.png){kind=small}
Premi Roberto Salvador Moros (Flor Natural) dels Premis de l'Ateneu Cultural de Paterna (2008).
I
¿Ous eixe vent fortíssim en sabor a crepúscul?
És la veu de l'autumne que me porta frenètic
un recort sense espigues de misteri minúscul;
com un cant que em transporta per l'ocàs més patètic.
Vent que escampa i embruixa sa envestida tremenda
l'esperança i capítul d'un després entranyable;
somnolent, en principi... Tant, que em sembla llegenda...
Com a oasis efímer d'un desert insondable.
Un oasis ''edènic''... ( Incongruent espillisme
d'on, ilús, desijava beure ab goig ta frescura...)
Pero el vent me recorda com sorgint de l'abisme
que era oasis d'arena movediça i obscura.
I és com vore ma vida dins d'un fosc panorama,
de silencis conspicus i d'absurdes mentires,
enredrada en la brossa putrefacta del drama
que la pell me rosega més o menys fent-la a tires.
Són els recorts inútils els que em porten als llavis
les idees confuses que m'arrapen els ossos
plens de buides paraules sens caliu, plens d'agravis
quins hui torben mon ànim perque m'han fet a trossos.
I sent en les genives com un regust salobre;
com un amarc a ferro que l'ànima em desboca...
I ya no sé si dir-te que el meu ahir fon pobre
sentint la fel que em sura pel llímit de la boca.
Puc dir que res fon fàcil: ni fàcil la conversa
ni el llaç de carn humana ni el prec a llums divines...
Era com tindre un ritme de somis a l'inversa
volant sobre bromeres en ales de gavines.
Era ma vida el cactus que el desert amortalla
dormint la crua espera de rebre un glop de pluja,
que la set d'esperança que sent l'home de palla
desija se li aplaque fugint d'un món de suja.
I en eixa vida estèril busquí horisons autèntics;
volguí sobreeixir sempre sens témer l'airegada de veus i de tentàculs dels que eren quasi idèntics
a quins la pau vestien ab grums de sal negada.
Vaig voler fer retaules de rosers sense esguardes...
Pero yo era dels pàries qui el vestit duya a astelles:
I em deixaren de vora mastegant brosses verdes
fins acabar, inerme, punchant-me el cor ab elles.
I tot se m'abonava de fels i de fracassos:
Inclús la teua image semblava trencadiça
com un vidre esperpèntic que feria els meus passos
quan seguia el teu hàlit que hui encara esclavisa.
Pero tu, com molts atres, sense tindre consciència,
me nafrares les hores convertint-me en gris fulla
per tancar les finestres a ma pobra existència
com un vent maquiavèlic que en l'autumne despulla.
II
¿Saps? Te tenia com la deesa verge
que brilla en les senderes i els camins
dins d'un estel copulatiu de terres
que aumenta de l'espiga el seu perfil.
Te tenia per una rosa bella
que adornava el besllum del bell jardí;
per una blanca orquídea de seda;
per eixa flor que criden del desig.
Clavells de primaveres delectoses
semblava cada galta, quan l'espill
trencant la llum opaca de les ombres
me tornava ta image de jacint.
Te tenia per una ànima noble;
per l'àngel que esgallava pa i raïm;
per eixe bri de mel que anhela el pobre;
per una fràgil musa de gesmil.
Te tenia per tantes coses belles
que soles me sabia repetir
que un dia no lluntà, de les tenebres
faries que escapara al meu destí.
Pero eixe dia mai, mai arribava
per més que en ulls de fòc, al meu albir,
te vera com la mar bromera blanca
que ansiava yo solcar sens por al risc.
Així t'esquadrinyava en les distàncies
tractant de conectar frases d'enginy
per dir-te algun pirop que soflamaren
rialles en tons llavis de rubí.
Somiava en ton cos de nit i dia,
i el desig de ta carn de dia i nit
em fea sofrimar ma pell de cactus
dins del meu habitàcul pobre i trist.
Llavors, de joventut a flor dels músculs
podia alardejar sense esgarrif...
