Suplement Mig any

Queda clar que anàrem a Canet i, ben arremullats d'aiguasal i sol, dinàrem arrossos de colors i bonicos complements, magníficament guisats i servits pels germans Sampedro, de l'HOTEL CHISPA. Plaers d'un atre temps, l'ambient i la companyia. Chalàrem i gojàrem la gràcia de les llectures. Guanyà Obduli Jovaní, qui en son valencià proverbial de "lo Maestrat" nos oferí un cant a la poma que be el volguera "la malaïda bresquilla" de Serret, situant-la en lloc i temps oportú.

 Ací van les mostres de la "injusta lliterària" en la que tots fallem i guanya u. Qui no s'acomforme que ho millore a l'any que ve. No vos calfeu el cap, en lo demés del cos, com si no fora persona, feu lo que vos vinga en gana. I segon dilluns de setembre tots ¡¡a la Tertúlia!!   Au.

Fòra de concurs nos llegí son escrit, sense nom, pero en tot el trellat  del món un bon amic ya habitual en tots els nostres events. Mereix ser traslladat al paper en lletra d'ordenata, per a que els moderns sistemes el reproduïxquen

Per modernitat de la vida i  salut de mare i fill, no naix u en sa casa, que  naix en un centre hospitalari, aixina que no és u natural del lloc on veu la primera llum. Després d'esta introducció, anem a lo que toca.

Néstor: paradoxes de la vida, alimentades per la política, si el teu naiximent fon en l'hospital de la Plana de Vilarreal i t'han inscrit en el jujat de Sagunto, no seràs saguntí, per viure en el Port , ni tampoc porteny.

Ací chiquet entres en política. Si la teua naixença fon en Vilarreal i no seràs vilarrealenc, si la Vila és de Castelló, tampoc seràs Castellonec.. i tornem al regat: Castelló és de la Comunitat Valenciana, tampoc podràs ser  valencià.

Els polítics volen que sigues català, i si eres català tampoc seràs espanyol i això que vius en la pell de bou que  alguns diuen Espanya.

Chiquet, coneixes als teus pares, per ells, tu voldràs ser porteny, valencià i espanyol i no et deixaran. ¿Si hi ha cas, europeu? Això si quan tu arribes a entendre este enredrallengües, que no és cap de destarifo, no s'ha trencat en vinticinc trossos. Fes-te home, que lo que tinga que ser serà.

                                                                       El so Vicent 

(Qui nos l'escrigué en digne valencià)

ADAGE DE L'AMOR

(o sigue de la poma)

Això de l'amor -o sigue, de la poma- sempre ha sigut una cosa irresistible, Ya al pare Adam li donaren a triar: o el paraís... o la poma. I trià la poma. I després d'Adam han sigut molts el qui han rebujat el paraís... per la poma- ¡Qué tindrà la poma! ¡Qué tindrà! Diuen els qui l'han tastat, que té ombres, que té boscs, que té eixargalls i barrancs, que té rius i té calius, intimitats misterioses, que té amagatalls ardents... Diuen que quan te la menges... no se t'esmussen les dents. Per ella  hi ha morts a cents. ¡Qué dic a cents! ¡Mil millóns cents! Per la poma s'ha fet lo que al món s'ha fet, siga bo, siga roïn, siga en raó siga en crim. L'amor... -o sigue, la poma- per sempre ha fet furor; inclús furor uterí, que és un deliciós verí... Per atres coses no ho sé pero per eixe batistot, per eixe s'ha fet de tot siga en dos o en una cama. Perque... quan, lo coixo, d'amors mor, ¡qué farà el qui anar pot !

Obduli Jovani Puig

OPOSICIONS A FUNCIONARI

Un poble de Valéncia, allà pels cinquanta, convocà oposicions per a soterrador. Opten dos germans analfabets. El tribunal el presidix un Delegat Governatiu acompanyat per l'Alcalde i el Rector.  L'eixercici és un dictat, encara que l'Alcalde convenç al Delegat per a que facen una mostra. El Secretari de l'Ajuntament els posa davant un bolletí oficial per a que ho dibuixen més que ho escriguen, mentres l'Alcalde i el Rector s'enduen al Delegat a  fer-se un café i que no veja el destarifo. Una hora després encara no havien copiat ni una llínea. Es mosqueja el Delegat i decidix entrevistar-los per vore de traure alguna cosa en clar. Primer al gemà major, més espavilat. El Secretari li diu a  l'atre que es fixe, puix les preguntes seran les mateixes. Aquell diu nom i edat, preguntat si casat o fadrí, diu que casat: i,  si era excombatent, que sí, Després el menut; contesta també nom i edat i preguntat si era excombatent, atarantant-pel nervis, respon: -no "sinyor", ¡yo encara soc fadrí!.

Ferràn Martínez i García

TROBAR

Dedicat als germans Sanpedro

Ells a més de l'excelència maten  la gana.

