Sr. Decà, Acadèmics de Número i Corresponents, amics tots en el just orgull de ser valencians. (Gràcies també a Nàcio Serrano per l’aportació documental.)

Encara que la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes naix en 1922, el primer encàrrec de la Diputació de Valéncia que rep el Centre de Cultura Valenciana, només crear-se en 1915, és un treball d’àmbit llingüístic; l’elaboració de la primera Gramàtica moderna de la llengua valenciana, concretament la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana, que dirigí qui seria Director Honoris Causa, l’eminent filòlec Lluís Fullana i Mira.

Esta Gramàtica tingué caràcter oficial, i com a tal s’ensenyà en l’Universitat, escoles i entitats.

A falta encara d’una sèu pròpia per al Centre de Cultura Valenciana, les diferents assamblees per a analisar les propostes llingüístiques i les sessions de treball (14 en total) es realisaren en la sèu de Lo Rat Penat.

Ademés, un atre proyecte acadèmic, llingüístic i filològic, realisat per iniciativa del Centre de Cultura Valenciana i de gran transcendència històrica fon la creació, en 1918, de la Càtedra de Llengua Valenciana en l’Universitat Lliterària de Valéncia.

Recordem només com a detall important que el primers cursos foren impartits pel filòlec Lluís Fullana, i assistiren com a alumnes el rector, En Rafel Pastor i els professors universitaris, puix l’intenció era que ells pogueren eixercir la docència en valenciana llengua... (ara podríem pensar allò de qualsevol temps passat...)

Originàriament, la Secció rebé el nom de Secció de Lliteratura.

Els noms que constituïen aquella primera Secció són d’un prestigi històric: com a Director Pedro José Gómez- Ferrer i Martí, Doctor en Medicina i llicenciat en Filosofia i Lletres (ilustre lliterat, molt estimat per Vicent Blasco Ibáñez, puix contà en ell en repetides ocasions com a presentador i prologuiste dels seus llibres i conferències), Acadèmic de número de la Real Acadèmia de Medicina de Valéncia, President i fundador de la Societat Filarmònica de Valéncia. Bernardo Morales San Martín, acadèmic de la RAE, dramaturc, compositor i periodiste; José Vila Martínez, Doctor en Teologia i Dret Canònic; Maximilià Thous Orts, periodiste, escritor, Director de La Correspondencia de Valencia, autor de la lletra de l’Himne Valencià; Lluís Lucia Lucia, advocat, Director del Diario de Valencia i ministre en la Segona República; Salvador Ferrandis Luna, advocat, periodiste i activiste valencià; Francesc Puig Espert, llicenciat en Filosofia i Lletres, professor i poeta (ajudà a salvar i protegir l’image de la Mare de Deu dels Desamparats junt a Peset Aleixandre, muigué en l’exili); Vicent Calvo Acacio, escritor i Director de El Correo de Valencia; i Lleopolt Trénor Palavicino, Doctor en Dret, Ingenier Electriciste, escritor i Mestre en Gai Saber.

En 1928 es publica per primera vegada i ya de manera ininterrompuda fins l’actualitat (en l’excepció dels anys 1937, 38 i 39 per la Guerra Civil), la publicació Anals, en la que es detalla tota l’activitat del Centre de Cultura Valenciana, aixina com una série d’artículs d’estudi i investigació per part dels seus acadèmics.

En els primers anys s’editava Anals semestralment, pero en anys posteriors arribà a imprimir-se trimestralment.

En el mateix 1928, la Secció de Lliteratura passa ya a denominar-se Secció de Llengua i Lliteratura i com s’arreplega en els Anals del primer semestre: “baix la presidència del Director R. P. fra Lluís Fullana i Mira, s’acordà celebrar sessió ordinària tots els primers dimarts de cada més en la qual es tractaran les múltiples qüestions que sobre nostra dolça parla valenciana vagen surgint, i els demés dies dimarts de les diferents semanes es dedicaran per lo President a donar conferències tocants a la llengua i lliteratura”.

