Benvinguts a la web de l'Aellva. La nostra associació acull a la gran majoria dels escritors actius en llengua valenciana. Des d'esta web podràs saber més sobre els nostres escritors, conéixer les nostres activitats, consultar la nostra Biblioteca Valenciana Virtual, fer-nos costat associant-te a l'Aellva i resoldre els dubtes que pugues tindre sobre la llengua valenciana i la seua situació actual.

Notícies

El PP, enujat

Autor/s de l'artícul: 

Me pareix que tota la potra que va agafar el PP fon per culpa de que el “Diccionari Normatiu” –editat per la AVL identifica el valencià com a català. En això només centra l’enfadament. Si se rectificara, a lo millor, ya estarien contents. Poqueta cosa me sembla, perque el món valencianiste no se sent amoïnat solament per eixe fet.

Pijor és que se seguixca donant “català” en llibres de “valencià”. Lletra que l’estem patint oficialisada des de l’any 1998 –i ne van ya 16 quan Pujol obligà a Aznar a crear dita Acadèmia i Zaplana la feu realitat. Aixina que deixem les borinotades a un costat. Anem, d’una volta, al gra.

¿A ón s’ensenya el català hui en dia? En totes les escoles de la comunitat. ¿I en ningun atre lloc es fa reclam d’eixe idioma foràneu? Sí. Perque aixina és com redacta l’administració valenciana, i ni s’alarma ni canvia. Peguen, si no, una lleu ullada quan els aplegue una notificació de l’alcaldia, de la policia o de qualsevol estament oficial nostre.

O miren llibres d’este o de l’atre colege –públic o privat i voran quànt viu està el català i quànt rar trobar-te en rondalla o expressió que siga casolana. Yo he fullejat més d’un llibre escolar. Els del Patronat de Sant Jaume Apòstol de Moncada, els del CEU Sant Pau, els del colege Alemà, els del Guadalaviar... tots tenen solfa catalana, siguen de llengua, geografia, ciències naturals... ¿I per açò tampoc s’escaroten els del PP? Vegen este retall que m’envia un amic –Xavier Gimeno i me diu que l’ha tret d’un llibre de text del colege Nª Sª del Carme, d’Aldaya:

“La nena entremaliada se li va acostar, li va fer pessigolles a les orelles, li va clavar un petó a la cara i li va dir: T’estimo, ximpleta.”

¿S’haurà enterat l’alcaldesa d’eixe poble que crec que és del PP? ¿Se sentirà, al llegir-ho, un poc enujada? No crec. Sent yo mestre en 1983 –i Lerma en la Generalitat de president ya veïa llibres de BUP, en les aules, en els que ballaven sardanes i mentires, més que albades i veritats. Allò fon el principi; lo d’ara, el resultat. PP, vos ho pregue, per favor: feu manco soroll i més valencianitat.

 

Artícul publicat en Las Provincias el 13 de febrer de 2013. Manuel Casaña és escritor i columniste.

 

Pel dret a decidir

Autor/s de l'artícul: 

Una enquesta del CIS de 2004 ho deixava clar: un 64,4% dels enquestats valencians afirmava que el valencià és una llengua diferent i diferenciada del català, mentres que només un 29,9% creïa que és la mateixa llengua parlada en Catalunya i Balears. Una postura transversal a tota la societat: majoritària en les tres províncies valencianes, entre valenciaparlants i castellaparlants, i entre els votants de PP, PSOE, UV i abstencionistes; vencent les tesis de l’anexionisme llingüístic només entre els de Bloc i EU.

Per una atra banda, la suma dels que pensaven que sos fills havien de parlar en “valencià i castellà”, “més valencià i menys castellà” o “només en valencià”, feya un 68,9%. Una majoria també favorable al manteniment i ampliació dels usos socials que el valencià havia anat perdent durant sigles de substitució paulatina pel castellà.