La gastronomia està de moda. Per això, els cuiners s'han abocat als mijos de comunicació i més pareixen publicistes. En encantar-nos van a furtar als escritors la faena. No més hi ha que vore la lliteratura d'algun menú:"Sopa d'all porro, en fondo d'oli d'Alfafara, prensada en fret i espurnes de pebrella, mòlta al boix de carrasca sobre pedra blanca de Borriol, en vetes"  :  ¡Mala barraca! Poc quemenjar.

  Aixina, l'atre dia, en un restaurant de mija dotzena de forquetes i un forcó, res m'extranyà el  preguntat i resposta que seguix:

-¿El senyor cóm ha trobat el llomellet?-  Ara que ho diu, la veritat es que m'ha costat de trobar.., me'l topetí baix d'un niu de creïlles, farcit en l'escaldat de pésols, guixes i camarroja i muntat d'all i oli...      ¡minsa i pobra cagaeta!

Vicent Ramon Calatayud

VICENTICO EL BOTIGUER

Vicent era un octogenari molt treballador i un bon home. Sol se li coneixien dos debilitats: el quart d'hora que es prenia per a almorzar i la partida de dominó després de dinar, en els amics. La resta del dia se la passava en la seua botigueta atenent als parroquians en el seu sempitern devantal. Vivia a soles i mai verem que el visitara cap de familiar. Mes ¡ai! un dia -la notícia  corregué com la pólvora-:  " A Vicentico li ha donat un ataquet i s'ha quedat.."  Els amics s'encarregaren de tot, el dugueren al tanatori i l'amortallaren en el seu devantal. Pero a l'olor de l'herència aparegué, a primera hora, un nebot que s'escandalisà al vore'l d'esta forma, per lo que manà als funcionaris que el tragueren de l'ataüt i li posaren l'hàbit franciscà. Al traure'l, per tal d'aviar-lo, caigué un paper del devantal i els amics  que aplegaven es quedaren mocats el contemplar el féretre buit i un paper que dia: "Torne en quinze minuts."

Joan Antoni Alapont i Pérez

TRENC D'ALBA

Les ombres nocturnes amaguen el seu rostre baix la rosada capa de l'alba que arriba, en tant que el temps pareix haver detingut son descórrer, allargant els segons que precedixen als minuts, terra de ningú, fina llínea fronterera que acosta (o separa) segons els ulls que ho miren, la nit que va caent, del dia que desperta. Una menuda claror tracta d'obrir-se pas, deixant-nos vore el contorn de tantes coses que la foscor nos furtava. Els arbres de l'avinguda, la forma de les cases, les  passes afanyoses dels primers treballadors... la mànega de rec de la neteja  que tracta d'endur-se la brutea del carrer  a força d'aigua. ¿Quina força, capaç de netejar l'interior de cada ser humà, caldria posar en moviment a l'inici del dia? ¿Anem obrint-li l'aixeta a l'esperança? Serà potser un bon punt de  partida, i mai és tart per a un nou començ. ¿Voleu unir-vos? Vintiquatre esplèndides hores nos aguarden. ¡Avant, amics!

Maria Jesús Coves

FINS JULIOL

El barco s'havia afonat i la barqueta de salvament portava a tres nàufrecs nomenats: etopé, Jordi Cevillo i M.A. Malatino a la velocitat de tres nucs per hora. Era capaç de remontar tres ones per minut, pero..., ¡quina desgràcia! tres forats en el seu caixco deixaven colar tres litros d'aigua per segon, mentres els tres s'encomanaven a Deu resant tres "parenostres", pensant en els tres minuts que els quedaven de vida. Perque no eren peixos inofensius lo que veïen traçant círculs al chicotet caixqueró sino tres taurons que badallant obrien la boca famolencs. Mentres l'aigua els aplegava al coll, en l'horisó tres velers de la Copa  de l'América s'anaven acostant. -¡socors, estem ací! quina alegria !estem salvats!-  A l'acostar-se, tres mariners saludaren des de les seues naus i, amablement, els varen recordar l'agenda establida: -No tinguen pressa, nosatros sí que som complidors i sabrem esperar al Consorci ¡fins juliol!

Joan Romero i Moya

UN QUINZET DE VOLUNTAT

Era una sensació molt estranya. Creixia i creixia aumentant-li el desig com si estiguera ballant en la dòna més oberta i abellidora del món.

            Per uns instants, pensà en els ulls perduts d'aquells joguets trencats, jóvens que caminaven com a robotets tragicòmics cap al gamell mig amagat entre els tarongers  tapits, qui  aguardava  en l'obsessiva dosis que els omplia com a poalets de sénia, per trobar-se buits en acabant d’unes hores d'enrònies fantàstiques entre la sòn i el desfici. A soles en aquell carreronet planyia la seua debilitat assegurant-se -com mil voltes abans-  que anava a deixar-se'n..; de sobte, el soroll d'unes chafades i el reflex d'una llumeneta que brillà junt a la cara del desconegut, li feren tirar-se mà a la bojaca instintivament .., i acostant-se al passejant va demar-li ansiós ¿me dona fòc, per favor?

Aureli López