Encara que ya s’havia publicat en 1915, com hem dit, la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana, el catalanisme llingüístic i cultural estava en plena efervescència, fent llabor de corca entre les llínees intelectuals valencianes, propugnant des de diferents associacions i entitats l’assunció de la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans per a l’idioma valencià, en lloc d’una pròpia.

Ad este respecte continua dient els Anals de 1928 en l’apartat de la Secció:

“sent la primera tasca que mampendran el fer un detingut estudi de l’ortografia de l’idioma vernàcul per a sa unificació, hora és ya de que es dicten normes definitives per a escriure en valenciana prosa com nomenaven a la nostra parla els extraordinaris escritors del sigle d’or de la llengua més dolça, segons expressió del Príncip dels ingenis castellans, que be la coneixia, el gran Miguel de Cervantes Saavedra; l’anarquia reinant deu desaparéixer per a deixar-li lloc a l’unitat ortogràfica.”

Ya en estos anys es planteja també la redacció per part de la Secció d’un Diccionari: “Es propongué també el diccionari castellà valencià i el valencià castellà; el primer no existix i és d’absoluta necessitat per ser amuntó els que coneixedors de la llengua castellana volen també estudiar la valenciana (…) el segon perque en la nostra llengua hi ha alamon de paraules i frases que al no tindre correspondència ab la castellana quedarien oblidades....

Es parlà del proyecte d’un diccionari d’autoritats com obra magna que de realisar-se pujaria la llengua valenciana tal vegada per damunt de totes les de la Península, ya que en els nostres clàssics es troben autors de lèxic tan extens que produïxen vera admiració;si els entusiasmes no foren fòc de boges o argilagues i s’acometera l’empresa, constituiria una de les grans obres que s’eixecutarien i seria just orgull per a la nostra Valéncia (…)

Com acaminant es prova el moviment, ya el Director Corresponent de Serra, N’Emili Lluch Arnal, ha tramés a la Secció una cantitat de paraules, arreplegades en aquella vila, que no figuren en els diccionaris; eixemple que s’espera siga imitat per tots els amants de la nostra llengua.”

Estem efectivament en un moment clau (hauríem de dir, com sempre... perque tots sabeu que la llengua és la clau). Un moment de clara pugna en els intents catalanisadors de la llengua valenciana. Les actes del segon semestre d’Anals de 1928 nos clarifiquen cóm estava d’enterbolida la situació: “Per un acòrt d’esta Secció, donà el president de la mateixa, R. P. Fullana, una conferència sobre llengua i lliteratura valencianes en lo saló del Consulat de la Llonja. Començà fent un breu resum d’història de la nostra lliteratura, aplegant a una descripció de l’estat actual de la mateixa, senyalant les diverses tendències que hui s’advertixen entre els que escriuen en valencià. Manifestà que la més llògica orientació és la d’estudiar la llengua viva, feu constar que és una gran impropietat el calificar de catalana nostra llengua valenciana, i senyalà la conveniència d’aplegar a l’unificació de l’ortografia valenciana.”

En tots estos fronts i treballs es trobava la Secció quan succeïx que el seu Director ha de deixar-la forçosament, puix com nos expliquen els Anals del primer trimestre de 1930: “Ausentat temporalment de la càtedra que tants anys ve regentant el sabi filòlec R. P. Lluís Fullana, la Junta de Govern acordà nomenar accidentalment al Director de número En Francesc Martínez i Martínez, entusiasta valencianiste, com a substitut, fent tots vots per a que breument es reintegre el Director R. P. Fullana, qui tan sàbiament ha vengut desempenyant l’esmentada càtedra.”

Els principals proyectes en estos moments són els dos diccionaris adés citats, l’ortogràfic i el d’autoritats. I es fa una crida a tots els escritors, investigadors i entusiastes de la llengua valenciana a participar: “Tots els dimarts, de sis a huit de la vesprada es reunix la Secció, per cert ab prou concurrència d’estudiosos, en la que es dona conte primer de les paperetes aportades per al Diccionari d’autoritats, i procedint-se en acabant a la redacció del Vocabulari, que va alvançant a poc a poc (…) es convida als amants de la nostra llengua materna a que acodixquen els dimarts a la nostra sala del Consulat de mar.”

