Una enquesta del CIS de 2004 ho deixava clar: un 64,4% dels enquestats valencians afirmava que el valencià és una llengua diferent i diferenciada del català, mentres que només un 29,9% creïa que és la mateixa llengua parlada en Catalunya i Balears. Una postura transversal a tota la societat: majoritària en les tres províncies valencianes, entre valenciaparlants i castellaparlants, i entre els votants de PP, PSOE, UV i abstencionistes; vencent les tesis de l’anexionisme llingüístic només entre els de Bloc i EU.

Per una atra banda, la suma dels que pensaven que sos fills havien de parlar en “valencià i castellà”, “més valencià i menys castellà” o “només en valencià”, feya un 68,9%. Una majoria també favorable al manteniment i ampliació dels usos socials que el valencià havia anat perdent durant sigles de substitució paulatina pel castellà.

L’anomalia valenciana es troba en que eixa doble postura social majoritària no ha tingut mai un resò coherent en l’actuació dels poders polítics, econòmics i culturals: més pendents d’eixercir com a filials dels seus focs d’atracció i veneració (Madrit i Barcelona) que de construir una alternativa sòlida des de suposts estrictament valencians.

En conseqüència, la proposta científica que argumenta la plena llingüicitat del valencià –ahí tenim els magnífics treballs dels filòlecs Chimo Lanuza (Valencià: ¿llengua o dialecte? Una aproximació des de la sociollingüística, 1983) o Miquel Àngel Lledó (Fonaments científics de la llengua valenciana, 2009)– ha segut silenciada a tots els nivells.

“Acientífic” o “aberrant” són els epítets habituals per a criticar estes postures valencianistes, sense voler entrar en el fondo de la qüestió: cóm desenrollar una normativisació socialment acceptable i útil, i un marc llegal que siga respectuós en la voluntat majoritària dels valencians, la seua història lliterària i la seua consciència no dialectal (en lloc de servir a interessos polítics i econòmics forasters). I cóm enquadrar de manera justa, igualitària i natural la nostra relació en un continuum de llengües emparentades: un sistema semblant al del gallec i portugués o el dels idiomes escandinaus, inteligibles entre sí pero dotats en normativisacions pròpies que els singularisen com a idiomes independents i asseguren, des del bon veïnage, la pervivència de les seues genuïnes característiques.

Ha corregut pareguda sòrt el fet potent de la normativa de la RACV, naixcuda en 1979 com a alternativa a l’anexió llingüística pel català: un retorn als postulats del pare Fullana refrendat en un acte multitudinari en El Puig, en 1981. Oficial fins a 1983, en ella s’impartiren les primeres classes escolars de valencià i ha construït, a pesar de l’allegalitat posterior, un estàndart valencià definit i consolidat. El seu seguiment per un centenar d’escritors i millers d’alumnes de Lo Rat Penat i moltes atres associacions culturals, ha generat uns mil títuls en totes les branques de la lliteratura: narrativa, poesia, teatre, ensaig, investigació... a pesar de la falta de recolzament públic i de la prohibició d’entrada en l’ensenyança reglada.

Anant al gra –el polèmic “diccionari normatiu” de la AVL, que fa sinònims els vocables “valencià” i “català” referits al nostre idioma–, nos produïx estupor que els mateixos responsables polítics que crearen la AVL, ara es sorprenguen de que l’entitat afirme això, i no una atra cosa (perque no porta afirmant res diferent des de que es fundà...).

Atesa l’opinió social majoritària i vists els precedents descrits, nos produïx també estupor que alguns atres se sorprenguen de que dit diccionari tinga, per a molts valencians, l’escassa consideració que nos mereixeria si afirmara que “taula” i “cadira” són sinònims, o que la “poma” i la “pera” són la mateixa fruita.

