Massa be anàvem. La reivindicació idiomàtica valenciana tornava a ser notícia en els diaris, en els poemes fallers d’Ampar Cabrera com a símbol de la resistència contra l’anulació, per interessos polítics, de la personalitat idiomàtica de tot un poble. I ara unes declaracions del Decà de la RACV, unes interpretacions de les seues declaracions, uns titulars extrets d’eixes interpretacions, i les consegüents reaccions, estranyament coordinades, d’aquells que fins ahir nos ofegaven econòmicament i nos ridiculisaven propagandísticament, tornen a posar a la centenària acadèmia en l’ull de l’huracà. ¿Estem en 2016 o en 1997?

Puix no: estem en 2016. Per fortuna, estos dèneu anys nos han permés classificar molt be a les persones i a les institucions pels seus actes, i no per la rumorologia, els titulars dels diaris, les enrònies de ments conspiranoiques, els desencontres personals o la lletra d’unes lleis que es complixen o s’incomplixen segons marca el dictat del poder polític. Ara i ací, ya sabem quí és cada u, com és i qué pensa, per damunt de campanyes i estratègies maquiavèliques.

Tots voldríem que l’eterna discussió idiomàtica s’acabara d’una volta. O millor encara: que no haguera escomençat. L’història és la que és, i la propaganda i els millons transferits des de fòra de les nostres fronteres no són fàcils de contrarrestar per una societat dividida, desconeixedora de la seua història i que patix una classe dirigent dèbil i escassament reivindicativa front al poder, vinga d’a on vinga i mane qui mane. Pero és pueril creure que un consens, este o qualsevol, se pot firmar en una pistola apuntant-te al pols. Perque això, métodos a banda, no és un consens: és una rendició. A on dic metafòricament pistola, dic maltracte mediàtic, estranyament acadèmic, engany ideològic, descrèdit planificat, discriminació econòmica, censura, maledicència inacceptable. Métodos de manipulació social que hauríem de calificar en una paraula grossa que no nomenarem ací per prudència.

Qui ha de demostrar que vol el consens des d’uns criteris d’estricta valencianitat simbòlica, normativa i procedimental, és la AVL, creada per pacte polític entre PP, PSOE i CiU. I ademés li ho mana la llei. I no la RACV, creada en 1915 i en absoluta lliberta de càtedra i d’actuació, com ha demostrat i, no em cap el menor dubte com a membre de la Secció de Llengua, seguirà demostrant.

I una segona advertència. El consens de la RACV és el consens entre els llingüistes i els parlants, entre els que proponen la normativa i els que l’adopten com a seua. Que ningú crega que intentant capgirar la voluntat d’algun membre de la RACV o de tota l’institució, capgirarà la voluntat de tot el valencianisme idiomàtic. I això no és dividir als valencians: és reconéixer-los tal com són, tal com som, i no com ad alguns els agradaria que fórem. Oficialitat de les normes de la RACV, ya.

Publicat en Las Provincias el 19 de febrer de 2016