En el tercer trimestre del 1930 nos trobem en l’insistència del Centre de Cultura Valenciana per a que l’Universitat reinicie l’ensenyança de la llengua valenciana que havia abandonat, en tindre que deslligar-se de la Càtedra el filòlec Lluís Fullana, pels molts i variats compromisos que havia d’atendre. I s’acorda per part de l’Universitat, citem novament Anals del tercer trimestre de 1930: “restablir en el proper curs l’ensenyança de la nostra llengua, a quina inauguració es pensa donar gran solemnitat.”

Novament tenim al Centre de Cultura Valenciana com a potenciador i generador de la difusió i el conreu de l’idioma valencià en tots els àmbits, i principalment en els acadèmics.

En 1931 eclosiona l’anteproyecte de l’Estatut Valencià, el Centre de Cultura Valenciana no podia ser alié ad este acontenyiment, nomenant en la Junta General celebrada el 9 de maig al Director de la Secció de Llengua, el Sr. En Francesc Martínez i Martínez per a que represente al Centre en les Juntes que es celebraran per tal motiu. Nos diu Anals del quart trimestre de 1931: “Tampoc el Centre oblidà la qüestió del bilingüisme i oportunament dirigí al Sr. Ministre d’Instrucció pública una instància degudament fonamentada per a que es concedira al Regne, encarregant-se de la seua implantació el propi Centre o una atra de les entitats culturals valencianes.”

I aplegà el cavall de Troya o la ciclogénesis cultural i política, com diríem ara, en les normes del 32, les quals ningú ha seguit en fidelitat perque dien que “dos per al masculí i femení”, no "dues" com podem vore en els texts, no "textos" escolars... este i esta i no "aquest i aquesta", obtindre no "obtenir", exigix i no "exigeix", al pianiste i no "al pianista", estilisació i no "estilització"... i un llarc etcètera que podeu comprovar en el quadern nº 9 de Lo Rat Penat, escrit pel pare Guinot de Castelló.

Arribaria la Guerra Civil i tot es trencà. Temps de foscor i reducció dràstica de les Seccions del Centre que tornarien a reviscolar en la llum de les llibertats. A poc a poc anaren refent-se les Seccions en l’incorporació de grans personalitats de les Ciències, l’Història, l’Investigació, la Música, la Poesia, etc., sempre des de l’amor a Valéncia ciutat i regne com a únic sòu, el més alt i digne, crec yo...

El gran objectiu de Fullana, l’unificació de l’ortografia valenciana és exactament lo que ve fent la Secció de Llengua i Lliteratura valencianes en la ya Real Acadèmia de Cultura Valenciana els darrers anys, quan ha segut dirigida per Carola Reig, Xavier Casp, pel pare Joan Costa i hui pel Dr. en Filologia Valenciana Joan Salvador López i Verdejo, Voro López per a tots.

Treball immens de la Secció de Llengua per a fer nàixer (1979) la normativa per a la Llengua Valenciana, i la seua Documentació Formal, en la que es publicaria l’Estatut Valencià en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, els primers llibres de text per als coleges i... crec que tots sabeu, o hauríeu de conéixer, les propostes i respostes filològiques de la Secció a l’empeltat valencià de RTVV, els comunicats i informes a cada publicació de la RAE o la AVL, els enganys i les maganches que nos usaren i usen com a moneda de canvi entre els grans poders de l’estat...

Casi un sigle més tart continuen intentant l’anexió llingüística, ara més des de dins de casa que mai i en rebujable violència contra els documents, la tradició històrica, la raó i el trellat. Ben de cor pense que estem collint el gram bort que sembraren els polítics.

Des de la Secció i com a homenage a qui tant colaborà en  aportacions a l’actual normativa, des del seu En defensa de la llengua valenciana, per qué i cóm s’ha d’escriure la que es parla, volem dur un curt pensament escrit per Miquel Adlert Noguerol fa més de cinquanta anys i publicat en De la meua catacumba: La por és molt roïna en la política, i és fatal quan la tenen els que manen...