L’anomalia valenciana es troba en que eixa doble postura social majoritària no ha tingut mai un resò coherent en l’actuació dels poders polítics, econòmics i culturals: més pendents d’eixercir com a filials dels seus focs d’atracció i veneració (Madrit i Barcelona) que de construir una alternativa sòlida des de suposts estrictament valencians.

En conseqüència, la proposta científica que argumenta la plena llingüicitat del valencià –ahí tenim els magnífics treballs dels filòlecs Chimo Lanuza (Valencià: ¿llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüística, 1983) o Miquel Àngel Lledó (Fonaments científics de la llengua valenciana, 2009)– ha segut silenciada a tots els nivells.

“Acientífic” o “aberrant” són els epítets habituals per a criticar estes postures valencianistes, sense voler entrar en el fondo de la qüestió: cóm desenrollar una normativisació socialment acceptable i útil, i un marc llegal que siga respectuós en la voluntat majoritària dels valencians, la seua història lliterària i la seua consciència no dialectal (en lloc de servir a interessos polítics i econòmics forasters). I cóm enquadrar de manera justa, igualitària i natural la nostra relació en un continuum de llengües emparentades: un sistema semblant al del gallec i portugués o el dels idiomes escandinaus, inteligibles entre sí pero dotats en normativisacions pròpies que els singularisen com a idiomes independents i asseguren, des del bon veïnage, la pervivència de les seues genuïnes característiques.

Ha corregut pareguda sòrt el fet potent de la normativa de la RACV, naixcuda en 1979 com a alternativa a l’anexió llingüística pel català: un retorn als postulats del pare Fullana refrendat en un acte multitudinari en El Puig, en 1981. Oficial fins a 1983, en ella s’impartiren les primeres classes escolars de valencià i ha construït, a pesar de l’allegalitat posterior, un estàndart valencià definit i consolidat. El seu seguiment per un centenar d’escritors i millers d’alumnes de Lo Rat Penat i moltes atres associacions culturals, ha generat uns mil títuls en totes les branques de la lliteratura: narrativa, poesia, teatre, ensaig, investigació... a pesar de la falta de recolzament públic i de la prohibició d’entrada en l’ensenyança reglada.

Anant al gra –el polèmic “diccionari normatiu” de la AVL, que fa sinònims els vocables “valencià” i “català” referits al nostre idioma–, nos produïx estupor que els mateixos responsables polítics que crearen la AVL, ara es sorprenguen de que l’entitat afirme això, i no una atra cosa (perque no porta afirmant res diferent des de que es fundà...).

Atesa l’opinió social majoritària i vists els precedents descrits, nos produïx també estupor que alguns atres se sorprenguen de que dit diccionari tinga, per a molts valencians, l’escassa consideració que nos mereixeria si afirmara que “taula” i “cadira” són sinònims, o que la “poma” i la “pera” són la mateixa fruita.

Constatem ademés les conseqüències llegals, a nivell estatal i internacional, que dita definició comporta. Bàsicament, l’impossibilitat de que existixquen versions valencianes diferents de les catalanes, ya siga orals o escrites, en texts llegals, etiquetage de productes, internet, software informàtic, traduccions de llibres, contes infantils, doblages... Si el valencià és català, ¿quin sentit tenen? Per a la AVL, cap.

En efecte: la multiplicació en el diccionari de formes “admeses”, sense distinguir les formes valencianes –si és que s’arrepleguen, a sovint acusades de “coloquials”– sembra el desconcert entre els usuaris de l’idioma i banalisa la normativa. Pensem en un Ministre de Facenda que constatara l’existència del IVA, pero deixara llibertat per a que cada contribuent pagara el 4, el 10 o el 21%; castigant en una multa, això sí, a qui tinguera la generositat de pagar el 40%. Puix això, en versió filològica, és lo que nos ve a propondre la AVL.

