Obres lexicogràfiques de l'época recent

En el periodo posterior a la Guerra Civil Espanyola, les obres lexicogràfiques que volien ajudar a la recuperació del valencià en eixos difícils moments socials i culturals vingueren especialment de la mà de Francesc Ferrer Pastor i el seu Vocabulari valencià-castellà (1966). No obstant, la tendència llingüística de llavors aumentava la substitució del valencià pel català en els registres lliteraris, en l'introducció de formes forànees i l'abandó o vulgarisació del lèxic propi.

Encara que fòra de l'àmbit estrictament valencià, és menester referir-se també el Diccionari Català-Valencià-Balear, una obra sorgida de la voluntat del mallorquí mossén Alcover que pretenia arreplegar tot el lèxic de la llengua que entenia comuna a valencians, catalans i balears, pero sense gosar posar-li un nom que poguera molestar ad algú i identificant quins eren els usos llingüístics de cada un dels territoris compresos.

Este alluntament de la dignificació de la llengua pròpia se posà en dubte en la confessió i arrepenediment de Miquel Adlert en el llibre En defensa de la llengua valenciana (1977); el llibre incloïa algunes reflexions sobre les formes patrimonials valencianes substituïdes i una aposta pel canvi del model llingüístic usat fins ad aquell moment, lo qual marcà el gir llingüístic en el sí de Lo Rat Penat i de l'actual Real Acadèmia de Cultura Valenciana com a ent normativisador del valencià.

Des d'eixe moment les obres lexicogràfiques publicades han evidenciat les dos tendències: continuista catalanisant o renovadora valenciana. Dins d'esta última, se recuperaren obres anteriors, com la reedició del vocabulari de Fullana (1980). També en 1980 aparegué el primer diccionari valencià que seguia les popularment conegudes com a Normes del Puig, recentment aprovades: el Vocabulari basic de la llengua valenciana, publicat pel Colectiu de Mestres de la Secció de Pedagogia del Grup d'Acció Valencianista i coordinat per Antoni Fontelles i Maria Pilar Hervàs. Un senzill diccionari que, en paraules de Miquel Adlert, que el prologà, constituïa una "obra d'urgència" que arreplegava les paraules més usuals i que anava destinat primordialment a una finalitat didàctica, tenint en conte que, per a Adlert, "els principals usuaris seran chiquets". Cap recordar que en aquelles dates les Normes del Puig havien segut declarades oficials pel Consell preautonòmic i que s'estaven formant els primers professors que haurien d'introduir l'ensenyança del valencià en les escoles; una evolució que es truncaria només dos anys més tart.

Portada del Vocabulari bàsic de Fontelles i Hervàs.

Poc més tart vorien la llum les aportacions de Emili Miedes Bisbal: el Vocabulari que adaptava el de Fullana (1985) i també un popular Vocabulari elemental de la llengua valenciana (1983).

Portada del Vocabulari elemental de Miedes Bisbal.

Profundisant en la depuració de l'idioma, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana publicà el Diccionari valencià-castellà (1992), que es veu completat en segon tom del Diccionari castellà-valencià (1993), de la qual obra completa s'edità —ademés d'una edició facsímil pel diari Las Provincias (1997)— una segona edició (2004) en un format més reduït i amanós i una tercera edició (2005), repetint el mateix format que l'anterior.

Els dos toms de la primera edició del Diccionari de la RACV.

Portada de la tercera edició del Diccionari de la RACV.

També s'ha de destacar l'aportació de Antoni Ruiz Negre en el seu Diccionari valencià de sinònims, afins i antònims (2004).

El diccionari d'Antoni Ruiz Negre.

Unes atres obres, en canvi, sostenen un criteri de convergència forçat en el català, donant entrada a tot el lèxic català, ignorant les formes valencianes o dialectalisant-les front a les catalanes. A banda de les diferents edicions favorides per l'imposició en el sistema escolar valencià del model llingüístic català, és menester referir-se com a més destacades al Diccionari Valencià de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1995) i al Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006). El primer d'ells, editat per la Generalitat Valenciana, copia bona cosa del Diccionari de la Llengua Catalana, publicat en 1995 per l'Institut d'Estudis Catalans. En el segon, encara que s'introduïx molt de lèxic valencià anteriorment proscrit, se referma el confusionisme al mantindre lèxic no valencià i donar-li la preferència sobre el vocabulari propi dels valencians.

És per això que cal celebrar, dins d'uns criteris d'estricta valencianitat llingüística, l'aparició del Diccionari General de la Llengua Valenciana, de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que, com arreplega en la seua introducció "vol ser un pas més en una clara direcció d'independència llingüística i dignificació de la genuïna llengua valenciana, alçant a la categoria de norma totes aquelles característiques llingüístiques pròpies i diferencials que té el valencià dins del seu diasistema i del conjunt de les llengües romàniques".