Constatem ademés les conseqüències llegals, a nivell estatal i internacional, que dita definició comporta. Bàsicament, l’impossibilitat de que existixquen versions valencianes diferents de les catalanes, ya siga orals o escrites, en texts llegals, etiquetage de productes, internet, software informàtic, traduccions de llibres, contes infantils, doblages... Si el valencià és català, ¿quin sentit tenen? Per a la AVL, cap.

En efecte: la multiplicació en el diccionari de formes “admeses”, sense distinguir les formes valencianes –si és que s’arrepleguen, a sovint acusades de “coloquials”– sembra el desconcert entre els usuaris de l’idioma i banalisa la normativa. Pensem en un Ministre de Facenda que constatara l’existència del IVA, pero deixara llibertat per a que cada contribuent pagara el 4, el 10 o el 21%; castigant en una multa, això sí, a qui tinguera la generositat de pagar el 40%. Puix això, en versió filològica, és lo que nos ve a propondre la AVL.

Tot en conjunt, a falta d’estudis detallats que realisaran els experts en son moment, augura que este diccionari és un instrument poc útil per a la construcció d’un estàndart propi, potent, clarament caracterisat i unívocament lligat a la denominació històrica i popular de “llengua valenciana”.

Convé, no obstant, desdramatisar la qüestió. El problema no és ya que hi hagen valencians que no vullguen saber res del valencià, o que creguen que el valencià és català. El problema és que la majoria de la societat, a la que sí li importa lo que li passa al seu idioma i, al mateix temps, està convençuda de la seua personalitat diferenciada, se veu constreta entre eixos dos fòcs creuats: obligada a triar entre dos opcions indesijades.

Vist lo que la AVL dona de sí, una part important de la comunitat llingüística valenciana reclama el dret a decidir cóm vol desenrollar la pròpia personalitat llingüística. Per això, demanem el retorn a l’oficialitat de la normativa de la RACV; la qual, a través de diverses gramàtiques i diccionaris –com el General de la Llengua Valenciana de 2010, consultable en diccionari.llenguavalenciana.com– ha consolidat un estàndart oral i escrit netament valencià, equilibrat i clarament caracterisat.

Primer pas per a resoldre l’anomalia de que “llengües” de tradició i us social tan discutibles com l’extremeny... o el klingon (llengua artificial de la série Star Trek, “parlada” per 12 persones segons la Wikipedia) tinguen assignat un còdic ISO internacional, mentres el valencià –idioma que parlen 2,5 millons de persones, que donà lloc al segon sigle d’or d’una llengua romànica– carix encara d’ell.

Si hi ha valencians convençuts de l’utilitat de la AVL, avant: que la seguixquen. Seria més coherent i, sobretot, més barat per a les arques públiques que seguiren directament a l’Institut d’Estudis Catalans. Pero, com a mínim, convixcam en pau: com ocorre en Noruega entre les dos normatives oficials de l’idioma noruec (una pro-danesa i l’atra “norueguista”). Que d’ara en avant ningú nos obligue a parlar i a pensar d’una manera que no parlem ni pensem. Els nostres referents i objectius estan clars. En llibertat i en democràcia, conseguim-los.

Quina deu ser, preguntarà l'amic llector. No li falta raó, perque nos tenen montat un conflicte que socarrarà a qui manco deu. Nos fan jugar i juguem inconscients el paper de les llebres, quan astralegen sobre la raça dels gossos que les acacen. Anem a les raons i nos trobem qui nos botà fòc i quan convé l'atia. Digam-li procatalanisme, perque necessità als clàssics de la lliteratura valenciana com a mèdula  soport de l'hamburguesa idiomàtica que Pompeu Fabra adobà, prenent d'ací i d'allà retalladures furtades de bona peça de llonza, per a promoure el parlar barceloní, escindint-se del provençal.