Volia estar ab tu en un llit de núvols
i a besos transportar-te al paraís.
Un dia, m'enrecorde, pobre imbècil,
ab un tros de paper, brut per castic,
te vaig escriure uns versos, d'amor ebris,
posant en cada vers un fort clapit,
del cor que se'n fugia a colps de vèrtic
només pel teu recort, que com l'envisc,
l'havia empresonat deixant-lo tètric
i a mercé del mosset del teu caprig.
I lo pijor de tot és que et rigueres
dels versos i del pobre ilús sumís
que l'únic pecat greu que cometria
va ser voler-te més que al seu destí.
Et vares riure, sí. I em despreciares
perque yo era aquell pària mal vestit:
Era un cuc somiador orfe de pare
i tu una jove dama d'alta estirp.
Pero la vida, ¿saps? muda les ombres
i el vent aventa boires de l'ahir...
Que el meu pecat va ser voler-te massa:
En canvi, ¿veus? Hui tu eres qui ve a mi!
III
Ya sé que els anys no passen de bades per ma vida
mermant la meua força; mudant el meu gris signe...
Encara que hi ha voltes bàlsem en la ferida;
la nafra resentida
que un dia l'epidermis m'omplí de verí indigne.
Ya sé que hui tu arribes reblida de misèries;
que Deu per incruenta te va defenestrar;
que busques, esfambrada, l'amor sense bactèries
tractant que tes artèries
s'ameren ab el líquit on sura el verp amar.
Calcule, sens jujar-te, que hui te sents sorpresa
de vore que el Deu cèlic a mi em tractà millor.
I veig que l'orgull pútrit, punchós, de gos de presa,
de qui es cregué princesa
decau captant almoina; pregant un poc d'amor.
Hui vols que a tu retorne, baix una passió incerta;
que t'òbriga els meus braços com yo somiava abans;
que siga per tu el roure verdós de fulla oberta;
que en l'anima deserta
m'oblide d'un temps càustic obrint-te cor i mans.
Pero, ¿qué vols que et diga? Les coses així ocorren
per més que els humans vixquen cloixint les dents a Deu:
Si al ser fem post-edènic perduts al fanc s'amorren,
després que l'amor borren
al menys deuen de viure porgant sa infausta creu.
Yo arrosseguí la meua mirant com s'entregava
ton cos, que creguí púdic, al fòc del desenfré.
I mentres que a durs mòssos ma fel esmicolava,
aquell que te gojava
vivia degradant-te l'image i fins l'alé.
Així te convertires en chica de rutina
fruint en falsos núvols d'un goig que t'assolà...
I poc a poc anares caent en la ruïna
d'alcohol i cocaïna
podrint-te en una boira sens pau i sens demà!
Hui vens feta un espectre ( per dins crec que vius morta)
encara que destiles un bri de lluentor.
I vols que tot ho oblide; que t'òbriga la porta...
I tinc la ment absorta
de vore que no et guarde ni el més mínim rencor.
No, nina, no te'n guarde. Per més que hi hagué un dia
que l'odi m'ofegava només pel teu recort
fugaç com una estrela marcada que es perdia
mordent la lluntania
d'un cos que a glops vegeta; que viu pero està mort.
Hui ya no puc donar-te pomells de gojos tendres;
tampoc plaers corpòreus ni esclats d'amor que es muny
ni almenys regals de besos, dels quals sols queden cendres...
Te sabrien a engendres
amarcs; que tanquen l'ànima i el cor adins lo puny.
Mes tu vols t'acollixca baix l'ombra d'aquell roure
que fon mon cos inèdit, fibrós, sense despulla...
I és tart per a la rosa que es mor sens vore ploure;
i el vent tampoc pot moure
la llacor que li done nova força a la fulla.
Una fulla ahir verda que té nom i té rostre;
una fulla groguenca sense cap sentiment
que en orgull soterrares sense cap Parenostre:
d'amor, fulla sens sostre
que s'arruga en la terra per l'autumne i el vent.
|
|||
English
Español