Febrer

2006

            Com aquell que no fa,  ferits per la lletra, hem conseguit fer  quinze i, com diria el nostre president, autoritat en la pilota i sempre amant-la, pensem guanyar el futur de val i trenta. Serà que el propi rodar, en el compromís de ser-nos cada dia escritors del nostre viure com  associació, nos fa guanyar algun tanto i els anys no nos pesen, des del moment que nos honren.

            Per a commemorar l'efemèrides anem a preparar un anagrama recordatori/sonador i posar baix d'eixe soport o paraigües totes les nostres actuacions previstes per a l'any 2006. ¿Pero quínes van a ser estes? Per lo manco ya tenim embastat el calendari d'actes tradicionals: Tertúlies-Tallers de prosa, Recitals poètics, Dinar del Mig Any, Jornades, Sopar dels Escritors, Publicacions, Escritor de l'any,  colaboracions en homenages i accions culturals...  i alguna coseta que nos hauríem de traure de la mànega. Ara convé que tots  fem propostes i modo de dur-les a terme, involucrant-nos i acodint a l'assamblea per a debatre-les.

            I en eixe escarbar-nos pel colze podria ser oportú, perque s'ho mereixen, fer-los un reconeiximent especial a tots els ponents i comunicadors que, a lo llarc dels  quinze anys han aportat el suc i la substància a les nostres jornades culturals. Perque és cosa que nos fonamenta, des de les publicacions que han quedat com a pedres cantoneres, en l'alcàsser històric que anem bastint, mentres edifiquem lliteratura, obrint finestres al debat de tants temes que interessen i que van surant, per a deixar solage de futur.

       I com sempre hem vixcut en la dificultat, enguany anem a dedicar també l'any a les enrònies, les malalties, les febres i els desficis, entre els quals l'amor  ha deixat no poques planes plenes de la millor lliteratura, per la manco en la valenciana, des d'Ausias March a Jaume Roig, pero arraïlant-ho en la no manco valenciana història mèdica i farmacèutica, perque Arnau de Vilanova, valencià del Grau, i anteriorment el crevillentí  Al Zafra, ya intentaren trobar remei, per més que, al remat i com tots, moriren en el saludable intent. Encara que Molière assegure que l'home més aïnes sol morir-se pels remeis com a causa,  que per les pròpies malalties. Serà que les dificultats, les malalties, els inconvenients... resulten l'òptim modo de créixer i viure acaçats, més que alcançats,  sabent que hem de morir. Quína glòria sospesar eixa consciència, traent-li punta lliterària. I si damunt nos divertim i chalem, cosa que de bestreta nos proponem,  millor encara.

            Aixina que les consignes del quinze aniversari, a més del treball de ploma,. han de ser riure-nos de les hipocondries ¡...i  avant!, perque l'únic que no està "malalt"   ni té ya cap de febra, és qui està mort i els Escritors en Llengua Valenciana, sempre reviscolant.-nos, i acaçats, alguns son ben vius i la majoria estem vividorets. I a qui li  sàpia mal que s'arranque un quixal, perque els dentistes també tenen dret a viure, sense negar-los-el als soterradors.             ¡Salut i lletra!

                                                                                  Vicent Ramon Calatayud