Novembre

2007

Com siga i quan siga, hem de persistir. I dir açò i demanar acció concreta i puntual allà a on toque és la millor manera de no acceptar cap de renúncia en res de lo que nos afecta i deu perpetuar-nos. Des del sí de lo que som, perque fòrem i serem: collita de lo que sembràrem, voluntat quallada de lo que treballem.

Direu que és un recorregut lliterari de bones intencions, pero és que sense un mínim fonament, sense cap de barandat, porta ni trespol quína casa podrà resguardar-nos de les inclemències que amenacen fortes. Estes ansien créixer a expenses de les nostres desarborades salvaguardes oficials. I nosatros devem ocupar-nos, ara i sempre alçant murs ferms d'atobó/llibre, pastat en lletra i sanc, conformat en suor i amor filial.

A glops o com fora, seguim respirant i qui alena no mor. A bots i carreres editem perque hem escrit, raonem perque encara no han conseguit arrancar-nos la llengua, unflem i tensem, perque tenim la raó de la mare i un dia esclatarà en tota la força. Per això no hem d'atrotinar-nos, ni desesperar-nos, pero sí que hem de seguir llaurant i birbant les males herbes, per a que puga verdejar noble el trellat de la valencianitat i el quefer de la tradicional lliteratura. Enfront tenim la borumballa del despropòsit: s'oficialisa el mal gust, l'improcedència, l'egoisme i la mantàfula, tot agarberat i amenaçador. Pero sense fonament, ni ànima que li preste més costella, és sòu mercenari ¡quína riquea tan pobra!

I com cada ploma que escriu conscient és un cor que vibra i espera, no li val el temor, perque allà dins no nos caben tan falses glòries com volen reptar-nos, mentres no enverinen el propi cervell i el destorben imàgens de jagants, que apenes són cadafals de falla i acabaran cremats sense més conseqüència.

Pocs o molts, sensats i constans, sumats, hem de seguir sent núcleu de referència, punt de trobada d'una manera de ser que no mor, perque la simple renovació natural altere o desdibuixe esta o l'atra figura, més o manco senyera, ya que entre els escritors valencians que hem fet alguna ralla personal, és la marca colectiva la barreja que lliga i dona vida a les costelles, realimentant i prenent d'allà a on l'ambient produïx i la generositat brolla sens embafar.

El caramull que nos repta enguany adoba la reflexió, perque senzillament anem a donar testimoni posant com a fites de la finca emblemàtica "tres referents " ni més grossos ni més polits que uns atres, pero sí tres hòmens que cregueren en ells i feren ferma eixa creència, des de la que, com a consubstancial, havia de rallar-los lliteratura valenciana, creativitat natural, força idiomàtica, material per al goig de llegir, rellepant-nos en la dolçor escrita, resò de la veu dels nostres pares, que queda com a valor inteligible i coherent per als nostres fills ¿penseu que acò no és fer lliteratura? ¿creeu que acaronant als morts pels vius i passant-ho tot a bones no s'està fent camí i deixant rabaça institucional i social en la AELLVA?

És per això ara la crida oportuna, contra la desgana i l'apatia, reclamant solidaritat i compromís actiu, a lo manco d'image i presència confortadora ¡Vingau!.