També des de la ya novella llengua catalana, armaren i mantenen una proyecció d'eixample nacionaliste, que vol engolir-se Valéncia. Pagaran influències i compraran voluntats per a perpetrar lo que no pot imaginar-se, al marge del sentit, la raó i la llei. Açò justifica que ara, en febrer del 2014, quan tenen en marcha un tren, de via única i no retorn, flanquejat de banderes estelades, interesse remoure l'inquietut en Valéncia. Perque en el cas de que, arribant a un pam d'esclafir front a Madrit, paren, per traure bossa plena de  finançació sucosa i única, també asseguraran l'ajuda necessària per a seguir avassallant-nos, igualet que ho han conseguit fins ara, en la colaboració del poder. Pero la culpa  també la tenim en l'indolència de casa, deixant fer o emmerdant, en lloc de defendre la roba.

Les dònes, pegades a la terra, palpem la realitat, perque coneixem, amem i som coherents en la llengua que nos han donat els pares des del breçol com a pròpia. No entenem que se li puga dir d'una atra manera al dolç parlar de cada dia, el d'acaronar als chiquets, el d'unir a les parelles valencianes. Ni tampoc que a n'Ausias March el catalanisen, ni a Sorolla, qui pintava com Deu i no escrigué, se l'apropien sense més. I els llibres adulterats dels menuts i ara un nou diccionari “Normatiu”, que posa el valencià on no toca, nos trenquen l'equilibri i nos tornen a cremar. Ya no sabem cóm torejar per a que no confonguen als chiquets. Tenim por de que els enfilen més de quatre mestres, amparats en normes forasteres, sacsats pels  comissaris polítics mercenaris i endenyats, que nos duen al no res, abocant-nos a terra cremada per brega fraticida. Temem l'esterilitat de qui no goja nom, identitat, història lliterària i llengua, pròpia.

Aixina veem el panorama ¿i encara hem de seguir plantejant-nos cóm i per qué de la llengua valenciana? Nos cau açò, quan tremolem pel qué serà ocupacional dels jóvens, als qui ademés de les incertees de la situació econòmica i la quebra social, els machuquen dubtes idiomàtics, mentres els pressionen per a que renuncien a nom i substància, encomanant-los els enfrontaments de polítics, magistrats i educadors, per una cosa que interessa als de fòra i  nos afona a nosatres.

En ma funció d'ajuntar als Escritors en Llengua Valenciana, en el propi nom duc la resposta i sé que la millor defensa d'esta llengua nostra és seguir creent i recreant en ella, quan més rant a terra millor. Que no es perga la llavor dels grans lliterats que obrien l'or de les lletres peninsulars i no els feu vergonya dir que escrivien en valencià, perque baix este nom era prou i és prou, sense afegitons ni convergències dirigides.

Totes les mogudes i els empastres cada volta empesten més. Perque la gent es pregunta per a qué un ent normatiu, que paguem en sanc, si ya teníem la RACV i esta, esforçada i altruistament, nos guia, nos dota i actualisa el diccionari, nos justifica les normes ortogràfiques i nos ajuda a escriure millor, tot lo que de dins nos ix, per nostre. ¿Cóm hem gastat en el succedàneu normatiu de llengua sense nom, més de quaranta millons d'euros?. En estos diners podríem haver  posat al dia la conexió viària a l'Aragó, perque com els molesta la competència del Port, també nos el volen tombar, estrangulant-nos. Lo que no alcancen, com la banca, voran d'arrematar-ho...

¿Quina necessitat tingueren de refregar-nos una catalanitat inexistent, els sabuts consellers culturals d'ampla dieta, en aquell informe que el dia de demà serà paradigma anti natura?. Sobre  lo dit es decretà torçudament i es creà acadèmia de paga, que no apaga el fòc, perque com a remei, usa  la gasolina.  També pot ser que alguns valencians es conformen en haver guanyat en el Camp Nou. Trista satisfacció per als qui, en això, tenen prou.

Podeu descarregar-vos ya en la nostra Biblioteca el Cresolet 67.