Tot en conjunt, a falta d’estudis detallats que realisaran els experts en son moment, augura que este diccionari és un instrument poc útil per a la construcció d’un estàndart propi, potent, clarament caracterisat i unívocament lligat a la denominació històrica i popular de “llengua valenciana”.

Convé, no obstant, desdramatisar la qüestió. El problema no és ya que hi hagen valencians que no vullguen saber res del valencià, o que creguen que el valencià és català. El problema és que la majoria de la societat, a la que sí li importa lo que li passa al seu idioma i, al mateix temps, està convençuda de la seua personalitat diferenciada, se veu constreta entre eixos dos fòcs creuats: obligada a triar entre dos opcions indesijades.

Vist lo que la AVL dona de sí, una part important de la comunitat llingüística valenciana reclama el dret a decidir cóm vol desenrollar la pròpia personalitat llingüística. Per això, demanem el retorn a l’oficialitat de la normativa de la RACV; la qual, a través de diverses gramàtiques i diccionaris –com el General de la Llengua Valenciana de 2010, consultable en diccionari.llenguavalenciana.com– ha consolidat un estàndart oral i escrit netament valencià, equilibrat i clarament caracterisat.

Primer pas per a resoldre l’anomalia de que “llengües” de tradició i us social tan discutibles com l’extremeny... o el klingon (llengua artificial de la série Star Trek, “parlada” per 12 persones segons la Wikipedia) tinguen assignat un còdic ISO internacional, mentres el valencià –idioma que parlen 2,5 millons de persones, que donà lloc al segon sigle d’or d’una llengua romànica– carix encara d’ell.

Si hi ha valencians convençuts de l’utilitat de la AVL, avant: que la seguixquen. Seria més coherent i, sobretot, més barat per a les arques públiques que seguiren directament a l’Institut d’Estudis Catalans. Pero, com a mínim, convixcam en pau: com ocorre en Noruega entre les dos normatives oficials de l’idioma noruec (una pro-danesa i l’atra “norueguista”). Que d’ara en avant ningú nos obligue a parlar i a pensar d’una manera que no parlem ni pensem. Els nostres referents i objectius estan clars. En llibertat i en democràcia, conseguim-los.

 

Artícul publicat en Las Provincias el 10 de febrer de 2014. Òscar Rueda és director dels Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat i agregat colaborador de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV.

 

Reflexions al voltant de la llengua valenciana

Autor/s de l'artícul: 

La comunitat científica admet els principis de que “la dimensió futura d’una llengua depén de lo que és i ha segut en el passat”, i que “el poble és el verdader amo de la llengua que parla, ell és qui la fa, modifica i posa nom” i, en el nostre cas, li ha dit, consuetudinàriament, llengua valenciana.

Puix be, partint d’este premisses podem afirmar que “el poble valencià té dret a l’us de la seua llengua” i conseqüentment “necessita que l’us d’eixe dret li siga garantisat en totes les manifestacions de la vida”.

La metodologia filològica reconeix que no n’hi ha una sola norma, sino que són diversos els criteris que s’establixen per a precisar les diferències entre els conceptes de “llengua” i “dialecte”.

Tant el criteri polític-geogràfic com el sicològic són considerats criteris extrallingüístics. I hauríem de recordar que segons el criteri genètic totes les llengües són dialectes en orige. Només el criteri de la koiné accepta que tot sistema llingüístic procedix d’un atre, que comença per ser una deformació dialectal, pero arriba un moment en que l’us per part de parlants i escritors determina la creació d’un “model ideal de llengua”, enfront del qual es compara la parla per a comprovar si és correcte o incorrecte. Segons este criteri tota parla que actualment és dialecte pot convertir-se en llengua, perque l’us origina koiné. Este criteri resulta ser l’únic llingüístic i vàlit.