De Nicolau Primitiu Gómez Serrano seguim fidels al seu “treballar, persistir, esperar...”

Acabe en una genial i esperançadora quarteta de Xavier Casp: El meu goig persevera// quan perfume el meu cor// només té primavera// qui sap creure en la flor.

Gràcies per la seua atenció.

Me pareix que tota la potra que va agafar el PP fon per culpa de que el “Diccionari Normatiu” –editat per la AVL– identifica el valencià com a català. En això només centra l’enfadament. Si se rectificara, a lo millor, ya estarien contents. Poqueta cosa me sembla, perque el món valencianiste no se sent amoïnat solament per eixe fet.

Pijor és que se seguixca donant “català” en llibres de “valencià”. Lletra que l’estem patint oficialisada des de l’any 1998 –i ne van ya 16– quan Pujol obligà a Aznar a crear dita Acadèmia i Zaplana la feu realitat. Aixina que deixem les borinotades a un costat. Anem, d’una volta, al gra.

¿A ón s’ensenya el català hui en dia? En totes les escoles de la comunitat. ¿I en ningun atre lloc es fa reclam d’eixe idioma foràneu? Sí. Perque aixina és com redacta l’administració valenciana, i ni s’alarma ni canvia. Peguen, si no, una lleu ullada quan els aplegue una notificació de l’alcaldia, de la policia o de qualsevol estament oficial nostre.

O miren llibres d’este o de l’atre colege –públic o privat– i voran quànt viu està el català i quànt rar trobar-te en rondalla o expressió que siga casolana. Yo he fullejat més d’un llibre escolar. Els del Patronat de Sant Jaume Apòstol de Moncada, els del CEU Sant Pau, els del colege Alemà, els del Guadalaviar... tots tenen solfa catalana, siguen de llengua, geografia, ciències naturals... ¿I per açò tampoc s’escaroten els del PP? Vegen este retall que m’envia un amic –Xavier Gimeno– i me diu que l’ha tret d’un llibre de text del colege Nª Sª del Carme, d’Aldaya:

“La nena entremaliada se li va acostar, li va fer pessigolles a les orelles, li va clavar un petó a la cara i li va dir: –T’estimo, ximpleta.”

¿S’haurà enterat l’alcaldesa d’eixe poble que crec que és del PP? ¿Se sentirà, al llegir-ho, un poc enujada? No crec. Sent yo mestre en 1983 –i Lerma en la Generalitat de president– ya veïa llibres de BUP, en les aules, en els que ballaven sardanes i mentires, més que albades i veritats. Allò fon el principi; lo d’ara, el resultat. PP, vos ho pregue, per favor: feu manco soroll i més valencianitat.

Artícul publicat en Las Provincias el 13 de febrer de 2013. Manuel Casaña és escritor i columniste.

La comunitat científica admet els principis de que “la dimensió futura d’una llengua depén de lo que és i ha segut en el passat”, i que “el poble és el verdader amo de la llengua que parla, ell és qui la fa, modifica i posa nom” i, en el nostre cas, li ha dit, consuetudinàriament, llengua valenciana.

Puix be, partint d’este premisses podem afirmar que “el poble valencià té dret a l’us de la seua llengua” i conseqüentment “necessita que l’us d’eixe dret li siga garantisat en totes les manifestacions de la vida”.

La metodologia filològica reconeix que no n’hi ha una sola norma, sino que són diversos els criteris que s’establixen per a precisar les diferències entre els conceptes de “llengua” i “dialecte”.

Tant el criteri polític-geogràfic com el sicològic són considerats criteris extrallingüístics. I hauríem de recordar que segons el criteri genètic totes les llengües són dialectes en orige. Només el criteri de la koiné accepta que tot sistema llingüístic procedix d’un atre, que comença per ser una deformació dialectal, pero arriba un moment en que l’us per part de parlants i escritors determina la creació d’un “model ideal de llengua”, enfront del qual es compara la parla per a comprovar si és correcte o incorrecte. Segons este criteri tota parla que actualment és dialecte pot convertir-se en llengua, perque l’us origina koiné. Este criteri resulta ser l’únic llingüístic i vàlit.

