Suplement Mig any

            L’intenció d’este Cresolet estiuenc sempre és la mateixa: acompanyar-vos en este temps vacacional, en el que pot optar u per anar-se’n a la fi del món, pegar-li la volta a la mançana, vaguejar o fer el gos, nadar de pancheta o caçar gambosins en taleca, sempre que no deixe d’escriure com Deu mana.

Perque ya no arriba a temps de recordar-vos que el dilluns 10 de Juliol, com diuen en Benaguasil, “s’encaboten” en fer “el ridícul” dos hòmens, posant a relluir el seu trellat,  en el baix  que ne fa 64 del carrer Alt, a partir de les 20 hores. Ad açò se comprometeren, el passat dia 12 de Juny, en vista de l’èxit de la velada. Ya que el dos llectors que foren Andreu Tintorer i Obduli Jovaní, com dos bons escritors que són i ho demostraren, havien triat un tema mel: “els adages” i nos deixaren la boca dolça, creant i parlant a partir del mateix. Després d’allò als qui han de seguir-los els paregué que lo millor seria fer “el ridícul” i ad això pareix que van a dedicar-se. Encara com serem pocs, tindrem calor i poques ganes de fer sanc. Crec que anem a divertir-nos.

Pensem  que no se nos  pot passar l’oportunitat de seguir este fil, que resulta comprometedor i nos obliga, perque no podem permetre-nos-ho, mes que siga una complicació el tractar de crear a peu forçat i conjugant en la parella la peça a ballar. Els tallers monogràfics o de tema obligat poden donar-nos molt de joc. Aixina ya no serà alló de que a última hora improvisem. Queda inaugurat el camí i convé conjugar en parelles, de fet dos escritors i un sol tema i que Deu nos escolte, mentres intentem que siga cada dia més gent qui ho faça. Conscienciem-nos que esta és la nostra responsabilitat. Si la mamprenem en ganes creixerem en tots els órdens, de lo contrari vegetarem en l’hora més compromesa per a la la llengua valenciana.

Dir-vos també  que estem fent un esforç valent en el tema de posar-nos al dia en les edicions. Tenim mija dotzena de proyectes entre mans i se notarà que és el Quinze aniversari: Bona lletra impresa com a únic argument de futur.

Les jornades  van a destall, com l’encontre dels comunicadors. Ampliarem i detallarem, perque ara estem per a lo que estem. Per a donar-vos conte del Mig Any, que també ha segut més concorregut que mai, tant que no cabérem en “el quarto de l’agüela” Fon el dinar el dia 25, al sendemà de Sant Joan i nos el serví “Sampedro”  alias Ramon el bessó de Chispa, l’atre s’encarregà de l’arrós “multicolori”.

De l’abondo de comensals ve l’aument de microrrelats, que ací i com està manat s’acompanyen. Donem fe de que tot lo món, més o manco, nos amostrà un paperet en deu ralles escrites, que són lo que s’exigix, a més d’originalitat i humor, encara que algú tenia que fer esforços fòra mida per a conseguir llegir-ho. Ara, el paper no enganya. Per a l’any que ve filarem prim, en lo de les ralles i també en lo de les creus, al jujar i fallar. Pero enguany el premi és per a Joan Antoni Alapont i el  seguiren Manuel Navarro i Joan Romero, empatats a creus.  ¡Gogem-ho!

L’IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEC

Treballar de visitador mege no és gens fàcil, cal tindre uns amples coneiximents de medicina i un fum de coses més. En una ocasió vingué el director comercial a donar una charrada sobre l’importància del diàlec; no era prou informar al mege de les bondats del fàrmac, hi havia que raonar en ell i demanar-li opinió. Al dir si teníem problemes sobre est assunt alcí la mà dient-li: “En l’Hospital Clínic tinc un mege al que li parle i escolta pero no em diu ni chut”. Sorprés el director davant d’esta afirmació decidí vindre en mi per a visitar-lo i demostrar-me cóm s’inicia un coloqui. A l’endemà entràrem en l’hospital i en aplegar al pati central em vaig detindre dient-li al director: “Sr. Gómez,. li presente a Don Santiago Ramón y Cajal. Don Santiago ací el meu director que ve a raonar en vosté”. Des del seu pedestal l’ilustre mege no mogué ni un pèl de la  pétrea barba per a dir-nos res. Per lo que mirant-me en atenció em contestà el tal Gómez: “No torne a fer-me açò, ¡ah! i d’este tema no se li ocórrega dir ni una paraula.