Ya en la Baixa Edat Migeval valenciana, una série de factors - polítics, socioeconòmics, socioculturals, etc., l’influència de la capitalitat institucional, el floriment d’una esplendorosa lliteratura i d’una consciència idiomàtica clara que plasmava la voluntat del poble valencià, deixaren constància de l’onomàstica “valenciana” per a identificar la nostra llengua autòctona.

Analisant certs aspectes sociollingüístics com són: 1. Llengua i societat; 2. L’història de les llengües; 3. Sociologia del llenguage: llengua, dialecte, parla; 4. Els fenòmens filològics de diacronia i sincronia; 5. La genealogia: grups llingüístics; 6. La llengua com instrument de comunicació; 7. El model lliterari; 8. L’actitut dels fonetistes “versus” lliterats; 9. Els conceptes de substrat, estrat, adstrat i superestrat; 10. La consideració de la llengua com element consubstancial d’un poble; 11. La transcendència que té la defensa de la dignitat de la llengua, etc., arribem a la determinació que cada llengua ha d’identificar-se en sa pròpia història, i que les “llengües” són sistemes llingüístics dels quals es servix una comunitat parlant.

En ocasions, la llengua ha estat més condicionada per interessos econòmics i polítics que per un verdader rigor intelectual estricte. I este és el cas del valencià. És aconsellable relacionar l’història en la llengua i esta senya d’identitat en la cultura autòctona.

Caldria estudiar l’orige i evolució del valencià per a traure algunes deduccions, fet que nos duria a tractar qüestions com: 1. Les tendències fonètiques del llenguage; 2. El procés de llatinisació de les terres valencianes; 3. El paper fonamental de les mares en la transmissions d’hàbits llingüístics; 4. L’hipòtesis de l’unilingüisme arabòfon; 5. Els supòsits sociollingüístics derivats del procés històric del “valencià” fins la conquista cristiana; 6. Les teories llingüístiques formulades sobre la conquista cristiana de les terres valencianes; 7. Les conseqüències sociollingüístiques derivades de la reconquista i repoblació valenciana del sigle XIII; 8. Plantejar la qüestió sociohistòrica: ¿En el sigle XIII es produïx una evolució o una ruptura en el trànsit de la Valéncia musulmana a la cristiana?; 9. Abordar el tema de l’identitat del poble valencià, etc.

També seria convenient, per tal d’enriquir el coneiximent del tema, examinar la consciència idiomàtica valenciana en l’época migeval, fenomen que es deduïx: 1. De l’observació del procés històric, i 2. De l’aproximació a l’estudi dels primers lexicógrafs valencians.

L’observació de les tendències de l’idioma valencià nos ajudaria a profundisar en el seu dinamisme i saber cap a on camina el llenguage viu dels valenciaparlants.

Hui en dia, dos són les postures que s’adopten respecte a l’idioma valencià. Una, advoca per l’assimilació del valencià per una atra llengua germana en la llatinitat. L’atra, reconeix el valencià com a llengua independent, dins del grup de les llengües romàniques.

Els  partidaris del procés d’assimilació de l’idioma valencià per un atre idioma germà partixen de l’axioma propugnat ya per l’historiador català Ferran Soldevila, entre uns atres: “qui vol el poder necessita la llengua”. Assumint la dita premissa, alguns poders polítics, econòmics i docents, no sense cert estrabisme cap al nort valencià, pretenen l’absorció llingüística, en primer lloc, per a passar posteriorment a l’anulació cultural, i inclús política si fora viable. En la filosofia d’esta tendència s’intuïx l’afany expansioniste per tal d’engrandir l’ideal nacionaliste català fonamentant-se en la suposta unitat llingüística i lliterària, encara que s’imponga artificialment i vaja contra “natura”.

Els partidaris de defendre la tendència independent o diversificadora llingüística i cultural valenciana partixen de la premissa que manté: “el poble que guarda la seua història i sa llengua té la clau de sa llibertat”, i conseqüentment intenten dinamisar i dignificar la llengua vernàcula des dels principis de cientifisme, sistematisació i autoctonia, reivindicant la substantiva i històrica diferenciació i la singularitat enfront de l’unitat llingüística catalana.