Ya en la Baixa Edat Migeval valenciana, una série de factors - polítics, socioeconòmics, socioculturals, etc., l’influència de la capitalitat institucional, el floriment d’una esplendorosa lliteratura i d’una consciència idiomàtica clara que plasmava la voluntat del poble valencià, deixaren constància de l’onomàstica “valenciana” per a identificar la nostra llengua autòctona.

Analisant certs aspectes sociollingüístics com són: 1. Llengua i societat; 2. L’història de les llengües; 3. Sociologia del llenguage: llengua, dialecte, parla; 4. Els fenòmens filològics de diacronia i sincronia; 5. La genealogia: grups llingüístics; 6. La llengua com instrument de comunicació; 7. El model lliterari; 8. L’actitut dels fonetistes “versus” lliterats; 9. Els conceptes de substrat, estrat, adstrat i superestrat; 10. La consideració de la llengua com element consubstancial d’un poble; 11. La transcendència que té la defensa de la dignitat de la llengua, etc., arribem a la determinació que cada llengua ha d’identificar-se en sa pròpia història, i que les “llengües” són sistemes llingüístics dels quals es servix una comunitat parlant.

En ocasions, la llengua ha estat més condicionada per interessos econòmics i polítics que per un verdader rigor intelectual estricte. I este és el cas del valencià. És aconsellable relacionar l’història en la llengua i esta senya d’identitat en la cultura autòctona.

Caldria estudiar l’orige i evolució del valencià per a traure algunes deduccions, fet que nos duria a tractar qüestions com: 1. Les tendències fonètiques del llenguage; 2. El procés de llatinisació de les terres valencianes; 3. El paper fonamental de les mares en la transmissions d’hàbits llingüístics; 4. L’hipòtesis de l’unilingüisme arabòfon; 5. Els supòsits sociollingüístics derivats del procés històric del “valencià” fins la conquista cristiana; 6. Les teories llingüístiques formulades sobre la conquista cristiana de les terres valencianes; 7. Les conseqüències sociollingüístiques derivades de la reconquista i repoblació valenciana del sigle XIII; 8. Plantejar la qüestió sociohistòrica: ¿En el sigle XIII es produïx una evolució o una ruptura en el trànsit de la Valéncia musulmana a la cristiana?; 9. Abordar el tema de l’identitat del poble valencià, etc.

També seria convenient, per tal d’enriquir el coneiximent del tema, examinar la consciència idiomàtica valenciana en l’época migeval, fenomen que es deduïx: 1. De l’observació del procés històric, i 2. De l’aproximació a l’estudi dels primers lexicógrafs valencians.

L’observació de les tendències de l’idioma valencià nos ajudaria a profundisar en el seu dinamisme i saber cap a on camina el llenguage viu dels valenciaparlants.

Hui en dia, dos són les postures que s’adopten respecte a l’idioma valencià. Una, advoca per l’assimilació del valencià per una atra llengua germana en la llatinitat. L’atra, reconeix el valencià com a llengua independent, dins del grup de les llengües romàniques.

Els  partidaris del procés d’assimilació de l’idioma valencià per un atre idioma germà partixen de l’axioma propugnat ya per l’historiador català Ferran Soldevila, entre uns atres: “qui vol el poder necessita la llengua”. Assumint la dita premissa, alguns poders polítics, econòmics i docents, no sense cert estrabisme cap al nort valencià, pretenen l’absorció llingüística, en primer lloc, per a passar posteriorment a l’anulació cultural, i inclús política si fora viable. En la filosofia d’esta tendència s’intuïx l’afany expansioniste per tal d’engrandir l’ideal nacionaliste català fonamentant-se en la suposta unitat llingüística i lliterària, encara que s’imponga artificialment i vaja contra “natura”.

