Els poetes valencians celebraran la velada en honor de la seua patrona, la Mare de Deu dels Dolors, el pròxim dia 7 d'abril.

El tradicional acte poètic i musical, que organisa Lo Rat Penat i en el que colabora l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana, tindrà lloc a partir de les 19.30 h en l’iglésia de Sant Nicolau de Valéncia ciutat.

L’acte estarà presidit per la CXXXIII Regina dels Jocs Florals, Noelia Durbán Martín, que estarà acompanyada per la seua Cort d’Amor. L’apertura, salutació i glossa de l’acte serà realisada per D. Antonio Corbí Copoví, vicerrector de la parròquia de Sant Nicolau de Valéncia, i tancarà l’acte l’Hble. Sr. N'Enric Esteve i Mollà, President de Lo Rat Penat.

En la part poètica, el Pròlec estarà a càrrec del poeta Joan Antoni Alapont i Pérez, guanyador de la Flor Natural en els últims Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia. El I Dolor, La profecia de Simeó, serà versada pel poeta Sito Sanchis; el II Dolor, La Fugida a Egipte, per Manuel Garcia i Miró; el III Dolor, La Pèrdua de Jesús en el Temple, serà realisada per Elena Casa i Llàcer, el IV Dolor, l’Encontre en el carrer de l’Amargura per Ampar Cabrera i Sanfèlix, el V Dolor, La Mort de Jesús en la Creu per Rafael Melià i Castelló, el VI Dolor El Devallament de la Creu per Josep Albert Aymemir i Casasús i, finalment, el VII Dolor, La Sepultura de Jesús serà versada per Donís Martin i Albizua, posant fi a les intervencions poètiques.

El Cor Popular de Lo Rat Penat, que posarà música a la velada, estarà dirigit per Jesús A. Madrid i Garcia.

Llegiran Lucas Grao i Carlos Moregó.

L'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana vos desija un Bon Nadal.

(relat llegit per l'autor en el Sopar dels Escritors de 2016)

Agafe el tramvia a Tossal del Rei, a Els Orriols. Al cel, un blau mar esclata desemboirat de grises penes. Un inèdit dia brolla esmicolant els màrgens del sobrevindre de les hores. M'assente, òbric un quadern de notes, desgastat, mig esguellat per la carícia ignorant i constant d'uns ulls àvits de la més impoluta i nueta curiositat. En la primera pàgina lligc:  

En el cantó del núvol a on es pengen els somis

t'he deixat una carta de llectura impossible.

Te la dirà la brisa quan va despertant l'alba

i la vida es renova per promesa de dia.

(Mª Jesús Coves. Flor Natural)

I just baix, estos atres: 

Hi ha qui té armeles en l'andana

i té l'almàssera en olives.

Yo només tinc la fam humana

de traure a llum les aigües vives.

Si una collita no madura,

és una séquia en rastell:

guanyar tarquim i podridura,

deixar que l'home es faça vell.

...Nàixer, fluir, desembocar...

¡El riu no mor si es torna mar! 

(Xavier Casp. Antologia. Poemes)

El tramvia ix de l'estació. En el breu mirar de les retines observe per la finestra cóm en La Carrasca puja una colla de jóvens que venen de fer botelló. El meu cap sempre esta bollint d'idees, de pensaments, de reflexions. Trac la llapissera i apunte en el quadern: “¿Qué és ser poeta?” Ser poeta tal volta siga poder vore la bellea del món més allà de lo tangible. Ser poeta és dibuixar en paraules els sentiments. Ser poeta és tindre el poder de crear, imaginar lo inimaginable, descriure lo indescriptible. Tocar lo impalpable. Ser poeta és, a voltes, morir-se de pena en vida, sofrir al llímit de la follia, sense entendre molt be lo que passa al teu voltant. Òbric de nou el quadern i continue llegint:  

El que sàpia morir sense pena,

que alce el dit o la mà mentres puga.

Perque si es salva per a no viure,

li queda poc de temps

i no podrà donar la clau del testimoni.

(Anfós Ramon i Garcia. La Clau del Llavi Obert)

A continuació:

¡Ai si els hòmens pensaren

com ells creuen que pensen!

Si esta pluja servira

per a avivar idees

que van entrant en coma

perque es podrixen seques,

Valéncia reviuria

des de les forces semes.

(Pere Delmonte i Hurtado. De Nou Setembre)

Baixe del tramvia. La brisa de llenç blau i assossegat vent m'acarona en la distància el rostre. L'olor intensa a salmitre naufraga impoluta i verge, vestida de trenc d'alba que al vent de forà abraça. Quan la seua fragància alene, s'obri de par en par l'evocació constant de la memòria, no puc més que sentir el goig mil voltes repetit, com si fora el d'un amorós primer encontre. Continue llegint: 

Yo sé que de la mar solcant patixc

amor i desamor a on els hi haja.

Tu eres la mar en la que vixc

i cada dia et trobaré en la plaja. 

(Miquel Castellano. Poemari)

Imagina...imagina...

tanca els ulls, alça la cara,

ou la veu segura i clara,

oblida els odis d'abans.

I unix-te al crit que nos dicta,

embolcat en fe i encomi,

este pur i utòpic somi

que ens nomena a tots germans.

(Ampar Cabrera. Un Somi per a Sorts)

M'assente front ad ella, eixa mar que, com diu Neruda, “la necessite perque m'ensenya”, perque sense ella els silencis bramen en la foscor. Ella, la tantes voltes desijada i pels poetes cantada. La que m'abraça i corruqueja com una mare ho fa en el seu menut fill. La que plovisna dins de mi, amelant el meu infecte cos humà; la que m'incordia davant el pervindre pròdic de les hores. La que es vist de present imperfecte, testimoni d'un infinit bàlsem d'esperança. Al meu costat un vell peixcador llança la xàrcia a rant de la vora. Mentres la seua ombra delata el rastre deixat per les chafades en l'arena, mire fixament a l'horisó. Me relaixa vore la mar, me carrega les piles, m'impulsa i me dona forces, me fa sentir-me fort, invencible. Òbric el quadern per l'última fulla:

El dia en que tot passe,

sense salvadors en l'horisó

(héroes del futur

perque tot ho fan demà)

tornarem a ser pedra de plaja,

riu frondós,

hores de terra.

I no existirà l'humanitat, sino un home,

tu, germà en la victòria, en l'espai infinit del tu mateix,

en la consciència recuperada,

en el dret animal de mirar-te als ulls. 

(Josep Vicent Miralles. Carrer Túria)

Ací, de front a la mar, nuet de veritats i raons, m'agrada llegir i fer brollar l'imaginari que pels racons de l'esperit van suant el propenc vers d'un imperfecte poema. Hui vos seré sincer: estic contrit, apenat, no puc evitar-ho, no pare de pensar que si arriba el dia trist en que Valéncia dorga la sòn de l'indiferència, potser ningú estiga de peu per a despertar-la d'eixe somi fictici a on fa massa temps viu. Al mateix temps negue eixa plàcida sòn, com també me negue a que els forjadors de mentires i remenadors de merda suren en força, davant l'indolència de l'apàtic poble. Perque si Valéncia nos falta, tot nos sobra. Mai, mai, acallaran la veu i la memòria dels que foren, són, i un dia seran poetes valencians. I yo, ací, somiant la mar, i sentint la remor de les esmortides ones dins del meu cap, em fique els auriculars per a escoltar “L'història està del meu costat”. Òbric el quadern, i una fulla en blanc espera ser escrita...