Sense dubte, analisant el passat, present i futur de la llengua valenciana a través dels punts següents: 1. Naiximent i formació de l’idioma valencià; 2. Dissociació entre el “valencià parlat” i la “normalització” fabrista; 3. Normativisació valenciana; 4. L’us fa normativa la llengua; 5. Model llingüístic; 6. Criteris de normalisació del valencià; 7. Els sistemes ortogràfics i pronunciació modèlica; 8. El canvi llingüístic; 9. Territorialitat i historicitat llingüística; 10. L’ensenyança de les llengües minoritàries dins el pluralisme europeu; 11. Drets llingüístics de les llengües minoritàries, etc., podrem argumentar i justificar, en major coneiximent de causa, que el valencià es deu considerar com una llengua.

El marc jurídic del domini llingüístic valencià es deduïx de: 1. La Constitució Espanyola; 2. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana; 3. La Llei d’us i ensenyança del valencià, i 4. La Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De major a menor ranc, este marc jurídic determina, llimita i condiciona el context territorial i llingüístic del poble valencià.

Este conjunt de normes jurídiques haurien de possibilitar que el valencià experimentara progressos i la revitalisació de la pròpia llengua.

 

Artícul publicat en Las Provincias el 9 de febrer de 2014. El Prof. Dr. Josep Vicent Gómez Bayarri és acadèmic de número de la RACV

 

La llengua de nostres pares

Autor/s de l'artícul: 

Quina deu ser, preguntarà l'amic llector. No li falta raó, perque nos tenen montat un conflicte que socarrarà a qui manco deu. Nos fan jugar i juguem inconscients el paper de les llebres, quan astralegen sobre la raça dels gossos que les acacen. Anem a les raons i nos trobem qui nos botà fòc i quan convé l'atia. Digam-li procatalanisme, perque necessità als clàssics de la lliteratura valenciana com a mèdula  soport de l'hamburguesa idiomàtica que Pompeu Fabra adobà, prenent d'ací i d'allà retalladures furtades de bona peça de llonza, per a promoure el parlar barceloní, escindint-se del provençal.

També des de la ya novella llengua catalana, armaren i mantenen una proyecció d'eixample nacionaliste, que vol engolir-se Valéncia. Pagaran influències i compraran voluntats per a perpetrar lo que no pot imaginar-se, al marge del sentit, la raó i la llei. Açò justifica que ara, en febrer del 2014, quan tenen en marcha un tren, de via única i no retorn, flanquejat de banderes estelades, interesse remoure l'inquietut en Valéncia. Perque en el cas de que, arribant a un pam d'esclafir front a Madrit, paren, per traure bossa plena de  finançació sucosa i única, també asseguraran l'ajuda necessària per a seguir avassallant-nos, igualet que ho han conseguit fins ara, en la colaboració del poder. Pero la culpa  també la tenim en l'indolència de casa, deixant fer o emmerdant, en lloc de defendre la roba.

Les dònes, pegades a la terra, palpem la realitat, perque coneixem, amem i som coherents en la llengua que nos han donat els pares des del breçol com a pròpia. No entenem que se li puga dir d'una atra manera al dolç parlar de cada dia, el d'acaronar als chiquets, el d'unir a les parelles valencianes. Ni tampoc que a n'Ausias March el catalanisen, ni a Sorolla, qui pintava com Deu i no escrigué, se l'apropien sense més. I els llibres adulterats dels menuts i ara un nou diccionari “Normatiu”, que posa el valencià on no toca, nos trenquen l'equilibri i nos tornen a cremar. Ya no sabem cóm torejar per a que no confonguen als chiquets. Tenim por de que els enfilen més de quatre mestres, amparats en normes forasteres, sacsats pels  comissaris polítics mercenaris i endenyats, que nos duen al no res, abocant-nos a terra cremada per brega fraticida. Temem l'esterilitat de qui no goja nom, identitat, història lliterària i llengua, pròpia.