Els partidaris de defendre la tendència independent o diversificadora llingüística i cultural valenciana partixen de la premissa que manté: “el poble que guarda la seua història i sa llengua té la clau de sa llibertat”, i conseqüentment intenten dinamisar i dignificar la llengua vernàcula des dels principis de cientifisme, sistematisació i autoctonia, reivindicant la substantiva i històrica diferenciació i la singularitat enfront de l’unitat llingüística catalana.

Sense dubte, analisant el passat, present i futur de la llengua valenciana a través dels punts següents: 1. Naiximent i formació de l’idioma valencià; 2. Dissociació entre el “valencià parlat” i la “normalització” fabrista; 3. Normativisació valenciana; 4. L’us fa normativa la llengua; 5. Model llingüístic; 6. Criteris de normalisació del valencià; 7. Els sistemes ortogràfics i pronunciació modèlica; 8. El canvi llingüístic; 9. Territorialitat i historicitat llingüística; 10. L’ensenyança de les llengües minoritàries dins el pluralisme europeu; 11. Drets llingüístics de les llengües minoritàries, etc., podrem argumentar i justificar, en major coneiximent de causa, que el valencià es deu considerar com una llengua.

El marc jurídic del domini llingüístic valencià es deduïx de: 1. La Constitució Espanyola; 2. L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana; 3. La Llei d’us i ensenyança del valencià, i 4. La Llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. De major a menor ranc, este marc jurídic determina, llimita i condiciona el context territorial i llingüístic del poble valencià.

Este conjunt de normes jurídiques haurien de possibilitar que el valencià experimentara progressos i la revitalisació de la pròpia llengua.

Artícul publicat en Las Provincias el 9 de febrer de 2014. El Prof. Dr. Josep Vicent Gómez Bayarri és acadèmic de número de la RACV

Divendres 31 nos sorprén l'anunci d'aparició d'incert diccionari. Dilluns 3 veig un cartell a la porta d'una botiga en el carrer Sant Vicent de productes del camp, supostament valencians. Lo d'incert ve perque lo primeret que nos amussen els “autors” és  la definició del valencià: llengua dels valencians, pero que com també es parla en la Font de Canaletas o en la plaça Gomila, ¿pot dir-se català?

Lo supost “¡ja maduixes!” és pel dubte al llegir, com si volgueren fer-me riure, “Ja” i un vocable que desconec, “maduixes”. Pregunte i me diuen “anuncia que hay fresas” ; com en valencià deu ser HI HA FRAULES; no ho comprenc, no ne compre; si el reclam és pelegrí ¿cóm i d'a ón serà el producte? Pobres llauradors, en tantes dificultats com tenen a l'hora de traure avant les collites, ara en mans dels anormalisats idiomàtics, despachen de buit a la clientela. Deuen reclamar als “inventors o empeltadors” d'escut parlat forà.

Lo mateixet que passa als “palomeros” etc., darrere de “tants anys de treballosa tasca” (que ben cara nos costa a tots i uns atres els l'hem donada quasi feta) ara, per voler-li posar el floc de científica, passant per l'aro catalino el diccionari, la realitat els esclafix en les galtes. Perque el poble espera i confia que en Valéncia, siga valencià, pero per a eixugar-li els dubtes li arrimen una argilaga. El veïnat, que parlen i obren com els convinga, no amenaçant en separar-se dels espanyols i damunt manant-nos als valencians cóm devem dir-li al nostre idioma. O cóm devem dir a les fraules de la Valldigna.

Me fa fredat el desgavell idiomàtic, que sacralisa en l'erro novelles generacions d'escolars, sabent que és parlar impropi i s'estudia per obligació, trencant l'enteniment en els parlants de sempre i frustrant la recuperació de l'arraïl. ¿Per a qué despersonalisar-nos, en favor de tercers?

Fa 35 anys que estem dient-ho. Toca seguir treballant, com sempre, en els Diccionaris de la RACV, i que els use qui critica els atres.

Artícul publicat en Las Provincias el 10 de febrer de 2014. Vicent Ramon Calatayud és acadèmic de la RACV i president d'honor de la AELLVA.