Associació d'Escritors en Llengua Valenciana

Algú havia d’enfilar cap amunt la bandera de la lliteratura en la llengua viva i activa de la major part dels valencians, passada la guerra. Este fon el pensament de Miquel Adlert i Xavier Casp al fundar l’editorial Torre. Des de la dita i en quasi total exclusiva pogueren  obrir veu escrita, aquells que s’atreviren a fer-ho dignament, en els quaranta del sigle passat. Alguns foren  acaronats i seduïts pel pancatalanisme i devingueren a gonfanoners de la tendència que dugué l’insídia a Valéncia. Estos hui  s’acovilen de forma sibilina, disfrassats de “progres”, en el casal de lo que fon per al comerç tot un sigle valencià, al centre de  la capital, en el carrer de  Sant Ferrando, al convertir-lo en sucursal de l’IEC.

  Des de l’Universitat, única valenciana en l’época, els professors Sánchez Castañer i  San Valero, pensaren en valencià per a reviscolar la Càtedra de Llengua Valenciana que pronte farà un sigle promogué el Centre de Cultura Valenciana —hui RACV— inspirant-se en els postulats del Croniste Vicent Boix i encarregant-li-la al pare Fullana. El sabut i modest flaret havia segut el més preparat estudiós del tema; llatiniste, gramàtic, lexicógraf, etc., ans de que s’inventara el concepte, regla i titulació de filòlec; ell seria en Espanya el primer que dugué una llengua vernàcula, distinta al castellà, a les aules universitàries. S’intentava,  com hui també, no perdre el  tesor d’enteniment que Felip V bandejà de l’oficialitat i la docència. Els catedràtics d’Història i Lliteratura contaren en Casp i Adlert, com en Almela i Vives, Nicolau Primitiu i uns atres, pero allò també creà un viver a on empeltar verí forà, baix l’excusa de ser reactiu cap a l’orde entés com a dictadura. Favoridors de lo que hui diem lobby, catedràtics catalans, que sempre eixercixen de tals, com  Giralt, Tarradell, Roselló, Lluch, etc.; ells farien tria de prosèlits entre la jovenalla i enviaren a Prada als més envejosos, acabant per intoxicar la docència pel triumfo fàcil dels sectaris proclius a nodrir-se del seu servilisme. 

Front a lo que avassalladorament pretenia cavalcar la democràcia, portant-la dels ramals un preparat quadro d’enverinats seguidors del “dogma” mai demostrat, una atra volta Adlert i Casp, clamant el retorn a la fidelitat. Miquel Adlert feu un estudi treballadíssim i el concretà en el llibre “En defensa de la llengua valenciana”, convenia rebujar els eufemismes dels que anunciant “parlem valencià”,  “per qué no en la nostra llengua”, han acabat demanant “català llengua oficial”. Ells  intentaven reviscolar l’arraïl, justificant el seu perqué i denunciant als anexionistes, els quals ben instalats en la política tingueren la gosadia de pretendre canviar inclús els símbols, en lo qual demostraren visiblement l’identificació en el nordest, posant-nos a tots dins de la cultura veïna, per a inventar uns ahistòrics països. I el personal s'escarotà i passà a l'acció. 

Les propostes revalencianisadores d’Adlert, Casp les dugué a la Secció de Llengua de la hui Real Acadèmia de Cultura Valenciana. La dirigia la catedràtica Carola Reig i  des d'allí es creà un seminari d’estudi i treball. Es basaren en les arraïls escrites dels clàssics, la metodologia moderna i la llengua viva, per a elaborar una normativa útil i nostra, la qual documentaren de modo que científica i fàcilment  pot justificar cada passa pegada. Vindria en acabant una gramàtica, un vocabulari i posteriorment un estàndart oral, flexió verbal i per fi, ara,  un Diccionari General en el que la RACV mostra els deures fets.

Mentrestant els valencians advertits van fent seua esta manera d’escriure, en la que es reconeixen i entenen, norma que per votació dels socis accepta l’assamblea de Lo Rat Penat, i allí comença a fer docència en els cursos, al temps que des del sí de la citada institució es promou un acort d’intelectuals, estudiosos, filòlecs, gramàtics i escritors, refermat per les associacions valencianistes de tot lo Regne, fins a totalisar un miler de firmes d’adhesió a la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Allò, que notarialment es protocolisà, reconeixia l’autoritat normativisadora  en un acte públic que es celebrà en el Puig un dissabte 7 de març, ara fa trenta anys.

 L’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, preparant el terreny de cara al vigèsim quint aniversari, edità en 2005 el llibre “25 anys de les Normes Valencianes de la RACV, dites d’El Puig”, perque anteriorment, en les jornades que és costum de cada any, dedicà est event cultural al tema que donà costella al llibre, recollint les comunicacions i ponències. Queda editada aixina una documentació impagable de lo que fon i han seguts estos vinticinc anys i un índex  per nom, autor i editor de tot lo que se du imprés en elles, inscrit en l’ISBN, lo qual donaria hui un miler de publicacions baix este mole valencià. També ara la AELLVA intenta eixir a la llum, per este mig, recordant el fet, cóm fon i les circumstàncies que el feren possible,  enviant als  novells estudiosos a les fonts no enverinades i reclamant coherència  a les autoritats que nos governen i que creuen que creant una atra Acadèmia més consentidora i no parlant del tema, o ofegant les veus que clamen en contra s'acaba el conflicte. Recomanem seguir a les associacions valencianistes i d'entre elles  les pròpies institucions de dret públic: la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que aconsella i documenta  des de la seua Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, perque allí s'estudia i produïx l'actualisació constant de la Llengua Valenciana; Lo Rat Penat que fa molts anys l’ensenya magnànimament i l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana —AELLVA— perque viu en el compromís de promoure, arreplegar i produir en esta que sí que és la nostra com l´història i els llibres ho demostren. Norma, docència i praxis, per a servir a un poble conscient d'idioma singular.