Febrer

2005

Escomençat l’any i tenint mancha suficient per a tractar d’arrematar-lo en dignitat, més val que vos alvancem el pla de treball que nos hem impost, per a que s’animeu acompanyant-nos, que tots fem falta. Pero també comvé repassar l’any 2004, una volta que hem conseguit fer-nos en ell, que a gosades que nos ha costat pelar-lo i no deixar-nos la pell..

Negra taca per al 2004. A les pèrdues ací en el Cresolet ya ressenyades i glosades, afegim la de Xavier Casp, per a la que deuríem deixar tot un eixemplar en blanc i que cadascú dels escritors l’omplira, en els pròpis recorts que del mateix atesora, ya que Xavier ha segut, per als membres de l’AELLVA, no un soci, ¡més que un verdader colega! perque sempre l’hem tingut a totes, perque majorment li devem l’alé per a escriure, pero més que res l’eixemple de coherència, quan ya la categoria d’escritor nos ultrapassa.  Ixcà que faça recapacitar a més de quatre, que ara ploren, per a que el seu testimoni de valencià cabal i el testament idiomàtic, nos ajude a fer valdre els ideals que defengué.

Els núvols i les tronades no han segut prou, els destrellats i les poquesvergonyes suren. Pero el personal, meninfot i deixat, sí, pero valencià també, perque això es lo natural, al remat va a la mare. I s’equivoca qui ho ignora, més qui o menypreua displicent i encara més qui preten aprofitar-se, pensant-se que en ser negre: botifarra, quan a la pseudopolítica se li desbotifarren molts assunts que creïa tindre ben lligats. El Valencià és la nostra  llengua, perque en ella volem entendre-nos i punt. No una assignatura per a passar-la, no un enganchador de vots, no un joc per a dur-lo a pacte. No. Es part de la nostra ànima i encara no la tenim en venda. Aixina es que ¡cavallers! coneiximent i al rem, que la travessia serà llarga, pero sabem a on volem aplegar i aplegarem.

Nos donarà lo mateix que pinten oros, com bastos, nosatros a lo nostre, a treballar. I des d’eixa premissa el pla anual ix avant mamprenent, a més de les activitats normals,  una qüestió de la que se’n parla i acaba preocupant-nos: l’ambient, l’ecologia, la calitat de vida, la naturalitat de saber-nos fills de la terra i deutors de tot quant nos dona, per mà del conreu dels llauradors, l’agricultura. I l’aigua, que la vivifica i nos renova, que és un be de tots, tan inmensurable, que ningú deu detentar la seua única possessió privativa. I ací nos teniu. Intentant fer versos de lo que deu ser filosofia i doctrina de convivència. I procurant cantar a l’alegria que l’aigua nos regala o satirisar a qui malva el seu descórrer. I nos tindreu, calfant-nos el cap, pels problemes dels nostres llauradors i observant les millores que la tecnologia aporta a l’agroquímica; gojant dels plaers que els mercats aporten, del camp a la caçola, per a satisfació dels humans... i tot un món, que per estar-nos tan pròxim als valencians, nos dona per a ensajar-lo, glosar-lo i traure-li suc lliterari ¿o no nos importen tampoc el vocabulari del camp, la cançò de les collites i les festes que les cercolen..?

Aureli López