LA LLIBERTAT

Sabia que aquell poguera ser l’intent darrer i decidí provar, desesperat, mentres pensava...si no ho conseguixc pels soterràneus me tiraré al buit des de dalt...¿a on estarà l’eixida?; me mata esta foscor que magnifica els mil sorolls de la vida d’ací dins, esta tenebror que em fa moure´m reptant com una serp cegallosa entre líquits pudents i apegalosos; sent que m’esgole fent caragols com en un port de montanya quan es puja i s’abaixa en un esforç jagantesc, pero...¡calla, calla!, veig un badallet redó en una miqueta de llum...¿serà ilusió òptica?, ¿serà ben de veres?... allà vaig..., i en un gojós esclafit de sec resò trobà la llibertat el valent pet entravessat.

Aureli López

YA NO ÉS LO QUE ERA

Era el cas d’un home de bon viure qui, pegant bacs per lo món, un dia tingué una reunió íntima en Sofia Loren. Acaçat per la mala consciència del fet, acabà agenollat davant d’un confessonari, sense importar-li massa si el mossén que l’escoltava poguera ser dels de sotana o rocker. Pero tingué sort i li tocà un flaret modern.

-Pare yo m’acuse d’haver-me gitat en Sofia Loren.

-Home...¡no vindrás a arrepenedir-te! Li respón el rector en chança i complicitat.

-Mire, sí, vinc arrepenedit...

-¿De veritat?...

-Sí, sí...¡la veritat es que ya no és lo que era!.

Vicent Ramon Calatayud

CADASCÚ ESTORNUDA COM DEU LI AJUDA

La yaya faltà en estiu, apegalós de galvana. Al cementeri només acodiren dos fills, ú dels nets i la dòna d’este. Pujar la caixa a la caseta, costà la gana i, quan l’acomodaren, el soterrador  tancà i lluí el lloc. Abans de que baixara de la no molt consistent escala, li pregaren que posara les inicials i allí vegeren suar al pobret, per lo molt que li costà posar en palots de chiquet  M.R.  Patien els de baix veent-lo patir i, al donar-li la propina, li preguntaren si conexia algun marmoliste per a encarregar la llosa.

Porten coche?–Clar-respongueren. -Tinc el vehícul fora. Vinguen darrere i els portaré.

Desdentat, coixejant, en barba de quatre dies; se compadiren de la seua sort.¡Quín treball tan desgraciat ! Pero clar, qué volies, era casi analfabet.

S’apinyaren en el recalfat utilitari, i la sorpresa fon vore al qui tanta llàstima els havia donat, obrir un luxós 24 vàlvules  fent-los ademà de que el seguiren. Suant i acalorat, digué el fill de la difunta: -¡Vaja en el soterrador que a penes sap escriure!  ¿En qué aniria si havera estudiat?. ¡Ay tio! – respongué el jove- probablement com yo, ¡en un utilitari!

Maria Jesús Coves

UNA MALA NIT

Alló fon una nit terrible. Ell aplegà del treball, que eixe dia n’havia segut massa; va saludar a Marian, que estava acabant de preparar uns detallets per al sopar, i s’ajocà en el silló, davant del televisor, esperant que les emocions del Portugal-Anglaterra li ajudaren a oblidar lo trafegós de la jornada. Pero no; al moment sonà el timbre, i Marian, des de la cuina, li demanà: -Obri tu, papa- I el pare s’alçà. Era Neus.

-¿Pero tu no tens claus?./ -Si, papà, pero me les he deixades./ - ¡Molt mal fet. Perque la senyoreta  s’ha oblidat les claus, ara tots tenim d’anar de cap obrint-li la porta a la chiqueta. Açò s’haurà d’acabar!.

No se n’havia acabat de tornar a ajocar davant de la tele, quan tornà a sonar el timbre.

-¡Nievetes, obri tu!./ -¡Estic en el bany!./ -No te dic. Cria filles, i t’arrancaran el descans./ I el pare s’alçà a obrir. Era Marcos.

-¿A tu també se t’han oblidat les claus?./ -No papà, és que li les he deixades a Àngels, que esta nit se n’anava a estudiar en les amigues i torna tart./ -¿És que Àngels no té claus?./ -Les va perdre la semana passada./ -¡Les va perdre, les va perdre...! Uns que se les deixen, uns atres que les perden. ¡I ací u fent el quico, amunt i avall, sense poder descansar del treball del dia!. ¡Puix s’ha acabat! ¿Al pròxim que toque a la porta a les hores de sopar, o més tart, no-se-li-o-bri! Que pague les conseqüències de la seua irresponsabilitat. ¡Ya està be de criar gossarros!