                                                                                              Joan Antoni Alapont

LLIBÈRRIM ARRÒS

Tirades en l’Albufera... és difícil, a poc que tingues amistats, que no te conviden a un arròs en pato recent mort. –En este perol- dia el cuiner, un home major i panchut en més pinta de collidor de taronja que de Raül Aleixandre, -ya cuinava l’agüela de mon güelo-. –Sí home- reprochà u dels convidats. –Puix no li dic que sí, tinc tota la documentació gràcies a un testament de 1705-.

La veritat és que el dinar fon fenomenal. Ensalada valenciana per a acompanyar i tres platerades per barba d’un arròs que fea brollar les llàgrimes, barrejat en vi negre de la Marina. De postres cacauet de la terreta, taronges, de les que no se menjaran els alemans, i café necessitat de molt d’alcohol....

En acabant l’amo del motor propongué passeig per a mostrar possessions en l’excusa de baixar el dinar, ya conegueu als valencians... Yo preferí quedar-me amagat baix d’un capell de palla, chamant d’una  rabaceta, recolzat en una hamaca vella. En encantar-me, estava en el carrer de Cavallers del Cap i Casal. Comencí atònit a baixar-lo envoltat d’una gentada que brandia senyeres i feen vixques a Valéncia, entre masclets, traques i coets, tabal, dolçaina, mistela i burret. -Nosatres com feren els de Montenegre, pel 55%, pero lliures també- cridaven alguns. Un policia m’ho explicà tot. Acabava de fer-se el reconte del referèndum celebrat per l’independència i des de hui, els valencians érem estat sobirà. Estaven redreçant el camí tòrt des del XVIII. Vos assegure que fon una impressió que per desijada i forta, em paregué massa per ad estes hores del dia i l’arròs estovant-se a la pancha. Aixina que en girar un cantó i tornar a vore la meua hamaca, me torní a gitar; l’independència, després de tant de temps, ben be podia esperar una digestió.

                                                                                  Quelo Romero

EL PASSADOR DEL MOSQUETÓ

No és allò de que qui té fam ensomia rollos, pero lo ben cert és que la casualitat decidí que ho pareguera. En un quarter dels anys quaranta, un oficial s’esforça en explicar a la tropa la funció del passador del mosquetó, repetint una i mil voltes que és “el mecanisme que espenta el proyectil a l’interior de la recambra”. Al castrense se li ocorregué inquirir a Pastor, recluta que fent honor al seu llinage es dedicava habitualment a pasturar sa particular rabera de musaranyes: -¿per a qué servix el passador?- La caraça que li sorgí fon ben aclaridora de cóm li  sonà la pregunta i del seu grau de comprensió. En vore l’èxit, el militar tornà a la càrrega, més enèrgic i més poètic: -Pastor ¿quínes punyetes fa el passador?- Un companyó li apuntà: -Ficar el proyectil dins de la recambra-. El capità, posant-se bordet, continuà: -¿En qué penses, Pastor? ¿Tens nóvia? Ara que, ¿per a quins collons voldràs tu una nóvia?-. En eixes Pastor capta l’inspiració del companyer i ben convençut contesta: -¡Per a ficar el proyectil dins de la recambra!

Ferran Martínez i Garcia

 LA BEN PARIDA

Quan començava l'estiu, en un dia de ponent dels que a soles es donen en Valéncia va vore la llum, o si vos agrada més va nàixer..., molt fresqueta, rodejada d'un grapat de germanes. Passà els infantils i jugadors dies acollida per la protecció que li donava la maravellosa vegetació envoltant sa casa, creixent  i coneguent lo poderosa que anava a ser, gràcies a l'ADN de sos pares. ¡Llàstima, perque no tingué ocasió de conéixer-los! Pronte es donà conte que son cos femení despertava molta enveja entre "elles" i admiració en el sexe opost i, encara que no fora presumida, sabia que els seus ulls be cridaven l'atenció i no passaven desapercebuts, sense oblidar-se'n del nas, ben parit i en unes proporcions adequades a les pròpies característiques anatòmiques. Un bon dia li entraren ganes d'eixir de casa, ya que tenia desijos d'aventura, a l'aplegar-li pel conducte nassal olor de l'aliment bàsic per ad  ella. La mole que tenia davant li donava por, pero en delicadea i sense fer soroll inicià lo que més li agradava : beure, perque de calor ne fea a manta... Quan es trobava en l'èxtasis, una mà agressora li pegà una nyespla que li va trencar el nas. Revolant anà per l'aire cap a terra. La feu salada., perque un pardalet, en vore-la pensà "quín moscot... ¡vaja postres més bones!.I no la deixà aplegar a terra, menjant-se-la pel camí.