Aixina veem el panorama ¿i encara hem de seguir plantejant-nos cóm i per qué de la llengua valenciana? Nos cau açò, quan tremolem pel qué serà ocupacional dels jóvens, als qui ademés de les incertees de la situació econòmica i la quebra social, els machuquen dubtes idiomàtics, mentres els pressionen per a que renuncien a nom i substància, encomanant-los els enfrontaments de polítics, magistrats i educadors, per una cosa que interessa als de fòra i  nos afona a nosatres.

En ma funció d'ajuntar als Escritors en Llengua Valenciana, en el propi nom duc la resposta i sé que la millor defensa d'esta llengua nostra és seguir creent i recreant en ella, quan més rant a terra millor. Que no es perga la llavor dels grans lliterats que obrien l'or de les lletres peninsulars i no els feu vergonya dir que escrivien en valencià, perque baix este nom era prou i és prou, sense afegitons ni convergències dirigides.

Totes les mogudes i els empastres cada volta empesten més. Perque la gent es pregunta per a qué un ent normatiu, que paguem en sanc, si ya teníem la RACV i esta, esforçada i altruistament, nos guia, nos dota i actualisa el diccionari, nos justifica les normes ortogràfiques i nos ajuda a escriure millor, tot lo que de dins nos ix, per nostre. ¿Cóm hem gastat en el succedàneu normatiu de llengua sense nom, més de quaranta millons d'euros?. En estos diners podríem haver  posat al dia la conexió viària a l'Aragó, perque com els molesta la competència del Port, també nos el volen tombar, estrangulant-nos. Lo que no alcancen, com la banca, voran d'arrematar-ho...

¿Quina necessitat tingueren de refregar-nos una catalanitat inexistent, els sabuts consellers culturals d'ampla dieta, en aquell informe que el dia de demà serà paradigma anti natura?. Sobre  lo dit es decretà torçudament i es creà acadèmia de paga, que no apaga el fòc, perque com a remei, usa  la gasolina.  També pot ser que alguns valencians es conformen en haver guanyat en el Camp Nou. Trista satisfacció per als qui, en això, tenen prou.

 

Artícul publicat en Las Provincias el 12 de febrer de 2014. Maria Jesús Coves és presidenta de l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana

 

Qué podem aguardar

Autor/s de l'artícul: 

Divendres 31 nos sorprén l'anunci d'aparició d'incert diccionari. Dilluns 3 veig un cartell a la porta d'una botiga en el carrer Sant Vicent de productes del camp, supostament valencians. Lo d'incert ve perque lo primeret que nos amussen els “autors” és  la definició del valencià: llengua dels valencians, pero que com també es parla en la Font de Canaletas o en la plaça Gomila, ¿pot dir-se català?

Lo supost “¡ja maduixes!” és pel dubte al llegir, com si volgueren fer-me riure, “Ja” i un vocable que desconec, “maduixes”. Pregunte i me diuen “anuncia que hay fresas” ; com en valencià deu ser HI HA FRAULES; no ho comprenc, no ne compre; si el reclam és pelegrí ¿cóm i d'a ón serà el producte? Pobres llauradors, en tantes dificultats com tenen a l'hora de traure avant les collites, ara en mans dels anormalisats idiomàtics, despachen de buit a la clientela. Deuen reclamar als “inventors o empeltadors” d'escut parlat forà.