I no s’acabà tot ahí. Perque els crits continuaren.. De fet, no pogué seguir tranquilament el partit. I tota la família de morros.

I ací estava ell, dos nits després d’aquella amarga velada, enroscat en el butacó del coche, en el coll endolorit, menejant-se sense parar per a trobar una postura un poc menys incòmoda, sobresortint-se cada vegada que algun vianant passava prop del coche i comentava que dins n’hi havia algú. I tot perque hui havia aplegat tart a casa i s’havia deixat les claus en el despaig. ¡Cóm tocar el timbre!. I lo pijor és que Marian tenia ya el mòvil desconectat. Si no, ella li hauria obert sense comentar res als fills, i com si no res. ¿I demà matí? ¿qué dirà a l’entrar en casa?. No sé, pero ara, ¡quin mal de coll!, se li adormen el braços, pero ell no s'adorm, i ademés, s’està pixant des de fa dos hores, i els bars estan tancats...¡si es fera de dia!.

Josep Furió Egea

XIXANTA EN AMUNT

Poc més d’una hora feya que m’havia gitat, quan de sobte me vaig despertar, ¡Quines ganes de pixar tenia! Sense encendre la llum perque el camí me´l sabia de memòria vaig entrar en l’escusat i encertí a la primera pel soroll que vaig escoltar. Torne al llit..., me gite..., ¡qué a gust me trobe! Me dorc enseguida, pero creent que no havien passat ni dos minuts, me desperte sobresaltat. ¿Qué passa?-¡No passa res!- me diu Mª Dolors- ¡és que tinc ganes d’orinar!. Renegant torne a tancar els ulls...¡quina sòn tinc! Veent els angelets (en confiança, estava veent a la Júlia Roberts)...Quan més a gust me trobava, torne a despertar-me. ¡Mire el despertador! -¡repalletes, qu´r poc de temps ha passat!. Torne a posar-me les sabatilles i a fosques (perque com he dit, conec el camí), vaig al bany. De repent veig una montonà d’estreletes de la trompà que m’he pegat. ¡Recordons! ¡Ara recorde  que l’escala la vaig deixar en el corredor, després de canviar la pereta de la llum!. Del soroll Mª Dolors s’ha despertat. ¡Qué passa! –diu-. S’alça per a vore lo que m’ha ocorregut, pero el gos, esglayat, que també es part de la família se li creua en el camí i Mª Dolors acaba en terra, damunt d’ell. Recuperats els dos de tantes emocions, complim, regant plantes com es normal a les nostres edats i tornem al llit..., entrant pronte en una sòn reparadora fins que toca el despertador.

Joan Romero i Moya

SENSE NOM

Dèu ralles. Està fotut. A vore...podria parlar del nivell d’audiometria sonora respecte als ronquits dels assistents ajocats en les butaques pars de qualsevol conferència del Fòrum Barcelona. O de la dificultat supina per a l’Ascensió a les Figueres per a quedar-te en les ídems o siga en les mateixes... o de les propietats nodridores per al bon funcionament espiritual de l’arroset en partícules de nyores coentetes  preparat pel Chispa II en aigua, no liquit desalinisat per conductes narbonals, que diga...morrals...Pero, a vore, u, dos, tres...nou... Yeee que me’n passe. Au, tanque, A la fi, més fàcil de lo previst.

(Son 11 i un pic perque la lletra es ampla. A màquina u ordenador, bo, che, ni nou!)

Josep Ferran Gil

Nota de la redacció: L’original estava escrit a mà.

EXTRATERRESTRES

A pesar de no considerar-me monàrquic, ni republicà, ni de dretes, ni d’esquerres, ni de dalt, ni de baix, no he pogut sustraure’m, vullgues que no, a la boda real, o real boda, com vostés vullguen, com crec que li ha ocorregut a tots els qui tenim la sort, o la desgràcia, vagen vostés a saber, de viure en esta nació que encara se nomena Espanya, aplegant a la conclusió de que els príncips són extraterrestes; perque després d’haver vist en pèls i senyals, en tots els mal nomenats mijos de comunicació, els trages, el menjar, la tortada, cóm viuen, en quí van, a on van, qué fan (si es que fan alguna coseta), a quína hora s’alcen, quàn se giten, i tot lo que se’ls ocórrega, ninguna cadena ni periòdic nos ha explicat, encara, cóm pixen; de lo que deduïxc que deuen ser extraterrestres, puix en cas contrari estaríem amplament informats, no només de cóm ho fan, sino d’horaris, estil i...uns atres elements que me calle per decor, completant així el coneiximent de la parella cridada a ser l’espill on demà se mire esta nació, se nomene com se nomene.

Manolo Navarro i Navarro