 Joan Romero Moya

SE VOLIEN

Eren una familieta a l’us; la yaya  encara ajudava i no donava quefer, una miqueta sorda per sòrt; el matrimoni s’havia anat ajustant als gusts individuals: hores de TV. i glopets de conyac “digestiu i que matava el cuquet” dia el pare, mentres la mare no entenia cóm anava fent-se tan grossa “si no menge casi res” (i picava més que un miner). La filla major, fadrina, s’havia fet l’últim conte i tornava seguit seguit mig colocada i en alguna peça de roba perduda; el mijà, bon estudiant i clàssic de corbata es tancava en l’ordenador i el mòvil passant de tot i de tots; la menuda, llesta i caracera, trea lo que volia en dos besets i careta guilopa, a més de lo que guanyava en aquell almagasén, viver de chicons-polp que li enchisaven. Dilluns de matí i en el cap emboirat, la mare preguntava pel tubo d’aspirines i la filla major pensà en cóm li molestava aquell tàmpax..., la yaya havia pegat un bac, quedant-se gelada com un pollet... pero com si ploguera; l’estudiós fugia en un parell de rollets d’aiguardent: la seua debilitat; la joveneta cridava un ¡bon dia! rialler i s’escapava a pel bus faener mossegant un dònut... de bona veritat... SE VOLIEN MOLT.

Aureli López

LA BODA

Esta semana boda. No vages a oblidar-te’n del divendres, que esta temporada, pot ser per influència de l’Amèrica, sempre portes massa barquets navegant la mar del teu cap. Tot previst: El dinar de la mare, la chica que la cuida, arreglo de cabell...No ho deixes tot per al darrer instant que aplegaràs en cara de cansament i donarà llàstima vore’t. Arribat el dia, en acabar el treball, un entrepà i al peluquer. En temps sobrat, descans i, ben arreglada, taxi i a l’iglésia. Al sendemà, aprofitant el dissabte, quedaré per a fer aquella gestió ya tan retardada. Divendres, 4 de la vesprada. Cride a la amiga que m’acompanyarà. -¿Estàs a punt? ¿Per a qué? ¡Per a la nóvia! ¿En vintiquatre hores? No necessite tant per a arreglar-me ¿Cóm dius? Que la boda es demà, no huí. Ho comprove. Cert.

Sobre el llit, el trage, els complements; als peus les sabates...Me veig baixant del taxi  a la porta del temple tancat, en mig del no res ...i la calor. Ya ho dia ma tia: ¡El cap a carrerons!.

Maria Jesús Coves

L'ALÇA MORTS

En el silenci de la nit, els ronquits d'aquell home, tombat en un banc de la sala d'espera de l'hospital. s'escoltaven com un barrunt de manada en elefants salvages. No passà massa temps sense que, algú dels qui  esperava notícies del familiar ingressat,  donara la queixa oportuna al personal de gùardia, el qual en amabilitat feu alçar a l'home que posava a tota la sala en peu. Les corresponents disculpes i assentar-se, sense que passara massa temps, per a continuar en son concert en do. Una atra volta les queixes i novelles disculpes, quedant-se plantat, per tal de no tornar a molestar a ningú. Pero ¡sí, sí..! en un minut ya estava roncant ¡plantat! , per lo que el personal  no trobà força moral per a dir-li res. Ya prop de les quatre de la matinada m'avisaren d'anar al cap del llit de  la chiqueta, per a rellevar a la dòna. Ella, desfeta se n'abaixa cap a la sala d'espera, dient-me que intentava descansar un ratet. No vaig estalviar un somriure'm  interior, segur de la classe de descans que li aguardava.

