Abril

2005

Des de l´Aellva i en el desig de que l´artícul-crida present  puga ser compartit pels escritors, colaboradors i gent afí,  vaig a tractar en un brinet de positivisme la crua realitat i un futur immediat que vullc i volem esperançat i més naturalment valencià.

De cara al 2007, és, ben possiblement, o l´últim  o u dels últims trens  cap al manteniment del “ Poble,cultura i llengua “ que tan be documentara J. San Valero. Els  destarifos que nos amollen seguit seguit, lo mateixet des de Madrit-ponent que des de Barcelona-tramontana són desgavells i insults a l´història i els sentiments dels valencians normals.

A hores d´ara ha quedat ben palés que no hi ha “acostament”, ni poc, ni gens, ni cap, a “l´altra” acadèmia; ya no es pot qüestionar que l´actual accentuació, inclosa en la 3ª edició del Diccionari Ortogràfic de la R.A.C.V., valencianisa i aclarix dubtes fonètics en la nostra llengua valenciana, enriquint-la i refermant-la.

Generositat  i coherència: tots podem i devem renunciar als personalismes, vanitats, enfrontaments epidèrmics buits de raó i els mil ataquets d´individualisme que són el nostre gori-gori. Si no tenim esme no traurem trellat. Mai podré entendre que hi haja regomello en les mirades i actituts dels meus mestres naturals: Toni, Chimo, Manolo, Lleopolt, (Laura)..., als qui  oferixc la meua mà ben de cor, com sempre des dels 70 i als qui demane una fonda reflexió comprensiva per la Valéncia de tots junts

Vivim uns moments històric-dramàtics que nos exigixen l´esforç conjunt per la nacionalitat valenciana a tots els qui creem en ella, des d´ella i en neta sinceritat. Encara que siga aplanant i engolint, la meua mà estesa també s´obri a tots els polítics que vullguen defendre l´identitat cultural i llingüística valenciana, fent-los costat si saben unir-se per la nostra terra. Crec que lo milloret que queda de bon poble pla sabria  entendre i votar una ÚNICA opció política d´estricta obediència valenciana, fidel als principis que nos guanyen el respecte de tot l´estat espanyol.

Tots sabem que n´ha hagut de més recents, pero m´enchisa el recort viu d´aquell l3-J de 1997 en la major manifestació mai vista, la del renomenat mig milló de valencians del Sénia al Segura fets un clam per les normes de la R.A.C.V. o d´El Puig; m´entristix l´inconsciència d´uns dirigents que no volgueren escoltar aquell resò que demanava canvis en l´Ensenyança i els mijos de comunicació oficialisants: eix, clau i solució vera al rovellat i renovellat conflicte llingüístic que mai creàrem els valencians dignes. Sigam capaços de reviscolar l´ilusió d´aquella multitut que encara vol “ ser “ de bona veritat.

En un curt espai de temps hem perdut a un bon grapat de creadors en totes les branques de la lliteratura valenciana; pense que no hi ha homenage més positiu que treballar junts per esta pàtria a la que tant volgueren enaltir en la seua ploma; escoltem el seu crit des del silenci i fem créixer la nova i valenta fornada de jóvens lletraferits. Retrobem-nos, raonem, costruïm el pervindre que desigem.

Aureli López