|
|
|
|
|
(inèdit, 2004).
Amics meus, als que ho sou
hui vos dic cóm s'afona l'amargor de callar,
com la gola del pou
on s'ofeguen principis dels que saben poar.
Als que sou amics meus
com l'entranya s'entranya d'aptitut fidelíssima
on la veu de les veus
és la mare fecunda maternalment puríssima,
no cal dir-vos a penes
que em parleu, perque parla la raó raonable
que coneix cóm estrenes
el sentir lo sensible de lo quasi inefable.
Els que em sou, per amics,
companyia indubtable com la mar ho és del cel,
sempre nous per antics,
junts experts del conviure saludable i rebel,
en alt gest d'aire lliure
me porteu, generosos, pensaments blancs i esvelts
redimint-me que al viure
de raïls naturals no li calen empelts.
¿Quí pregunta l'edat
de la gràcia verge que no obri la porta
als perqués d'amistat?
¡Que pregunte a l'arc iris pels colors que ens conforta!
Germans meus: no estic trist
de saber on estic i sentir on esteu...
¡Ya em fa tot goig del Crist
de mon Pare en la creu!
|
|
|
|
|
|
|