Manuel Navarro i Navarro

CRÒNICA DE L'AUTOBÚS

Vaig  a l'autobús per a tornar a casa. Al assentar-me, la senyora de darrere comença a marmolar: "Si que tarda a salir, con la prisa que tengo... me estan esperando. Dòna, acaba d'arribar i ací és final de trayecte" El chòfer deixa un minut més de silenci i tanca les portes: "Ya nos vamos". En això que venen uns correguent i torna a obrir. "Vaya ahora vuelve a abrir... y la prisa que llevo ¡me están esperando!. Arranca el bus, justet en el moment que el semàfor es posa roig. Creix l'impaciència feta dòna. "Ahora el semáforo, ...claro, se  pone  a hablar.." L'escolte i pense ¿serà sa mare una agüeleta qui l'aguarda? ¿tindrà algun malalt en lo llit que necessita sopar? ¿el marit preocupat per  la tardança? Comença, i ara per fi de bo, el vehícul a fer camí i tenim la fatalitat de topetar tots els semàfors en carmesí. El desfici va creixent en la dòna, "me están esperando.."  Yo aplegue a destí, pero la curiositat  em pica i li dic: "li desige que arribe a temps d'atendre a qui la necessite" Pero tota satisfeta me respon "es que me esperan en el bingo y ya estoy perdiendo dinero"

                                                                                  Maria B. Calatayud Sáez

"Fer fòra.."

Escoltem dir. I nos posem en la situació del qui no arriba a temps i amollà l'apretacul sense alcançar el forat. De l'escusat, clar. Este modo de reballar-nos la llengua té el  caramull de la seua coentor: "el que més fa fòra", expressió que no nos inventem, perque l'oïm,  quan deurien dir-nos, en  valencià,  LO QUE MÉS  DEIXA FÒRA DE LLOC, LO que més despacha, ALLÒ que més es queda en el carrer... Aixina, nos dona que pensar si serà  un cagador congènit i sense atino. 

La murga de RTVV i traditors sub TV3, nos fa elucubrar sobre quí podria ser eixe  que tan apurat es troba -"el que més.." per LO QUE més-  i que mai arribarà al comú. És que tots els humans fem -de cos-.  Fem li diem a lo que fem i pobre de qui no fa, com Deu mana, perque eixe  ¡rebenta!. I als valencians nos convé atinar, !no rebentar!

                                                                       Vicent Ramon Calatayud

Un conte, que fon de veres

Fa un montó d'anys, res més que als remats de la monarquia d'Anfós XIII, un home, pare de dos chiquets,  en acabant el treball en la fàbrica CSM de Sagunto, passava les hores lliures en un campet prop de casa, on sembrava i plantava, regant-ho en aigua d'un pouet que havia fet, poant-la a poal i corda. Un dia estava fent cavallons, per a sembrar creïlles, els fea  rectes seguint el fil d'una corda primeta, ficat a la faena a mig matí, quan la dòna l´avisà:"Vicent, vine que ya està l'almorzar" Acabà l'home el cavalló que duya entremans i cridà als chiquets, pero estos preferiren quedar-se jugant a la vora, imitant a son pare, en els llegonets de birbar cebollí.

Almorzat l'home continuaria  la tasca. Volent fer cavallons, ya en la lligona en la mà, es dona conte de que no veu la corda. Pregunta per ella als chiquets i els fills no saben res de cordes. Deixa la lligona i es lleva la correja i els amenaça: "voreu ara com apareixerà". El major li diu al menut:"corre Paco, que va de veres" Be corrien, pero son pare més. Correjada ací i allà fins que arriben a casa i s'amparen  baix la falda de sa mare. Esta preguntà i l'home contà lo de la corda.

Arrematà els cavallons, sense corda, perque havia estat de criat en casa de llauradors, en el barri de Cúper, terme de Foyos, ans d'anar al servici militar i  deprengué. Sembrà les creïlles i, al temps de la collita, estant arrancant-les en la dòna, varen descobrir el pastiç, ya que enmig del cavalló que deixà fet ans d`'anar a l'almorzar, junt a les creïlles aparegué la corda mig podrida. La muller li digué al marit: "¿a quí devíem pegar-li ara correjades?" .

El chiquets del passage de la vida d'esta família, Paco és el germà  menut. L'atre,  qui suscriu Vicent.

                                                           EL  so Vicent, f'òra de concurs