Quina deu ser, preguntarà l'amic llector. No li falta raó, perque nos tenen montat un conflicte que socarrarà a qui manco deu. Nos fan jugar i juguem inconscients el paper de les llebres, quan astralegen sobre la raça dels gossos que les acacen. Anem a les raons i nos trobem qui nos botà fòc i quan convé l'atia. Digam-li procatalanisme, perque necessità als clàssics de la lliteratura valenciana com a mèdula  soport de l'hamburguesa idiomàtica que Pompeu Fabra adobà, prenent d'ací i d'allà retalladures furtades de bona peça de llonza, per a promoure el parlar barceloní, escindint-se del provençal.

També des de la ya novella llengua catalana, armaren i mantenen una proyecció d'eixample nacionaliste, que vol engolir-se Valéncia. Pagaran influències i compraran voluntats per a perpetrar lo que no pot imaginar-se, al marge del sentit, la raó i la llei. Açò justifica que ara, en febrer del 2014, quan tenen en marcha un tren, de via única i no retorn, flanquejat de banderes estelades, interesse remoure l'inquietut en Valéncia. Perque en el cas de que, arribant a un pam d'esclafir front a Madrit, paren, per traure bossa plena de  finançació sucosa i única, també asseguraran l'ajuda necessària per a seguir avassallant-nos, igualet que ho han conseguit fins ara, en la colaboració del poder. Pero la culpa  també la tenim en l'indolència de casa, deixant fer o emmerdant, en lloc de defendre la roba.

Les dònes, pegades a la terra, palpem la realitat, perque coneixem, amem i som coherents en la llengua que nos han donat els pares des del breçol com a pròpia. No entenem que se li puga dir d'una atra manera al dolç parlar de cada dia, el d'acaronar als chiquets, el d'unir a les parelles valencianes. Ni tampoc que a n'Ausias March el catalanisen, ni a Sorolla, qui pintava com Deu i no escrigué, se l'apropien sense més. I els llibres adulterats dels menuts i ara un nou diccionari “Normatiu”, que posa el valencià on no toca, nos trenquen l'equilibri i nos tornen a cremar. Ya no sabem cóm torejar per a que no confonguen als chiquets. Tenim por de que els enfilen més de quatre mestres, amparats en normes forasteres, sacsats pels  comissaris polítics mercenaris i endenyats, que nos duen al no res, abocant-nos a terra cremada per brega fraticida. Temem l'esterilitat de qui no goja nom, identitat, història lliterària i llengua, pròpia.

Aixina veem el panorama ¿i encara hem de seguir plantejant-nos cóm i per qué de la llengua valenciana? Nos cau açò, quan tremolem pel qué serà ocupacional dels jóvens, als qui ademés de les incertees de la situació econòmica i la quebra social, els machuquen dubtes idiomàtics, mentres els pressionen per a que renuncien a nom i substància, encomanant-los els enfrontaments de polítics, magistrats i educadors, per una cosa que interessa als de fòra i  nos afona a nosatres.

En ma funció d'ajuntar als Escritors en Llengua Valenciana, en el propi nom duc la resposta i sé que la millor defensa d'esta llengua nostra és seguir creent i recreant en ella, quan més rant a terra millor. Que no es perga la llavor dels grans lliterats que obrien l'or de les lletres peninsulars i no els feu vergonya dir que escrivien en valencià, perque baix este nom era prou i és prou, sense afegitons ni convergències dirigides.

Totes les mogudes i els empastres cada volta empesten més. Perque la gent es pregunta per a qué un ent normatiu, que paguem en sanc, si ya teníem la RACV i esta, esforçada i altruistament, nos guia, nos dota i actualisa el diccionari, nos justifica les normes ortogràfiques i nos ajuda a escriure millor, tot lo que de dins nos ix, per nostre. ¿Cóm hem gastat en el succedàneu normatiu de llengua sense nom, més de quaranta millons d'euros?. En estos diners podríem haver  posat al dia la conexió viària a l'Aragó, perque com els molesta la competència del Port, també nos el volen tombar, estrangulant-nos. Lo que no alcancen, com la banca, voran d'arrematar-ho...

¿Quina necessitat tingueren de refregar-nos una catalanitat inexistent, els sabuts consellers culturals d'ampla dieta, en aquell informe que el dia de demà serà paradigma anti natura?. Sobre  lo dit es decretà torçudament i es creà acadèmia de paga, que no apaga el fòc, perque com a remei, usa  la gasolina.  També pot ser que alguns valencians es conformen en haver guanyat en el Camp Nou. Trista satisfacció per als qui, en això, tenen prou.