Lo mateixet que passa als “palomeros” etc., darrere de “tants anys de treballosa tasca” (que ben cara nos costa a tots i uns atres els l'hem donada quasi feta) ara, per voler-li posar el floc de científica, passant per l'aro catalino el diccionari, la realitat els esclafix en les galtes. Perque el poble espera i confia que en Valéncia, siga valencià, pero per a eixugar-li els dubtes li arrimen una argilaga. El veïnat, que parlen i obren com els convinga, no amenaçant en separar-se dels espanyols i damunt manant-nos als valencians cóm devem dir-li al nostre idioma. O cóm devem dir a les fraules de la Valldigna.

Me fa fredat el desgavell idiomàtic, que sacralisa en l'erro novelles generacions d'escolars, sabent que és parlar impropi i s'estudia per obligació, trencant l'enteniment en els parlants de sempre i frustrant la recuperació de l'arraïl. ¿Per a qué despersonalisar-nos, en favor de tercers?

Fa 35 anys que estem dient-ho. Toca seguir treballant, com sempre, en els Diccionaris de la RACV, i que els use qui critica els atres.

 

Artícul publicat en Las Provincias el 10 de febrer de 2014. Vicent Ramon Calatayud és acadèmic de la RACV i president d'honor de la AELLVA.

Cresolet d'hivern

Podeu descarregar-vos ya en la nostra Biblioteca el Cresolet 67.

 

 

Tertúlia-taller de prosa de febrer de 2014

Dilluns, 10 Febrer, 2014 - 19:30 - 20:30
Lloc: 
Sèu de l'Aellva

 

El pròxim dilluns dia 10 de febrer tindrem el Taller de Prosa que correspon a febrer.

Tingau present que hem variat l'horari de les tertúlies. A partir d’ara serà a les 19.30 hores.

En esta ocasió llegiran Ampar Cabrera i Josep Cubells. Ampar, Flor Natural dels Jocs Florals de 2013; Josep, Escritor de l'Any 2012. Dos firmes sobradament reconegudes i d’una personalitat absolutament diferenciada, lo qual nos promet dos relats molt interessants.

Com sempre, entrada lliure en la nostra sèu, carrer de Dalt, 64 de Valéncia C.

 

 

 

Tertúlia-taller de prosa

Dilluns, 13 Giner, 2014 - 19:45 - 21:00
Lloc: 
Sèu de l'Aellva

 

El pròxim dilluns dia 13 de giner tindrem el primer Taller de Prosa de l’any 2014.

Llegiran Antoni Ruiz Negre (qui, com és habitual, tindrà el detall d’obsequiar-nos en el seu relat imprés), i Nàcio Serrano, que s’estrena per primera volta en la Tertúlia.

Vos esperem. Serà, com sempre, a les 20 hores en la sèu de l’Associació.

 

Tertúlia-taller de prosa

Dilluns, 9 Decembre, 2013 - 19:45 - 21:00
Lloc: 
Sèu de l'Aellva

El pròxim dilluns dia 11 tindrem el Taller de Prosa que correspon al mes de decembre, en el qual, com ve sent habitual els últims anys, vindrà a donar-nos una charrada Voro López, Director de la Secció de Llengua de la RACV, que ben segur ha de ser ben interessant per a tots, principalment per als que nos atrevim a versar.

Vos esperem, com sempre, per a començar a les 20 hores, en la seguritat que hem de gojar una velada molt aclaridora i, per a rematar, els que disponguen de 15 minuts més compartiran en la Junta una cerveseta per a desijar-nos bones festes que, si cau la Grossa en l'Associació, seran encara millors.

I una notícia urgent. Hui dia 7 en els Jardins de Vivers, diferents Associacions, entre elles la AELLVA, van a fer una exposició i venda de llibres. Si podeu, acosteu-vos. Gràcies.

 

Sopar dels Escritors

Divendres, 15 Novembre, 2013 - 21:00 - 23:45
Lloc: 
Hotel SILKEN Puerta Valencia

Sopar dels Escritors de 2013 i presentació de les últimes novetats editorials de la AELLVA, en colaboració en Edicions Mosseguello.

 

 

 

Distribuir contenido